Relats conjunts, una proposta veïnal

Magritte. The Son Of Man

El pare es vestia diàriament amb el mateix vestit de banquer pulcre, estirat, emmidonat. Ningú li va fer mai cap comentari, donaven per fet que, donat el seu càrrec, era la millor opció. Un home dibuixat. Un home sense identitat pròpia. Un home calcat a tots els seus companys. Un tipus anònim. Un tipus legal. Un tipus estalviador. Un tipus submís.
Fins el dia que la Poppins va arribar amb el seu paraigua i la màgica bossa on hi cabia tot. Recoi amb la Poppins. Es va permetre totes les llibertats que ell, hàbilment, havia trinxat, esmicolat, esbocinat, esquarterat, en anys d’organització matrimonial, de llustrar les sabates del seus caps amb el propi mocador, de puntualitat anglesa i ordre familiar. Una revolta sindicalista popular a casa mateix.
La dona alliberada (parcialment, jornada testimonial), els nens campant lliurement per tots els parcs, de costat amb qualsevol esgarriacries, assistint a festes narcòtiques, absolutament embogits de rialles ara clarament obertes, ensenyant les dents i muntats en globus mentals i converses de somiatruites.
Però fins i tot a això es va poder acostumar, malgrat l’acidesa estomacal que li provocava, els maldecaps sobtats, això sí, imposant una draconiana estona de solitud i retirada llegint el Financial Times després d’haver aconseguit en una lluita aferrissada que el sofà fos només seu, seu i de ningú més.
Però les Poppins mai descansen, les Poppins no es donen per vençudes. Les Poppins són la reserva llibertària del món i l’ordre establert. Va esperar pacientment la tardor. Va vigilar amb zel la pomera del jardí. Va provocar una gloriosa i esborronadora ventada per distreure el personal. Amorosament va collir la poma més verda lluent i sucosa. Era necessari que fos sucosa? Sí, ho era. Sucosa i verdosa.

Al matí següent, es va encarar a l’home dibuixat. Li va etzibar un reguitzell de reivindicacions encadenades fins que ell, pobret, va perdre els sentits. Va accedir a canviar el corbatí per una corbata vermella.

La Poppins sabia, (per això era una Poppins de nissaga), sabia deia, que, després de la fogosa vomitada de retrets, l’única cosa que ell seguiria fent d’esma seria posar un peu davant de l’altre per arribar puntualment i pulcre a la feina, sabia que no examinaria ni l’abric, ni el bombí.

Sabia que tot seguiria el curs rutinari de cada dia, diumenges inclosos. Sabia que els seus ulls vidriosos veurien sense veure, perquè el que veien habitualment eren números de comptes bancaris. Només que el bombí duia encastada una formosa poma. Aquell gloriós 6 d’octubre, el pare, va sortir al carrer, convençut que tot era com cada dia, perquè al maldecap ja hi estava acostumat, i a la Poppins també. Només el reflex vermell de la corbata l'amoinava un xic, l'enlluernava, ho hagués jurat.
Fins que va ensopegar amb la porta del carrer, després amb el policeman, més tard amb les escales i finalment, enlloc d’entrar per la porta del banc, es va sorprende flairant un mix de sal i fruita.

farts de tot (aquí és allà on et porta el video)

"He nacido en a Argentina, no es un secreto para nadie. Soy cubano y también soy argentino y, no se ofenden las ilústrísimas señorias de Latinoamérica, me siento tan patriota de Latinoamérica, de cualquier país de Latinoamérica, como el que más y en el momento en que fuera necesario, estaría dispuesto a entregar mi vida por la liberación de cualquiera de los países de Latinoamérica, sin pedirle nada a nadie, sin exigir nada, sin explotar a nadie."

Dimarts 9 d'octubre de 2007. Es cumpleixen 40 anys de la mort d'Ernesto "che" Guevara. Iniciem l'homenatge. Si us sembla. Podeu mostrar el video al blog. Teniu l'enllaç a dalt. Campanya proposada per ara mateix en aquest blog.

Digueu-hi la vostra, penseu el que us vagui, digueu-me rara, però ara mateix ens falten referents, i per mi ell és una figura única en el seu context i en el seu fer. El video és una joia, les paraules inicials que es llegeixen no tenen temps ni passen, malgrat els anys, són encara vigents, més vigents que mai.

Drets, video. Vell, però ....

http://www.youtube.com/watch?v=raBrg0izO6w

un altre dia internacional a...

28 de Septiembre: Día por la Despenalización del Aborto en América Latina y el Caribe
"Más de 10 mil mujeres mueren cada año en América Latina y el Caribe por abortos mal practicados. La mayoría de ellas pertenecen a los sectores de bajos recursos de la población. Así lo reconoce la "Campaña 28 de septiembre. Día por la Despenalización del Aborto", iniciativa de grupos feministas y organizaciones sociales en Latinoamérica y el Caribe. Esta campaña busca la construcción de una sociedad democrática donde las mujeres decidan sobre sus cuerpos y sobre sus proyectos de vida.
Entre 40 y 60 millones de abortos inducidos ocurren en el mundo anualmente. De ellos unos 20 millones se realizan bajo condiciones y procedimientos inseguros y ocurren en su mayoría en países donde el aborto está prohibido, restringido o severamente castigado. La Organización Mundial de la Salud (OMS) concluye que un 95% ocurre en países en vías de desarrollo. Para las mujeres latinoamericanas y del Caribe las restricciones sobre el aborto aumentan el riesgo de mortalidad, encarcelamiento y estigma social.
Este drama humano, de salud pública y de trasgresión de derechos constituido por el aborto inseguro determinó en 1990 que las mujeres del V Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe decidieran establecer el 28 de septiembre como el Día por la Despenalización del Aborto en América Latina y el Caribe, para afirmar la reivindicación histórica de las mujeres por la libertad reproductiva y por el control del propio cuerpo. Desde entonces más organizaciones de mujeres se han sumado a la campaña de presión para demandar la despenalización del aborto en esta región. Hoy suman más de 600.

....

Apoyamos la lucha del movimiento de mujeres y de organizaciones de mujeres, el Centro Nicaragüense de Derechos Humanos, la Sociedad de Ginecología y Obstetricia, la Universidad Nacional, Sociedades médicas y Organismos que trabajan por la niñez y por la salud de las mujeres, quienes siguen denunciando y trabajando por la reincorporación del derecho al aborto terapéutico.
Y estamos a favor de un debate amplio sobre el aborto, sacándolo del espacio sórdido al que se le ha querido confinar, siendo conscientes de que se trata de un tema delicado y en el que se cruzan múltiples factores y diversidad de opiniones: derechos de la madre, derechos del padre, maternidad, paternidad, responsabilidad, obligación, reproducción, sexualidad, abuso sexual, violación, métodos anticonceptivos, creencias religiosas, conciencia, moral, asesinato, vida, muerte, libertad, derechos del no nacido, calidad de vida, culpabilización, estigmatización, pecado, destino natural de la mujer, control del cuerpo de la mujere, resignación, opción, …
Porque “para poder elegir hay que tener alternativas”.

Fragment de Rebelión. Edurne Bengoetxea. Mugarik Gabe. www.mugarikgabe.org

Aquí al nostre país, aquestes reivindicacions gairebé ni es plantegen. Un dret lluitat i aconseguit. Bé, no pas arreu. Encara les dones de Navarra no estan igualades en drets sobre la interrupció d'un embaràs siguin quines siguin les causes. Cal esmentar, també, que molts metges han exercit el dret de no practicar-lo per raons de creences, d'ètiques... ni que es demostrés perill de vida de la mare o malformacions greus d'un nonat. I com sempre, un dret, el del més fort, qualificat, considerat socialment... passa per damunt del dret d'un "de segona categoria" quan els convé. Encara els poders fàctics planen com una ombra damunt nostre.

camí

Si esperes un post romàntic, vas llest.

Avui he tingut un mal dia. Imagina que has d'anar a sopar. El camí promet. Mira'l bé, sí, és un caminet d'aquí mateix, té misteri, té un toc d'imprevissible, un punt de conya (vas caminant i et vas fotent castanyes amb les canyes), però rius, tot i les entrabancades. Si el camí promet, el lloc deu ser la conya, és la conya!!!

Doncs això, però sense sopar, sense misteri, sense imprevisible i sense riure.

Matí, fatal. Fred, son, temps estrany, fa sol, coi què em poso, obro l'armari, trec roba d'estiu, surto al celobert, poso la rentadora, sembla que fa vent, surto a fora, recoi quin fred, entro a dins, torno a obrir l'armari, trec més roba, em trec l'altra, no l'endreço, el rellotge corre, no trobo sabates de "mig temps" ( de fet no en tinc), surto al carrer com un pallasso, pantalons de mig temps, samarreta de mig temps (psèè) sabates dos parells, unes de recanvi per si de cas i jersei de llana.

Tinc reunió. Jo de primària i tots els altres homes, de ciències i de secundària. Vaig a cent, m'enfilo, ens enganxem, au, sniff sniff, sense kleenex, m'empasso els mocs, els mocs em cauen, recupero a mitges la dignitat ofesa. Cafè. Dentista, una hora llarga de retard, no dino, a cent cap a l'escola altra vegada, semblo una bruixa, entre el vent, els ulls i la gana... Visites constants "d'unmomentetvoliadirnomésque..." L'últim que ha entrat ha rebut el ruixat. He deixat la granota de la classe sense posar-li més aigua. No he fet res de profit en tot el dia.

Les canyes del bonic camí de promeses m'han bufetejat totes, i de totes bandes. Casumlolla. Bona nit i tapa't. Ah, he sentit el presi que deia que el pessimisme sempre ve de la dreta. De la dreta, de davant, del mig, del darrera, de l'esquerra. Sempre em quedarà en Messi.

res a dir?(quin món de mones)

Per pensar. Criticable. Real. Ens cal una campanya així de crua per adonar-nos-en?

Ho censurem?

Què hi veiem, on ens ha portat la podrida moda de voler ser per sempre vells, per sempre moderns, per sempre joves, per sempre desitjats, per sempre a la cresta de l'onada, a l'última, que dur que vagis al zara, i només trobis talles barbie.

Per pensar, (i bé que hi pensem i ens horroritzem).

Què diu això de la condició humana?

Ens cal una foto així de crua per adonar-nos que aquest infant, amb la meitat del que costa un parell de sabates noves en tindria prou?

Que amb el que ha llençat la noia de dalt malalta d'insatisfacció i de buidor molts nens menjarien mesos?

Que val més un gos de raça indesxifrable per passejar i fer bonic que la seva vida?

Que fins i tot el gos té un assortiment de jaquetetes, abriguets, gorres i tapacolls per no refredar-se?

Que han dedicat un reguitzell de programes a TV3 per aconseguir una bona llar d'adopció per un gos?

Quina disparitat, quins despropòsits, quina desesperada dominació d'uns pocs a una munió de pobles, ens mengen mentalment i físicament.

Sense anar tan lluny, s'han de seguir organitzant mobilitzacions a Sudamèrica per aconseguir abolir el deute extern, que els està escanyant en moments on tindrien possibilitats de sortir de situacions de pobresa extrema. Però el ferotge capitalisme no perdona res. Visca el capital, visca l'opressió, visca els pressupostos milionaris per armament, visca el biodiesel, visca els transgènics, visca el Fons Monetari Internacional ( que què, internacional???)

Extret de Rebelión, us n'aconsello la lectura.

"Entre el 14 y el 21 de octubre, se llevará a cabo la Semana de Acción Global contra la Deuda y las instituciones financieras internacionales. Es una respuesta de los movimientos y organizaciones populares contra las consecuencias de la deuda, por el repudio y la anulación de las deudas multilaterales e ilegítimas..."

"El pasado jueves 6 de septiembre el Premio Nobel de la Paz, Adolfo Pérez Esquivel, realizó un ayuno en reclamo por la anulación de la deuda externa con un fuerte pedido al gobierno argentino para que deje de pagar la deuda como lo viene haciendo puntualmente. Al respecto indicó: No debemos pagarle al Club de París, como lo solicitó en su reciente visita a nuestro país el candidato a presidente del FMI, como tampoco deberíamos haberle pagado los 10.000 millones de dólares en diciembre de 2005 al Fondo, consagrando la ilegitimidad de la deuda. Pérez Esquivel se sumó de esta manera desde Buenos Aires a la campaña de ayuno convocada en Washington por la organización Jubileo USA ..."

Ha arribat un punt que no entenc res. Vinga a fer créixer ONG de tota mena, que ja els van fent la feina, anant bé. Vinga a fer denúncies que cauen en l'oblit. Us aconsello el bloc de l'Eudald Carbonell.(blocs tinet.cat) Sort que queda algú amb certa lucidesa.

dos pams quadrats

En dos pams quadrats de sorra, hi ha totes les mesures de l'univers, els grans menuts que milions d'anys enrere i sense esmicolar encara, formaven un gran rocam damunt del qual alguna bestiola prehistòrica va deixar les seves emprentes després d'un àpat voraç. Els menuts bocins de pissarra que ferms i llisos recollien l'escalf d'un sol més jove i potser més tard van ser la graella casual d'algun parent llunyà i més pelut que no pas jo. Minúsculs fragments de corall blanc d'un mar que cobria terres ara someres, (que segurament l'escalf que patirem no ha sigut pas el primer). Lluisor de pirita, miratge d'or. Rogenc o gris. Petites closques de petxines clares, allisades pel fregadís de tantes onades, fuetejades per l'aigua irreverent que tot s'ho endú. Un troç de vidre sense nissaga d'algun tocatardà que va dormir la turca vés a saber on, i si vols poesia, de qualsevol ampolla llançada al mar pel nàufrag esperançat o per la dona que celebra una nit de noces mar endins. Qui sap d'on ve la sorra que vaig trepitjar aquest estiu. Només sé que em perdo buscant tresors amagats en dos pams quadrats que abasten un univers sencer. La humanitat, el mateix aiguabarreig.

feina feta no té destorb

L'acudit és per deixar constància que encara sé qui sóc. Hi ha algun comentari divertit després del darrer escrit, amb aquella barreja "sui generis" que grollerament us vaig deixar sense acontentar tothom, tot i que hi ha mostres d'agraiment. Però, com que feia dies que ho tenia posat al cap, al costat teniu un traductor, que acabo de provar i va genial, no m'ho puc creure! Ja sé, ja, que molts fa temps teniu la feina feta, però jo no, tot just avui m'hi he posat. Ostres, surt tot tot tot en la llengua que tries. Ei, de les opcions, eh? no em demaneu xinès, o àrab, o rus que no n'he trobat d'eines d'aquestes. Alguna cosa encara funciona, el 012 i el web han anat de nassos. Apa, a veure qui rondina, ara.

reflexions / reflexiones (teclat xinès)

Alguien va a sorprenderse mucho ante esta especie de imersión lingüística. Además, quizá alguien se rasgue las vestiduras al leer algun "palabro" como dice un buen amigo. Hola Epi, si estas por ahí. Por cierto, este buen amigo, estuvo unos pocos años aquí, hace 23 que volvió a su Palencia natal, y cuando viene ahora por unos pocos días en verano, sigue hablando català y además lo entiende y casi lo habla clarito su hija que ni nació ni vivió aquí. Le enseña su padre. Él sí puede darnos una lección de la lengua como instrumento de entendimiento, de cercanía.

La qüestió és, que vinc de llegir un post d'una amiga i companya de feina que parla de la llengua com a vehicle de comunicació. I jo crec fermament que té raó. Però crec també que la comunicació és bidireccional, m'explico? Passa com amb les polèmiques, les baralles, allò que diem als nens a l'escola. Dos no es barallen si un no vol. Ei, que això no val a tots nivells, eh?, no ens enganyéssim pas. Sempre que no hi hagi EEUU (Rajoy?) entremig pot ser cert, però si ells s'hi foten de cap, ja pots anar fent manifestacions i proclames, te'ls trobes a casa i no saps com han arribat (bé, sí, por tierra mar y aire).

A lo que íbamos. Escribo así, mezclando lenguas, primero, para que se pueda comprobar que lo que ansío es entendimiento. También para las personas del otro lado del Atlántico, que puedan leer sin usar el traductor tan exhaustivamente (va por ti, hippie viejo) Finalmente para que se sepa que sé, (por lo menos lo suficiente), lo qual no es aplicable a muchas de las personas que conviven en mi país, y que tienen la oportunidad de usar no sólo una lengua de comunicación y contacto, dos por lo menos, si quieren más. Y esta situación que podría ser de privilegio, acaba en detrimento de una para mayor gloria, uso y abuso de la otra. ¿Se entiende?

I podria seguir així, donant raons i contraraons, sentits i contrasentits, però no val la pena. Crec que ens queda un bri d'intel.ligència, i que tots sabem que, amb la pretesa etiqueta de "la llengua serveix per entendre'ns", nosaltres, els catalans, estem deixant que l'esperit obert (i diuen que no) que ens dóna el mar que ens uneix, ens faci perdre l'horitzó de la realitat més crua. Si seguim així, els nostres néts tornaran a tenir el català a casa i poc més. Tot i la normativa, a molts llocs oficials no entenen el que els demanes, no parlem dels jutges i magistrats, a les grans superfícies et pregunten sempre en castellà, moltes trucades que rebem a casa et fan la primera salutació en castellà i encara a les televisions de la comunitat de Madrid es poden veure reportatges de com a Catalunya el castellà és una llengua prohibida, assetjada, perseguida. Les proves? Els rètols dels carrers, dels edificis d'ajuntaments i escoles, dels transports públics...

Espero i desitjo que es deixi d'apel.lar el meu sentiment solidari per fer-me baixar sempre del burro. Per cert, el burro, el vaig treure del cotxe fa molt temps, perquè amb un(a) al volant ja n'hi havia prou.

faig un regal a ...

Difícil, difícil, però més que res pel fet que molts blogs que ara mateix llegeixo tenen un toc de solidari, paraula que pot voler dir molt en contextos determinats, o res, segons qui la fa servir. Aquests blogs que us proposo tenen tots un punt en comú, la sensibilitat cap a les altres persones, el mostrar un punt de delicadesa en el tracte de temes sovint quotidians, que poden passar desapercebuts, però que toquen la fibra sensible. No explicaré res en particular, alguns ja els tinc al lateral, fa temps que els segueixo, d'altres són més nous per mi, però agradables descobertes.

EL VENTANO. En Qaesar, sempre ferm i lúcid, amatent a tot el que no pot callar.

http://elventano.blogspot.com/

TODOS SOMOS HIJOS DEL VAIVÉN. Una sorpresa molt suggerent.

http://eyarlitaq.blogspot.com/

DOLORS BASSA. La veu d'una dona mestra, sindicalista i política.

http://dolorsbassa.blogspot.com/

ABOGADA EN BCN. Una altra dona, des de l'abogacia defensant els febles.

http://abogadaenbcn.blogspot.com/

HIPPIE VIEJO. Ui, llegint la presentació en tindreu prou.

http://soyunaespeciedehippieviejo.blogspot.com/

TALES OF IRAK WAR BY LATUFF. Dibuixa escenes i reivindicació des de l'Iraq en guerra.

http://tales-of-iraq-war.blogspot.com/

GOTES D'AIGUA. Senzill i planer, ecologia i lluita compromesa.

http://gotesdaigua.blogspot.com/

NO CAIC, EM TIRO. Una altra sorpresa per llegir sense parar.

http://nocaicemtiro.blogspot.com/

Ara, si us plau, demanaria que prou d'aquests compromisos, que cadascú té les seves coses i hi ha molta gent que escriu meravellosament bé, sense que hom li pugui posar una etiqueta, i quan et toca, sents que fa il.lusió, però que alhora genera una mena de compromís que (parlo per mi) no vull que em condicioni.

Una de les coses que anava pensant aquest cap de setmana, és com, amb aquests gestos i escrits així com una mica pujats de to o de clam de vegades, podem estar provocant segons quines situacions que personalment no voldria que generessin conflictes. Jo sóc una persona adulta i moltes de les coses que manifesto les tinc molt arrelades, i si ho dic suaument o endolcit o amb humor, és per no fer més llenya. Les pròpies conviccions, opinions, ens fan radicalitzar en alguns aspectes als quals som més sensibles. Si tens una finestra virtual per donar sortida a tot això, saps que en un o altre moment et llegiran. No vull encendre focs que no puc apagar des de darrera la pantalla, no sé si m'explico. Les meves lluites les he hagut de portar com he pogut al llarg dels anys, però no forçosament he d'empényer a ningú a fer-les seves, tampoc és una presumpció, quedi clar, no crec tenir poder de convocatòria, però ... Jo em faig ressó del que em vaga i el que sento i cadascú que hi digui la seva.

Aquest segell em va arribar des de l'Argentina. O sigui, que els "bloggers" ens llegim i el més curiós de tot és que algun d'ells, que no sap ni un borrall de català, s'esforça per deixar el comentari i seguir llegint. Ben ben igual que aquí, truca segons on i 9 de 10 et responen en castellà. Coi de país.

tinc un deute

La Tere m'envia un dels banners aquests que em fa il.lusió, em fa el regal de blog solidari.

Clar, ja tornem a ser-hi, em toca nominar a mi. De moment us deixo l'enllaç al seu espai.

No voy a tirar la toalla.

Http://novoyatirarlatoalla.blogspot.com/

Em queda el deute de posar-vos els meus blogs solidaris, afegits als seus. Prometo trobar el temps per fer-ho.

una mica de filosofia

Enceto una petita secció, que de tant en tant veureu. Si surt el menudet que ens espia, tenim la veu de la consciència que truca a la porta.

Cites que fan pensar.

"El mercado es un mecanismo eficaz, pero, como todos los mecanismos, no tiene conciencia y tampoco misericordia. Hay que encontrar la manera de insertarlo en la sociedad para que sea la expresión del pacto social y un instrumento de justicia y equidad" (Octavio Paz)

"Por encima del mercado tenemos tareas ético-políticas ineludibles y sin embargo seguimos empeñados terca y ciegamente en dar prioridad absoluta a la eficacia económica, al crecimiento cuantitativo, al tener más cosas y al éxito visible como signos inconfundibles del progreso humano." (Enrique de Sendagorda)

Sembla que hi ha compromís

Francisco Polo, impulsor de la campanya contra la producció a Espanya de les bombes de dispersió, ens fa arribar un mail que explica la intenció del govern de comprometre's al control de la fabricació i l'emmagatzematge d'aquest material bèl.lic. Diu textualment en el titular "El Gobierno prohibirá la fabricación de bombas de racimo..." Demana que fem córrer la veu. Comunicat fet. Ara veurem si és per fer callar l'allau d'adhesions que hi ha hagut o si serà de veres. Trobareu informació al link de l'adhesió i l'enllaç per llegir l'article al diari "El País".

haikú

quietud de tardor

reflexes de llum morta

dolça caiguda

haikú

xarxa vegetal
trencar les armonies
desequilibris

bonic, sí, però ...

Durant un temps, llarg temps, massa temps, vaig ser una lectora golafre de llibres dels anomenats "d'autoajuda". Llibres bonics, endolcits, amb frases amoroses i sentències que, si estàs raonablement bé, mitjanament satisfet de com et va anant la vida, emocionalment prou equilibrat però potser una mica sensible (ai, la llagrimeta), fins i tot si tens una revifalla amorosa, et venen a confirmar coses que ja saps, o que intueixes, però te les escriuen bé, molta sacarina, hi caus de quatre potes. Ostres, estic llegint ... posem que sigui "el manual de la felicitat"... i vas, i ho expliques. Solem trobar un altre babau com nosaltres que també l'ha llegit, o un de molt semblant i ja hi som pel tros. Boniques converses de com arreglar el món, de com estar bé amb tu mateix, de com emprendre una tasca amb optimisme... No vull carregar-me de cap manera els veritables i bons pensaments que hi ha recollits de grans éssers humans, de cultures i tradicions molt diverses. L'alcorà, és una meravella, tot i que hi podem dir la nostra vist als ulls de les nostres arrels. No parlo d'aquests, ja m'enteneu.

Hi ha un munt de llibrets fets per vendre i prou, per satisfer el consumisme espiritual que a moments se'ns fa necessari, als prestatges de les llibreries i de moltes cases, els uns per vendre, els altres abandonats, dels quals no recordes gaire res més que el títol. Adaptacions malgirbades de pensaments zen, budistes, autosanació... que et colen per veritat de la bona, misticisme oriental, que vesteix molt però que segurament té les arrels molt lluny de la bondat filosòfica de la que pretesament es fa ressó. Quan t'arriba a les mans algun dels autèntics, sols adonar-te de la diferència. Si no has tingut la sort d'encertar la compra, llegint l'acudit entendràs què vull dir. Que bonica la frase, quina reial disfressa de la misèria i la tristesa.

humor molt gràfic

Ens pot agradar o no, es pot pensar que com a col.lectiu afectat això és un pèl ofensiu.

Què hi farem. Crec fermament que allò que som, és allò que transmetem, molt més enllà d'allò que diem. Ja es pot anar parlant de llibertats si s'actua de manera absolutista, ja es pot anar fent propaganda politiquera de que el diàleg i els acords han de ser l'eina de progrés, si fots al veí de l'esquerra per pactar amb el de la dreta, i si molt convé contrapactar amb el del rebost si t'ofereix una quota més gran de poder. Ja pots fer clams de tolerància si no suportes que et contradiguin i et vals de la força per aixafar al feble o a qui està per sota teu, en una malmuntada escala de "credibilitat i validesa social". No és cert que el grans sempre tinguem raó. No és cert que la democràcia és justa si pel fet que 99 de cent votin pena de mort suposa que l'u restant no compta quan és de bon tros el més just. Aquest pretès mal menor, dit també el millor dels sistemes possibles afavoreix la immobilitat social, ideològica, cultural, el manteniment del poder en les mateixes mans que poden dir blanc i fer negre. No és just que ens presentin un "Pla per la cohesió social" si es van segregant els nois i noies per origen, capacitats, rendiments, i s'implanten sistemes escolars neolliberals (culpa nostre) que van contra l'equitat i només busquen l'excel.lència. Ens demanen que els infants aprenguin a ser autònoms, crítics i creatius i ens neguen tota autonomia d'idees i de pensaments, ens tanquen totes les sortides dignes, el respecte a les individualitats, les diferències vistes com a enriquiment. Com a adults oferim espectacles lamentables en converses públiques, espais de debat, on tothom vol la paraula i el protagonisme i es demana als petits que no es qüestionin l'ordre establert, respectin el torn, cedeixin el pas, ajudin els companys, ofereixin alternatives en lloc de crítiques, recullin la brossa que molt sovint un adult ha llençat davant seu. Oferim un mirall lamentable i els demanem que facin el contrari. Com voleu que sàpiguen què és correcte?

justícia? on?

No em pregunteu quin dia va venir le Roi a Girona, perquè no ho sé. El que sí sé és quina bogeria de control, desplegament operatiu i d'altres mandangues acreditades legalment per fer el que els dóna la gana es va muntar. Hi havia uns quants il.lusionats en deixar testimoni del seu desacord amb la cort reial (i les seves despeses, sobretot de quin bon vivant carregat d'hereves, hereus, néts, nétes, gendres, i família tota), estem mantenint entre tots plegats. Per si de cas, com que són llestos per segons què, han orquestrat un simulacre de control, creant una mena d'auditor del què arriba i de com es gasta (ja li regalo el càrrec, no m'imagino diguent a sa majestat "tornim els diners del darrer creuer" o "la Senyora ha comprat massa sostenidors).

El que és més fotut del cas, és que se'ls busca aferrissadament perquè van cometre un delicte sagrat, van atemptar contra els símbols de la mare pàtria (la seva). Ai las, tots els efectius de l'Audiència Nacional van de bòlid intentant identificar fins el darrer dels malvats crema banderes (no corren contra qui ha apallissat un immigrant tancat preventivament, no, això pot esperar) Però es clar, Madrid apreta, busqueu-los tots, que no quede ni uno suelto, i sembla que ja saben d'un i gairebé d'un altre. I la senyora Maria Teresa Fernández de la Vega, molt demòcrata ella, ofereix el seu suport i acord, que cal fer complir la llei, coi, què ens hem pensat els catalans, els vascos i d'altres perifèrics.

L'altra cara. Té nassos. Madrid. Colectivo 1984. Denuncien una constant agressió als joves de Pozuelo de Alarcón, per part d'una colla de neonazis, coneguts i identificats. Un d'ells, ha participat en diverses accions delictives contra grups de manifestants "incorformistes", ha participat també en l'assalt a una parada del PSOE durant unes festes, ha agredit a militants d'aquest col.lectiu repetides vegades amb lesions comprovades. La resposta és nul.la per part de la polícia. "Són baralles de joves, de bandes",diuen.

Hi ha un corrent acceptat, mantingut i propiciat, ajudat a més pel funcionariat més continuïsta i d'altres neolliberals que s'apunten a la defensa de la supremacia dels grups de poder. Esperonen, criden, es manifesten amb llaços al pit de tots colors reclamant la ràpida solució de tot allò que pretesament atempta contra l'ordre establert, (per mi, que encara n'hi ha algun que en un atac de patriotisme crida "Santiago y cierra España) Quan hi ha grups independentistes, contestataris, okupes, de denúncia de situacions socials o ecològiques injustes o delictives contra persones i medi, que fan qualsevol tipus de manifestació, surten al carrer amb l'artilleria pesada. Vénen per nosaltres.

Hi ha un girar el cap i donar llargues amb judicis interminables, sovint sense ni fer acusacions formals, cap a situacions dels més desfavorits, dels diferents, dels que no tenen ni poder ni diners. No posen massa ganes ni interès en la defensa dels greuges per gènere, que reclamen a crits una actuació digna i justa, mostren una total i manifesta ignorància cap a tot allò que surt dels esquemes capitalistes, de manteniment d'un estatus de poder i domini que s'allarga en el temps. Aquest és un dels prejudicis de la pretesa raó d'aquest Estat de Dret. És de dret per qui pensa i actua com ells volen. Els altres, com sempre, cap a casa amb la cua entre cames.

Fa tres dies van empaitar el meu fill petit sense carnet de moto, molt mal fet, ja ho sé. Era dins un poble i va anar a comprar berenar, xuleria d'un nano de gairebé 15 anys, ja ho sé. Però el van aturar, (no era a dalt de la moto), li van cridar "porqué no te paras" ( ell no els havia vist fins que van fer sonar el pirulo) el van fer anar darrere uns contenidors ("hay demasiado público" li van dir), el van fer descalçar, treure els mitjons, la samarreta, el van acollonir amb "que tienes, que llevas", el van grapejar, i 40€ pel carnet, 60€ pel casc, tot i que no era dalt la moto, és igual, és llei, i 150€ "por resistencia a la autoridad". D'això se'n diu acció efectiva. Em recorda allò de "la ley de vagos y maleantes". Ei, que consti que això no li vaig dir, eh? que li vaig fer la reflexió que tocava, que ja se l'havia fet sol abans. Però estic convençuda que tenen un enemic per sempre més.

alta possessió, baixa penetració

La mare del Tano, és que m'estic posant nerviosa. Visc amb tres homes. No em tingueu enveja que no s'ho val, sí, sí, me'ls estimo molt, sempre recorren a mi i m'expliquen les seves coses, tenim una comunicació que molts envegen, (porta'm a...dona'm tant... vine'm a buscar... i alguna moixaina, també) Bé, de fora estant oh oh oh, ah ah ah, que poc convencional, jo marxo uns dies amb les amigues, ells van juntets perquè les vacances no ens coincideixen, oh oh oh, que bé... Però ara miren el Barça. Mamaaaa! I el sopar? Mamaaaa! On són els canelons? I molt em temo que fan com el Barça. Molta possessió ( cap a mi i els meus serveis) Baixa penetració (en l'intríngulis de l'autèntica comprensió de les noves normes de relació i repartiment de tasques) I també em passa com al Barça, al final, sempre em foten gol, de falta, lliure directe, de cap, de xilena, de vaselina, vénen embalats i no els veig a venir... Hauré de comprar l'assistent de camp.

galeria supranacional

ens ha sortit granota, tot i que la granota no hi té culpa.

i deien que tot tan bé, tan fantàstic, tan segur, fora plagues...

i mira, posant alegria i color a les coses, es veuen diferent...

sí o no, a veure, marca registrada i tot... sense data de caducitat



fins i tot s'han permès la llicència de posar-li uniforme, com que se n'han apropiat i els protegeix la santa nació, els guia i els il.lumina el camí, diu el gran inquisidor Bush...

il.lusió

De vegades et sembla que tot ha de ser planer.
Que el camí és clar.
Que no desitges cap impossible.
Que ara sí que tot serà com ha de ser perquè de manera subtil i sense massa escarafalls, has propiciat un cert canvi, fins i tot t'atreviries a dir que ni el teu posat és el mateix.
Que sabies el que et feies, podies preveure-ho tot, o gairebé i els nous temps havien arribat per fi.
Estúpida. Tampoc t'has adonat aquesta vegada que no hi ha res canviable si forma part de l'essència del teu ser.
Com recoi t'ho fas per ensopegar sempre en la mateixa pedra?
I malgrat tot, ningú ho diria. Portes bé el fracàs, et saps bastir les formes, miratges d'impossible.

haikú. contrasentit

gotes que cauen

llàgrimes solitàries

metzina clara

ell ho sap (l'altre 11S)

Una mica d'humor? El necessitarem molt. Després del nostre 11S, L'altre 11S sembla que no només queda més llunyà en el temps, també en trobar tots els factors implicats en el desastre. Jo, és que em reconec molt molt molt anti EEUU, i em podeu dir que hi ha coses de bon argumentar, un cop han passat, però mai vaig creure que, en un estat controlador i policial com aquell, mancat encara avui de llibertat real ideològica diguin el que diguin (on són la gent d'esquerra no ja combativa, posem si més no tolerada o legalitzada políticament? algun partit alternatiu s'ha pogut obrir camí tot i haver-hi tants fronts oberts i tants dubtes?), deia doncs que em semblava o intuïa poc problable que tota aquella barbàrie que tenia molt d'orquestració mass mèdia, s'hagués pogut fer sense una certa... diem-li empenteta? ajuda? connivència? Ja no recordem com han intervingut en tots els estats amb un govern massa "esquerròs", titllant-los de pro-comunistes, i han propiciat cops d'estat sagnants o no, ajudat a assassinar liders que no els feien el pes? Convé no oblidar les seves llargues mans per posar-se on hi pot haver beneficis econòmics.

Aquell dia ho tenia tot de teatral, malauradament, massa transparència en les imatges (algunes tan ben enfocades...) i foscor en els detalls i les explicacions. Pocs resultats en les investigacions, una bona excusa per muntar una altra guerra particular.

Llegit a Rebelión, ara mateix, a propòsit del procés d'investigació:

"Estas investigaciones confrontan la versión oficial con datos como la composición química de muestras de polvo y metal, experimentos sobre el comportamiento de los componentes estructurales, registros sismográficos, grabaciones sonoras, imágenes de los derrumbes y testimonios. Los resultados revelan que la versión oficial no sirve para explicar lo que sucedió ese día. Y cuando una teoría no sirve para explicar un evento, debe ser modificada o desechada.

Qué dicen las investigaciones independientes? Primero, los componentes estructurales no pudieron fundirse o debilitarse por los impactos e incendios, porque las temperaturas alcanzadas en el siniestro nunca llegaron al rango necesario para fundir o debilitar la estructura de acero. Segundo, la velocidad de los derrumbes se aproxima al de una caída libre. Eso quiere decir que las miles de toneladas de acero y concreto por debajo de los pisos dañados no ofrecieron ninguna resistencia a los pisos de arriba, algo nunca observado fuera de eventos de demolición controlada.

Tercero, las imágenes de la torre sur (WTC 2) muestran un flujo de metal fundido, color amarillo y anaranjado, saliendo de una ventana en el piso ochenta. Algunos medios lo atribuyeron al “acero fundido” en el incendio. Pero el estudio de NIST reconoce que el incendio no pudo fundir la estructura de acero y atribuye el material incandescente al aluminio fundido del avión. Experimentos independientes revelan que el color del aluminio fundido es plateado, no amarillo o anaranjado como el de las imágenes. NIST acepta esa crítica y acepta que “debe haber otra explicación para ese metal fundido”.
El indicio más claro de que la verdadera conspiración del 11 de septiembre está más cerca de la Casa Blanca y del Pentágono reside en la desaparición de las evidencias que debieron ser usadas en una investigación forense. En Estados Unidos es un delito federal manipular evidencia de la escena de un crimen. Pero en el caso del peor crimen en la historia de ese país casi toda la evidencia relevante fue retirada y destruida por las mismas autoridades."

Digueu-me agosarada, digueu-me escèptica, digueu-me malpensada, però d'aquests "ianquis" ja no em crec res.

herois anònims

Després de voltar i llegir, després de tornar i tornar a perdre'm entre els pilons de blogs que m'agraden i que vaig coneixent, us vull dir que no se què fer. És que hi ha tanta gent que escriuen bé i saben què escriuen, o no tan bé, però hi ha molt sentiment, és a dir que t'hi perds de pur goig de saber què pensen o pateixen o transmeten que... M'he decidit a posar-ne uns quants sense ordre ni concert, o sigui que tan li fa si és el primer o el darrer, m'agraden, aquests i molts més!

Buensancho.

http://buensancho.blogspot.com/

Una mostra de pensaments polítics i culturals des de Veneçuela, m'agrada el tarannà que mostra.

Novoyatirarlatoalla.

http://novoyatirarlatoalla.blogspot.com/

Per homenatjar dones, conegudes o no, política, humor i ... per propera tot i que lluny físicament, és a Argentina.

Saragatona.

http://provisionals.blogspot.com/

Pel 5+7+5, l'estructura d'un haikú, que fa pensar molt i molt, perquè fa de bon llegir i m'agrada.

Em sembla que aquest és d'aquí!

Les llunes de Miranda.

http://14llunes.blogspot.com/

Digueu-li poètic, digueu-li diferent... un altre viatge a l'interior,

La Pedra...a la Tordera

http://lapedraalatordera.blogspot.com/

Per ser un dels primers que vaig llegir, pels apunts de filosofia que és un dels meus punts febles, per parlar una mica de tot, no us perdeu el nom, Pedra Lletraferida.

Así pienso, tu que dices?

http://oswaldo-aiffil.blogspot.com/

He decidit que és un savi, l'he conegut molt tard, però m'hi encanto, molt molt proper i sensible.

Ànima Negra.

http://blocs.mesvilaweb.cat/LoRatPenat

Per l'esperit combatiu, per retrobar un espai de lluita amb base.

Ah, mira, no us pensàveu que fòssin tants, eh?

Encara m'agradaria afegir-hi

Amics arbres, arbres amics.

http://amicsarbres.blogspot.com/

També un dels primers, senzillament per fer de l'ecologia un model proper de viure.

Sentado frente al mundo.

http://sentado-frente-al-mundo.blogspot.com/

Aquest és per anar-lo llegint, i per la incògnita de no saber com hi vaig arribar!!!
El millor de tot és que, en els preferits de cadascun d'ells, trobes tresors. Vull des d'aquí muntar una especial festassa per tots els que em van encomanar el cuquet, Tondo, Josep Ma, Mossen, Jo mateixa, Anna Tarambana, WaipuJoan i Carolina, Stripper, Barbollaire, Món, Nimué, Té la mà Maria, Justícia Poètica, No caic em tiro, El Ventano, La xica, Metis, Mandarina, Waiting for Godot ... és que sé que me'n deixo un munt, però no acabaria, quedem que ...segueix? Ai, la foto vol dir això, sempre hi ha un vell tronc que t'agombola, vell en experiència, en saber fer, en pensaments, tots sabem quin arbre ens acull.

tatxaaan!

Ja podia anar diguent, ja, parlant de visita virtual!!!

Bé, això tan especial és com una mena de "premi", diem-ne. Vol dir alguna cosa com "blog que et fa pensar o reflexionar", jo que sé. No sé anglès...

(Ja em puc apuntar a la immersió amb els de P5...) Ara em toca a mi decidir quins 5 blogs anomeno al meu torn. És que hi ha normes, si home, a veure si us penseu que tot s'hi val.

Ara sense bromes, d'una banda fa il.lusió que qui et llegeix et prengui seriosament, ni que sigui per riure, d'altra banda de cop i volta m'ha vingut al cap allò de "tienesqueenviarasietepersonaspuésdelocontrario..." No, coi, que és broma. Ara, la feinada que dóna... Més que res, perquè resulta que, ara mateix, gairebé tots els blogs que llegeixo ja tenen la medalleta, i és just i necessari, és el nostre deure i és... (amén) que es vagi repartint, no pot ser que uns tinguin 10 i d'altres zero. Heu mirat el mapa de més avall? Doncs això, s'ha de repartir, eh? S'ha de repartir.

Que tampoc és ben bé el criteri prioritari, hi ha blogs que no es poden ni mirar, però tothom sap pel que es mou, no m'hi posaré pas, jo. Com que se m'ha girat feina, m'ho acabo de repensar, i demà posaré els meus "tatxaaan!" (música de fons) NOMINATS. Ah que en teniu ganes. No s'accepten suborns. Ni missatges anònims. Ni cap mena de coacció. Va, que estic reflexionant.

visita virtual...pren-t'ho amb calma

...d'això...fa que m'he equivocat...?

Vostè dirà, per qui demana?

...no sé... ara mateix ... el temps s'ho val, no vull negar-li, però ... ai coi, això no m'ho esperava...

És el que hi ha, i ... què es pensava? Avui, 11, de setembre, sí, la diada, sí, i...

...i doncs, per això, passava! perquè el racó... m'han dit ... per cert, no fa pas pudor de fum? ... no, ai no no, fum no, ara que ... això put a cremaaat!!!

Cremat??? cremat és poc, com un tió d'alzina del peloponès, pudent i encrostonat ... i tot per ...

...què diu, que què? pudent i ... què, què s'ha cremat? aiaiai déu, que ja li conec el geni, i la dèria aquesta, d'això, combativa ... no haurà pas fet, no sé, alguna bog...

Doncs no!!!, jo no ben bé, eh? que aquí nomes s'ha cremat el rostit, casumlolla, la vedella i prou... més ja cremaria, un munt a la foguera, ja li ho dic ara, però esperaré sant joan, que també és de casa ... què, passa o no passa...? és el que hi ha, rostit cremat, arròs blanc per fer i la bandera al balcó i encara prou, que no estic d'orgues!!!

... sí ... no... és que ... no ens enfadem, diguim tranquil, però ara mateix em vindria de gust una altra cosa ...

Li he dit que no hi ha més i no em faci perdre el temps! ... tant aiaiai, nosé nosé ... què, que sempre serà festa? au va, anem per feina que encara no he fet l'arròs i algú em fotrà la bandera.

I se'n va. Què s'esperava, un premi pulitzer? un acudit genial? ohohoh quina foto???!!! Vinga vinga, no em feu parlar que encara ens enfadariem!

pel meu país

Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai
d'història concreta que ens pertoca
i un minúscul
territori per viure-la.
"Ara mateix"
Fragment. Miquel Martí i Pol

Demà penjarem senyeres als balcons

celebrant allò que només els pobles sense esperança celebren,

una derrota, un mal record d'allò que ens van robar.

Posem-la cada dia al nostre cor, i al cap, per no deixar de mirar endavant i retornar a la lluita.

Que sigui amb les paraules, perquè el desig de pau ha de tenyir tota la sang vessada.

Empenyem fort per treure aquesta terra nostra del desig mesquí que ens tenen els veins. Sabem pel que només ens volen. Ens van xuclant el seny i el territori, i encara avui ens posen a la banda del terrorisme, com si demanar allò que et pertany per vida i per arrels fos miserable.

I mentrestant ens han près de fet, i sense cap vergonya, un bon retall d'història. Han amagat a tot un planter que està creixent com era i com hauria estat el nostre viure, el d'una terra d'acollida que mira al mar i en el seu anar i venir se sent reconfortat, valent per emprendre noves lluites.

desamor

cledes de bèstia

amaguen els plors dels nens

món de pobresa

i tres

Un altre món no només és possible sinó necessari.
Del 2 d'octubre al 29 de novembre es celebra a Galícia una trobada internacional contra la pobresa. En aquest simposi hi ha de moment 55 països representats per persones implicades i reconegudes en l'àmbit de la lluita contra la pobresa i les desigualtats, des de diferents camps.

" La transformación del mundo comienza con la transformación de nuestras mentes y la renovación de nuestras mentes comienza con la transformación de las imágenes que introducimos en ella: las imágenes que colgamos en nuestras paredes y las que llevamos en nuestros corazones" Ward Kaiser

Que tinguem sort.

Un altre raig de llum enmig de la foscor.

Trobareu informació a,

http://www.pobremundorico.org/

dos

Treballar per un món més just. Diu Chico Mendes " no entenc com a tanta destrucció podem anomenar desenvolupament".

Arundhati Roy ("El déu de les coses petites") planteja un debat oportú i necessari. Una idea que també jo, que poc conec el món, he manifestat en xerrades amb persones amigues parlant del paper de les ONG's.
Arundhati Roy denuncia que aquí i allà (India) hi ha organitzacions que trafiquen amb la misèria, però no és aquest el seu maldecap. Donat que som com som, sabem que hi ha coses inevitables i l'especulació n'és una.

El que ens ha d'amoinar i molt, és com els moviments populars i els ajuts i activismes individuals o de petits col.lectius, amoroseixen, esmorteeixen les grans catàstrofes i van tapant els buits d'atenció i compliments dels deures socials dels governs i estats. Ara mateix el que ens ha de preocupar és com contribuim a consolidar estructures d'actuació que només "calmen l'enfurismament i distribueixen com una ajuda benevolent allò que per dret pertoca a les persones"

un

" Si volem salvar el món de tanta autodestrucció, cal una nova distribució de la riquesa i la tecnologia disponibles al planeta. Menys luxes i malbaratament en uns comptats països, per poder aconseguir reduir la pobresa i la fam que pateix gran part de la Terra. Prou d'exportar al "Tercer món" estils de vida i hàbits de consum que malmeten i degraden el medi ambient. Fem racional la vida humana. Apliquem un ordre econòmic internacional just. Emprem els avenços científics per un desenvolupament sostenible i sense contaminació. Paguem el deute ecològic, no pas el deute extern. Que desapareixi la fam, no l'home."

Fidel Castro. Cimera de la Terra

Ara mateix i malgrat tot, la idea és la que val, per això es lluita.

no amb el meu consentiment

En el marc de la campanya que s'està duent a terme contra les bombes anomenades "racimo", (ara mateix no tinc idea de quina és la traducció acceptada, en tot cas en alguns mitjans les anomenen bombes de dispersió), i com a mostra de la meva adhesió he de publicar la carta que he enviat al diputat del Congrés (n'hi ha un llistat d'accessibles des del Link que teniu sota el logo) Aquí la teniu:

Estimado Sr. Gaspar LLamazares,
Le escribo para expresarle mi preocupación por la posición española en el actual proceso de Oslo.
Como sabrá las bombas de racimo suponen un peligro para los civiles en un conflicto bélico debido a su imprecisión y a su amplia dispersión. Esta falta de distinción entre objetivos civiles y militares atenta contra los principios del Derecho Internacional Humanitario. Pero no solo eso sino que las bombas de racimo se convierten, posteriormente, en una suerte de minas antipersona. Mucho más peligrosas que éstas ya que si las minas necesitan ser pisadas para estallar, la submunición de las bombas de racimo pueden activarse de muchas maneras, incluso por el viento. Sin olvidar que, por su forma y color, resultan atractivas para los niños, quienes se han convertido en sus principales víctimas en todo el mundo.
A principios de este año se inició un proceso encabezado por Noruega, el proceso de Oslo, que en su declaración establece como meta la ratificación de un tratado en 2008 para erradicar estas armas que provocan un daño y un sufrimiento desproporcionados. España se ha unido a este proceso pero ya en la reunión que tuvo lugar en Lima durante el mes de mayo pasado ha mostrado reticencias a conseguir un tratado que prohíba todos los tipos de bombas de racimo.
En particular, España ha intentado que se deje fuera del tratado aquellas bombas de racimo cuya submunición tenga un mecanismo de autodestrucción. Esto no parece aceptable. Estos mecanismos fallan. El porcentaje de submunición sin estallar en las bombas de racimo puede llegar a alcanzar el 25%. En los bombardeos de verano de 2006 sobre el Líbano, el ratio de pequeñas bombas sin estallar alcanzó cotas de entre el 30 y 40% según los expertos en desminado de Naciones Unidas en la zona.
Me dirijo a usted, en primer lugar, para conocer su postura, y la de su partido, sobre esta cuestión; en segundo lugar, para instarle a conseguir que España ratifique un tratado a favor de la eliminación total de estas armas. Sin excepciones.
Quedo a la espera de su respuesta.
Atentamente,
Roser Suñer i Soler. 40425677A

els nens no menteixen

És just i és un deure denunciar allò que atempta contra el dret a la llibertat, a la vida, a la pau.

És just i és un deure no tancar els ulls i ser conseqüent amb els propis ideals.

És just i és un deure treballar, lluitar i fer un esforç conjunt per un món més solidari.

Ara mateix, en segons quins aspectes, aquest acudit és ben cert. Per això, jo m'adhereixo també a la lluita contra la fabricació d'armament de tota mena, i concretament les "bombes raïm" o de dispersió. És sabut que són tan perilloses com les mines antipersona. Resten bocins que una criatura pot prendre com una joguina i esclatar-li a les mans. Sempre reben els més indefensos. Van escampant mort arreu, i doncs, no ens hem de manifestar en contra? Que no sigui amb el meu consentiment. Hi ha lluites que no es poden abandonar.

anonimat...o no

Ara mateix tinc aquest dilema... que he solucionat ràpidament. En un dels comentaris de la darrera entrada, una exalumna meva (mal dit per mi, jo els considero amics, es van fent grans i gairebé a tots els qui vaig tractant els torno a veure com a les persones que coneixia i m'estimava, en una altra etapa de la vida, senzillament), deia, doncs la Irene em fa una pregunta respecte al comentari sobre l'església. Ja li he aclarit en una resposta, però, i em sembla que com a persones adultes ens entenem. Quan et van llegint i et reconeixen, sorgeix el desconcert en alguns, el reconeixement en d'altres i pot agradar o no el que un pensa i manifesta. I aquest era el dilema, fer-me "visible" o no. Podia haver triat una foto anònima, (hi ha algú a qui llegeixo sovint que s'ha posat una foto d'un cantant, diu que és més "guapo"), però s'ha de fer front al que sorgeix. Sí, Irene, sóc la teva mestra, i penso el que manifesto, i hi ha moltes coses al món que no funcionen, i m'emprenyen les injustícies, les mentides, les façanes postisses de qui predica el que no fa quan amb els actes mostrem com som i què hi ha al nostre cor. Sempre he sigut igual, però no em vull menjar més les meves ràbies, les meves ires contra aquest món tan malgirbat en aspectes que m'afecten molt, fam, guerres, nens i vells patint, joves morint malaguanyats, domini del poder del diner per damunt de tot allò més essencialment humà. Vaig escoltar un budista que parlava de canalitzar la ira i transformar-la en quelcom positiu i possibilitador d'acció. És aquesta de moment la meva. No cal ser polític per posicionar-se i manifestar-se i aquest és un espai que se m'ofereix i que aprofito. Hi dedico hores, i les hi dedico amb goig si serveixen per desvetllar algun neguit. Hi ha quelcom més que el benestar propi, hi ha quelcom més que el poder-se permetre certs capricis. Ja sé que jo tinc el privilegi de ser al primer món i és còmode cridar des del luxe de l'ordinador que d'altres no tenen. Però l'aprofito també per donar la veu a qui no la té.

de déus, negocis i altres poders

Fa un parell de dies vaig anar a parar a un blog on vaig veure unes fotos de la mateixa colla que aquesta. Hi havia un link a un article i la web corresponent per saber-ne més. El problema és que ara mateix, després de fer recerca pels blogs que vaig llegint, no l'he trobat, però espero que "l'amo" contacti i hi tornaré. El "nuvi" que tenim aquí no és d'arxiu, és recent. I el record m'ha vingut en trobar a rebelión, font de molts dels que llegim una altra cara de les notícies, un text-apunt referent als assumptes i negocis de l'església. Us el deixo:

No hubo milagro en Lourdes
Si los asuntos de las realezas reinantes están henchidos de hechos chocantes, no menos cabe decir de otros asuntos relacionados con las religiones también reinantes. El Corriere della Sera del pasado miércoles recogía la sorpresa y el desconcierto de los peregrinos aerotransportados desde Roma a Lourdes y regreso, en un vuelo chárter fletado especialmente por el Vaticano (mediante su propia agencia de viajes llamada “Obra Romana de Peregrinajes”), cuando en los controles aeroportuarios de Tarbes fueron despojados de las usuales botellas de agua milagrosa, producto de obligada adquisición por quienes viajan a dicho destino.
A falta del deseable milagro que hubiera permitido a los peregrinos atravesar sin problemas la molesta vigilancia antiterrorista que tanto incordia hoy a los viajeros aéreos, sorprende la ignorancia y la imprevisión de las jerarquías religiosas del famoso santuario mariano —situado en la conocida villa de 15.000 habitantes y 230 hoteles— y la de los comerciantes sacros de la plaza, al no organizar con tiempo la venta de tan carismática agua en botellitas de 100 mililitros, para satisfacer las normas vigentes en la aviación comercial.
Se trataba, en todo caso, de un vuelo de prueba, en un ambicioso plan que incluye peregrinaciones aéreas a Fátima, Santiago de Compostela, Jerusalén y Polonia. Es de imaginar, por tanto, que los avispados vendedores de recuerdos sagrados de los santuarios correspondientes a futuros vuelos vaticanos pondrán ya en práctica medidas adecuadas para facilitar a los viajeros el viaje de regreso, y conocerán de pe a pa cuáles son los artículos de recuerdo que pueden franquear los controles sin necesidad de tener que implorar la milagrosa ayuda de los cielos. Alberto Piris.La Estrella Digital. Rebelión, 6-9-07

Enteneu ara el títol? L'articulista ja en fa la crítica, no calen més comentaris. Sento vergonya de veure un espectacle com el que es va celebrar amb la disfressada pública treient una capa de metres amb portadors i tot, com en un festeig reial, treient un escut d'armes al carrer, (deuen ser armes sagrades) i per postres, llegir més tard que munten vols per anar a fer el miracle a mida. El miracle de debó seria que l'església, d'una vegada per totes es posicionés a la banda dels més desfavorits, dels milions de pobres, malalts de guerra, empresonats per idees o creences diferents. El miracle seria una església que deixés d'ostentar el poder de la censura, la repressió d'idees de teologia de l'alliberament. A veure, si els meus coneixements del temps de catequesi no fallen, no va dir Jesús "el meu regne no és d'aquest món"??? Ai, perdoneu, és veritat, ho va dir Jesús, no el Papa.