l'ombra del barbollaire

en les ombres compartim

un posat seriós...

un gest adust

com d'esbandir tendreses...

quin turment ens acompanya?

el llast dels mals moments

sol deixar una foscor amargant

que se'ns dibuixa als ulls,

i al cor un pes feixuc

qualsevol trista melodia

ens basta

perquè una llàgrima solitària

amari el nostre jo...

dia vindrà

que farem de llàgrimes

camins d'ufana

i se'ns coneixerà

com sembradors de vida.

no me'n puc estar

No sé si existeix un onzè manament.

En cas de ser-hi, ara mateix seria "no atemptaràs contra el "copirait" (apala, quina paraulota)

Vaig passar ahir pel blog del Jaume Pros i vaig llegir una carta de la nena del Rajoy que hi havia en algun diari, i em va fer tanta gràcia la idea, que li he donat voltes al cap.

Evidentment, la pobra nena s'haurà de batejar sense permís, haurà de fer la 1a i 2a comunió i la professió de fe (a mi me la van fer fer, eh? poca broma). No podrà tenir relacions sexuals abans i/o fora del matrimoni, tampoc podrà ser lesbiana, no podrà gaudir del contacte i intercanvi cultural amb immigrants, no tindrà dret a pensar soleta ni decidir què vol fer amb la seva vida, no sabrà parlar català, ni basc, ni... en canvi, si té algun problema d'aprenentatge, haurà d'anar carregant insuficients i repetirà cursos i més cursos, haurà d'escollir alguna feina de rebot segons l'itinerari que li marquin, serà degudament educada en disciplina i podrà rebre mastegots, si queda embarassada sense consentiment o sense desig, no podrà decidir si vol avortar, potser serà maltractada o morirà a mans de la parella... en el benentès que gaudirà de l'amistat i bona companyonia dels seguidors de la cúpula episcopal... tot això enmig de l'alegria d'una España capdavantera en drets humans i solidaritat...

En fi, callo que m'estic emprenyant.

*

Com que cal posar-hi un pèl d'humor, us deixo amb el video.

*

nota discordant / al final, llegiu un mea culpa

Sempre hi hauria d'haver algú diferent que ens fes obrir els ulls a allò que fem i no és correcte, a allò en què col.laborem volgudament i consentida o sense ser-ne prou conscients, a allò millorable en nosaltres mateixos i en allò que ens envolta.

La foto per donar color i cridar l'atenció.

La reflexió me la faig jo i la vull transmetre.

Ve d'un espai que vaig visitar i on vaig trobar un video, que em va fer desencadenar pensaments, i d'aquí vas allà i quan te n'adones d'on arribes, i et queden poques neurones en perfecte ús, doncs això, has de recórrer el camí a la inversa per dir "sí, era això"

.

M'he emprenyat sentint tothom omplir-se la boca de que l'escola necessita recuperar els valors, l'esforç, la disciplina i el respecte. I quan parlen d'això, sempre tenim algú al cap. Qui? Els alumnes, sí, els nens i nenes, nois i noies, perquè tot seguit fem la cantarella de que "els pares els deixen fer tot, i ho tenen tot i ningú els diu que no de res i bla bla bla..."

I de cop, va, i m'adono d'una cosa vital, i clara com la llum del dia (parlo per mi, és clar, i qui tingui la cua de palla, doncs...com jo, se li encén...)

.

On som nosaltres els adults quan parlem dels valors? Llegiu els diaris, mireu al voltant, escoltem-nos quan parlem i escrivim, sí, ja sé que hi ha qui no s'ho mereix, però si hem de ser el model... si els valors que els nois "mamen" els han de veure a la societat...

De l'esforç? No us heu escaquejat mai tot i ser persones grans i de seny? No heu deixat coses per demà o demà passat? No heu arribat mai tard o us n'heu empescat alguna per passar a un altre la patata calenta?

De la disciplina? Qui és el maco que, si no té problemes de salut fa exercici regularment? És constant amb les seves obligacions i tasques? Menja sense saltar-se el règim?

Del respecte? Qui sempre parla acuradament sense crispar-se amb el que et toca el ral? No renega quan fa cua a la carretera i arriba tard? No diu el nom del porc a qui ens posa a cent per pensar diferent?

.

Doncs sí, jo sóc la primera que no predico amb l'exemple, que de vegades em falta la disciplina en aspectes de la feina tot i que me l'estimo i és una gran motivació, que de vegades em salto coses importants per manca d'esforç personal, que ignoro o amago o oblido el respecte i els valors en els que crec en algunes situacions, per la qual cosa, jo no puc tirar la primera pedra... i m'aplico la lliçó.

.

Aquest és el video que em va portar a aquestes reflexions, disciplina, esforç, voluntat...envoltats, segurament de persones amb uns valors exemplars. Ai la ment humana, quin poder...

.

quatre més

Avui, en un sol dia, han mort quatre dones a mans d'homes.

Quatre en un dia.

Fins quan haurem d'aguantar aquesta bogeria, no ho sé.

Penso, potser pel fet de ser dona i mare, que si les dones fòssim el "cap de la casa", el cap de família, l'ésser en qui s'haguessin dipositat tots els drets, ens hauríem preocupat també dels nostres deures, sense necessitar muntar cap dia internacional de l'home, de la igualtat, del nen, dels drets humans, dels pobles indígenes... Hi ha dones que porten una gran càrrega de violència rebuda i acumulada, i no sé si això ens duria a fer-ne alguna de grossa, potser sí...

La maldat no és patrimoni de l'home, prou que ho sé.

Ser un home, com a ésser aïllat no ha de dur cap càrrega violenta afegida. Més aviat em sembla que allò de què l'home com a tal s'ha anat preocupant d'esgarrapar en forma de drets, de poder de fer i decidir, han anat carregant negativament el seu pòsit genètic.

Els estudis fets per antropòlegs de renom (Levy Strauss n'és un) coincideixen a trobar en tribus ancestrals una forma de "penalitzar" les dones pel fet de gaudir d'un poder que l'home com a tal no tenia, el fet de donar a llum. Aquest suposat "poder de creació" d'una nova vida els enfollia i els espantava tant, que es van enginyar tot de cerimònies de sacralització de l'ésser masculí, sia en forma de ritus de masculinitat envoltats de màgia i misteri, sia apartant les dones en els dies "bruts" de les menstruacions, fent-les creure que un ésser que s'ha de buidar de sang, és un ésser impur.

Tot això va anar apartant les dones del poder, de les decisions, dels afers del grup i les van rellegar a un objecte de transacció i venda que ha arribat als nostres dies.

Les dones ho hem hagut de conquerir tot, fins el dret a vot.

L'enfocament que encara ara es dona a la cura dels fills segueix essent masclista, se'ns regalen dies de maternitat, d'alletament, se'ns ofereixen serveis i som a la boca del polítics com a objecte de reclam. Si estem en venda i som un grup d'oferta i demanda, seguim estan en situació de debilitat social. I l'home segueix trepitjant el dèbils.

Llavors, què ha de canviar?

Ha de canviar l'home i la seva concepció del món.

una imatge més que mil paraules ... encara que la imatge sigui un muntatge

No et deixis robar el cor,

no fóra cas que et robessin la vida...

les urpes del ferotge capitalisme

ens escanyen...

quan sapiguem fer-nos les preguntes adequades

les respostes vindran soles

llavors serà el moment dels fets i les veus,

de passar a l'acció...

tenir o ser,

aquesta és la qüestió...

mosques. una analogia social. el dia que una se sent pessimista davant un futur possible.

Jo el vaig tenir a les mans i vaig tardar a llegir-lo.

Després em va saber greu no haver-lo llegit abans.

I asseguro que és bo, molt bo.

I il.lustratiu, molt. podeu jugar a identificar-vos en algun grup.

....Hi hagué una vegada,....un univers de pots de vidre que cloïen al seu si una infinitat de mosques cançoneres.

Hi havia pots on semblava que les mosques dormissin un profund somni dels justos. En canvi en altres les mosques rumiaven i barrinaven quina n'havien de fer. D'entre aquests pots n'hi havia que els insectes hi anaven tips de sucre i passaven moltes hores fent la becaina del canonge.

En d'altres -i ves a saber per quins motius- els havia picat la mosca de voler saber coses! D'entre aquestes dues menes de pots n'hi havia alguns on els dípters ni tant sols havien reparat en l'existència del pot; en d'altres sí que se n'havien adonat, però en molts casos havien decidit esborrar-ne la percepció de la seva ment col·lectiva. I era tal com si no hi fos, el pot.

En alguns casos, els poders -"mosquejats"- havien arribat fins i tot a prohibir la paraula "pot" i a suprimir els sinònims de recipient en tots els diccionaris. Per contra, hi havia comunitats vironeres on el pot físic importava poc: les mosques entraven i sortien passant i traspassant el vidre a cor que vols.
Aquestes bestioles alades tenien consciència del pot des de la foscúria dels temps i maldaven per sortir-ne, més que res per fer el xafarder una estona, veure les possibilitats d'aconseguir sucre a més bon preu, saludar la gent del barri i tornar cap al cau per fer-la petar...
...Aquestes mosques-penitents havien descobert que tot el que feien i veien en el trescar diari guardava unes certes similituds d'un dia per l'altre. Així van crear els calendaris i van començar a fer previsions i aproximació de probabilitats. Eren unes mosques que "curraven" i correla(ciona)ven.
Un bon dia, una mosca alquímica va fixar l'atenció en unes taques que havia deixat una altra mosca, en morir violentament, sobre la vidriosa superfície interior del pot.

Semblava com si aquell suc tingués l'extranya propietat de corrompre el vidre.

Va exclamar: "¡Mosca!, ja ho tinc! I se'n va anar a explicar-ho als seus congèneres. Aquests, bocabadats, es van dividir de seguida entre els que opinaven que no valia la pena arribar a l'extrem de la immolació per alliberar-se del pot, els que ja feien plans per veure per quins individus havia de començar el sacrifici, quatre mosques bojes -a qui ningú no escoltava- que demanaven la costosa síntesi artificial del suc de mosca i una gran majoria de moscam que va marxar cap a casa a fer el sopar perquè ja era tard.
Com que aquest afer va portar molta requesta, al final le mosques es van dividir en bàndols segons els interessos de cadascuna... i ja us podeu imaginar què va passar: anaren a la guerra.

Aquesta fou horrorosa, cruel i despietada com totes les batusses generals.

Al final l'enterramorts va ser nomenat científic de l'any: s'havia entretingut a emmagatzemar el suc de mosca de totes les víctimes de la conflagració i havia aconseguit obrir un forat en el pot.
Després, com sempre, van venir els "mea culpes", però el fet és que ja tenien l'invent. Al cap dels segles, els historiadors -que sempre posen etiquetes- van convenir a definir tot el que havia passat en aquest període com a "Paradigma Zero o Paradigma de la Fatuïtat"
Més cap aquí, una colla de mosques escarmentades van fer una revisió de la seva història i es van imposar una regla d'or: mai es refiarien plenament del que veiessin, palpessin, oloressin, escoltessin o degustessin. Si de cas ho tindrien en compte i, en darrera instància, ho passarien pel sedàs d'una comprensió global del fenòmen que se'ls presentés: bo i analitzant els pros i els contres de les conseqüències dels seus pensaments i decissions sobre el particular.

Un grup de mosques afectes a aquesta proposta, però crítiques amb els seus portant-veus, van decidir anar més enllà i utilitzar el mateix anàlisi dels fenòmens per transformar-los en la direcció del millorament de la distribució de la pitança. A partir d'aquí es van començar a obrir pas cap a la palestra una munió de sectes mosqueteres proclamant veritats universals a preu de saldo i oferint salvacions a tort i a dret.
Enmig de la martingala, però, van aparèixer els savis antics, que ja havien fet prou penitència i van proposar la pau: des d'ara els insectes s'haurien de captenir en favor del bé comú. Per portar a terme els seus somnis o bé satisfer l'estómac podien utilitzar qualsevol recurs disponible a les seves mans i a la seva ment amb la única condició del bé general i que els sabers fossin, des d'ara, compartits per tots ¿Emergia una nova ciència?
J. Carbonell (treball d'estudi de paradigmes)

A partir de la lectura, hom pot arribar a fer una bona aproximació del nostre pensament i comportament col.lectiu i individual, que ens porta a una o altra consciència personal i política. Estic reflexionant en quin model em puc incloure, tot i que a mi, els models, me la bufen...Però bé sóc un ésser social, no?

incompliments

Artículo 15
Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra.
Artículo 16
1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley.
2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.
3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.

Artículo 20
1. Se reconocen y protegen los derechos:
a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.
b) A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica.
c) A la libertad de cátedra.
d) A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades.
2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa.
3. La ley regulará la organización y el control parlamentario de los medios de comunicación social dependientes del Estado o de cualquier ente público y garantizará el acceso a dichos medios de los grupos sociales y políticos significativos, respetando el pluralismo de la sociedad y de las diversas lenguas de España.
Definitivament, inconstitucionals.

dia agre

Mal dia per escriure. Bon dia per escoltar les corrandes colonials de Mesclat.

Tot de persones properes a mi han patit alguna desgràcia, i alguna d'elles, irreparable.

I jo, que sóc massoca de mena, a buscar videos al youtube, i sempre vaig a parar allà mateix.

Què voleu, m'amoïna el que passarà l'endemà del dia 9 de març.

Ja ho sé, serà el dia 10 de març. Tot serà més o menys com sempre.

Torno a dir que jo aniré a votar. Per qüestions de principis. I perquè segueixo creient que, al darrera de qualsevol vot, hi ha una ideologia, una manera d'entendre la vida.

Evidentment, mai mai mai faré el burro com aquest. Que us divertiu amb el pallasso. Correcció (gràcies, Jordi) Els pallassos treballen per fer-nos riure, aquest és patètic, tant i tant, que fa riure (la versió seriosa, faria plorar, us deixo la còmica) Segona correcció (gràcies Striper) Us deixo amb el dolent. Què voleu, és un mal vici, dir pallasso als papanates! Demano perdó als pallassos, que m'agraden molt.

*
*

*
Aquí el deixen planxat, sap la cançó enfadosa...
*

*
*

analogies

ens toca ser corredors de fons, per tal que el tren no ens atrapi, sempre a contracorrent, sempre intentant esquivar els cops....
ells mouen fitxa, i sense que te n'adonis, et fan escac i mat, gairebé tenen totes les parcel.les ocupades...

i acabes donant voltes sense sentit,
sense parar, sense arribar enlloc...
*

Us deixo una pel.lícula interessant.

http://www.brightcove.tv/title.jsp?title=1423436033&channel=219646953

Us vull recomanar que passeu per Té la mà Maria.

posa-li quatre barres...

posa-li quatre barres,

i fora l'àguila que porta mals records

treu el cava del celler

amb DO de casa nostra
posa-hi uns bons trossos de pa amb tomata

amb cuixot del d'abans (res de jabugos)

i celebra amb alegria

que un país petit és, avui, lliure...

què passarà quan els grossos s'hi posin?

uuuuhhhhh, que a España no hi hagi balcanització...

un altre drac contra qui lluitar...
no oblidis, però, que el pitjor drac

és dins nostre,

cada renúncia,

cada silenci,

cada vegada que diguem

és igual, no val la pena,

tots són tallats del mateix patró,

engreixem el drac

el dotem d'armes,

bo i perdent la nostra força.

fa quaranta anys... un maig del 68...

encara no podem escollir,

encara el nostre cos no és ben nostre,

encara no podem decidir,

les dones tornen a anar a França

encara volen posar-nos a lloc

encara ens fan xantatges

encara no som lliures per decidir quin país volem

encara tenim censura, molta censura

encara queden grups feixistes, molt feixistes

encara no tenim igualtat de drets reals

encara no tothom cobra sous dignes

els rics són cada cop més rics

els pobres són cada cop més pobres
els rics molt rics són pocs

els pobres molt pobres són molts

el més trist és que lluitar pels drets d'una majoria ha perdut poder de convocatòria

ara es reivindiquen els drets de les minories benestants i benpensants

l'esperança és un ball

sovint solitari

els peus delerosos

somien camins

que no arriben enlloc

(fragment )

inefables discursos

Em fan fàstic. Em fa vergonya pertànyer a la categoria de persona, en un país on les persones que surten als diaris són una pura merda amb totes les lletres.
M’estimaria més ser goril.la. Més des que els goril.les evolucionen i s’estimen cara a cara. La vida ara i aquí, no és cara a cara, ulls amb ulls. Dir que són uns animals és denigrar els animals. Rajoy surt a cridar que la solució als aldarulls és implantar la mesura de rebaixar l’edat penal als 12 anys, repressió campant arreu, això és de sàdic, de cabró, de feixista.

Què coi se suposa que fem? N’estic farta i cosida de sentir la cantarella dels mals de la societat, collons! Qui és la societat, els gats o nosaltres? Un llibre amb les seves mentides faria envermellir el dimoni, si n’hi hagués (que diuen que sí, ho diu el Benedicte, que hi ha infern)

I llavors va el gran Duran, per acabar d’arrodonir el pastís , parla així dels imigrants, i del repte de la gran família cristiana (ai, si aquell Jesús aixequés el cap), parla de recuperar la disciplina, l’esforç, el respecte, l’autoritat, el mèrit!!! Però no diu com ni l’exemple que ells donen.

I una botifarra, senyor Duran, vostè, ben atès i ben apoltronat en una gran família amb calers i sense maldecaps pel super o pel dormir, o per la feina o pel sou, malalt (ja em sap greu) i sense fer cap cua i segur que amb atenció personalitzada 48 hores de 24, amb gent al mateix hospital que es passaran la nit esperant a urgències...

Perdoni, senyor Duran però tinc una germana que “pateix” (pels maldecaps, que no per feina, li dedica la vida) el ser directora d’infermeria del Trueta, i ja li explicarà els tràngols que passaven quan governava CIU, que no vull dir que ara no, però, diu ella, que quina diferència... i en sap més que no pas jo!
I el remei? Ja! La família, l’escola i la societat, jaja, i amb aquest super eslogan de campanya, quin coi de campanya fa? Això ho pot dir també un massai sense mentir, segur que amb les prioritats més clares. I per acabar-ho d’adobar, qui vota un “partit petit”?

Com sé jo a quin altre de més gran vendran el meu vot? Ja ho sé, que tothom se’l ven, però aquests se’l venen sense cap criteri previsible per mi, que conec tota mena de pactes impensables... Si és que un escó o una regiduria fan miracles...

Però els escons que ara mateix compten, mentre no siguem com els que avui s'han declarat independents, segons els sondejos, van així, el blau puja com l'escuma, no ens enganyem, un blau amb tuf de mort podrit a l'aigua... A que fa por... A que si ho veus acolloneix...

I a més hi ha el gran contrasentit, perquè anem a les eleccions espanyoles? No volem un país independent? Ara, que pensant bé, se m'acut que... perquè ells no s'independitzen de nosaltres?

Relats Conjunts. Una nova proposta. Arrelant. post 222

La Mar va tenir un caprici. Alternativa com era, va fer tatuar a l’Iu una bonica filigrana damunt els malucs, per aquelles coses que havia après quan feia taixí, s’entretenia amb el tarot Osho i entrava sense fer soroll als misteris del ying i el yang.

*
La Mar va morir jove, cosa que mai havia d’haver passat, si no fos que el destí la va posar al lloc inadequat en el moment menys oportú. Una desconnexió temporal meditativa al Pirineu en uns aiguats del tot imprevisibles. El seu arrelament a terra i amb el món es va segellar definitivament, innexorable.

*
L’Iu va créixer enyorant la seva mare. Vivia, menjava i dormia enyorant les mans de la mare, que li resseguien el seu cos menut amb un amor infinit, amb la pell feta cor i el cor ennuegat de sentiment.

*
Era, i prou ho sabia, potser l’únic nen que volia fer-se gran per morir, perquè morir era l'única possibilitat que tenia de retrobar l’amor de la mare.

*
Era tan gran el delit de créixer, que la filigrana tatuada més avall de la cintura, va arrelar per poder-se enfilar amunt, amunt... Amunt fins connectar terra i cel. Aquesta primavera li ha tret fulles, envermellides ara amb els colors de la tardor.

*

----------------------------------------------------------

Pensaments amb un punt especial.

Avui tinc un dia de punts suspensius.

Un dia de punts que m'espanten, els que ens presenten són massa a prop l'un de l'altre.

Els meus punts febles m'estan guanyant per punts.

Ningú m'ha trobat el punt suficient per enamorar-me per sempre.

Tinc tots els punts per perdre totes les curses.

Si per defensar causes perdudes donessin punts, ja hauria anat a fer un creuer arreu del món.

Si els punts es mesuressin per amics/gues estimats, tinc un grapat de punts.

Si la puntualitat es mesurés per punts, negatiu.

No he perdut ni un sol punt del carnet de conduir.

El Madrid acaba de perdre 3 punts, tot i que l'àrbit li ha regalat punts de temps incomptables.

Els punts de la meva tarja Visa shopping no em permeten ni un joc de maletes.

Hi ha moments a la vida que es mereixen un punt i a part.

De petita, mai em van donar un sol punt per bona conducta.

----------------------------------------------------------

riure i més riure

Com que gairebé tots m'aneu dient, tranquil.la, respira, no t'hi facis mala sang... us he fet atenció, i, demanant informació de riures de franc, us deixo la meva opinió de la política del país.

Una innocent criatura, reacciona a la traducció de la propaganda electoral del PP que li fa el seu pare amablement:

*

*

Una altra criatura, riu estrepitosament en explicar-li el papa com seran els nous trens que arribaran a Barna (abans del 9 de març) i les mesures de control anti avaries:

*

*

Reacció davant les mesures que proposen diversos partits per aturar la violència de gènere, afavorir la integració, la paritat de sexes, aturar el canvi climàtic, l'estalvi d'energia i la implantació d'energies renovables. Tingueu paciència que mentre li van explicant, el riure va en augment:

*

*

Un grup de persones amb diverses problemàtiques de inserció i discapacitats fan la demanda d'atenció a la seva situació, exigeixen accés a la formació, un sou i una feina digna, i ho presenten al conductor del programa abans d'anar al Parlament. La reacció ho diu tot:

*

*

fem-ne de dos un

La Roser del meu blog bessó, Ara Mateix enfilo aquesta agulla, i en Josep Ma de l’Així ho penso, em demanen de fer un altre joc d’aquest de jo te’l paso i tu el passes... (per cert encara ningú m’ha aclarit què vol dir meme...)
Aquest és musical, buscar algun video de música que m’agradi... Si aneu passant per aquí ja veieu que vaig posant música ben diferent, és que a mi m’agraden molts tipus de música, del blues a l’eskà, de la música més tradicional al rock més pur, dels grans musicals a allò més carrincló de la Mary Poppins. Quan hi ha música, la Zel balla, balla i balla... ballo fent el sopar, ballo a la classe, ballo asseguda en un cotxe, somio que ballo...Els meus fills, alguna vegada em deien “mama, fas el ridícul”... Ballo a les festes de poble i ballo als concerts... Tan li fa sola, com en parella, m’és igual un vals que una jota mallorquina, tan li fa un pasdoble, com un ball pla, doneu-me una sardana o un reggae, jo ballo! Fins que el cos aguanti... de moment, encara puc!

Aprofitaré per posar doncs, un video, però primer em vull afegir a aquesta campanya de suport a EuskalHerria. Així que el que penjaré, l'he tret d'Euskaltube, de la campanya "temps per la pau" reivindicant la llibertat de partits.

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna

No hi ha temps per a l'amor al País Basc, escampa la solidaritat

Si em tanquen el blog, n'obriré un altre!

Anem pels musicals, a veure si hi ha sort.
*

*

Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra - Unza Unza Time

jo plego, jo plego, jo plego, jo plego...

No n'hi ha per plegar? Osti, osti i més osti, ja, colla de bandarres, que sou uns malparits que tot ho empantanagueu!!!

Qui collons em pot explicar de què va aquesta campanya?

Em recorda les fires de quan era petita,

"SIEMPRE TOCA, SI NO UN PITO, UNA PELOTA"

Primer aquests, ara L'Espe promet una escola catalana a Madrid, allò que aquí volen prohibir, allà ho proposen, tot pel cony de fer vots, llegiu. Sí, una escola, amb llengua vehicular catalana que es dirà "Josep Tarradellas"

Per això, per tenir cent cares, a la presó, ja!!!!

A més, aquest altre malparit, demana carnet per entrar aquí, vol prohibir tots els signes islàmics a les escoles, i va, i mira-te'l, el desgraciat mentider, llegiu. O sigui, dues cares? Noooo! Com l'altra, cent, una a cada banda de cada qüestió. I a més, el dentista, a tothom, i de franc, increïble!!! I menys impostos. Ah que hi posa els seus calers de la butxaca, el molt ....?

Això és prendre'ns a tots per imbècils. Que el tanquin per què fa el mateix que ell declara que és ilegal, conversa amb estats enemics (vam anar a una guerra pactada pels seus, no?),combrega amb d'altres religions, amb terroristes segons ell, fa com la puta de Babilònia. A la presó, ja!!!!

I l'altre, extendrà l'ajut a 400.000 famílies més. Llegiu.

La vida és una tómbola, tom, tom, tómbola...

Qui dóna més?

Quant val el teu vot? Qui et comprarà?

Si ens deixem comprar, que sigui per una bona causa.

la vaga de mestres (alguns, diuen)

La vaga d’aquest dijous deixa força gent perplexa. El cert és que si ens refiem del que diuen els mitjans de comunicació, poc se’n pot fer ningú la idea de què es tracta i si s’escolta un o altre col.lectiu, evidentment tothom escombra cap a casa, que això és llei de vida.

I tot i això, ni tan sols des de dins em sembla (modestament) que hom té clar quins objectius es marquen els possibles, que no aprovats, canvis.
Alguna vegada he deixat dit per aquí que tinc exàmens. Estic fent psicopedagogia, gairebé acabant ja. I és gràcies a haver fet unes quantes assignatures de lleis passades i presents, aprovades o no, i sobretot una que es deia “Avaluació de Centres, Programes i Professorat” i la de “Polítiques educatives i Innovació del Currículum” que puc més o menys entendre què es vol fer, què hi ha a l’esperit de la llei. D'haver llegit tants resultats d'estudis d'aquí i d'allà, fets per gent molt diferent.
D’anys cap aquí, són molts els docents i els centres que demanen més autonomia. D’altra banda sabem també que mals o fluixos resultats es justifiquen dient que falten mitjans i autonomia dels centres.

L’autonomia s’entén com la capacitat de dissenyar uns objectius pel centre, marcar en forma de Pla de Centre (P.Educatiu) allò que hom prioritza, decidir com dur-ho a terme, preveure els recursos i explicitar uns plans d’actuació, sempre definit en l’entorn de l’escola i segons les necessitats de l’alumnat i les famílies i que va molt més enllà de l’ensenyar determinats conceptes, d’impartir un currículum, que això ja ve marcat a nivell estatal en mínims i s’acaba de definir a nivell autonòmic, fent el desplegament de la llei d’educació, suposa una certa filosofia d'escola.

Per poder exercir aquesta autonomia s’han de tenir els mitjans humans i els recursos materials i personals necessaris. Però també s'han de tenir les idees i els objectius de tot el col.lectiu del centre clars i consensuats.

Aleshores, el que es pretén és professionalitzar els equips directius, reformar la carrera de Magisteri i promoure la formació permanent del professorat d’una banda, i de l’altra garantir la millora dels resultats atenent a la demanda seguida d’autonomia i recursos propis al centre, segons els seus projectes.

Com que això és una serp que es mossega la cua i les “culpes” es van passant d’uns a altres, hom pretén organitzar els centres atenent a:
Els equips directius (els òrgans col.legiats i els càrrecs) han de ser capaços de definir i prioritzar els propis objectius, de manera que si un centre vol implementar una millor atenció a l’alumnat nouvingut, o bé fer un pla d’innovació que promocioni l’educació en les noves tecnologies, o l’educació física... (per posar exemples), les demandes del centre aniran vinculades a la dotació humana i material que procurin una resposta adient als seus objectius com a escola.

En contrapartida, el Departament d’Ensenyament, que es compromet a fer les dotacions, es reserva el dret a “inspeccionar i avaluar” com es gestionen aquests recursos i quins resultats se’n deriven.

I en successives fases, revisar, ampliar o denegar segons el que s’ha fet. Primer problema real. L’Agrupació de Mestres Rosa Sensat, troba en canvi aquest aspecte fonamental.... Per què?

Sembla clar, això suposa una avaluació del centre i del professorat més rigorosa, però entenent que els equips directius són qui en darrer terme han de “rendir comptes” (acountability). Per això alguns ja compten en que qui farà això seran organismes privats, la qual cosa és ara per ara inviable. Només seria possible en aspectes de gestió administrativa, de cap manera pedagògica.

Aquesta concepció té avantatges i desavantatges, és un model que si es fa malament, pot donar diferències substancials entre les escoles, però honestament penso que dependrà molt del col.lectiu docent, de com ens ho muntem per defugir només “l’excel.lència” (model anglosaxó) i passar a “l’equitat” (model finès), de quin esperit de compromís i col.laboració es dóna en els equips docents, que no passi com ara, que en molts centres hi ha hagut veritables problemes per aconseguir que algú vulgui ser director o cap d’estudis. Si faciliten formació i els mestres i professors ens fem l’escola “nostra”, podríem guanyar més que no perdre.

Una mestra jove, que fa substitucions, em deia divendres (després d'un claustre lllarguíssim i pocs acords) que s’havia de fer molta neteja, però tot i això, ella faria vaga, perquè “i si vull anar a una escola que prioritza la informàtica i jo no en tinc ni idea, què, no hi puc anar?, no sóc mestra de Primària, jo?”

És clar, aquest plantejament exigeix estar sempre al dia, cosa que molts mestres procurem fer. D’altra banda, em sembla que els sindicats i el Departament ens han fet un flac favor, per la manca d’informació seriosa i àmplia, uns només expliquen el que no volen i els altres el que volen imposar. Bona gent, els ponts de diàleg fallen.

divertiments

HUMOR
Tenint en compte que:
-Tot segueix igual o pitjor.
-Aquell país està fent servir una llei inventada per posar-nos en estat d'excepció.
-Que ilegalitzar idees segueix essent legal.
-Que el Madrid segueix guanyant.

Farem servir la broma.
Homes:
Fixeu-vos bé en el dibuixet.
Penseu, què us recorda?
El nom no, coi, el dibuix!
Ara acabeu-lo.
Podeu fer servir el material
que vulgueu per dibuixar.
Respostes a comentaris.





Aquest és més difícil.
Orienteu-vos bé.
Mireu cap al sud.
Sou dalt.
Dalt de la pantalla no, coi!
La fletxeta de dalt!!!
Ara, mireu bé.
Poc a poc, penseu el camí.
Si heu sortit, ja podeu buscar la sal a l'armari.
O els mitjons.



Imatges de com tenim la llengua a ses Illes.
Fotografies de la Web del Gabriel Bibiloni.

meditació

una mandala per asserenar l'esperit

del centre cap a la perifèria

que és on som nosaltres

del cor cap a fora

buscant l'equilibri

en moments durs

*

ommmmm

ommmmm

ommmmm

ommmmm

repetint el mantra

*


un estirament per alleugerir el cos

regularitzem els budells

estirem els lumbars i la columna

irriguem el cervell

*

reequilibrem la columna

la cobra ens permet

flexibilitzar les cervicals

activem lumbars

cervicals a punt

*

afavorim el retorn de la sang venosa al cor

portem oxigenació cap al cap

els pulmons obligats a buidar aires sobrers

estirem musculatura

*

estirem l'esquena i pressionem l'abdomen

afavorim el trànsit intestinal

irriguem altra cop el cervell

descarreguem tensions

la cigonya descansa

*

més retorn de sang venosa i oxigenació
més irrigació al cervell

recol.locació interna

retrobem l'equillibri

*

estirament anterior

flexibilització i activació dels ronyons

prest per volar

activació de tot l'organisme

*

tonificació global

pressió sobre els pulmons

es netegen més encara

estirem la columna

tenim el centre equilibrat

*

*

Ara tornem a repetir el mantra.

ommmm

ommmm

ommmm

(si ho feu com cal ha de sonar aummmm)

Ens anem preparant per "l'eventu".

Cada dia una sessió.

Es de descàrrega lliure, sense taxes afegides.

No cal subscriure's a res.

Anirem provant teràpies diverses per aguantar serenament i tranquils tot allò que "s'avesina", què em venia de gust dir-ho així.

Necessiteu alguna altra cosa?

Ara mateix, estic tranquil.la.

(És que abans he llegit els diaris virtuals i m'he posat dels nervis, què voleu, necessitava neteja interior)

Si no funciona, demà provarem amb acudits.

voleu el meu nas?

Ho dic seriosament. El post d'un nas... El nas que em fa flairar i descobrir que passen coses lletges, coses com aquesta , llegiu que en pensen del català. I coses com aquesta, i aquesta, per veure què és el joc brut del PP. Faran servir totes les estratègies fins i tot la xenofòbia al seu favor. I això? Van a fer campanya als països àrabs i d'altra banda parlen d'un carnet de punts per entrar a "España".

El meu nas és normal i corrent, ni gros ni massa petit, però la virtut cabdal del meu nas, és que hi sent (avui no, estic com una sopa, i per això també el regalo)

Sent, no només físicament.

Alguns que m'havien dit "quins nassos", quan he fet algun comentari així poc correcte, han reconegut al final, que el nas no em falla.

M'explico, no em falla a l'hora d'endevinar ben aviadet si aquest o aquell (poseu-li femení, també) ens fotran la guitza o seran de mal ferrar (apalà, català empordanès de terrossa).

I és que els flairo, els veig a venir...

Però avui, tinc el nas com una tarota, i entre tot plegat n'estic fins als nassos.

I de les seves virtuts n'estic ben farta.

Malament si tot allò que ensumo es va fent realitat.

La cosa ha d'anar molt malament, quan tota una colla de gent del món de l'art es posen d'acord en fer un espot per aconseguir vots pel ZP.

Això em toca el nas, vol dir que van maldades.