futur?

El mar, brau o tranquil, net ja de tanta brossa,

seguirà el seu etern anar i venir.

Potser quedarà algú per sentir la flaire

d'unes aigües renascudes.

En la solitud no sabrà que fer d'aquest present

i escollirà, potser, fondre's amb la terra,

fer de l'últim alè un nou intent

d'assaonar aquest erm que l'aclapara.

jajaja ehemmmm (bufff)

NO CREC JO QUE SE'N SURTIN PAS, NO AMB NOSALTRES, NO A CASA NOSTRA.
.

ARA, QUE, SI VEIEM COM VAN ELS MOVIMENTS D'ESCACS CAP A LA CAÇA I CAPTURA D'ENXAMPAR UN BOCÍ DE PODER NI QUE SIGUI A COSTA DE TREPITJAR PERSONES, IDENTITATS, PROCLAMES NACIONALS, IDEES...

LA CLASSE POLÍTICA VA PER AQUESTS CAMÍ?

LA IDEA ÉS EL PODER A QUALSEVOL PREU, AIXÍ QUE... JUTJA TU.

.

bufonades

No m'hi he matat gaire, he tret les fotos directament del web.

Ara mateix el que m'indigna és que aquests que han santificat o beatificat o com coi es digui, són i representen una ideologia que cal esbandir i foragitar (el traductor es tornarà boig).

Vaja, segur que ells, pobres, poc tenen a dir i tan se'ls deu fotre de ser sants, o beats o màrtirs, que no crec pas que es guanyin més bé les garrofes allà on són, si tenen un títol més alt. Desconec com va tot això de les oposicions a santedat, (hi ha temari? ara que hi penso, hi ha tribunal...), però és inadmissible que s'esmercin diners, molts diners en processos d'aquests tipus. Si hi ha un procés i un protocol de santedat, que també hi ha funcionariat en tot això?

Però on anava és a això de més avall, llegiu:

Beatificación de víctimas de la Guerra Civil. Los escasos familiares que aún viven de los sacerdotes vascos fusilados por las tropas de Franco en 1936 claman contra la desmemoria. Hermanos y sobrinos de dos de estos religiosos lamentan el silencio y la politización de la ceremonia de beatificación de los mártires del llamado bando nacional, mañana domingo, en Roma.

“No estoy en contra de nadie, pero aún no nos han pedido perdón”La familia conserva como reliquia las cuerdas con las que ataron al cura José. En casa de los Sagarna Uriarte no se ha dejado de hablar ni un solo día de la muerte de José, a los 24 años, el 20 de octubre de 1936.

“¿Nosotros somos nadie o qué?”, clama con rabia la matriarca Vicenta. “La sangre no es agua, por eso sentimos mucha impotencia ante la ceremonia del Vaticano. ¿Y los nuestros?"

Unos por nacionalistas, otros por encontrarse en el lugar inadecuado, los 16 sacerdotes vascos asesinados por Franco no fueron las únicas víctimas religiosas del bando rojo. También hubo decenas de exiliados: unos 200 vascos, el navarro Marino Ayerra o el andaluz Gallegos Rocafull, por ejemplo.

La part final d'un document de l'Arzalluz:

.

Nuestro recuerdo y gratitud:
-a los 224 sacerdotes y religiosos que pasaron por las cárceles de Araba, Bizkaia, Guipúzcoa, Nabarra, Alicante, Madrid, Palencia, Sevilla…..-a los que sufrieron destierro durante largos años recorriendo los caminos de 33 provincias españolas-a los que pasearon su nostalgia por 21 países extranjeros…-a los 800 miembros del Clero Vasco que, de una forma u otra sufrieron persecución junto a su pueblo…- a los 114 capellanes de gudaris…
Un recuerdo emocionado a cada uno de ellos. Aunque la Iglesia y sus superiores les hayan condenado a la no existencia permanecen en la memoria de aquel pueblo por el que entregaron su ministerio y su vida.
Xabier Arzalluz

I és que, algunes vegades, l'esperit de la lluita, de la llibertat, de la solidaritat, ha anat més enllà de les creences i de la religió oficial, mirant amb el cor, i quan és així, també se'ls bandeja.

.

.

Parlant de bufonades (no sé si la paraula existeix així, en tot cas és el que més els escau), doncs això, parlant de bufonades, ara resulta que tots aquests se'ns han tornat independentistes, tots tots per la independència del país. Si de cas, quan us els trobeu, pregunteu-los de quin país parlen. El sr Mas (el madelman), no deu recordar pas quan es va vendre l'Estatut, els comptes i els diners, les inversions, els sentiments... i de passada, va vendre el llavors president Maragall.

Coi, com que ara això ven i ven bé, tots independentistes, au, ja poden anar a "Tengo una pregunta para usted". És que no es pot aguantar, avui ve el ZP. Deixant de banda si ha de venir o no, ell, com sempre, crida. S'ha de cridar, si ve, perquè ve, si no hagués vingut, no donava la cara, si ve sol, malament, si hagués vingut amb la ministra, no era dia de feina (ell no hi era, i això el fot) Mira que n'hi ha de borderlines al món, però aquest s'enduu tota la glòria. Guapuuuu, vés a marcar paquet a Mercabarna, apa!
Qui remena l'olla a can CIU? Ara hi ha molts hereus, no trobeu?

.

Històries veïnals: HV 09/2007: El gran dia

Els veins de l'escala A, la Lluna, l'Alatrencada, en Jesús Ma Tibau i jo, hem escrit ja la nostra petita història veïnal. Podeu llegir-la clicant aquí:

Històries veïnals: HV 09/2007: El gran dia

buit

la gran bogeria de l'home que no entén,

que no sap, que no vol, que no riu, que no mira

que no compadeix, que no estima, que no sent...

.

també les llàgrimes s'acabaran un dia

i els fets ho assenyalen

no per falta de llàgrimes

ni per manca de fets

.

faltarà l'home.

el post 100 és un...meme!

La meva amiga Dolors em fa arribar un meme...! Jo que em pensava que me'n salvaria, doncs no, apa, ja en tinc un...

Fàcil, dóna tres consells per a un bon blogger. Tres que a mi em sembli que són bons consells, és clar.

1- No cansis. Aquest ja no el compleixo, quan tinc una dèria em faig pesada, o sigui que el dono i me l'hauré d'aplicar.

2-Dos camins, un, documentar-te si vols explicar quelcom, no s'hi val parlar sense fonaments, entenguem-nos, quan es tracta de qüestions serioses, notícies, campanyes, dades... Et pot enganyar la font, però penso que no s'hi val inventar-se res si intentes fer un post així com de denúncia, de política, de coses que passen, altra cosa és la pròpia opinió, aquí... explaia't!!! L'altre, ser sincer i no vendre un producte, no som productes, a mi no m'agrada gaire això de "vota'm" aquí o allà, però és una opinió, eh?, cadascú té la seva.

3-Procura no ser un lector anònim. No ens enganyem, el que ens agrada és poder llegir algun comentari, és que resulta un pèl trist parlar al desert, o a les pedres...

Apa, ara el regal. El passo a.... la Rosa ( ja ho sé, ja ho sé, però maca, és la confiança), en Daniel Mercados (porqué me gusta leer el mundo desde tu manera de leerlo, Daniel) i al César (asómate al ventano y mira)

Esperem saber els vostres consells. Si passeu per aquí, ja ho sabeu, a deixar penyora.

La gallina ha dit que nooo, visca la revolucióóóó....!!!!

PER CERT, ARRAN D'UNS COMENTARIS DE KUKILIN, HE PROVAT ALTRA VEGADA EL TRADUCTOR AL CASTELLÀ. CREIEU-ME, SI NO SABEU QUÈ TENIU, SI US SENTIU AMB CERTA TRISTESA TARDORAL, POSEU EL VOSTRE BLOG EN VERSIÓ CASTELLANA I...

LA KUKILIN COMENTAVA QUE NO ENTÉN GAIRE EL PORTUGUÈS, I D'AQUÍ EN VAIG TREURE LA IDEA...PORTUGUÈS? PERÒ LA VERSIÓ QUE SURT, CASTELLÀ, ALLÒ QUE SE'N DIU CASTELLÀ... POUPURRINYOL, MÉS AVIAT.

l'altre Madrid

Ministers. Madrid. La cara de Madrid que ens amaguen força.

Inici de les Jornades Antifascistes 2007.

Banda Bassotti. Aquests actuen amb banderes basques, catalanes...Canten lletres antifeixistes, antirepressió, en defensa d'un món més just i de les llibertats individuals i col.lectives, (i en euskera si són al país basc ...). Els vaig conéixer i sentir gràcies als meus fills, que em van retornat la il.lusió de pensar i veure que no tot està perdut.






Un extret del diari digital Rebelión, tal com raja:

Organitza, "La Coordinadora Antifascista de Madrid"



"Los fines de semana de aquí hasta el 24 de noviembre se realizarán actos, charlas y encuentros sobre diversas temáticas, desde vivienda y okupación, modelos alternativos de sindicalismo, acción directa, memoria histórica, imperialismo... hasta la situación represiva del movimiento de resistencia en el estado español. Las jornadas culminarán el próximo sábado 24 de noviembre, con la tradicional manifestación antifascista y anticapitalista en el aniversario de la muerte del dictador Francisco Franco".
En una entrevista realizada por el colectivo La Plataforma, los músicos de Banda Bassotti valoraron la situación creada en el estado español en los últimos meses tras la criminalización que el grupo ultraderechista Asociación de Víctimas del Terrorismo realizó contra la banda. No pasó nada grave pero parece que andan juntos, ¿no? Nosotros con los jóvenes y la AVT con los nazis. Por eso no nos extraña que la AVT intente censurarnos, de hecho somos felices por resultarles antipáticos..." Rebelión.

Jo, de basc, no n'entenc ni un borrall. Però val la presentació.

...................................................................................

la nostra força, les paraules

Avui m'he aixecat així, tota moixa, esperant a veure què em deia la ràdio sobre el malparit de qui tots anem parlant aquests dies. Hi he posat humor, eh?, perquè no estava jo ni de bon tros bufona com ella. Les ulleres m'arribaven al pit, la mala llet més avall. He arribat a tornar-me a posar al llit vestida, quan faltava ben poc per haver de sortir de casa. He posat la ràdio.

Coi, es veu que ni tan sols anava borratxo. No és que sigui cap consol. La violència no té excusa. Però si més no, un es pot agafar a allò de què ha perdut el control per culpa de... Però no, amb tota la lucidesa dels malvats, l'estratègia dels inhumans, la raó de qui ha de fer servir la força, perquè sap que de raó no en té cap, cap ni una.

Cal fer ús de totes les eines que tenim a l'abast per no tolerar ni una agressió, ni un gest violent, ni un desprestigi, ni un insult, ni un despropòsit, ni cap marginació, ni cap atac del tipus que sigui per raons de sexe, de raça, de religió. Si s'ha de denunciar, denunciarem. Si s'ha de sortir al carrer, hi sortirem.

Com podem aguantar que es convoqui la gent a una manifestació contra les víctimes del terrorisme (algunes, algunes), quan els mateixos que fan el crit permeten que es maltracti una persona, sigui nen, dona, home... per raons de procedència o d'ètnia? Tenim uns poders fàctics plens d'hipocresia.

Tenim fanàtics del respecte i la defensa de la vida només per a uns, i totes les grans i petites guerres pels altres, els qui no pensen igual. Força amb la paraula, no callarem, força amb l'acció, no pararem.

i si.... no estaria bé?

Bé, és un suggeriment, n'estem farts.

Estem tips de ser maltractats i de veure maltractar.

Maltractats de paraula, d'obra i d'omissió, com deia un manament que em van fer aprendre de memòria quan era petita.

Estem tips que quatre bacanards es creguin que són els amos de la terra, de la vida i d'aquells qui l'habiten.

Tips de sentir malparlar sense fonament sobre els qui no viuen, pensen, són com ells. Dels insults. De la prepotència.

Estem fins al capdamunt d'escoltar sentències de senyor, de cabdill, com si fòssim els súbdits de ses reials majestats, els amos de l'honra i la raó, de la paraula i del seny, del seu ordre i dels seus capricis només per mantenir el seu benestar.

Tips de sentir que segons què no es pot remoure per no obrir velles ferides, mentre estan callant miserablement davant les noves salvatjades de cada dia; (un premi Nobel diu que la gent de pell fosca és menys intel.ligent...???) La barbaritat votada i consentida és intel.ligència?

Si aquest és el mal menor de la democràcia després de la transició (que diu que encara no s'ha acabat), jo em desapunto de tot plegat. Amb mi que no comptin. No vull aquest despropòsit de model de vida democràtica. No vull més ídols amb peus de fang i armes al cervell. No vull un món amb persones de 1a, 1a, 3 a categoria. A pastar fang.

PER MIRAR I ESCOLTAR "COM GOSES DIR ESTRANGER AL TEU VEÍ"

..........................................................................

...................................................................................................

LA VIOLÈNCIA COMENÇA AMB UNA AGRESSIÓ INDIVIDUAL A UN IGUAL, SEGUEIX AMB LA GENERALITZACIÓ DE L'ESTIL DE RELACIÓ QUE SOTMET I MENYSPREA I ACABA AMB SANG. AMB MOLTA SANG.

.................................................................................

.

NO A L'ÚS DE LA VIOLÈNCIA DE QUALSEVOL GÈNERE.

reaccions i contrareaccions

Això responent als vostres comentaris.
Teniu raó, perquè aquests pensen igual.

El noi del metro diu que no sap què li va passar pel cap. Justificació, havia begut. (li han tret punts d'humanitat?)

Nosaltres ens preguntem què li va passar a la noia. I qui va ajudar la noia. I qui va tenir cura de la noia. I on és la noia. L'estrella, el noi.

Quin sistema judicial regna que el deixen al carrer pendent de... Calla, que acabo de llegir al blog de la jomateixa, que diu que els mossos no es pensaven que fos tan seriós. A veure on més anirà a clavar puntades de peu, a agredir, qui l'assenyalarà amb el dit. Això sí, primera pàgina i no gaire soroll, que té cognoms de casa, "ostres, i és d'aquí!" Prejudicis, sempre presuposem que els foranis són els dolents de la pel.lícula. Serà per això que d'aquest no n'han fet prou cas?

El Sr. Sarkozy ha fet una proposta genial. Si ens ha d'unir una Europa transfronterera, intercultural, fem lleis per no deixar passar el que ja no poden impedir les tanques. No al reagrupament familiar, que se'ns rifen i vénen tots, coi. Si cal la prova d'ADN, la faran? Són prou capaços. A Suïssa, l'extrema dreta guanya, no anem pas bé. Països rics, conservadurisme i a viure del passat. Ells a mantenir paradisos fiscals, i apa, que són quatre dies.

L'ESPERANÇA. Girona-Figueres, Renfe. El revisor demana només el tiquet a un noi "negre". Ell diu que n'està tip de vexacions, només li demanen a ell. No és el primer dia que s'hi troba. Paren el tren. Xiulets i escridassada. Tornarem a lluitar...? Oh, si, va, va! Arriben a Figueres i el retenen. Els prop de 100 viatgers a punt de motí. Amenacen amb fer-se retenir tots. El noi, doctor en medecina, té tot el que cal, papers i tiquet. Resposta de Renfe: el revisor feia el que tocava, és a dir, demanar als pressumptament malfactors el tiquet, el passatge, si cal els papers. "Al paredón!" I nosaltres que estem adherits a "un altre món és possible..." Si no fem pas una revolució, els hereus dels valors de tota la vida (primer jo, després jo i si en queda per mi), ens acabaran de fotre el món a rodar.

una menys

La història d'una menys que abraçarà algú demà al matí,

d'una menys que rebrà un ram de flors pel seu aniversari,

d'una menys que s'emprovarà unes sabates,

o es comprarà un vestit barat per cap d'any,

Una menys que veurà créixer els seus néts.

Una menys que veurà una pel.lícula per passar l'estona, o per poder menjar crispetes, i no pensar.

Una menys que posarà roba a rentar.

Una menys que somiarà aprimar-se, o no.

Una més a qui no queda cap estona, cap somni,

cap futur compartit, cap festa, cap estrena.

Bé, sí, el seu home li ha fet el darrer regal.

Un taüt.

intangible

Resseguint camins

tornes amb les mans buides

el cor sadollat,

que no et cal res per ser feliç.

Si mors, que no serà ara,

hauran d'esbrinar d'on vénen les ferides

que el teu somriure amaga.

Vens del país del déus

que res no necessiten, ja n'has après. Ets lliure.

una desil.lusió

Pasqual Maragall, l'home que en alguns moments m'ha fet sentir orgullosa de tenir un president i no viure en un món àcrata, deixa, diuen, la política. Em sabrà greu no sentir-lo. Ahir el vaig escoltar a Catràdio, i em va tornar a agradar, la seva proximitat, els seus comentaris saberuts, el seu humor, la seva lucidesa.

Sí, ja sé el que molts en pensen. Què voleu, jo sóc d'aquesta mena, jo el trobo carismàtic, amb tots els defectes que vulgueu, com tothom, però li van jugar i es va deixar per no fer més amples les desfetes d'un país que se'n va en orris. Que potser havia de fer d'altres coses? Potser, com tots, oi?

El vaig escoltar parlant de la possible creació d'una mena de partit així com supranacional, i el seu tarannà era més seriós del que se li sol atribuir. No vaig entendre que li passés res d'extraordinari. Clar que no ho vaig poder escoltar sencer. Avui m'he llevat sentint això de l'Alzheimer. A aquest tal Alzheimer li haurien d'haver posat un altre nom.

Esborravides. Boirejacervells. Matasenderis. Esclafasenys. Negapropòsits. Assassinafuturs. Menjaidees. Rajaneguits.

En el record, president.

una il.lusió

I algú em dirà, i què, i què..., quants alumnes ja en tenen, o bé, i què, i què, ni que això fos la lluna i la trepitgeu per primera vegada.

Però ens fa molta il.lusió.

Estem molt contentes.

I els nostres nens i nenes també.

Ja tenen el seu espai. I comencen a comentar amb els pares.

ELS CAVALLS I ELS TALPS TENEN BLOC

(us ho he dit? que són els nostres petits de la classe? els de cicle inicial? no? doncs sí...) Per això estem contentes. Perquè podem demostrar i demostrarem (paraula de mestra) que serem prou agosarades per tirar endavant. Per seguir preparant el nostre material de totes les maneres possibles, i aquesta n'és una. Perquè creiem que l'escola ha d'entrar al món, ha de sortir de les quatre parets. I el nostre món és així.

També tenim molts llibres, però pocs, molt pocs de text (unes mates, que dius, mira, no fa mal, un per llegir, que va bé...)

inspirada per la garrofa

He passat per ca la garrofa de Mont-Roig, i m'ha servit per escriure quatre coses sobre un tema de qui tothom parla quan arriba setembre, i sobre el que ningú gairebé fa res (o poquet) al llarg de l'any. Sabeu de què va, oi? Síííí...els llibres de text, i tant que ho heu endevinat.
Es pot trobar una mica de tot sobre el tema,

-Qui creu que els ajuntaments (llegiu tots, tothom paga impostos) han de pagar els llibres.

-Qui pensa que senzillament els ha d'assumir l'estat igual com s'assumeix el cost d'una plaça escolar, en la qual s'han d'incloure els materials, aquest i d'altres (llegiu altre cop tots).

-Qui pensa que són material reutilizable.

-Qui pica de peus i paga ni que sigui amb un cabreig de por.

-Qui ni pica ni s'enfada i ho assumeix com un mal menor(una inversió bla bla bla...)

-Qui paga, bo i pensant com moure's per procurar que hi hagi estalvi.

I suposo que moltes variants barrejades amb una mica de tot el que és més amunt.

Hi ha unes quantes consideracions a fer, jo faré les que crec que s'han de tenir en compte a la llum de la meva pròpia experiència en el món educatiu, i en el de rascar-me la butxaca, com a mare de dos nois.

La primera que veig molt clara, és com és possible que nens i nenes d'entre 4/5 i 8/9 anys hagin de tenir un llistat de llibres amb nom de matèria separada (fa temps que l'ensenyament ha de ser interdisciplinar, globalitzat...), amb la gosadia afegida de qui fa comprar llibres de plàstica, d'educació física, de música. Tot s'ha d'experimentar, s'ha de fer i s'ha de viure, més en aquestes edats i àmbits...llibre de plàstica??? És una pura aberració. Factures d'entre 200 i 300€, comptant que hi haurà material de propina. Anem fent càlculs per les editorials: cent criatures ... mil criatures... deu mil criatures...

La segona, els materials i les editorials. Llibres de paper supersatinat, fotos i tintades supercares, tapes amb espiralls de colors i plàstic, i en un 90% uns continguts i tipus de tasques ben iguals des de fa com a mínim 20 anys. Síííí, admeto que fan canvis de foto, del nombre de pomes i peres que es menja en Pere, dels quilòmetres que ha de fer el cotxe del pare (ara és de la mare), però el fons, el fons i els continguts gairebé calcats. I no parlem dels tipus de tasca a fer, sempre la majoria rutines, rutines, copiar exercicis, buscar paraules que falten, posar articles... Coi, la llengua s'aprèn parlant, comunicant, escribint, llegint i amb l'ordinador, el mòbil i el que toqui. O és que els nostres fills tornaran a viure als anys setanta?

I em podeu dir, és que els continguts sempre són els mateixos, més o menys. Doncs sí, però no. No pel procediment, no per l'òptica de fer i treballar, no per l'enfoc que es dóna a determinats aspectes de l'entorn. I un NO ben gros pels canvis hiperàpids de la tècnica i els descobriments.

I per postres, canvis d'edició, que tots sabem els qui mirem i triem o ens engalten de mostra llibres de text, que fan amb un "retalla i enganxa". Tots els qui remeneu un blog, sabeu com pot arribar a ser de fàcil elaborar un document amb cara i ulls, bonic i ben presentat. Ens foten els quartos, ens fan creure que darrera tenen un gran equip de professionals, i et trobes que "l'antiga edició del 99", és igual a la del 2007, canviant exercicis de número, alguna foto, i pessetes per €, i encara a algun se li escapa el nyap.

No seria més fàcil invertir en un material de fons per l'aula, recollir llibres de text diferents per poder buscar i contrastar informacions, fer ús de les biblioteques públiques i escolars, comprar llibres de divulgació científica, de ficció, literatura infantil i juvenil, alguna bona enciclòpèdia temàtica, revistes, diaris, material audiovisual, i acostumar els nens de ben petits a ser més autònoms? A fer-se preguntes i buscar-se les respostes amb el guiatge del mestre? A treballar i aprendre cooperativament? A ser també ells una mica mestres ajudant als qui els costa alguna cosa que ells ja saben? No us imagineu com de ràpid aprenen allò que els explica un amic o company (sí, també les paraulotes...)

Cal buscar tots els recursos possibles i com menys individuals millor. Un quadern pot ser per un, un dossier pot ser d'un grup, (hi ha fotopiadores per tenir-ne exemplars de sobra) un llibre pot ser d'una classe o d'una escola. El saber i aprendre és un fet compartit, i utilitzable, no quelcom que entra al cap i després "vomites" en una prova. La música es toca, es canta i es viu. L'educació física es "mou". Clar que hi ha conceptes teòrics, però no cal portar 25 quilos de saber a la maleta, que amb un clic tens fins el diccionari actualitzat al gencat. Si els infants/joves aprenen i poden fer servir i aplicar a la seva vida el que aprenen a l'escola, els interessa força més.

Ens ho mirem al revés. No és el món que ha d'entrar a l'escola, és l'escola que ha d'entrar al món. Si no és d'aquesta manera, acabarem molt malament. L'escola es pot posar al dia, si els adults que hi treballem estem al dia, ara mateix, jo tampoc podria estar asseguda, escoltant, callant i escrivint sis hores cada dia, amb un descans matinal de 20 minuts. I encara feina a casa, qui s'emporta la paret de totxanes a casa? El moble per acabar a casa? La caixa del super a casa? El malalt a casa? Au va, toquem de peus a terra, el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per ningú, que em deia la iaia.

LLUITA CONTRA LA POBRESA

Campanya pobresa zero, aquests dies a Galícia. moltes famílies viurien molt temps amb el que malmenem, ja sense parlar dels nostres luxes, com el que comentàvem abans. El video és de l'any 2006.

M'he obligat a mirar-lo un cop al dia.

Pocs quilometres avall, a Lisboa, gasten els nostres diners en viatges, hotels, desplaçaments, àpats protocolaris, ordinadors (un per cap, i després a la revenda), divertimentos varis, una colla de grans figures de la política europea per parlar de la nova constitució. Coi, aquesta gent no saben què vol dir PRIORITATS?

tempus fugit

De vegades em sembla que sóc com una mena de funnambulista, fent equilibris en un trencadís fil que aguanta vés a saber quin petit déu.

Que em fa ballar el ball que vol, i en qualsevol moment em pot fer caure, o entretenir-se mirant com m'il.lusiono creient que me'n sortiré i no m'estimbaré en un buit desconegut.

Que si està de bones, em posarà un bon coixí i, em seduirà, i em farà creure que la caiguda és dolça, o potser no em deixarà parar, que el ball no em cansa.

Però jo vaig sentint un cert pessigolleig al ventre, conscient que allò que encara m'aguanta està massa tibant, percebo el fràgil nus, i sé que si em moc gaire, cruixirà i es trencarà per un extrem o l'altre.

Pressenteixo que es diverteix, que si el meu ball li agrada, potser aguantarà un dia, un any, o més. No vull que jugui amb mi, però el destí és un senyor cruel, mai m'ha mirat als ulls, i tant li fa què sento. Quan jo no li serveixi, un altre ocuparà el meu lloc. El seu instant és la meva vida.

cites per pensar (3)

"Ser mestre no vol dir només dir això és així, o recomanar una lectura... No. Ser mestre en el seu sentit més precís és ser un aprenent. L'educació comença quan tu, mestre, aprens de l'aprenent, et poses al seu lloc de tal manera que et sigui possible entendre allò que ell entén i de la manera com ell ho entén" (Kierkegaard).

"El llenguatge fou inventat per a poder fer preguntes. Les respostes es poden donar gesticulant o barbollejant, grunyint si es vol. Però les respostes s'han de parlar. La humanitat es va desenvolupar quan l'home va fer i es va fer la primera pregunta. La humanitat s'estanca, no evoluciona, no pas per manca de respostes. La humanitat s'atura quan hi ha absència del desig de preguntar." (E. Hoffer)

danys col.laterals

Fa vuit mesos...

Com que tinc molta feina i estic estudiant, us deixo una foto perquè feu les vostres suposicions sobre el títol que li dono. Esperaré amb ànsia llegir les vostres teories!

AIXÒ ÉS LA PROVA D'UN DANY COL.LATERAL.

recordant Companys

Jo sé una mica com tothom el que s'ha escrit sobre el president Companys. La seva manera de fer política a Catalunya en aquells moments, debia ser prou difícil, i és un personatge que ens queda enmig d'ideologies. El fet de morir com ho va fer, és el que ens l'acosta.

Com vaig sentir dir ahir al sr. Cirera (vaja quina cirereta per arrodonir el pastís del PP), ells creuen que amb la Constitució va quedar tot esborrat, net i endreçat, i deia tot ufanós que a partir d'aleshores començava una nova etapa. I un bè. Que preguntin a tots aquells que encara no saben on són enterrats els pares (poquets en queden), avis, parents. Els que tenen un passat marcat per idees tan legítimes com les nostres, els que venint d'una república legalment guanyada van esser aixafats per un cop d'estat.

El gran mal d'aquest país ha sigut la transició. Amb l'excusa de la democràcia (que no ens la vam guanyar, ens la va deixar el generalísimo d'herència en forma de corona), molta gent es va haver d'empassar els greuges per por de... sempre la por (què volen aquesta gent, que truca de matinada...)

Hem viscut sota l'amenaça de la por a perdre les mitges tintes de llibertat descolorida que ens han donat a engrunes. Són 30 anys de menyspreu a mig país i part de l'altre, ofegant idees polítiques i sentiments de ràbia, fa molta ràbia viure assenyalat com a "dimoni roig", (recordem els rojos y masones que amenazan la madre patria), ha de fer molta ràbia créixer enmig de nens com tu i que t'assenyalin amb el dit. Com que aquesta democràcia no ve d'una victòria, anem vivint de la caritat de Madrid. La mare que els va...

Per això, ara mateix, només vull dir en memòria de Companys,

Tornarem a lluitar

(Ja ens anem despertant, ja...)

Tornarem a sofrir

(N'hi ha que no han deixat de sofrir encara)

Tornarem a véncer

(Això ja és més complicat, hem vençut alguna vegada?)

I sabem que tenim raó, però, tenim la força?

dia 15 blogs pel medi ambient...passa alguna cosa

Suposo que passa alguna cosa, em fa que això no és gaire normal. He visitat uns quants blogs i en cap d'ells es podien veure els videos del youtube, tot i que com ara jo tinc subscripció. Ara mateix, podria pensar malament, però esperarem unes horetes.

No sé si la cosa és passatgera o durarà, provarem de penjar-los una altra estona al vespre. Mentrestant, la foto de dalt és la imatge final d'un d'ells.

Ara ho torno a provar!!!

Aquest és de Canal Solidari.

Aquest és "La profecia dels indis Cree".

Aquests són Maná "On jugaran els nens?".

A baix hi ha un post que explica quelcom que també fa referència al medi ambient, en global, en la seva vessant d'interacció de l'home i el medi. Van començar amb els transgènics, (quan torno a casa i veig els camps de blat de moro a l'estiu, tinc treballs a entendre el nom que hi ha als vorals), amb l'excusa de salvar les collites de determinades plagues. Ara sabem que no hi ha cap acció que es faci sobre la cadena ecològica que no repercuteixi en trencar o malmetre algun enllaç. Hi ha al món de la guerra una frase tristament cel.lèbre, els danys col.laterals. Amb les collites de cereals, ve a passar el mateix. No es pot buscar una alternativa al problema energètic malmeten el sòl amb collites accelerades que van a un fi darrer que no és l'alimentació, quan aquesta és justament la base i el fort dels pocs àpats en molts països de l'Àfricai d'Àsia. Preparem millors recursos pel primer món i tornen a rebre els de sempre. Per això s'ha de dir no a la manera com s'està duent a terme la recerca en el camp dels biocombustibles.

cinisme conegut

S'està parlant del dret de les persones que pateixen fam i manca total de serveis de salut i atenció mínima a no ser deportats de tornada al seu país d'origen. Per potenciar l'agricultura, donat que es dediquen a malmenar els cereals per fabricar biocombustibles, hom demana una moratòria de cinc anys per mirar de trobar noves alternatives a l'ús dels cereals. Fent càlculs, amb el que costa (en gra) fabricar uns pocs litres de biocombustible, es podria alimentar un nen durant un any. Com gairebé sempre, sembla que es prefereix amagar el cap com els estruços.
Llegiu: Extracte d'una entrevista a Jean Ziegler, relator de Nacions Unides.

"En África hay 202 millones de hambrientos que no pueden alimentarse y que arriesgan sus vidas para llegar a Europa y poder vivir, y nosotros deberíamos permitírselo".

"Cuando según datos de la FAO (Fondo para la Agricultura y la Alimentación de la ONU) en el mundo se producen alimentos para alimentar a 12.000 millones de personas, es decir el doble de la población mundial, cada niño que muere de hambre es un asesinato", agregó Ziegler.

"Es una tragedia lo que ocurre todos los días en las costas atlánticas y mediterráneas, miles de personas que mueren ahogadas", agregó, y criticó a la Unión Europea (UE) por querer concluir un acuerdo de libre comercio con el grupo de países ACP (ex colonias europeas independizadas recientemente en África, Caribe y Pacífico) que, a su entender, "va a beneficiar solo al norte".

"La transformación masiva de plantíos consagrados a los alimentos hacia la producción de biocarburantes va a crear hecatombes". Ziegler explicó que para producir cinco litros de etanol se necesitan 230 kilos de maíz, una cantidad que alimentaría a un niño durante un año. "Yo comprendo la necesidad de controlar las emisiones de efecto invernadero, pero no ponerla por delante de la muerte de la gente". Extret de Rebelión.

estúpida i sense orgull

Si algú s'ofèn per la mini foto em sap greu, però és el meu regal pel personatge, no es mereix res més, bé, sí, una camisa de força. He tornat a sentir el magnífic discurs del papanatas de'n Rajoy sobre la celebració del 12 d'octubre. No sabia que celebraven el dia "de España", un día en el que tot espanyol havia de mostrar el seu orgull de ser-ho (primera estupidesa meva, jo pensava que l'únic que es mostrava ara per ara era l'orgull gay).

S'havia de mostrar també la nostra identificació amb la bandera del regne (segona estupidesa, jo visc en un regne? però no hi ha un president? Ai, súbdits, s'hauran de reubicar...).

S'havia de defensar la unitat de la pàtria (amb sang, senyor Mari ano?) (tercera estupidesa, jo creia que els antidisturbis i companyia depenien d'Interior, no pas de don Mari ano!!!)

I llavors vaig escoltar allò de "los españoles de bién".O sigui, que com que mal que em pesi tinc DNI, jo formo part de l'eix del mal, sóc malnascuda i per sort meva, no sóc del seu món, que al meu registre del blog hi diu Cocos Islands, perquè el meu país no hi surt. Si els blocat funcionessin bé....

Els qui no ens sentim orgullosos de ser patriotes (????) a qui el Rajoy ens va fer tal declaració de principis, vam penjar ahir la nostra bandera al balcó, vam fer matinada o no, segons, vam fer migdiada o no, i no celebrarem res fins el dia de Tots Sants, que allà hi cabem tots.

Us deixo una perla per riure una estona, hi veureu els amics del padrí Aznar i la seva saviesa. Aquesta és una mostra de com es miren el melic i no veuen més enllà del nas, anirien a qualsevol guerra, sense ni saber el nom de qui van a atacar. Tingueu paciència i aneu llegint, val la pena. Després ens hem de menjar que els nostres estudiants estan a la cua del saber...ja ja ja ja ja....

celebren un genocidi

Els veins de l'altra banda (spain), tenen unes ànsies boges de celebrar no sé que de la hispanidad, la raça i unes quantes bajanades més. Convé, ara que tenim la llei de la memòria històrica a debat, que algú els recordi que la història va molt més enllà de l'any, posem-hi, 35, per dir-ne un, que no crec que arribin tan lluny. Com que els agrada això del domini i dels territoris conquerits, és evident el perquè celebren tal diada. I és que "Un imperio donde nunca se pone el sol", fa de mal perdre, quan tens instint conqueridor. Els de l'altra banda del mar s'han mig alliberat a cops de sang i de desfetes, d'enteses, claudicacions i dures batalles contra l'imperialisme de totes bandes.

Encara Cuba no aixeca el cap perquè seguim consentint un bloqueig que els escanya dia a dia. Jo no tinc res a celebrar. Cada poble ha de ser amo de sí mateix i decidir les seves festes, els seus ideals, els seus valors. Entre els meus no hi ha l'ambició, ni el sagnar les riqueses i ofegar el desig de llibertat de ningú. Tenim un cacic esvalotat sense poder (l'amo del PP), pitjor encara, amb el poder perdut, que fa proclames heretades del seu predecessor, l'incombustible dictador FFB. Avui he vist alçar els braços i he sentit viva Espanya, només hi faltava "una, grande, libre" Han perdut el "una" i el "grande" i no saben que vol dir "libre". Ho tenen magre. No callarem, així que, cop de mall.

Tenen un passat d'opressors, i de la sang els ve l'ànsia de poder i la vocació de tirans. Els hem d'empényer fins al mar(recordem la cançó), l'altre mar.

El dia de la hispanitat. Avui celebren la barbàrie.

El fatídic 12 d’octubre de 1492, s’inicia l'extermini i degeneració d’uns pobles fets per viure en armonia amb el seu entorn natural i universal. Aquest dia arriba Colom al Carib, més tard Cortés a Mèxic i Pizarro desembarca al Perú. Aquests actes, vistos després d’allò ocorregut són considerats crims contra la humanitat en el marc de la història de l’expansió europea.

Aquesta transgressió s’ha d’observar com la continuació de la reconquesta castellana sobre els territoris que estaven en mans del món àrab des de segles. Fou llavors que, territoris molt poblats van ser usurpats dels seus amos legítims per dret d’herència i de naixença. Fou llavors que els seus habitants van ser sotmesos, començant el que els conqueridors van anomenar “temps moderns”, quan el cor de la nova “civilització” es va traslladar a Europa i les colònies van conéixer per la força de la sang la cultura de la mort.

Li tallen el cap a Topa Amaro Ynga per ordre del virrei Toledo i els nobles inques expressen angoixa per la mort del seu rei innocent.


Un obrador i allò que passava dins. La llegenda d'aquest dibuix de Guaman Poma de Ayala ho diu tot: El pare de doctrina amenaça la teixidora andina que treballa a les seves ordres.

La mina de Huancavelica, segons un gravat del cronista indígena Guamán Poma de Ayala. En la llegenda d' aquest dibuix, l' autor es refereix al lloc així: En aquesta mina acaben (moren) els indígenes.

Encara avui, per terra, mar i aire, seguim colonitzant.

"Español. Yndia Serrana o café(t)ada. Produce Mestizo".

Se los llevan de una oreja. Les marcarán el nombre del comprador en las mejillas o la frente y serán instrumentos de trabajo en las plantaciones, las pesquerías y las minas y armas de guerra en los campos de batalla. Serán parteras y nodrizas, dando vida, y, quitándola, serán verdugos y sepultureros. Serán juglares y carne de cama. Está el corral de esclavos en pleno centro de Lima, pero el cabildo acaba de votar el traslado. Los negros en oferta se alojarán en un barrancón al otro lado del río Rímac, junto al matadero de San Lázaro. Allí estarán bastante lejos de la ciudad, para que los vientos se lleven sus aires corrompidos y contagiosos." Font: Eduardo Galeano, Memoria del Fuego, tomo 1, pp.226-227.

"Nos oprimen en obrajes y cañaverales, cocales, minas y cárceles en nuestros pueblos... nos recogen como brutos y ensartados nos entregan a las haciendas para laborar... a veces sin nada. Los indios rinden la vida con vómitos de sangre." José Gabriel Condorcanqui. Tupac Amaru II

Els reis del mambo i els seus ramats d'assassins àvids de fortuna avui celebren això.


A dalt, la cara, aquí els "Reis Catòlics" esperaven l'or amb ànsia. A baix, la creu, allà, morien per l'or i la terra amb l'ajut incondicional de l'església i els nobles espanyols, portuguesos, anglesos...

Més explícit impossible. Hitler al seu costat, un aprenent.

Nota de premsa: Actualització de la població i els noms:

Durante la colonia, las autoridades españolas calificaron como distintas "variedades" de "cruzas" Los nombres utilizados fueron:
Mulato (proviene del término “mula”): cruza de negro/a con blanco/a.
Tercerón: cruza de blanco/a con mulata/o.
Cuarterón: cruza de blanco/a con la tercerona/o.
Quinterón: cruza de blanco/a con carterona/o
Zambos: cruza de negro/a con india/o
Zambos prietos: que tenían fuerte color negro.
Salto atrás: cuando un hijo era más negro que sus padres.

si puc, un dia

Si puc, un dia m'enlairaré

buscant horitzons inabastables,

remouré brutícies invisibles que ens ofeguen

treuré restes de metzines que alimenten

mil pluges àcides que ens cremen,

per retornar aquell verd d'ufana fèrtil

a aquest meu món que ara s'engruna

Si puc, retornaré a la pols

que sento seca i morta, erma, eixorca...

si puc, i els déus així ho permeten,

esbrinaré què hi ha que ens fa tan necis

que fins als fills neguem la vida

deixant de testimoni mil misèries...

no som capaços d'esbandir el verí que ens corca?

El somni del camí és lúcid.

Els peus segueixen núvols

van sols, desfan tempestes.

eternament joves

Si hem de fer cas de la Mafalda, (ja heu notat que és la meva prefe, no?), serem eternament joves. Nosaltres encara creiem que es pot canviar el món. Encara que ens quedin quatre pèls, quatre dents, poca veu, i anem mig coixos, l'esperit ha de permanèixer, tard o d'hora, el món ha de fer un tomb. És que ja estem tan tombats a l'altra banda, que en acabar la tombarella, quedarem, diem-ne bé. És a dir, que, com que tot és cíclic, ara tocarà una revifalla. Ho flairo en la remor del jovent, que torna a esmolar l'eina, encara que sigui per coses a les que jo no m'apuntaria, vull dir, tanta moguda per quatre fotos? Però es nota certa inquietud, tornem a veure manis... i no són les del PP!!! Que no decreixi la força ni el neguit per trobar quelcom que ens faci moure.

enhorabona Miguel, sort amb el projecte

Ja està, prou nervis, a disfrutar, Miguel!

Avui, si tot va bé, en Miguel Pinto obre un local en el que ha posat tots els seus esforços durant molts dies, i els que tenim algun contacte amb ell, sia conegut, amic, o intercanvi blogger, ens volem apuntar al llistat de convidats virtuals. Enhorabona, Miguel, sort! Vull una delicatessen!!!

les formes i el fons

El president de l'APCE (assemblea Parlamentària del Consell d'Europa), ultradetrà i ultracatòlic ell, sr René Van der Linden, assegura que si Turquia obliga les dones a dur el vel, pot ser expulsada d'aquest organisme. Bé, això pot satisfer moltes consciències properes a la llibertat de decidir de les dones, la igualtat, la no estigmatització amb marques de gènere i més tenint en compte que hi ha en marxa una reforma constitucional que preveu la possibilitat d'una denúncia per part de qualsevol dona que es senti obligada a dur el vel (deixeu-me dir-ho així). Sembla bé, oi? Seguim esbrinant.

L'altra opinió d'aquest senyor. Bé, ell és un defensor a capa i espasa de la teoria del creacionisme. Això és, el món ha estat creat per Déu tal i com el coneixem, (pel Déu dels catòlics, s'entén) sense possibilitat de prendre en consideració les teories de l'evolució. Ell, ferm convençut (recordem, ultradretà i ultracatòlic), no va acceptar el debat al si de la APCE, sobre els perills de l'ensenyament del creacionisme. Si us cau a la mà algun escrit sobre el tema, sabreu que els blancs som de 1a qualitat, que les dones vam sortir d'una costella d'Adam, que mai una dona pot igualar en drets, intel.ligència i possibilitats d'assumir tasques que són eminenment masculines, i, que a més, gairebé totes les temptacions del món són culpa d'aquest ésser femení voluble i inconstant que necessita la sàvia mà d'un home, pare, germà o marit que sigui el seu amo, amb dret a càstig si convé. Sabeu també, que la meva mare i la meva àvia no podien entrar a l'esglèsia descobertes del cap. Que jo vaig anar a Itàlia fa un parell d'anys i em van fer posar unes faldilles llargues i un mocador sobre les espatlles, segons on som encara qui porta la poma que li ha donat la serp.

En aquest informe es conclou que aquells qui neguen la teoria de l'evolució són "extremistes religiosos propers a moviments polítics d'extrema dreta" i també conclou que "el creacionisme pot amenaçar els drets humans, donat que defensa dogmes i utilitza deformadament frases científiques. Recordem que com els papes Joan Pau II y Benedicte XVI,també el Sr. van der Linden considera que la teoria de l' evolució “només és una hipòtesi sense cap demostració científica fiable" És a dir, tolerància zero per aquells que no són com jo vull i no creuen el que jo crec, és el lema.

Bé, i ara ens vénen amb les històries del vel, el prohibir, la discriminació, el no afavorir la integració... Tal com jo ho veig i ho vaig respondre en un petit debat, nosaltres a l'escola no hem discriminat mai pel vel. El meu fill ha tingut amigues de sempre a l'IES que en duien, i n'hi havia de totes les opinions, amb gust, qui se'l treia, i qui manifestava que es sentia malament sense. No volem signes religiosos? Bé, encara hi ha capellans i monges amb hàbit donant classes, algun en escoles públiques.

"La cuestión es saber si hay libertad para vestir como se quiera, en pie de igualdad, o si hay fundamentalismos buenos y malos. El derecho a la diferencia religiosa es algo que aún no se asume con normalidad en el territorio español. En 2002, otro episodio ocupó gran espacio en las televisiones. Las imágenes recogían a la directora de un centro escolar -una monja concepcionista- argumentando por qué en su colegio de El Escorial (Madrid) se negaba la entrada a la niña Fátima por ir con pañuelo a clase.. Lo curioso es que esta monja expusiera su alegato vestida con cofia y largo hábito. " (El País/Rebelión)

A Catalunya no tant? Potser no, però aneu a d'altres parts de l'estat espanyol. Caram, que surten gent portant immenses creus penjades ostentosament del coll.

Món de mones... Coi, que en som d'integradors, "el meu carrer està ple de moros, no s'hi pot viure..." Els grans defensors de la llibertat treuen els nens de les escoles públiques, per portar-los a d'altres escoles públiques o no, on no hi hagi concentració d'immigrants. I no us parlo de concertades només, que ja fa temps que hi ha nens de fora, compte. A Figueres, canvien de domicili o s'empadronen a d'altres llocs per buscar un barri on a l'escola no hi hagi tanta gent d'altres ètnies, i a Girona, i a... I deixem que portin qualsevol logo de qualsevol tipus, qualsevol marca feta a països pobres on sabem que nens han sigut explotats per un producte final de baix cost en origen, que ens venen a un preu altíssim. Els utilitzem, els criminalitzem, els envaim, els degradem, els marginem, i per postres, quan van a un lloc on només els grans s'escandalitzen, (els nens educats en valors solidaris mai marginen per una peça de roba més o menys), treiem la bandera de la igualtat per fotre'ls fora o ensinistrar-los al món occidental, o caixa o faixa. Això només té un nom: HIPOCRESIA.

Si tingués nassos, aniria a l'escola amb vel. Només per mostrar que no sóc jutge de ningú.