restes

avui, el que em queda
és un cor de paper
i dues llavors, esperança i enyor.

sínia (una contribució a personatges itinerants)

ruc com ets,no t’adones que,

per molt que caminis,

mai sortiràs de l’eterna rodada

un solc infinatament trepitjat

que només enclotes inútilment,

sense sortida, sense nova llum…

surt, fes via, desfes-te del lligam

que et té esclau de la sènia

d’una vida fosca, sense principis

sense desig, sense horitzó….

M'estranya que encara hi hagi algú que visiti aquesta finestra, abandonats els amics com els tinc, enfangada fins les orelles entre munts de paperassa, memòries i projectes de millora, anàlisi de resultats i plans de tota mena. Avui l'escola s'ha convertit en una mena de estament tan enfarfegat de protocols que gairebé resulta que entrar a la teva classe ho vius com un gran descans... Així estic ara, i cansada, molt... De tota manera, faré una aturada, uns dies a Formentera a desconnectar i retrobar el goig de no fer res, només mirar i gaudir del sol i el mar, i la natura encara prou salvatge... I tornaré i em retrobaré amb allò pendent, què hi farem...

He posat el poemet, perquè, aquesta nit he tingut aquest somni. He tornat a ser als camps de l'avi, allà a Borrassà, on passava els estius. I he vist el burro, amb les orelleres, voltant i voltant lligat al ferro de la sínia, per treure aigua del pou, que jo esperava delerosa, i en seguia el canalet fins que arribava a les regues del blat de moro, més alt que no pas jo. He sentit el record dels peus descalços al llim fi, que no era ben bé terra fangosa, no m'hi enfonsava pas...i les corregudes fins al capdavall de la filera de mates, cridant a l'avi quan l'aigua ja vessava i havia de girar la rega...recordo els peus xops, aixecar-me el vestit per no esquitxar-me, i jugar, parlar sola, essent l'única princesa d'aquell bosc. Després anava al presseguer, i l'avi em deia -encara són verds!- mentre amania una tomata i aixafava un ceba entre les seves mans nuoses, i el burro vinga a rodar, sense parar... De vegades, massa vegades molts fem com ell, rodar i rodar per no anar enlloc...

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Cafè de nit

-Es pot saber qui collons és el fill de sa mare que m’ha estripat la felpa del billar?

...(- Odzti, duu, calllla i dizzimulaaa, nno diguiz drez de drez, que encada cobdadem.... aquest fdanxute dé bales budzeeessss)...

-Què, canteu o hem de passar a les mans.! Que la darrera vegada que el vaig fer entapissar em van cobrar 1000 francs, casumlapu!!!

...(ui, René, vols dir que no he sigut jo amb els talons, abans quan erem...d’això... jugant damunt el billar?)

L’endemà hi havia una tros de plàstic tibant damunt la taula.

Ningú més va fer carambola.

Ni va encertar forat. Jejejeje.

buffff, faig el meu informe...i em distrec...

Informe 3r trimestre.
Alumna: Zel

Aspectes maduratius (evolució, personalitat, adaptació, hàbits)

Sol mostrar-se força dispersa, poc constant, la seva evolució és lenta. El seu tarannà rabiüt i impulsiu fa que sovint entri en conflicte amb algun company/a, li costa callar i s’entesta a dir la seva peti qui peti. Li costa adaptar-se a les tasques rutinàries, discuteix algunes normes, fa canvis d’horaris... va força a la seva. A l’hora dels jocs i esbarjo, tendeix sempre a compartir espais amb els més joves, es resisteix a fer-se i intimar amb companys de la seva edat. Els seus hàbits de treball són estrambòtics, comença moltes coses i li costa acabar-les, tot i que la seva capacitat de treball és bona. És capaç de guardar les claus a la capça de reciclar paper, el pen a la bossa de l’esmorzar i les ulleres a la sala del cafè de secundària.

Llengües.
Globalment el treball està prou bé, però s’entossudeix a voler acabar un projecte lingüístic en pocs dies, que prioritzi el català com a llengua d’ús en tots els àmbits, i no té en compte els marges horaris del castellà proposats per les elits academicistes espanyoles, ha deixat els mínims que la llei permet. Esperem que Inspecció li perdoni, tenin en compte que vol engegar un pla Lector de qualitat. Caldria que vigilés, darrerament renega molt. I no ho ha en anglès ni en castellà.

Projectes de medi Social natural i Cultural.
Participa i promou de manera adequada totes les activitats relacionades amb l’entorn i la natura, treballa els tallers conjuntament amb el Museu del poble. S’entesta en fer constants les observacions a l’aula i fora ( altrament dit, fins i tot es pot encantar amb un escarbat i que acabi dins la capsa lupa) i vol fer ús d’instruments científics de laboratori en edats primerenques. L’importen tres cogombres els currículums oficials, però para molta atenció al currículum ocult, la qual cosa (pensa ella) afavoreix les actituds no sexistes, respectuoses amb l’entorn multicultural i que promouen el respecte a les persones i el medi ambient. Però alerta, fuma! i això no lliga. No se li pot demanar una programació, perquè no n’acaba de complir sencera cap ( i això que les de l’any segueixen les pautes del departament) i sovint segueix camins alternatius. Això fa que hi hagi algun conflicte amb algun company de l’escola.


bé...podríem seguir, però, voleu dir que val la pena?

d'Amades...i meu (cançoneta de sant joan)

Tres dies abans del sant, va pels pisos la canalla,
recollint els trastos vells, canyes i manats de palla,
i, aprofiten la diada amb el que tenen molts veïns
que desembarassen la casa de mobles vells i roïns...

(recollit per J. Amades)

pim!
cau el rei!
pam!
cau el papa!
pum!
cau tota la patum
que gasta tratjo i corbata
i que ens fot tots els calers
només per omplir sa butxaca
visca el foc,
visca la traca
aprofita la foguera
per tirar-hi la bandera
d’aquells que tossudament
clamen que aquest país
no pot ésser independent

(perpetrat per jo mateixa, en un moment de rauxa i entossudiment tipus sarsuela, emprenyada com una mona amb tanta hipocresia, sí, sí, avui tots seran amics, veuran cava, es fotran coca, d'aquesta i d'aquella, treuran tota la cavalleria a les carreteres per fer recapte, es mudaran, diran bon solstici, creuran en les arrels profundes d'aquest país, escriuran missatges gloriosos, oh, el nostre país, i oh, aquells de Madrid, i oh, el coi del president, i oh, nosaltres sí que som independentistes, i oh, nosaltres sí que tenim paraula... i llegiran proclames davant la Flama del Canigó, avui és l'únic dia que parlen de Salzes a Guardamar quan encenen la foguera, i demà es passaran la catalanitat per ses catalanes parts, casumcony...)

prohibicions per decret

el senyor Sarkozy vol prohibir per llei que les dones a França pel carrer vagin així... prohibir, encara que sé que per molts, això és un símbol de repressió cap a la dona, al fons hi veig ben clara la idea d'etnocentrisme i etnicidad(la diferent) prohibida... compte que no sé si es posa amb d'altres vestits (a EEUU, Canadà, Anglaterra i arreu a ningú li sobta veure pakistanís amb aquell turbant, i ningú s'exclama...)

en canvi a tot el món és acceptat l'etern uniforme dels homes, amb corbata sempre present (símbol fàl.lic per excelència) d'ús obligat per quedar com tot un senyor, en molts llocs senyal de determinada posició social, i uniforme en moltes feines...

jo només voldria per a tothom el dret a escollir, segons els patrons de cadascú, segons les pròpies maneres de veure i viure la vida....

Afegit, després de llegir comentaris.

Pels que desconeixeu això del símbol de la corbata, només cal posar al google aquesta expressió, corbata símbol... i ja llegireu.

Pel que fa a l'opinió, és només una opinió, la meva, però compartida per força gent. Prohibir, decretar, permetre o no determinades manifestacions no condueix mai a una entesa, i tenim el món ple d'exemples, que sovint acaben amb violència desfermada i xenofòbia consentida. Estem fent servir una eina que lluny de ser formadora, dialogant, marginalitza encara més les persones que mantenen determinats signes externs. Vivim constantment sota amenaces que atempten contra les llibertats individuals, i no només les meves, com a dona, catalanoparlant, defensora d'un país etc etc... Obligar a adoptar costums aliens, obligar a emprar una altra llengua, (en això ens hi podem sentir ben identificats),obligar a viure de determinada manera ataca directament aquests drets d'arrel de poble que jo sento, i voldria que, les persones que venen d'arreu, poguessin sentir el mateix respecte cap a allò que els identifica. A mi tampoc m'agrada veure una burka. però no crec tenir dret a prohibir-la. Diuen els sociólegs i els lingüistes que, quan una comunitat es sent amenaçada, sol radicalitzar-se, tancar-se, excloure's voluntariament per mantenir el seu caràcter ètnic, de poble, de cultura. Des de la multiculturalitat, cap govern hauria de poder tenir drets a prohibir aspectes relacionats amb la pròpia cultura, lluny d'això, que pretén l'assimilació i l'aculturització, cal posar per davant el respecte i l'educació. Finalment, els joves de segona o tercera generació seran els qui decidiran els signes que adopten. Res més que una opinió.

Contrast (trencant silencis)

S’acaben els dies d’un curs dur, amb carones cansades, però amb desig de contacte. Els meus nens volen estiu. Han treballat dur, els he exigit molt, però era l’acord que havíem pactat per poder anar endavant.

"Los hallazgos de Defensa Internacional de los Niños (DCI, por sus siglas en inglés) aparecen tras las revelaciones hechas por soldados israelíes y altos comandantes en el sentido de que aterrorizar a los civiles palestinos, incluidos los niños, “es un procedimiento normal” que se utiliza en Cisjordania."

Preparem amb ganes una senzilla portada per les feines de l’any, remirant full a full, i riem, comparant els primers dies –quina lletra, has vist, no s’entén res!- ostres, i aquest dibuix? jijiji quin riure! Saben del seu esforç i es mostren orgullosos. Expliquen com han aconseguit superar-se, en són molt conscients.

"La pasada semana hubo más revelaciones de malos tratos a palestinos, algunos tan jóvenes como de catorce años de edad, que fueron difundidos por la TV israelí utilizando el material recogido por soldados disidentes como parte del proyecto Rompiendo el Silencio, y en las que se pone de relieve la brutalidad del ejército."

Encara anem de corcoll acabant alguna coseta que costa, però mentre voleio, me’ls miro i els ajudo, animant-los dient que ja queda poc, escolto converses que m’emocionen...-aquest estiu somiaré amb tu!- i jo!-i jo també, es que t’estimo tant que... que no puc parar!- Pobrets, que macos, déu meu...

"Durante una operación de doce horas de duración que empezó a las tres de la madrugada, a 150 detenidos les colocaron una venda sobre los ojos y les esposaron por detrás con una cuerda de nylon tan fuertemente apretada que hizo que las manos se les pusieran azules. Las palizas peores, dijeron los soldados, tuvieron lugar en los aseos de la escuela."

Ja he vist tots els pares, una setmana dedicant totes les tardes a l’entrevista prèvia a l’estiu per valorar com ha anat tot, i pactar què convé que facin durant les vacances... parlem de casals, de feines i de com no perdre el ritme amb el que els encarrego de fer, de lectures recomanades i de descans ben merescut.

"Según el informe del DCI, cada año se lleva a unos 700 niños ante tribunales militares israelíes, y que se les niega, hasta a los niños de doce años, poder contar con el apoyo de un abogado durante los interrogatorios. Añade que los interrogadores, de forma rutinaria, tapan los ojos y atan las manos de los niños durante los interrogatorios y que utilizan técnicas que incluyen bofetadas y patadas, privación de sueño, confinamiento en solitario, amenazas a los niños y a sus familias, manteniéndoles atados durante largos períodos.
El DCI dice que hay informes de que a varios niños se les encerró en celdas especialmente diminutas, en un centro de detención cerca de Haifa, al que se refieren como el Número 36. Las celdas no tienen ventana ni ventilación, sus paredes son oscuras y hay una débil luz encendida durante las veinticuatro horas.
En el 95% de los casos, los niños son acusados a partir de confesiones firmadas que están escritas en hebreo, una lengua que muy pocos de ellos comprenden.
Una vez sentenciados, y en violación del derecho internacional, se mantiene a los niños en prisiones de Israel donde sus familias no pueden visitarles y donde no se permite que reciban educación alguna."

M’ha de caure la bena dels ulls. He de recordar-me com n’estem de bé si pensem en aquests altres nens, els qui surten aquí i tants de més a prop que no tenen la sort de gaudir de vida, d’esperança, d’aprendre, de fer-se grans tranquils.
Com es pot suportar saber d’ aquests contrastos? A quina mena de persones hem confiat el destí del món? Digueu-me, creieu que la vida és justa? Com és possible que es facin aquestes barbaritats?


Retalls del text "Un día normal de trabajo del ejército israelí"
Golpeando y torturando a los niños

un record amoròs

tanca els ulls, i el portal

ja no has d'esperar, ja no et cal

serem amb tu...tota la nit...

tanca-ho tot, tanca fosc

que encendrem, focs de colors...

serem amb tu, tota la nit...

au, descansa, vine amb mi

dugues dos gots de vi...

serem junts ...tota la nit...

(per sempre, per qui ha obert tantes vides, tantes portes, tants camins, un desig de celebració íntim i emocionat...i la cançó que soni)

personal i molt molt transferible

Enceto un mini post amb mandra. Suo tota jo i estic enganxosa, encara no he passat per la dutxa. Fa no gaire estona que he arribat, aquests dies, aprofitem per fer entrevistes personals amb els pares, planejar l'estiu, donar unes quantes pautes i esperar a encetar el quart trimestre. L'avantatge de treballar amb un cicle, és que tens els nens i nenes dos cursos sencers, i acabes que els coneixes tant com si els haguessis parit. L'altra és que en arribar el setembre, pots anar de dret i de cara amb tots i cadascun, no hi ha allò de l'adaptació, estem adaptats tots i un xic enyorats i tot.

Avui he disfrutat d'una entrevista que em fa gràcia, tot i que ja és la tercera que fem.

Els pares tenen tres fills bessons, trigèmins, vaja. Direu que és una bajanada, però aquí saps i tens la confirmació que cada fill és únic i diferent, malgrat que els "eduquis" igual, que facin gairebé les mateixes coses, que tinguin exactament la mateixa edat, l'afegit de ser trigèmins li treu allò que diem de vegades amb els germans, que si es porten anys, que els pares ens mirem els que venen després d'una altra manera, que canviem, que també el temps i la dedicació són diferents...tot serveix d'atenuant o de justificació per explicar les diferències entre els germans que es porten "x" anys. Aquests no, i us asseguro que no s'assemblen en res.

No comentaré detalls personals, per allò de que són coses que un ha de callar en públic. Però valga'm déu, com hem rigut anant de l'un a l'altre, dels dos nens a la nena, del tarannà social de cadascun... i això que ells i jo volíem anar a pams i parlar de cadascun per separat.

Impossible. Un lligam i una relació tan especials, un amor tan gran com es tenen els tres i com són capaços en cada moment d'assumir rols diferents. Tres persones formades al mateix temps, tres personalitats diverses i tres estils de fer, d'aprendre i de relacionar-se que en gaire res s'assemblen. He arribat a envejar l'experiència d'aquests pares, ho prometo. I encara més la felicitat i tranquil.litat, el com disfruten dels fills i amb els fills, sense angoixes ni cansament, que mostren, riallers, a cada moment.

(la foto, sortida a la duna continental, som de sortir, ja veieu...)

vespre

fa anys que ha dit adéu a les alegries d’un cos jove
hi ha marques a la pell i els ulls semblen cansats
encara queda però, marge pels somnis
llavors és quan es nega la mirada
i els ulls salats escupen totes les arrugues
torna a sentir un goig amagat sota la pell
cavalca la sang delerosa de vida
i un batec fort i seguit l’empeny
a travessar totes les boires
per retrobar el delit de ballar a les fosques...sola

caps ben moblats...

Això només és un entrant, ja sabeu què és un final de curs...o us ho imagineu...(si no us ho imagineu, escriviu-me i us convido a ajudar-me, i tastareu l'entorn de l'ofici de mestre/a)

Han arribat els resultats de les famoses proves de sisè. Jeje, perdoneu, però jo ho veia a venir, i com jo molts d'altres. No pas a l'escola aquesta o aquella, més aviat globalment.

Perquè les proves, com bé diu el nom, són de competències bàsiques, no pas de coneixements o conceptes memoritzats. Si fossin d'això darrer, potser hauria anat diferent.

I d'aquí bé l'entrant del títol. Com diu un dels principis que il.luminen l'enfocament competencial, (que d'altra banda és allò que demanem a qualsevol a qui deixem el cotxe per arreglar, ens instal.la un electrodomèstic, ens fa una paret nova o ens col.loca el parquet...) doncs ser competent vol dir saber què et demanen de fer, què faràs, quan i com ho has de fer, encara que no recordis el nom de l'eina, posem per cas, l'has de saber emprar correctament.

"No volem caps més plens, sinó ben moblats" I juro que no tendim a moblar-los bé, sinó a moblar-los molt, el màxim possible, o això pretenen els qui preparen materials escolars que suposadament responen als currículums, i aquí teniu un piló de mestres ofegats intentant acabar milers d'exercicis que els nanos no paeixen ni pairan mai. El resultat no pot ser cap altre que un grandíssim embolic, perquè es perden en una selva de tasques i n'entenen ben poques.

I quan els donen en una prova unes tasques senzilletes que un nen de quart o cinquè amb un caparró ben ordenat i amb allò bàsic interioritzat podria fer, no saben trobar la senzillesa de la lògica (no em refereixo només a la lògica matemàtica) aplicada, no saben traspassar a una altra situació problemes de la vida diària i comuna. Ai, escola, on vas?

(continuarà)

Crònica menuda amb olor de coco

Tèbia, desperta cap a dos quarts de vuit. La nit ha sigut més freda del que esperava i s’ha aixecat de matinada a buscar un tapaboques per posar damunt el llençol i el cobrellit d’estiu. Era el moment del millor son, amb l’escalforeta d’un llit només per ella. La casa en silenci, la dutxa ràpida, avui no toca rentar el cap. L’esmorzar a correcuita i les pastilles que ajuden a passar el dia sense plors i sense angoixa. I la soja.
Preparada per la carretera plena d’obres, camions i pols, amb la ràdio de fons escolta els grandilocuents tertulians que saben de tot, però no saben què diuen. Es posen a la boca el pensament de milions de persones que han votat o no i a qui i perquè. Són els nous gurús de la comunicació, experts en no gaire res, promotors de xerrameques buides i repetitives, també amos de tota la veritat, aparentant saber el que es cou a cada casa, a cada cap.
A la feina, el contrast de mons la xoca, com cada dia. Avui, els nens senten la fi de curs, i l’amayaguen, l’abracen a l’alçada dels seus malucs, ella fa els comentaris de matí amb l’amiga i companya, i ells, sense dir res, es posen a la feina, i això que no els ho ha manat ningú. No esperen la trobada de rutina dels mesos normals. Saben que hi ha presses i esperen que els toqui el moment d’ensenyar l’agenda. Quan es tanquen les portes, van duent els paperets d’autorització per anar a fer un circuit en bici, i tornen quietons al seu lloc. Ella volta darrera d’ells, mirant com va el treball i més tard els pregunta si estan cansats, ja fa més d’una hora que treballen i algun fa cara de dubtes. Ells diuen que sí, bufen consolats i s’asseuen a terra, maldant per acostar-se molt, però molt, busquen contacte.

-Què farem?

-Jo avui he dut un còmic!

-Ahir vaig llegir el conte de reciclar d'en Gigino!

-No m'has revisat l'estoig, ahir vas dir que ho faríem!

-Que si, que en vaig mirar molts ahir, i ja acabarem després...

-Els pantalons fan olor!

-Sí, olor de coco!

-Els has rentat?

-Amb sabó de coco?

-Segur que són els pantalons?

-Síííí!

-Segur?

-Síííííííííííí!

-A veure, flaira la cama, si voleu, eh?... què flaires?

-Olor de coco!

-Et dutxes amb sabó de coco?

-Sí, són les meves cames que fan aquesta olor, i és sabó de coco! Va, esmorzem? Aneu a fer un pipí i esmorzem...
Tot i que hi ha gana i estan cansats, li regalen petons i abraçades, li amanyaguen els cabells suaument, abans d’anar a fer el pipí, xiuxiuejant que avui, ella fa olor de coco... Ella té el cap a l’estiu, i el cor a les seves mans menudes.

s'han repartit els premis...

enhorabona a tots els qui heu sigut premiats amb un escó!

enhorabona, aprofiteu el temps que us quedi de viure volant, (a veure si hi ha sort i desapareix algun avió de pocavergonyes),menjant, xerrant sense dir res, dient tot mentint, prometent sense complir i guanyant sense cap programa, com aquell qui diu, sense haver comprat un tiquet...

i també l'enhorabona a tots els qui s'han begut tots els principis i voten a partits amb dirigents corruptes, lladres i puteros, herència que mai perdrem de vista, casumlapu...!

i els qui no ho heu aconseguit, doncs apa, a fer cua, no perdeu la fe, que segur que a la propera va la vençuda, busqueu una bona plaça de funcionariat d'aquelles de molt renom i poca feina, i a viure del "cuentu"...

i per cert, amb aquesta massiva participació, valen els resultats? jollons (ai, perdoneu, he vist el Berlusco en pilota picada... i diu que va fer tancar un col.legi electoral per fer votar l'amigueta joveneta de torn... d'això... aquests no eren proxenetes?)

visca la democràcia!!!

Nosa (homenatge senzill a la vellesa)

"Nuestros ancianos, esos lastres"

Primer he pensat no copiar aquí el dibuix que fa la suposada representació tipus acudit (o no, desconec les intencions de l’autor)
Però després he pensat, què coi, per molta ràbia que em faci, s’ha de veure, aquí hi ha l’enllaç.

Ben trist, molt trist, que els nostres vells, col.lectiu al qual tots, si tenim sort, ens anem acostant, surtin al diari per qüestió de despesa, per estadística, i normalment amb una connotació pejorativa. Una societat envellida, sembla representar un mal. Ningú sembla recordar qui ens ha fet arribar on som, qui ens ha ajudat a tenir estudis, qui ens va vestir quan erem infants, qui ens abraçava i cantava quan teníem mal o por.

Se’m remou el cor. Els nostres vells són la nostra herència, el nostre saber acumulat, el nostre referent emocional, mirant la vida d’un mateix com un creixement personal amb moltes fonts d’on beure, una d’elles, aquells qui ens han engendrat, font que en el temps té unes arrels profundes. Les meves arrels tenen el nom d’un país i d’una cultura, i els noms de les persones que m’han dut aquí, els meus pares, avis que ja no tinc, i a qui ara, si pogués, diria i preguntaria tantes coses...

El mal és que tractem socialment als vells com una nosa, una despesa, una ocupació de llits d’hospital o residència. Què ens impedeix recollir tot el que ens poden donar mentre en tenim cura? He anat a veure gent gran a algun centre de dia, i em fa una ràbia que em costa controlar en sentir com se’ls parla “Va, maca, aixeca la cama, corre...” “I que guapo que està avui en Joan, eh què si? Com si fossin nens que han de creure i fer bona cara a les visites. I això amb sort.

Alguns, molts, massa, són maltractats per les famílies, hi ha constància que se’ls deixa o se’ls castiga. O no se’ls renta, o els deixen confinats en un racó d’una habitació on quedin fora de la vista i de l’olfacte dels amics dels nens que van a jugar amb els néts.

Si alguna cosa he fet bé en aquesta vida, és encomanar amb el propi model l'amor als grans de casa, exigir un respecte absolut dels meus fills cap als seus avis, i una lloança infinita al seu saber fundat en tot allò que han viscut, vides de lluita i de precarietat. Els nens i joves haurien de ser sovint prop dels avis, o besavis si s’escau, per saber d’on venim, per veure el camí de l'ésser humà cap a la vellesa i valorar-la, per entendre on anem finalment tots. I en el camí compartit, es fa l'amor i el respecte, persones fins el darrer alè.

la revolta inacabada

fa vint anys, el meu fill gran en tenia dos, i a casa miràvem incrèduls les sagnants notícies...jo, beneita de mi, intentava creure que, vint anys més tard, el meu fill, (els meus, ara en tinc dos), ja no haurien de viure revoltes, ni perdre la vida a mans de l'opressió, de la repressió, que ja seria una mena de bassa d'oli, que les llibertats fonamentals de les persones, el dret a la vida, a opinar lliurement, a escollir el model de societat que volíem, seria un fet consumat... que ja no corririen davant de la policia, que qualsevol cosa semblant a la irracionalitat s'aniria superant...

ai, de mi, ai infeliç...

en record de tots els morts a Tiananmen, la lluita continua, ho farem per tots vosaltres, pels qui sigui, i us passarem el testimoni, que finalment, la vida no és gaire res més que una cursa de relleus, nosaltres som corredors de fons...només que el tret de sortida, sovint no dispara a l'aire, sinó a matar...

no sóc d'aquest món (em sembla)

Més enllà de tota la violència física o verbal que ens envolta, (la foto ho indica ben clar)hi ha d’haver quelcom que ens retorni a la humanitat perduda, a l’estimació, a la solidaritat, a la capacitat de sortir d’un mateix i posar-se al lloc de l’altre. Hem de poder construir un altre món pels nostres fills.

Els darrers temes que han pres protagonisme aquests dies parlen d’avortament, i molt, i d’això se n’omplen la boca partits i figures, representants ultraconservadors, i representants de l’elit catòlica. I dic elit expressament, perquè m’indigna que una part d’aquestes persones que ostenten càrrecs que no haurien de tenir pes polític públic (el meu regne no és d’aquest món, m’ensenyaven) pontifiquen i jutgen, normativitzen i moralitzen, i volen imposar una manera de fer que, més enllà de les creences personals, no han de tenir cap categoria de llei. Afegim que gairebé cap gran dirigent de l’Església Catòlica ha condemnat els reiterats abusos a menors, sabuts i comprovats, amb testimonis encara vius.

Si els tractéssim amb el codi civil que ens val a tots per jutjar allò deshonest, criminal, fora de la llei, n’hi hauria uns quants que serien a la presó, i per molts anys. Però no, es veu que la llei civil val només segons quan i segons amb qui.
Ja no som en els temps de la llei Mesiànica, i condemnem els pobles que fan de la religió una forma de vida cruenta, quan, intervenint en tot allò social fan proclames, jutgen i munten guerres santes. No oblidem que els Croats també feien guerres santes, no som tan lluny en els centenars de milers d’anys de l’espècie humana, d’aquells uniformats amb armadura i creu al pit que mataven sarraïns en nom de Déu.

Eren d’altres temps, direm. Sí, però en la història de qualsevol poble hi ha èpoques fosques. El més refotudament ultratjant és que un noi de 16 anys, posem per cas, vagi a la presó per un furt (que no justifico) i se li apliqui el codi vigent, i que persones adultes, suposadament cultes, suposadament educades i creients que fan de la fraternitat, de l’amor una proclama de visió cristiana del món ( si aquell Jesús s’aixequés, els fot tots a la foguera), doncs que aquests segueixen permetent que males persones que abusen d’infants dirigeixin i adoctrinin grans grups de gent. I que vagin a donar lliçons de caritat i de vida digne. I en aquesta nostra Europa, això no té pas aires de desaparéixer, hi ha una mà fosca de molt poder que s’empara en un missatge original de germandat i harmonia que tots signaríem, però en el que no podem creure mentre la corrupció s’amagui sota l’estora. El més trist és que tanta bona gent creuen que el missatge és bo... i obliden qui l'empara.

Interessant llegir això. Més que res, perquè recorda una idea que em toca molt la fibra “si de veritat vols esser com cal, sigues com un nen, de cor i de fets”

ara també em persegueixen les baranes (fins i tot a l'escola)

hi ha manetes que fan suaus baranes, i es deixen explorar... el cuc s'enfila a la barana dels seus dits...

hi ha qui fa de la mà un coixí acollidor, i amb els ditets només amanyaga... i ja no cal cap barana...

hi ha qui fa tot un niu, i l'ofereix a l'altre, el qui sempre ens mostra dits atapeïts, fent una tanca que en res s'assembla a cap barana...

a la barana dels seus dits, els animalons es deuen sentir acollits, no?

he fet un video que és una monada, però no us el penjo perquè us faria enveja... què voleu, me'ls estimo tant i tant...