mireu què he trobat

N'hi ha que s'avancen al temps.

Sempre n'hi ha hagut.

Què seria la ciència ficció sense Jules Verne?

Què seria la cançó per mainada sense Xesco Boix?

Què seria del pacifisme sense Gandhi?

Què seria el no al racisme sense M Luther King?

Què serien les dones lluitadores sense Àngela Davis?

Què seria l'escola nova sense Loris Malaguzzi, Pestalozzi?

Què seria la lluita comunista de país sense Gramsci?

Què seria l'escola catalana sense Marta Mata, Rosa Sensat?

.

I així, anar fent, anar fent...

.

Ep, pels de Tarragona, pels de sota el garrofer, pels de les Illes, per les Gotes d'aigua, per tots els que també defensen la terra des de l'espai blog, per tots nosaltres, un dels primers que va cantar per les ciutats sostenibles, pel medi ambient, des d'una cara seductora...

.

Un arbre de trenta pisos, Celentano amb vosaltres i en blanc i negre.

Què ho disfruteu.

.

pensaments per lluitadors silenciosos

.

.

Com més gran és el caos, més a prop tenim la solució. Proverbi xinès.

.

El clau que sobresurt, sempre rep un cop de martell. Proverbi xinès.

.

El que faig, és una gota del mar. Si no ho fes, però, hi faltaria aquesta gota. Teresa de Calcuta.
.

.

Si la llibertat té algun significat, és el dret de dir als altres allò que no volen sentir. George Orwell

.

Es pot aprendre de tothom. Jo vaig aprendre a callar dels xerrameques, a ser tolerant dels intolerants i a ser beneducat dels maleducats. Kahlil Gibran.

.

Si creus tot el que llegeixes, més val no llegir. Proverbi japonès.
.

Qui cavalca un tigre, corre el greu perill de no poder baixar mai més. Proverbi japonès.

.

...perill! perill! crida el perillós...
...la mentida s'ha fet mestressa dels mitjans...
...fatídicament, quan més gran és la possibilitat d'accedir a la informació, més grosses són les mentides que ens venen...

EXTRET DE REBELION

"La mentira es siempre, como objeto de estudio, mucho más interesante que la verdad. La verdad sólo nos dice apenas lo que se cree como cierto. La mentira, en cambio, nos explica lo que al mentiroso le gustaría que realmente fuera.

El mero repaso de la causa contra Chávez tanto a través de los sesudos editoriales de los periódicos más serios como de los más ligeros comentarios de foros y tertulias deja resultados sorprendentes.

Aquí hasta hace poco la acusación era de populista. Una desconfianza como de olfato, como de asquito burgués. Populista es, según la Real Academia de la Lengua, “perteneciente o relativo al pueblo” lo que a lo peor entronca más de lo que parece con el planteamiento anterior. Nadie en esa acusación era capaz de concretar exactamente qué significado peyorativo tenía eso de ser “perteneciente o relativo al pueblo” pero yo creo que era más bien una derivación estética egocéntrica y etnocéntrica: No nos gustan las formas latinoamericanas, qué le vamos a hacer. Nosotros somos europeos, sensatos y moderados.Es verdad que, comparados con la población mundial, chillamos como berracos sin distinción de clase o ideología y que –con muy poquito más de distinción- nos encanta ver la mala educación autoritaria y ejecutiva resolviendo las cosas a gritos y por las bravas.

La libertad de expresión en España se ha convertido en el exclusivo derecho a mentir de los medios con grandes ingresos publicitarios, para quienes las escasa multas siempre son rentables. Mentir se ha convertido en este país en un lujo al alcance de los grandes medios. El precio de la mentira es el exacto para no desanimar a los medios ricos de ejercer tan acreditado ministerio y, eso sí, prohibir a los pobres combatirlo.

Todo se puede decir menos la verdad. Sin ir más lejos el otro día condenaron a un cantante por decir que Su Majestad era un parásito. Le condenaron a pagar la cantidad justa para arruinarlo, una cantidad lo suficientemente razonable –no obstante- como para que si, por improbable ventura, le fuera aplicada a Don Miguel Ángel Rodríguez –portavoz del Gobierno en tiempos de Aznar- por mentir cuando ese mismo día dijo, así como de paso, en una televisión privada española que Daniel Ortega era un “dictador”, pudiera pagarla sin despeinarse (ya sólo nos indigna lo estrambótico, decir que Daniel Ortega es un dictador... Acusar de dictadores a los que gobiernan tras ganar las elecciones nos parece injusto, pero ¿qué nos parece entonces llamar dictador a quienes como Ortega dejan de gobernar tras perderlas?).

La mejor es la de la intención de Hugo Chávez de “perpetuarse indefinidamente en el poder” que postula la reforma constitucional en Venezuela. Nadie dice que dicha reforma constitucional hace igual el sistema de elección de la presidencia del gobierno al que existe en España. Sólo para la presidencia del gobierno, claro, porque para la Jefatura de Estado en Venezuela seguirá siendo un cargo electivo –no como en España que es por sexo y nacimiento- y los cargos ejecutivos de menos rango seguirán siendo limitados –que hay que ver lo bien que nos vendría en nuestro rancio poder local una cosa así-.

Si uno lo observa con cierto detalle, parece que el núcleo de la acusación de la sociedad bienpensante española se centra en el talante autoritario de Hugo Chávez que contagiaría todo el proceso venezolano: Chávez cierra televisiones, acosa policialmente a la oposición, manda a policías enmascarados a asesinar jóvenes... En suma, Chávez es tan sólo un dictador esencial que circunstancialmente gana elecciones.

¿Se imaginan los editoriales si un soldado venezolano hubiera matado a un chico de dieciséis años por intentar ir a una manifestación en defensa de los derechos de los extranjeros? ¿Qué responsabilidad directa no tendría el propio Chávez?).

¿De verdad nadie imagina lo que pasa cuando dejas de obedecer a las principales instituciones mundiales, no colaboras con los principales gobiernos mundiales, tienes petróleo y no dejas que lo administren las principales empresas mundiales?
O es que, simplemente, hay demasiada gente en España que en la oscuridad de su cuenta corriente piensa que Chávez se está gastando nuestro dinero en Venezuela –esas migajas vergonzantes tantas veces prometidas y tan pocas veces dadas- en dar educación, dignidad y justicia a su pueblo.
Y sólo porque en realidad el petróleo no era de Repsol, sino que era de los venezolanos…
Un verdadero populista. Un autoritario. "

nadal ...

Els tres porquets, en saber la convocatòria que s'havia fet per tal de preservar les nostres tradicions, i tornar al tió, i retrobar en Fumera, i ... en fi, que els tres porquets ens han donat un cop de mà. No sé si serem acusats de conspiració terrorista pel govern Bush, en tot cas, ja tenim un primer pas una mica fet, (la rehabilitació durarà anys i panys) Ara qui ens toca? Ostres, algú té un corral gros per guardar els rens?

....

il cento languaggi dei bambini

Invece il cento c’è

Il bambino
è fatto di cento.

Il bambino ha

cento lingue

cento mani

cento pensieri

cento modi di pensare

di giocare e di parlare

cento sempre

cento modi di ascoltare

di stupire di amare

cento allegrie per cantare e capire

cento mondi da scoprire

cento mondi da inventare

cento mondi da sognare.

Il bambino ha cento lingue

(e poi cento cento cento)

ma gliene rubano novantanove.

La scuola e la cultura

gli separano la testa dal corpo.

Gli dicono:

di pensare senza mani

di fare senza testa

di ascoltare e di non parlare

di capire senza allegrie

di amare e di stupirsi

solo a Pasqua e a Natale.

Gli dicono: di scoprire il mondo che già c’è

e di cento

gliene rubano novantanove.

Gli dicono:

che il gioco e il lavoro

la realtà e la fantasia

la scienza e l’immaginazione

il cielo e la terra

la ragione e il sogno

sono cose che non stanno insieme.
Gli dicono insomma che il cento non c’è.

Il bambino dice:

invece il cento c’è.

Loris Malaguzzi

Els cent llenguatges dels nens (traducció sui generis)

El nen està fet de cent, cent llengües, cent mans, cent pensaments, cent maneres de pensar, de jugar, de parlar, cent, sempre cent maneres d'escoltar, de descobrir, d'estimar, cent alegries per cantar i entendre, cent móns a descobrir, cent móns per inventar, cent móns per somiar. El nen té cent llengües, ( i encara cent, i cent i cent) però li n'han esborrat noranta-nou.

L'escola i la cultura li han separat el cap del cos. Hom li diu, de pensar sense mans, de fer sense cap, d'escoltar i de no parlar, de pensar sense alegria, d'estimar i alegrar-se només per Pasqua i Nadal. Hom li diu que el joc i el treball, la realitat i la fantasia, la ciència i la imaginació, el cel i la terra, la raó i el seny són coses que no hi ha hagut sempre, arreu, junts. Hom li diu desperta, que el cent no és. El nen diu... cent arreu

la suprema perfecció del cos docent, un post políticament incorrecte

Acabo d'escoltar el debat del 33, a l'Àgora.

(I A LA UNA del 27 HE REFET UNA MICA EL POST, HI RECONEC MASSA GENERALITZACIÓ. Només una cosa em justifica, em va indignar la intervenció de la senyora, què hi farem, i si és representativa, que s'ho faci mirar.)

No em demaneu noms, tret del sr Cardús i del conductor, el sr Coral, prou. Un representant de la fundació Bofill, un de l'administració, un membre d'Ustec i un de les associacions de pares.

Primera roda de paraula, bla bla bla, resultat del estudis, estat de la qüestió, bla bla bla, qui s'ha queixat? La mestra, d'USTEC, els falta pasta i els sobren nens i els sobren immigrants i el sistema i bla bla bla... El de l'estudi que passava els missatges, només ha llegit les queixes contra tots menys contra els mestres, eh? I jo bé que les llegia en subtítol a baix... Censura, censura...

Segona roda de paraules, més dades, es parla del que s'ha de millorar en organització, en conciliació del temps escolar i laboral... la sra d'USTEC es queixa, els profes, fan el màxim, la sisena hora un fracàs, ells prou fan plans de millora, però la societat i l'administració no els doten d'infraestructures i..., parla de les excessives ratios,... Prou que li han explicat que les dades s'han extrapolat de l'any 2004/2005 quan als 15 anys la quantitad d'alumnes nouvinguts era molt més baixa, però no val, perquè demanes 1/2 professor i no te'l donen.

Senyora, que coneixem la ràtio professor/alumne de les escoles, que no passem de 20 en la majoria dels casos, i de 25 anant molt i molt malament, i en aquest cas es solen donar més d'un tutor per flexibilitzar grups, no ens vengui fum.

Osti, que molts dels grans hem treballat amb 40 alumnes en una classe, vinga. Perquè no digueu ben alt i clar que voleu xaiets que no repliquin, que vagin fent sense dir gaire res? I les baixes a dojo? Aquí, com que rectificar és de savis, rectifico algunes coses que en calent em van fer enfadar i molt. Però no tothom és al mateix sac, i mentre alguns ho pateixen d'altres se n'aprofiten. Vull matitzar que això no es pot generalitzar, ara, si ens posem la mà al cor, tots hem sentit aquest comentari, i podem mirar al propi centre. Suplències i substituts no en falten, és el cos amb més absentisme laboral, justificat o no.

Això sí, poc que fem cap esforç per estalviar diners als pares, que comprin un munt de llibres que valen una burrada, les editorials que es forrin, que cansa molt preparar feines i com que no hi ha recursos d'aprenentatge a la xarxa, ni tenim biblioteques ni res...

I clar, pobrets, sis hores diàries, (que per cert, és un fracàs, diu, serà pels docents, no pas pels pares) quin patir tan horroròs, quan l'hora de més la solen fer d'altres especialistes.

I a més, volen dotar d'una autonomia als centres per fer plans de millora, doncs no! Autonomia sí, però ells no han de fer la feina del departament, ni s'han de marcar objectius de progrés avaluables i mesurables, ni plans singulars per atendre millor les necessitats, que no, que això no els pertoca, si home, només faltaria!

La cirera del pastís, però l'ha posat el sr. Cardús quan ha posat el dit a la nafra.

"El mal és que del que es parla resulta que és abstracte, clar, responsabilitats a ningú palpable, ens queixem del sistema (qui és el sistema?) de l'organització (qui fa l'organització) de la societat (que podem canviar el món que tindrem? no siguem babaus...) del mercat laboral (és el que és i no el podem canviar) dels pares i dels nens.

I dels mestres? Perquè són els únics dels qui no podem saber res? No es pot avaluar el rendiment i el treball dels mestres?" Collons, l'havíeu d'haver vist! Ah, no, ells ja s'avaluen, i tant, no han de canviar res, que s'esforcen i sacrifiquen molt, i assumeixen molt, que ja fan plans i no els donen el que demanen, ah, i tant, i tornem-hi, ja s'avaluen, si senyor, els que fan pràctiques (jajajaja, pobrets, els que just acaben), i si no, culpeu a l'inspecció.

La senyora, davant de la possibilitat que algú, compte, qui sigui, que posi en entredit el bon fer, la dedicació, el global sacrifici i voluntat de la professió docent, ja es pot calçar, perquè els mestres som, senzillament perfectes, inqüestionables, i el fracàs, és culpa de tota la resta del món mundial.

Senyora d'USTEC, a pastar fang, que "en todas partes cuecen habas" El prestigi ens el guanyem i si no en tenim, és perquè ens l'hem perdut. O no passa igual a totes les altres feines? I a posar-hi ganes, que ja ho ha dit el sr. Cardús, a un docent, qui el fot al carrer quan té una plaça? L'ha de fer molt grossa, ara, si va malaguanyant alumnes pel camí, com que no s'acumulen... S'acumulen estadis, drets adquirits... Ai, las, feu-vos paletes, o escombriaires, o pagesos, o oficinistes... Ui, no, llavors pla, amb tantes hores, moltes més de sis... Em tiro pedres al teulat? En tiro al cos docent? És que ens en mereixem, repeteixo no tothom, que he fet enfadar a algú a qui m'aprecio, però unes quantes reflexions s'han de fer.

Si tan sols hagués mostrat una mica d'autocrítica, senyora, però no, el seu orgull i corporativisme l'han perdut, vosté ha sigut l'única entre tots que no ha reconegut cap ni una sola possible errada. Malament rai, tanta autosuficiència. Evidentment, vostè no millorarà res, si en res s'equivoca.

un món salvatge

.

La hipocresia domina tots els estaments socials. Aquesta, què collons fot? (no parlo d'ells, els caps calents que s'ho miren esperant que els toqui el torn, d'ells ja ho sabem tot, calers, negocis, hipòcrita societat)

Hipocresia que permet posar al costat d'una propaganda com aquesta, una campanya de sensibilització per tal que les dones no ens deixem agredir.

De tota manera, jo vull fer la crítica més bèstia a la dona que està aquí fotografiada. Mira, tú, desgraciada, on ens estàs posant a les altres?

Què t'has pensat, que una bona cara i un bon cos, i ser objecte de desig, et solucionarà la vida? Què passa, necessites engreixar el teu ego?

Qui et mana posar-te sota aquests gallets de corral?

No tens cap altra feina? Pots triar, saps? No ets pas una dona arribada ahir del Magreb, collons.

A la merda tu i les que fan el que tu fas, saps que et diria?

I si t'hi trobessis de veritat? Disfrutaries?

.

.

Mira, guapa, això no és broma, veus? Ni propaganda de cap pel.lícula, ni tan sols una ficció impossible avui en dia. En què hi contribueixes tú, merdosa?

Talla amb els mals rotllos, diuen. No callis, denúncia, ens demanen. Però setmana darrera setmana, una altra dona és objecte d'agressió.
.

.
Independentment de que l'home com a gènere, no sigui capaç de gestionar la pèrdua de poder ancestral escrit al seu cervell, i la progressiva independència de la dona, que cada vegada més és autosuficient, cap acció, cap opinió, cap comportament justifica que una dona pateixi, mori, calli, es sotmeti. Prou dones trencades.
.

.
Home, ja ho sabem. Ara falta que pensin tots...

.

.

CALEN PARAULES ? TOTS AQUESTS A LA PRESÓ, PERÒ LA MEVA MARE HO TÉ MÉS CLAR, A LA PLAÇA AMB ELS COLLONS A TERRA.

Per més informació, llegiu aquí

carta als reis (2)

Estimats Reis de l'Orient:

Els meus amics de l'escola em diuen que ha sortit una joguina nova al mercat que és...

Ei, no, he dit, reis de l'Orient, del llunyà, d'allà més enllà d'on hi ha petroli i tot això que surt a les notícies, amb aquell que és amic d'un teu amic, i que diu la mama que no valeu ni un euro tots plegats, que ja podeu marxar, que només feu que emprenyar i viure a la salut dels altres, no t'escric pas a tu, jo...

.

.

.

.

Tornem-hi, va, estimats reis Melcior, Gaspar i Baltasar, vull que aquest any, com que m'he portat força bé, només he fet enfadar a la mama una mica per això d'arreglar les meves coses i contestar malament, però és que ella sempre mana i no està mai contenta, i em fa fer els deures abans d'anar a jugar, i al papa no l'he fet enfadar gens perquè no el veig gaire, i quan el veig em porta a futbol, i ens ho passem molt bé amb el papa, que em diu que la mama té manies, que són coses de dones, i ja ho sé, perquè les nenes són totes unes bledes i unes caguetes, que no saben jugar a futbol ni a lluites ni res, i només es miren al mirall, i la roba i sempre fan tonteries d'estimar i novios, i...

. .

...i com que ja tinc l'últim joc de la Play, i ja em van regalar una moto pel meu aniversari, perquè de gran vull ser corredor de motos, jo, doncs he vist al diari que hi ha una pistola molt xula, que no mata ni res, només enrampa, i fa llum, i els que juguen a lluites amb tu es queden tontos i cauen a terra, però no mata, eh? que la mama em diu que això de lluitar no es fa, que les coses es parlen sense cridar, però jo li dic que tothom crida i es baralla i que si tingués una cosa com aquesta, doncs no passa res, perquè així guanyes sempre i no mates ningú, tampoc, i ho porten els polícies, així que ja es deu poder tenir, no mama? Però la mama em diu que no, i per això us la demano a vosaltres, i després em porteu tot el que vulgueu més, i gràcies, ah, i penseu en els nens que no tenen cases i això i els porteu menjar i pau per tots, i fins l'any que ve. Muaks

.

Ah, i si pot ser que no en porteu cap a l'Oriol ni a l'Aleix, que llavors estaríem empatats i no guanyaria quasibé mai, i a ells els en porteu una sense llum, ni res, sisplau, adéu i gràcies, reis.

humor

.

dues cares del mateix tall

la vida és com un ganivet moltes vegades

hi ha qui cau volent

i qui sense voler cau

plorar i riure...

les llàgrimes em diuen

riu, riu, riu fins al plor

la propera serà més dura

i si guardes el dol per més tard?

.

Per riure una estona, que ja ens convé

.

.

Si l'esport fos així...

.

.

O així...

.

.

Poc que patiríem pel Barça!

educació ? quina?

I més ànims es necessiten per anar a l'escola!!!

Avui llegim que Catalunya està molt per sota de d'altres països pel que fa als índexs d'accés a estudis superiors, i que l'abandó escolar a edats entre els 14 i els 18 anys és sensiblement superior al de d'altres comunitats i/o estats europeus, (Més d'un 30%) La Fundació Pere Bofill té una llarga tradició en la investigació i la recerca al món de l'educació. I segur que l'encerten.

La meva opinió com a persona que està dins de la professió docent, segurament interessa a ben pocs, però tot i això, quan comento el que en penso, mil i un se'm tiren a sobre.

I és que la meva opinió és tan senzilla com:

-L'escola és culpable d'un bon percentatge de l'abandó escolar, de la desmotivació i de la falta de desig i ganes d'aprendre més. L'escola no motiva, està ancorada en un passat que ja no interessa a ningú, tret dels més petits, que encara s'il.lusionen quan veuen un globus que s'enlaira, o escolten la mestra que els diu qualsevol coseta. A favor d'aquesta opinió hi ha també la del col.lectiu de mestres de Rosa Sensat, pioners a tot l'estat en promoure una educació participativa, motivadora, inserida al món real, plena de valors catalanistes i democràtics. Avui n'he sentit una representant parlant en aquesta línia.

(Aquí ja sento els crits i les acusacions, i el que em demanaran, tú, vosaltres, que teniu la vareta màgica?)

Doncs, no, no la tinc, però per la senzilla raó de què no puc canviar les persones, ni el cos docent, ni l'esperit corporatiu que es defensa a si mateix com un bastió de l'edat mitjana.

No puc canviar la percepció dels docents que quan entren a l'aula hi van amb l'artilleria a punt preparats per la lluita, no pas per la comprensió. No puc canviar el que perceben als alumnes. Més enllà del professor, a qui veuen? A un ésser humà que lluita per sobreviure? A un ésser huma que lluita per entendre l'altre i intentar vies d'apropament?

-Si parlem dels programes i del currículum escolar, i us el llegiu, evidentment trobareu que hi ha reflectides totes les branques del saber tradicional, en tots els àmbits del coneixement. Hi ha també molt esforç per humanitzar l'escola, per arribar al diàleg i per posar fites de reencontres. Aquests, lluny de ser l'eix vertebrador del fet d'aprendre, entès com un intercanvi i un modelatge positiu, queden per les estones de tutoria amb sort.

Si anem a l'anàlisi del que és avui dia el coneixement, topem de front amb allò que es troba com a necessari i imprescindible per part de la comunitat educativa, i allò que és necessari i imprescindible per a un bon desenvolupament humà integral, i també per allò que demana la inserció laboral i la participació social.

-Molts alumnes que serien brillants en aspectes d'intel.ligència pràctica, molts alumnes que funcionarien si es tingués també en compte tot allò que ha aportat la intel.ligència emocional, no troben camí, en una escola preocupada pel vessant només academicista, repetitiu, memorístic, acumulatiu i competitiu pel que fa al final dels trajectes. Un camí que va escombrant als qui no responen al patró comú de model d'estudiant. Que no? Entreu a determinades aules, i veureu què es fa, què es treballa i com es treballa.

Jo no aguantaria sis hores diàries, o set, asseguda en una cadira, prenent apunts, assentint, copiant exercicis que ja són als llibres, i sense poder fer ús de la imaginació, la creativitat, sense que se'm presenti cap repte, cap innovació, sense veure el món de fora dins l'aula.

Mentida, el món de fora que tracten, sovint és el mateix que em vaig empassar jo fa molts anys.

Sentim de reclam multitudinari la paraula esforç. L'esforç és vist com a necessari, quan qui fa quelcom, entén que allò pel que s'esforçarà, li portarà uns beneficis clars i palpables, que podrà dur a terme el seu projecte de vida, que d'una o altra manera tots anem escrivint dins nostre. En els programes escolars poca cabuda hi tenen interessos reals dels nostres nois i noies. Finalment, d'aquí 15, 20 anys, ells seran els qui conduiran el món. Ens interessa o no que estiguin capacitats amb eines de futur?

-S'atèn poc a les característiques emocionals i personals dels alumnes, segueixen essent tractats com una massa (un grup, per quedar bé), que respon o no a les demandes del professorat. Els professors es senten forçats a atendre la diversitat a les aules. Molts d'ells voldrien tornar a un passat amb una colla ja triada dels qui "realment volen estudiar" Aquestes són paraules de molts professors de Secundària. A 12, 13, 15 anys, ningú sap què vol estudiar, ni sap què és el que estudia, el que veu és que tot és llunyà, o passat.

-Són comptades les experiències d'aula que els posin en contacte amb els models de funcionament social, amb experiències fora de l'aula, no hi ha pràcticament tasques de col.laboració, d'intercanvi de saber o de treball cooperatiu, no ens preocupem per inserir-los al seu entorn immediat, pocs participen en activitats del poble o ciutat que es poden incloure perfectament als programes escolars (i després diem que no són solidaris)

-Són comptades les activitats que els posin en situació de prendre rols reals que hauran d'emprar a la vida, que se'ls demani opinió i la vegin reflectida després en les activitats d'escola. Com a molt se'ls deixa opinar i, després, se'ls contraposa a allò que en diuen tocar de peus a terra, altra vegada el referent curricular instructiu.

-L'escola tal com la tenim avui dia, no en farà res d'inversions en mitjans que sovint no són emprats només que ocasionalment i encara per algun professor testimonial que conserva la il.lusió del començar una feina vocacional, o que per atzars de la vida, l'ha mantingut.

-Es menyspreen les activitats artístiques, lúdiques, es prioritza tot allò que tradicionalment s'ha considerat de pes, les humanitats, en general, són considerades de segona categoria. El pes dels estudis de ciències és tant a nivell de "prestigi", que molt alumnes s'hi apunten sense saber on van. Els anem posant la mel a la boca engrescant-los amb el que té sortida, i no fan cap tasca profunda d'orientació professional.

Som a temps de fer canvis? Em sembla que com en tot. Els grans hem de canviar, adaptar-nos, guardar de testimoni allò realment vàlid per molts anys que passin, i ajudar-los a trobar el seu lloc al món, amb totes les eines que la societat de la informació i la comunicació ens dóna.

i no s'acaba !!!

Després de tants i tants anys, encara no podem dir que tinguem un país lliure, ni que l'estat que ens ha colonitzat ens deixi gaudir ni d'una espurna de lliure pensament en allò que ens importa.

Hem passat uns anys de relativa calma, relativa, perquè tota una generació s'ha mostrat bastant submissa i s'ha conformat amb allò que ens anaven mig concedint, però que pagàvem amb d'altres "arancels".

Fa uns poc anys que hi ha un resorgiment de l'independentisme, de la consciència de ser un país amb drets propis i irrenunciables, sense signe polític definit. En trobareu en tots els grups socials, de pacifistes a anarkistes, d'okupes a gent amb càrrec i benestant. Això és bo i convé. Tot i que un parell de partits s'han posat la medalla de demanar un estat propi, la mar no s'ha mogut fins que els més joves i els ja grans, han unit les veus en una unànime proclama de dir prou, prou submissió, prou propaganda, prou vendre fum. Avui han jutjat els dos primers nois per la crema de fotos, aprofitant el gran dol que encara n'hi ha que senten. Avui, molts com ara jo, ens sentim cada vegada més allunyats dels qui comparteixen península amb nosaltres. I més a prop, dels qui, com nosaltres, al País Basc o a Galícia, a les Illes d'aquí o d'allà baix, diguem no. I més a prop dels qui ens han respectat sempre com a poble, no pas dels rancis enyorats de l'España Una Grande Libre. El barbetes ha promés imposar el castellà com a llengua d'aprenentatge a les escoles, si guanya. El clam va ser gloriós, el dels seus és clar.

Doncs cremem la foto, la bandera, els partits ultradretans, els neofeixistes, els neolliberals, els símbols de poder, el jou i les fletxes. Els grans bancs i les grans empreses que no tenen ànima ni país que no sigui el negoci. Cremem la cultura i la llengua imposada. Cremem la història esbiaixada.

El jou ja l'hem dut prou anys. Les fletxes les llançarem nosaltres.

camí infinit

vull veure enllà d'aquest present

m'aclaparen buits

inquietuds sense resposta

respostes inquietes que no vull

em perdo...

.

saviesa que no tinc i em falta

no vull caure al fons del precipici

no se tirar endavant

i prescindir d'allò que deixo

.

m'ofusca l'horitzó i no tinc llum

la llum és fora, i l'escalfor...

en mi ara mateix no pressenteixo

caliu possible

hauré d'esquerdar el gel altra vegada

relats conjunts, una altra proposta veïnal

Roram era un híbrid. Rabiós, callava per no cridar l’atenció de cap guerrer.

Ningú havia de saber que al seu cap, estranyament diferent, es congriaven tempestes d’odi i amor alhora. De ben petit, el silenci l’havia protegit. Si pensen que no saps, no entens, no sents, acabes convertint-te en algú invisible.

Allò invisible, però, turmentava els seus somnis i les seves vigílies. Tot el que s’esdevenia, quedava gravat dins el seu cap a sang i foc. Una i altra vegada li retornaven imatges de dies viscuts sense paraules. Conscient que les seves paraules eren diferents, callava, esperava, creixia.
Assegut sense fer res i sense res a fer, mirava anguniejat les dones que ajupides oferien el seu darrera a qualsevol que en aquell moment les volgués prendre. Hi estava acostumat de ben petit, la seva mare havia hagut de fer-ho sovint, molt sovint, massa sovint. Fins i tot en dies fora del cicle de la lluna, quan les altres dones no hi estaven disposades. Fins al punt que era igual de volguda per ells com odiada per elles.
Protegir i fer créixer contra corrent un híbrid, és dur. Ella, valenta, es va enfrontar a la fetillera i al bruixot quan ell va néixer i de cap manera va permetre que l’estavellessin a terra, per molt estrany que fos, encara que el seu front no fos prominent i que tingués barbeta. La mare era forta i l’estimava, i va lluitar per ell amb totes les seves forces. Més oferiments i cobriments, significaven més menjar, més pells, més protecció.
Ara, mentre en rigurós ordre de poder, els homes anaven triant les dones, es va adonar que la mare ja no era objecte de desig dels forts i joves. Si s’hi acostaven, se’l miraven també a ell amb l’odi als ulls. Era massa alt i fort. Just la darrera lluna, en rentar-se al riu, el reflex li va oferir una crescuda ufanosa, un cabell color de mel que cap altre no tenia.
Les noies a punt de rebre la primera sang se’l miraven amb deler, aturant-se amb els llavis humits al seu entrecuix. Havia arribat el seu moment. Per honorar la mare terra, havia d’oferir un present tan diferent com era ell mateix. Qui voldria un híbrid si no fes quelcom que ningú més podia fer?
Roram es va aixecar, va fer una moixaina a la mare, i es va tancar a la cova dels remeis. Va encendre la foguera, va torrar bolets, va inhalar el fum amb tot el seu poder.
Durant sis sortides de sol va atiar el foc, va flairar fum, i es va alimentar d’herbes. Va deixar fluir totes les imatges guardades al seu cap, febrilment, encès. Suat, ja no es veia ni rastre del color dels seus cabells. La setena eixida del sol, la seva mà estava adolorida i sagnant, però al ulls lluïa un orgull de poder i descoberta.
Arrossegant els peus, va sortir fora. El dia que més s’assemblava als altres, va ser el dia que Roram va mostrar el valor de ser un híbrid, algú diferent. Només un déu podia haver fet allò al rocam. Encara l’honoren.

CENSURA AMB MAJÚSCULES !!!

LA DRETA MÉS FEIXISTA ENCARA MANA. I MANA MOLT.

LA CENSURA FUNCIONA, CALLADAMENT I CONSENTIDA PELS ALTS CÀRRECS DE LA JUSTÍCIA.

.

El segon post del dia 17, tenia un video de la famosa trobada del "PORQUE NO TE CALLAS..."

El video va durar encara no dos dies i va desaparéixer, l'enllaç no funciona! (tots els altres trets del mateix portal sí, he fet comprobacions)

He actualitzat el post i deixo un altre enllaç, no per res, ara tothom qui vol ja sap què n'opina, es només per la ràbia que em fa que ens manipulin d'aquesta manera. Com pot ser que trobis un document i al cap de dos dies "desapareixi" de la xarxa? I el que em fot, és que a la pàgina estava insertat, la qual cosa vol dir que han anat a la font i senzillament, ha desaparegut.

.

COM QUE HI HA VERITATS INCÒMODES, FETS QUE ES DESCONEIXEN FORÇA AQUÍ SOBRE LA DRETA MÉS INVOLUCIONISTA I L'AZNAR COM A CAP GROS, CÀRRECS QUE NO POT TENIR, CALERS QUE HA GUANYAT AMB OPERACIONS IL.LÍCITES, XARXES QUE MANIPULA, DONCS APA, PEL DRET. LA DRETA ENCARA MANA, LA DRETA FEIXISTA MANA. AHIR ES VAN AUTORITZAR MANIFESTACIONS D'EXTREMA DRETA A MADRID, FINS I TOT RELACIONADES AMB "LA FALANGE ESPAÑOLA". UNA D'ELLES ES VA PROHIBIR. POSTERIORMENT HA ESTAT AUTORITZADA PEL TRIBUNAL SUPREM.

ANY 2007. FINS QUAN HAUREM DE PATIR L'OMBRA DEL COP D'ESTAT DE FRANCISCO FRANCO?

ja els tinc !!!

Després de molts dies de recerca,

sabia, és que ho sabia, que "tamaña" bogeria

no podia ser fruit de cap cap

dels caps que ens encapçalen als catalans,

per molts caps escapçats que hi hagi...

i doncs, després de molts dies de recerca,

de tornar a llegir i preguntar i pensar

i de signar el manifest "català emprenyat"

i veure que el meu "mumbru" era el deu mil molts cents,

us he de dir, tota cofoia, que

...ja els tinc...!!!

...ja sé qui va "perpetrar" el sumptuós,

el magnífic, l'únic i incommensurable Kaos

-amb majúscula i K que fa modern-

de l'AVE (mariapuríssima) i rodalies.

Aquests són els autors intel.lectuals,

(no els busqueu en valls perdudes

ni en muntanyes llunyanes)

.

Aquí els teniu.

Sí, sí, ja podeu riure, ja, són ells.

.

dedicat als escèptics

Tot refent el pos, que ja estava mig fet.

És que sé que cansa, i com que m'agradaria que l'acabéssiu de mirar, per assegurar que "no es oro todo lo que reluce" i "la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos" en la nostra ben estimada premsa i mitjans de comunicació en general, us dono la meva paraula que, si mireu el video fins al final, m'estaré molts dies sense parlar del tema, d'acord? Va, sisplau, són 10 minutets...

.

cistella d'assumptes en vies de resolució

Pinochet, responsable de l'assassinat de milers de persones...

qui el va portar al poder?

Salvador Allende, elegit democràticament i assessinat per la llarga ombra d'USA.

.

Un infant com tants d'altres. En sabem el nom?

Un mort més, qui són els assassins altra vegada?

Per si dubteu de qui mou els fils i com els mou, us deixo el reportatge d'allò que hem sentit del Borbó maleducat, i d'allò que no ens van deixar sentir. Ens enfadem, si senyor, estem veritablement cabrejats.

EL VIDEO QUE HI HAVIA PENJAT, JA NO HI ÉS.

PUC DEMOSTRAR QUE HI HA CENSURA.

TOTS ELS ENLLAÇOS QUE PORTAVEN A LA FONT, DES DE "VIDEOS REBELDES", FINS A "CUBAINFORMACIÓN TV", UN PORTAL INDEPENDENT DE L'OFICIAL, DONEN SEMPRE ERROR "NO SE PUEDE ENCONTRAR EL SERVIDOR". AFORTUNATS ELS QUI L'HEU VIST. PELS QUI NO, DE MOMENT ESTÀ SEGRESTAT.

PERÒ COM QUE TENIM ALTERNATIVES (no passaran), AQUÍ US DEIXO UN ALTRE ENLLAÇ, A VEURE QUAN DURA.

http://www.librexpresion.org/por-que-no-te-callas-porque-ahora-hay-medios-alternativos-majestad

.

tresor amagat

il.lusió a l'Afganistan

Ahmad Masood, fotògraf.

Especialista en buscar des de darrera la càmera els intents de normalitat i quotidianeïtat en la vida diària dels pobles afganesos sotmesos a una constant precarietat. Fins i tot en les condicions més dures, les persones guardem un punt d'il.lusió.

un bri d'esperança

Tot i que passen coses com aquesta i llegeixes barbaritats com aquesta , encara hi ha algú que manté l'esperança en la feina dels "petits lluitadors".
Una mostra:
Segons l’escriptora Belén Gopegui (Madrid 1963), en molts aspectes España és un país tercermundista. (Si de cas llegiu aquest document d’Amnistia Internacional, ben clar i documentat. Aviso, us esgarrifareu).

El seu particular bri d’esperança: “som matèria, i la matèria no és rígida, depèn de com es distribueixen els àtoms i mol.lècules, allò que sembla inamobible, o fràgil, pot deixar de ser-ho si hi ha un canvi en les nostres condicions objectives i subjectives” I segueix “Es donen nous moviments, nous textos, que qüestionen l’ordre establert. Allò que importa és el que s’escriu i s’explica, i que s’arribi a un enfrontament polític, tot i no buscar-lo expressament. La política, en un món capitalista, està segrestada per l’economia, i no es pot sortir d’aquest segrest, si no es conspira en contra”

.
Una altra mostra segons José María Tortosa, Director del Instituto Universitario de Desarrollo Social y Paz de Alicante.
Intervención en el Simposio Internacional 'Pobre Mundo Rico”
En la posición del individuo en la sociedad Tortosa señaló que también se pueden llevar a cabo actuaciones (y de hecho es dónde mayor efectividad pueden tener): empoderando a la población, transmitiendo qué pueden hacer, desarrollando campañas contra la vulnerabilidad.
En definitiva, señaló, “se trata de empezar actuando desde abajo, donde más peso tiene nuestra actuación y sí se pueden llevar a cabo acciones”. Sin olvidar el papel que tiene el Estado y teniendo en cuenta que “la pobreza no va a desaparecer en 25 años”.
Asimismo destacó la responsabilidad civil del conjunto de la ciudadanía, que no puede ni debe escudarse en lo que no puede cambiar para no intervenir: “aunque sólo sea por un ‘egoísmo ilustrado’ de que en algo nos terminará afectando, hay que participar del problema”.

.

Així és que, jo que volia fer VAGA DE ZEL, tinc un petit alè per tornar demà. Hi ha qui creu en la força de les accions des de baix. I qui està més "cap a baix" que nosaltres en això de ser escoltat? Per això, val la pena seguir denunciant, treballant per posar el nostre petit sospir, encara que sigui d'indignació. Al final, tots els vents s'escolten, tota la pluja acaba mullant, per minsa que sigui.

com portar un blog

La foto és per fer bonic.

En Mon, em va passar la patata calenta altrament dita meme, de com portar un blog.

Ara mateix he de dir honestament que no en tinc ni idea.

Perquè fa dies que tinc ganes de respirar aires nous.

Perquè fa dies que em sembla que anem voltant sempre allà mateix.

Perquè fa dies que jo mateixa vaig dir "no cansar", i si jo em sento cansada de fer el recorregut de queixes diàries, pots comptar com en deuen estar els pobres sacrificats que venen a llegir.

Perquè si et poses en qüestions que es veuen des de diversos punts de vista molt molt enfrontats, sense adonar-te de com, et vas escalfant, escalfant i malament rai.

Perquè jo no sóc especialista en res i quan sorgeixen temes que m'apassionen, o em toquen la fibra sensible, no sé callar, però tampoc sé prou per arribar al fons de res.

Perquè jo porto el blog a imatge i semblança de la meva vida, a cops i batzegades i sempre arribant tard.

Per tot això, i més que em callo, jo porto el blog com puc, em surt, i em sento el dia en qüestió.

Avui, a classe, parlant de realitat i fantasia, fent un petit debat, al final hem demanat per les preferències de cadascú.

Un nen ha dit "Jo prefereixo la realitat, perquè si tinc un somni, i per exemple sommio que tinc set, agafo un got d'aigua, em desperto i l'aigua no hi és, tinc un disgust"

Un altre "La realitat, perquè al món real hi ha cures i medecines i puc estar amb la meva família, i la fantasia perquè puc volar en un núvol, però a la realitat no"

Un altre "La realitat, perquè hi ha normes, i saps que no t'has de barallar, i no ens fem mal i en canvi en els somnis, de vegades hi ha morts i guerres i no hi ha normes per arreglar-ho"

En fi, la gran majoria preferien un món imaginari i fantàstic, on evidentment tenien tot el que desitjaven per ells i pel món en general. Però aquest tres toquen de peus a terra, eh? Tan petits i ja saben que la vida és dura.

.

.

MÉS CANYA AL DEBAT

Monarquía, democracia y negocios sucios

Sorprende que nuestro monarca se sienta ofendido y se marche de la Cumbre Iberoamericana porque un presidente democráticamente electo como es Daniel Ortega, criticara el papel de la transnacional española Unión Fenosa en Nicaragua.

Me sorprende que esta empresa se merezca la protección del Rey y del Presidente del Gobierno español. Y Ustedes se preguntarán ¿por qué te sorprende?¿Saben que en octubre de este año Unión Fenosa ha sido juzgada por el Tribunal Permanente de los Pueblos en Managua, que la ha acusado de "contribuir al deterioro de las condiciones de vida y salud física y mental de una parte creciente de la población nicaragüense y guatemalteca, específicamente del derecho humano a un nivel de vida adecuado, contribuyendo además a mantener los niveles de pobreza"?

¿Saben que con aproximadamente 600.000 usuarios en Nicaragua, la empresa recibe unas 54.000 reclamaciones anuales? ¿Saben que ha sido multada infinidad de veces por el Instituto Nicaragüense de la Energía (INE) y no ha pagado jamás una sanción?

¿Saben que en Nicaragua desde que llegaron han despedido a más de 400 trabajadores y que en algunas de las empresas que subcontratan para dar sus servicios los trabajadores no tienen contrato?

¿Más prácticas irresponsables? En Nicaragua es normal que cada no mucho tiempo, los diarios se hagan eco de la muerte de otra persona electrocutada o la quema de una vivienda o negocio porque Unión Fenosa, no cumple con la mínima inversión necesaria para el mantenimiento de la red de distribución. ¿La solución de la empresa? Dinero y silencio.

Ahora bien, si queremos una verdad oficial, no tenemos más que ir a la página web de la empresa y ver que en 2007 el beneficio ha aumentado un 39,8% o que para el año 2008, mostrando su clara política de "responsabilidad social", el día solidario de la empresa será para Nicaragua. O ver a nuestro monarca y al presidente del gobierno español cerrar filas para defender con contundencia los intereses de nuestras transnacionales. ¿Nuestras? Mías no, gracias.

Quizás sería mejor exigirles que se pongan al servicio de los ciudadanos y ciudadanas del mundo, no apliquen una doble moral y hagan respetar a las empresas españolas fuera del Estado español los derechos humanos y el medio ambiente igual que hacen aquí.Por cierto, todo esto se lo explico, porque he estado allí.

Jesús Carrión Rabasco

Observatorio de la Deuda en la Globalización
Rebelión

bestieses

Per distreure la situació, res millor que una mica d'humor.

El pebrot seductor té la seva explicació.

La més clara és pel dir popular "quins pebrots".

Quins pebrots la moguda que s'està muntant a favor i en contra de ... llegim Spain i le Roi i els moviments polítics i socials a Iberoamèrica.

No crec que faci falta un doctorat per veure les orelles al llop, el camí cap a recuperar el propi rumb ha de ser dur. Tal com es veu de fora, qui està molt revolucionat allà, són bàsicament grups més aviat benestants, sigui culturalment o econòmica. I deu ser que tots ens resistim a perdre l'estatus, mireu a Europa, França, Dinamarca, Àustria... sembla que guanya la dreta majoritàriament. No em crec que sigui tant una qüestió política, com de caire conservador (del propi tenir, del propi ritme de vida), allò famós del tenir i ser, recordeu?

.

L'altra és una soberana bajanada. Cop d'ull a les notícies. Una tal París Hilton, que em sona a hotels, a línia de vol, a full de ruta de la CIA, jo què sé... doncs que diu que està per defensar els elefants que moren borratxos per beure licor d'arròs, o alguna cosa semblant. Eh, quina collonada?

Doncs sí, que entren als poblats, beuen el que els camperols es fabriquen per consumir, agafen una "trompa" com un piano, i es moren, de faves que ells mateixos es provoquen pel plus de perillositat que suposa anar begut.

I la dona aquesta, que ha rebut felicitacions dels grups de defensa dels animals, tú, poca broma! Ja ho sabeu, si voleu ser reconeguts, vinga, a buscar alguna cosa el més paranoica possible, a defensar-la i apa, us estalvieu treballar al blog, caram, que és cansat i s'ha de preparar.

Jo em quedo les formigues de casa meva que s'empatxen de sucre de les llaminadures i dolços variats de sobre el marbre. Les salvaré de la diabetis, faré una bona campanya i apa, a viure del "cuentu"!!!

jocs literaris via blog

Col·laborant amb el 30è joc literari.

Ja fa 30 setmanes que el blog Tens un racó dalt del món proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blogs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon a aquest blog és el següent:

"Quan s’aixeca del llit de claus, els aplaudiments omplen la carpa com un estol d’ales d’ocell, i alliberen la tensió acumulada per un públic que s’entrega a cada funció generosament, sense condicions i amb l’avarícia aparcada a la porta d’entrada."

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu blog titulat 30è joc literari.

Animeu-vos, hi ha premis!

a propòsit dels despropòsits

calent d'orelles...

l'únic a qui ningú ha votat...

herència del Caudillo

No en traurem l’aigua clara. Tothom hi diu la seva, com ha de ser, amb una diferència essencial. Entre el poble planer i la gent que es dedica a informar/desinformar, i governar/desgovernar, hi ha una gran distància, que, suposadament ens ajuden a recórrer per arribar al coneixement.

Ja ho deien, el saber us farà lliures.
Just, com que el saber ens ha de fer lliures, es tracta de que sapiguem el menys possible i que encara el que ens arribi estigui sesgat, manipulat, tergiversat o enfocat des d’alguna òptica específica segons el mitjà que ens l’ofereixi.

Afegiu els condiments, una mica de sal de termes difícils d’entendre, i una mica de pebre de sigles i noms d’organismes, tractats i pactes poc coneguts, i ja tenim el garbuig mental fet.
Com és possible que l’endemà de qualsevol afer surtin tots els polítiquets de torn, dient “és d’admirar...” “és imperdonable...” , sempre contraris a l’anterior? Això si aclareixen el perquè, que sovint les raons del no i del sí són les mateixes.
Un col.lega em va deixar una adreça.
Galeano ens pot oferir la seva visió.
És cert que sovint, els grans problemes tenen respostes simples (que no vol dir de bon resoldre). Ell cita un exemple que trobo aclaridor, pel savi, pel no tant, per la gent planera, pels difícils, pels nens, pels adolescents, pels jubilats, per les mestresses de casa, pels estudiants, pels que no estudien, pels tranquils, pels inquiets... (ostres, això era un anunci, eh que sí?)
El cuiner reuneix cinc animals de corral. Els deixa triar amb quina salsa volen ser menjats. Les gallines responen. “Nosaltres no volem ser menjades de cap manera” Això és el que sol passar als països en vies de creixement, lligades encara al primer món.
El que deixem (ep, deixen els grossos grossos) que escullin, és com ser utilitzats, sagnats, aprofitats, manipulats, pendents del deute extern... i just el que no volen és esser-ho més. S'ha acabat el temps de fer passar el bou pel forat de l'agulla, que ja no els podem comprar més amb ofertes de "mercadillo", que de vegades encara semblem aquell "Eustaquio Morcillón" del TBO que anava a l'Àfrica amb vidres de colors i filferros per entabanar als "pobres negrets". Valdria la pena comptar què els debem a ells, no anar-los al darrere amb promeses de modernització per pagar els deutes dels merders on els vam deixar empantanagats.

Us deixo el video, val la pena, de veritat.

.......

.......