blog abandonat?

Blog abandonat?

Nooo! Festa final de curs!

Enfeinades fins les orelles!

Una setmana intensiva de fer disfresses pels nens!

Hem representat un circ!

Recordeu que vam anar a veure el Circ Crac?

Ara ens tocava a nosaltres.

L'escuma és un material únic per fer magnífiques disfresses.

Aquí veureu un trosset del procés.

Cal fer uns bons dibuixos, treure allò més característic del que vols representar i començar, patrons i proves...

Provem com quedaran els animals, tigres lleons i elefants...

Els conills que sortiran del barret dels mags...

Quan ho tens clar, a tenyir les peces pel color base, enganxar amb cola especial i quedar mig "col.locat" de la fortor... Muntar peça a peça, paciència i formiguetes a treballar...

La cosa va prenent forma, sempre hi ha algú que ajuda i es deixa provar de tot... i amb bona cara!

Quan et sembla que ja estàs, o gairebé, arriba l'hora dels detalls, donar una mica de vida a la disfressa, pinzell i apa, a fer proves sense por...

Els tigres ens han fet suar, i no pas per córrer davant seu intentant no ser el seu dinar...costa molt treure un tigre convincent d'un pinzell....

Queda poquet, anar fent retocs, la cola i la pintura al davant...

Els conills fan més riure que altra cosa, però han quedat divertits, si més no...

L'estrena, ja els tenim vestits... i contents (n'hi ha un que no ho sembla gaire !) i esvalotats, i nerviosos i...

Però finalment fan prou goig, encara que fa ara mateix dues hores i mitja que s'esperen per poder sortir a la pista...

Plovisqueja, quatre gotes, però la cosa comença a rutllar...

Els domadors no han tingut gaire feina, els animalons són personetes com cal.

Cansats, una colla es miren els pallassos, que són els més petitons, pobrets, ja no tiren...

Sopar i ball, finalment tothom content!

Sebastià...s'ha fet tard per dir-te gràcies

... i ja no t'ho podrem dir, ja no et veuré més pel poble...
En Sebastià em feia mitja por fa uns anys, però no pas por de la dolenta, no...
Desprenia una força i una contundència en el fer, el mirar, el caminar...
Un home gros, decidit i un pèl especial.
No en conec els primers passos com advocat.
Al poble, això sí, se'l tenia per un "esquerrà dels forts" I a molts no agradava. Eren els temps d'una Convergència global...

El renom li va arribar quan va començar la defensa dels grups independentistes, l'any 92.

Va aconseguir que Estrasburg dictés sentència contra l'Estat Espanyol per tortures.

El podíem veure sempre que hi havia algun immigrant embolicat en causes perdudes d'antuvi. I quan algun jove n'havia fet alguna contra la bandera, contra el rei o contra qualsevol representant del cos de policia. Si hi havia una causa social, fossin okupes, independentistes, manifestants... segur que li podíeu trobar. El vau haver de veure en el cas dels pakistanesos a Barna.

Del seu bufet va sortir la demanda a Aldea Global per maltractaments infantils a Etiòpia.

A nivell polític, feia costat a les CUP, sempre prop dels joves.

Ell era així, carregat amb la maleta, els cabells llargs i ara ja grisos, la barba frondosa i arrissada, les ulleres damunt del nas o penjant del coll, sempre una mà a l'esquena dels qui defensava, sempre convençut i ferm.

Sebastià, Viladamat ha perdut un fill insigne. Catalunya un gran defensor del país. El gremi un gran advocat, un gran jurista, un gran professional. Els nostres més sincers desitjos de consol per la família i els amics.

haikús de maig

passeig de mites
llueixen carns de plàstic
ofensa constant

sorrenques gotes
cel grocgrisenc desitjat
tèrbola pluja










pedres rodones
camins de pols i lluna
jous pesats ens aixafen

torroella esvalotada

Diuen que es va aconseguir que vingués Montilla per parlar amb la comunitat de regants del Baix Ter. Diuen que no es va aconseguir el que es demanava, perquè, bàsicament, amb això de l'aigua, (i en moltes altres coses), als de poble, als de comarques, sempre ens toca pagar la quota solidària. I van perdre els nervis. Els nervis i els papers. I el seny. I va quedar la rauxa. La rauxa, és cosa amable si es sap fer servir. Però tothom va veure la cadira (o més d'una?), els objectes voladors no identificats i d'altres galindaines, que, segons diu algú, tampoc van fer diana.

Bona justificació.

No cal fer-ne massa comentaris, ha sortit a tots els diaris.

Hi ha coses que més val oblidar.

Juguem a veure qui pot més?

Posar-se al nivell dels antiavalots, que tothom sap que duen porres i d'altres menudalles contundents, em fa l'efecte que és de poca intel.ligència i/o de ganes de buscar més brega de la que hi ha.

Curiosament, l'únic que s'entén perfectament, són les mil vegades que van dir burro, les moltes que van dir d'altres paraules més grolleres, i un desesperat que volia anar a dinar. Com un nen petit. Només li faltava picar de peus i cridar a la mama.

Que si estic d'acord amb la política de l'aigua? No, no rotundament. Com amb moltes altres. No m'agraden les cases fins arran de mar, les bestieses que s'han fet per tal que uns quants poguessin viure treballant només les temporades d'estiu. Crec sincerament que el mal no ve d'ara, hem deixat que s'urbanitzés de manera compulsiva, que es malmenés l'aigua amb un munt de coses absurdes dedicades exclusivament al turisme (del de platja i piscina i dels nous rics) Hem tolerat de tot mentre no se'ns toqués el que era nostre o ens venia per dret. Ara, quan van maldades, reclamem amb la força del crit i dels cops, que tapen la raó, i això que en tenim. Però aquest no és el camí. I si el camí ha de ser aquest, ja podem plegar. Perquè això si que fa escola, sabeu? D'això, els nens se'n recorden. La mateixa tarda, uns quants m'ho van explicar... Quin model.

*

*

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Un crim higiènic.

Er schlug einen unvergesslichen Urlaub.

Wann verlassen mussten den Wagen und zu Fuß, sie begann zu Ziegen.

Es lohnt sich. Von hier aus kann ich sagen, dass die Welt ist mein.
Nachzügler, seine Frau kommt. Werden Sie Bastard? Wo finde ich mich hier über Handtücher?

Am nächsten Tag, fanden sie ihr Mann am unteren Rand eines Abgrunds.

Es war ein Verbrechen wirklich sauber.

(Trona. Plou. M'he refugiat al museu. Sota el quadre hi ha aquest text. No hi entenc res. Qui els va parir, tot pels turistes...)

*

Curiositat? Us aviso que m'he divertit més amb la tonteria del traductor, que no val el relat...Traducció aquí.

cura d'egoisme

De tant en tant em vénen rampells.

Avui, no sé ni com, m'ha vingut al cap una pel.lícula que vaig veure als inicis de la meva feina. Jo era una mestra "aprenent" i molts conflictes se'm presentaven, amb tot el que ningú em va ensenyar. Ens la van fer mirar en un curs d'estiu de Rosa Sensat. Vaig plorar, molt i molt.

*

Han passat anys, i avui, quan to ho resolem amb actuacions a flor de pell, quan reaccionem a qualsevol afer com si fos un atac personal, quan l'estimar sol ser sinònim de rebre, donar i regalar, quan la comprensió i l'empatia només la valorem si ens beneficia, quan hem après a reclamar amb gestos violents, quan tot sembla que s'ha de resoldre amb les paraules "greuge comparatiu, indefensió, denúncia, declaració de drets..." desitjo recular i baixar a l'estadi d'abans, molt abans, quan un s'havia de guanyar amb suor i llàgrimes el dia a dia, quan tot estava per fer, i per això, crèiem que tot era possible.

*

Afegit:

Gràcies Jordi, per l'adreça del documental "La classe dividida"

L'he penjat al blog d'interculturalitat, aquí

preparem-nos, mestres i demés fauna... professor analògic versus alumne digital

Sortir i fer activitats fora, veure el que es pot veure al natural, en viu, no deurà passar mai, és una part del futur que ens espera si volem fer quelcom de profit amb els nois i noies.

Fora els interminables problemes i les recitacions d'uns textos que any rera any es repeteixen, una mica d'alegria, sisplau, que a l'escola si ha de voler anar, i només s'hi va a gust si hi ha ganes, i les ganes es transmeten, i el món ha canviat molt d'uns anys ençà, nosaltres a l'ordinador i els nens fent cal.ligrafia...

Per això us deixo aquest enllaç

El llapis i el paper aviat seran objecte de culte, quedaran al record i seran d'ús dels artistes...

Ja suposo que em direu que hi ha coses que no passen de moda...

Però arribarà el dia, que s'acabarà el gran negoci de les editorials de llibres de text, o s'espavilen i busquen d'altres recursos, o el futur els agafarà amb una mà a cada... peça tipogràfica.

Si sabéssiu la quantitat de paper que es gasten en propaganda, i bon paper, res de reciclar i qualitat normaleta, super fi, hiper lluent (que hi deixes la vista segons d'on ve el llum)...

I mooooltes noves edicions, en les que pràcticament no canvien res, només l'any i un retolet que diu "adaptat al nou currículum"

El bo del cas, és que els fan sense que els mestres hàgim tingut temps de revisar a fons els canvis i decidim com organitzem les noves exigències...Noooooo, els editors van a la seva, sempre tenen un ramat d'experts en tot, i trobes algun disbarat que déu n'hi do...

(Bé, nosaltres no gaires, només tenim un llibre de mates i un per llegir i adquirir estratègies de comprensió lectora, normalment ens elaborem el material)

Ahir, un pagès que conrea l'arròs, va venir a la classe i ens va fer una lliçó de vida, d'amor a la feina, de vocació...fotos, arròs germinat, tot el procés de dalt a baix i a més, és un home que fa cultiu ecològic. Petitons volen saber que són les plagues, i fins on ha d'arribar l'aigua a la planta, i què en fan de la palla sobrera, i com assequen el gra...

Nens i nenes de 8 anys, van estar gairebé una hora i mitja escoltant i preguntant...

I ara, els posarem al seu blog les fotos i els seus treballs.

I és que creiem fermament, que si un viu el que vol transmetre, les coses rutllen.

I el Florido Pensil, fa lustres que s'ha acabat...

il cavaliere? i un ou!

Aquest ja fa de les seves, si senyor,

allò que deien a les pintades:

"al immigrante, paliza constante"

I va, i la legalitza!

Fins quatre anys de presó...

Això vol dir, que els aniran a caçar com conills,

que els tindran en presó preventiva (ja!)

que els tractaran com animals...

S'ha obert la "veda", temporada de cacera...

Si en pesques dos, millor que un.

D'avui endavant, Itàlia té el camí obert

a legalitzar la xenofòbia.

Visca il cavaliere

(però no era un pèl mafiòs, aquest?)

calla, calla, que em dec haver confòs...

encara no hi ha cap arc de sant martí, joan...

Encara no hi ha cap arc de sant martí, Joan,

encara no,

perquè no per a tothom surt el sol...

encara no,

la pluja ens ha fet companyia, Joan,

però a d'altres els ha tret la vida...

els miserables no només maten,

deixen morir...

jo també voldria per ells

un arc de sant martí...

la clau al desert

pesada boira, espessa de ràbia
tolls ennegrits de cendres
fètides aigües que abans eren clares
odis callats darrere les llàgrimes
que deixen solcs foscos

soldats d’uniforme planxat i curòs
requisen tresors per menjar-se ben sols
amb somriure de llop
i llencen la clau dels camions
a la sorra

rancis i bruts els nens s’emmirallen
en basses grisoses bullents de podrit
un tros de cama, un peu perdut
una mà erta, un cap sense ulls
ànimes soles voleien i cerquen
el cos que han perdut
entre runes

*

*

PER CERT, ÉS EL POST 300 !!!

vespre de botifarra

No sé si gaire gent acostuma a jugar a la botifarra.

Ostres, si no en sou amants, no sabeu el que us perdeu.

Ahir, fent el meme, amb això que no sóc competitiva, ( i és cert que no ho sóc), vaig pensar en el meu joc preferit, doncs sí, aquest, la botifarra.

Quan jugo en família, les parelles són evidents, les dues cunyades i els dos cunyats.

Ella no hi juga gaire, jo ara tampoc, un parell de vegades a la setmana com a molt.

Ells tampoc hi juguen gaire, però són homes.

"Cagum la puta d'oros", és un dels renecs més comuns a l'Empordà.

Sota la puta d'oros, us diré que jugar a la botifarra és un excel.lent exercici de memòria, d'estratègia, de saber què fer amb no gaire bones cartes, i amb bones també, però el mèrit és saber-les jugar.

Els que comencen, solen tenir un pessigolleix a la panxa que els diu "aquests se les piquen".

I és que és ben cert, no que ens les piquem, sinó que un bon jugador sap gairebé sempre que té el seu company, tot i que és un joc que, diuen a l'Empordà, el van inventar una colla de muts.

És que no s'hi val a parlar mentre dura la mà.

En acabar-la es discuteix la jugada a tall de boig, es crida i es justifica cadascuna de les decisions. És allò de "si tu haguessis tirat, si m'haguessis vingut de... si arribes a tocar el basto els ho fotem tot..." i dura, fins que algú ja ha barrejat altra vegada i som-hi.

Igual que us he dit que se me'n fot guanyar, us dic que sóc bona jugadora de botifarra, i, normalment, en vespres com avui els faré desesperar... no per tenir bo, que no sol ser el cas, més aviat per veure'ls a venir...

A la vida, se n'ha de saber de veure a venir...

el meu arbre (meme)

El meu arbre, fet d'engrunes de colors...
El paint el faig anar de bòlit!


Un arbre original, si més no, no he pogut esbrinar on és...
El meme ve de ca la Tere
Es tracta de triar 6 coses molt importants per tu mateix.
I 6 coses poc o gens importants també per tu mateix.
*
Importants:
-Els meus fills, la família i els amics.
-La pau i companyonia com a forma de viure.
-Poder confiar en les persones que m'estimo.
-Aprendre, seguir sentint curiositat.
-La llibertat de decidir què vull i què no vull.
-Sentir la confiança i l'estimació de la gent.
*
Poc o gens importants:
-La competència, el guanyar.
-El lloc, l'espai físic que m'envolta, les comoditats.
-El menjar, m'agrada gairebé tot i no tinc manies.
-Les marques, se me'n fot de què em poso si m'hi sento bé.
-L'ordre metòdic i planificat, vaig a impulsos.
-El posseir (mi tesoro....) això o allò altre, si ho tinc, bé, si no, també.
*
Apala, si algú el vol fer, el convido, diu que és una manera de conéixer millor la gent a qui llegeixes....
*
*

cap al circ per aprendre una altra manera de viure

Els comentaris que m'heu deixat m'han arribat al cor.

Deia més d'un, que és bo de veure coses maques i ben fetes que també n'hi ha.

I teniu raó, és ben cert.

Una d'elles, demà. Demà amb els nens anem al Circ.

Cric, voltant, Crac, quan són plantats a la carpa.

Anem a veure una cara amable, a fer somriure els nens.

Anem a conéixer la vida del circ, de la mà de Tortell Poltrona.

Aquesta és una sortida que solem fer amb els nens i nenes de cicle Inicial, els petitons.

És, potser, de les més entranyables.

Volem que sàpiguen com és la vida de la gent del circ, un espectacle que, darrerament està més valorat. Finalment, és reconeix allò tan reclamat, el circ és cultura.

Volem que els nens coneixin Tortell Poltrona.

I de retruc, tot el moviment de Pallassos sense Fronteres.

I metges sense fronteres, i tots els petits o grans projectes solidaris que hi ha escampats arreu.

Per mi, En Tortell Poltrona és un personatge entranyable.
El seu missatge arriba als nens i als grans de manera amable, sense grans declaracions i sense massa soroll, tampoc.

L'he vist un piló de vegades arrencant un somriure amb la tonteria de treure's i posar-se la jaqueta, empastifant-se la cara de qualsevol manera, que acabarà suada mentre es posa un gorro rasta i fa cantar tothom una cançó de pau.

I trencarem els tòpics de la felicitat i del que cal per ser feliç.
Avui, parlant de felicitat, una nena ens ha dit que per ser feliç, li caldria poder veure el seu pare, que no sap on és. Una altra, demanava poder tenir els pares junts. Molts desitjaven no barallar-se amb els germans. Per primera vegada, després de gairebé dos cursos sencers, ens hem mirat, la meva amiga i companya i jo, amb cara de felicitat. No és que no ens mirem amb cara de felicitat mai, ho fem molt sovint. Ens agrada la feina que fem, molt i molt. Però ens hem adonat que, ningú havia demanat res material per poder ser feliç. Em sembla que avui, ens han mostrat que comencen a saber què és important a la vida.

Un pessic de pau.
Unes unces d'amor.
Un polsim d'alegria.
Uns granets d'amistat.
Un raig de sol.
Una espurna de compassió.
Un alè d'aire fresc.
Un rajolí d'aigua de pluja.
Un buf de clar de lluna.
Un grapat de mans unides.
Un sac de petons.
Un altre de paciència.
Un punt de màgia.
Unes gotes d'il.lusió.
(post dedicat a les meves entranyable amigues Mònica, Nuri, Paquita, Arantxa, Míriam, que m'acompanyen cada dia, i que hi són sempre que les necessito tant si jo me n'adono com si no. Us estimo)

Aquesta matinada aquí. Un altre atemptat.

Collons, no n'hi ha prou amb veure això?

I sempre reben els mateixos.

LLegia que d'un poble d'uns 10.000 habitants n'han mort fins ara 7.700.

Xifres que parlen de 40.000, de 35.000, de centenars de milers de ferits i desapareguts...

Com es viu després d'això?

Hi ha cap persona d'entre els d'aquí, que ens puguem imaginar per un moment aquestes quantitats immenses de morts sota l'aigua o les runes? Penso que no, s'escapa a la meva ment, si més no, perquè... què faig?

Ara em miro. I m'adono que, mentre escric, m'estic menjant una bossa de cireres.

Què coi sóc? Sóc capaç de llegir, exclamar-me, buscar fotos, i, d'esma, anar a buscar les cireres, i vaig escrivint i menjant cireres, i el meu cap està entre els ulls del nen i...

En això m'he convertit?

íntim, els meus amors

s'estimen,

els estimo...

això és el màxim que van canviar el seu vestir

moda "totsaprofita"

per anar al casament de la seva cosina,

el puro els va durar el temps de fer la foto

què voleu, em cau la bava...

per cert, el barret és de propaganda...

pensar que fa sis o set anys es mataven,

que els havia arribat a dir

"quan la sang baixi per les escales trucaré

a l'ambulància, però baralleu-vos a dalt"

i ara, són l'un per l'altre

i l'altre per l'un...

i que gràcies i amb el gran,

el petit ha retornat a l'alegria...

és allò que, quan jo no hi sigui,

es tindran, segur, l'un a l'altre,

i em fan feliç.

El nus de la gola es va fent gros, la càrrega imaginària, però ben present, per molt contradictori que sembli. Cada dia més feixuga, ofega, s’esmuny als somnis, si es que aconsegueix dormir. I en somnis se li apareixen tots els greuges, tots els deutes, tot allò que fa de la seva vida un seguit d’incompliments. I bo que vol, però, no sap ben bé perquè, no pot.
Engrunes de seny la fan tornar a terra, al feinejar de cada dia. Però les seves mans es neguen, tossudament, a enfilar un viarany que sap la portarà a repetir ritus antics que vol oblidar.
N’està farta de ser el que és, no pas de qui és. N’està farta de no poder assimilar el que s’espera d’ella. Ni vol, ni pot, ni mai acceptarà uns rols que no ha signat, unes esperances obligades que sent li pesen al damunt com una llossa. Ni vol, ni ho farà. Encara que sigui la riota de les veïnes, i que li faci angúnia convidar algú a casa, que, ara mateix, és una mena de passadís que mena a un o altre lloc en una cursa d’obstacles. Que ella no traurà. Per molt que els obstacles també se li apareixin als somnis.
Afronta un nou dia amb el plats de la balança en difícil equilibri. Però, per poc que pesin els arguments al seu favor, els fa valer. No ha vingut aquí per estar en una tercera edat mitjana. La gran paradoxa, allò que no pot suportar d’admetre, és que, segons com, es deleix per ser una dama en qualsevol edat mitjana. Una dama darrera un vitrall.

mocadorada virtual

Senyor Laporta,

Acaba de demostrar una vegada més que:

-És vosté, tal com se li va escapar un dia, un gran bacó.

-Se li'n fot una merda el que pensin els afeccionats, la seva sang freda mostra que, com tot polític, l'únic que vol és la cadira, els viatges, els tecs i els guanys.

-Hauria d'acomiadar-se, com pertoca a un home que ha fracassat cridant que no n'hi ha per tant.

-Hauria a més de tenir el seny d'enterrar el Txiki, que encara mai ha donat la cara, com a responsable dels fitxatges i del seu rendiment.

-Hauria de tornar els diners als socis, que la seva gestió ha sigut "el desespero d'un carretó en una baixada"

-Hauria d'entendre d'una vegada que no es pot donar amb una mà i fotre amb l'altra. Vinga moixaines als que valen pasta i els pencaires a patir.

-Hauria de veure clar que, segons totes les enquestes que m'he molestat a llegir, a qui la gent no vol, per ordre, són els següents, vosté, el Txiqui, la junta sencera, molts jugadors i en darrer lloc el Frank. I ho paga l'únic que sap que no rondinarà.

En fi, és vosté una sensacional enganyifa, ja se'n pot entornar amb l'elefant.

DE FET, EL POST D'AVUI ERA EL SEGÜENT, PERÒ EL PENQUES HA POGUT AMB MI.

petit art

Del més senzill al més enrevessat.

Del més figuratiu al més suggerent.

Formes i volums en paper.

Tot plegat, amb l'art amaguem una mica les misèries que avui havia estat temptada de penjar.

Però no vull.

Hi ha moments, en els que m'estimo més tancar els ulls i viure un somni.

Encara que no ho sé fer gaire estona.

Meravelles amb les mans, fils, unes tisores i poc més.

Precioses formes que recorden màgiques figures, filigranes antigues, retalls de màgia.

Entretenir-se en una feina que només et demana paciència infinita i fixar l'atenció en allò que tens davant dels ulls. Com la vida mateixa,

I esbocinar el paper quan criden desgràcies que tu, que encara hi ets, no pots deixar d'escoltar. Denà serà un altre dia.

Em quedo amb la pluja, amb el cel prenyat de núvols grisos i blancs, degoteig d'esperança.