30 de juliol 2009

suport a Núria

Mal dia, per reivindicar llibertat de pensament. Mal dia pels qui han patit perdre una persona estimada per la violència.
Però ens cal recordar que qualsevol és lliure de pensar, escriure i opinar allò que li vingui de gust. Que el pensament i la ideologia no són subjectes de culpa de presó en un món i en un pensament demòcrata, la qual cosa està per demostrar encara.
Qualsevol politicot de merda, amb perdó, pot dedicar-se al frau, a la corrupció, a robar, a insultar, a difamar, a abús de poder, fins i tot a tracta de blanques, que passarà de ben segur lliscant les fronteres de l'aparell legal i rarament pagarà per delictes que, a qualsevol altra ciutadà li comportarien anys de presó sense cap enrenou, i ningú s'estira els cabells ni surt al carrer a reclamar que paguin, que els fotin al carrer, que els engarjolin, que n'estem farts.
Donem per fet que hi ha coses que ja se saben, és clar, alguns tocats per la fortuna d'una mà antiga i corrupta, poden fer gairebé de tot, i, tot i ser més que sospitosos, segueixen disfrutant de tots els privilegis.
Malament rai si ets jove, tens idees diferents, voldries canviar el món i crides, i t'enfades contra el poder còmodament establert i acceptat de facto per gairebé tothom. Estàs fotut/uda, aquí i a la Xina, les idees et poden portar a la presó. Noia, no abandonis, lluita de cara i sigues valenta. Un o altra ha de tirar endavant per acabar amb tanta podridura.

28 de juliol 2009

Per no perdre la memòria, Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog.

100 anys de la Setmana Tràgica. Independentment de tots els fets patits per uns i altres, posats a la força milers de reservistes a fer una guerra que no era la seva, indignats quan es va saber que els benestants es podien pagar el luxe de quedar-se a casa amb els seus, el poble va perdre primer la paciència i més tard, segurament el seny.
A conseqüència dels fets, Francesc Ferrer i Guàrdia, entre d'altres, fou pres, jutjat i executat el 13 d’octubre de l’any 1909. No hi fa pas de més recordar quina mena de propòsit va marcar la seva vida i obra.
La figura de Ferrer i Guàrdia s’ha erigit de caràcter internacional atès el projecte ideològic i pedagògicament innovador que va promoure als inicis del segle XX mitjançant la defensa de valors com la coeducació, l’ensenyament científic i racional o l’educació integral de les persones. Aquestes idees lliurepensadores van ser traspassades a diferents països, i conegudes arreu d’Europa per la tasca desenvolupada en favor de la transformació social amb l’Escola Moderna. (trobareu molta informació aquí: Biblioteca Fundació Ferrer i Guàrdia)
I val la pena, encara tenim molt a aprendre pel que fa a alguns principis pedagògics.

El discurs inaugural de la primera escola, on per primera vegada qualsevol criatura i de qualsevol origen seria tractada amb total igualtat i sense cap diferència per raó de sexe, començava així:

"Us saludo, nens estimats, que sou l'objecte de la institució que neix en aquest moment, el punt inicial de la vida pràctica d'una idea que durarà tant com duri la humanitat. Un saludo, pares que ens heu honrat amb la vostra confiança. Us saludo, treballadors, representant els vostres companys, honreu aquest acte. Tinguem tots ben entès que no som una escola més, sinó la primera, i fins ara l'única, que refusa de sotmetre's als poderosos, que exalta els desheretats, que estableix la igualtat dels estaments i els sexes, que posa a l'abast de la intel·ligència de nois i noies el coneixement de la natura i la darrera paraula de la ciència, sense respectar privilegis, com un homenatge degut a la veritat i la justícia."
El programa, escrit en castellà, que explicava els principis de l'Escola Moderna, proposava això:
PROGRAMA
La misión de la Escuela Moderna consiste en hacer que los niños y niñas que se le confíen lleguen a ser personas instruídas, verídicas, justas y libres de todo prejuicio.
Para ello, sustituirá el estudio dogmático por el razonado de las ciencias naturales.
Excitará, desarrollará y dirigirá las aptitudes propias de cada alumno, a fin de que con la totalidad del propio valer individual no sólo sea un miembro útil a la sociedad, sino que, como consecuencia, eleve proporcionalmente el valor de la colectividad.
Enseñará los verdaderos deberes sociales, de conformidad con la justa máxima: No hay deberes sin derechos; no hay derechos sin deberes.
En vista del buen éxito que la enseñanza mixta obtiene en el extranjero, y, principalmente, para realizar el propósito de la Escuela Moderna, encaminado a preparar una humanidad verdaderamente fraternal, sin categoría de sexos ni clases, se aceptarán niños de ambos sexos desde la edad de cinco años.
Para completar su obra, la Escuela Moderna se abrirá las mañanas de los domingos, consagrando la clase al estudio de los sufrimientos humanos durante el curso general de la historia y al recuerdo de los hombres eminentes en las ciencias, en las artes o en las luchas por el progreso.
A estas clases podrán concurrir las familias de los alumnos.
Deseando que la labor intelectual de la Escuela Moderna sea fructífera en lo porvenir, además de las condiciones higiénicas que hemos procurado dar al local y sus dependencias, se establece una inspección médica a la entrada del alumno, de cuyas observaciones, si se cree necesario, se dará conocimiento a la familia para los efectos oportunos, y luego otra periódica, al objeto de evitar la propagación de enfermedades contagiosas durante las horas de vida escolar.

Aquest dibuixos formen part d'una col.lecció de documents i imatges de l'època, que podeu consultar i llegir aquí.
Després de la seva mort, trobem, entre d'altres, dues mostres d'opinió prou valuoses:

"El seu crim és el de ser republicà, socialista i lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles" Anatole France.

"Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal" The Times.
Això està escrit a Brusel.les, en homenatge a la seva visió de l'ensenyament:
"L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal."
També podeu trobar informació aquí i aquí.

27 de juliol 2009

els anys passen volant...

Forta com una lleona, fa honor al seu signe zodiacal. Menuda, tota nervi, només pesa set quilos més que quan es va casar, i d’això fa més de cinquanta anys. Capaç d’aprofitar qualsevol peça, manté un principi presumit, i rarament li endevines el gust. Com si tingués sis mans, emprèn tres feines alhora; hiperactiva i amb un bon geni, només se li entelen els ulls quan, en els pocs moments que es permet desconnectar i asserenar la ment, s’adona que està sola.

Acostumada des de sempre a dur el pes de la casa, els fills i tots els maldecaps, li costa entendre que no hagi sabut transmetre com ella desitjaria l’esperit de negació de si mateixa a les seves filles. El fill ja és tota una altra història, tot i que ni conscientment ni inconscient ha volgut mostrar cap preferència, més aviat una pluja de paraules farcida d’adjectius més o menys afectuosos transmeten l’humor o el sentiment del dia, i l’afalag va a repartir.

Tossuda, d’una tossuderia d’abans i de poble, s’afanya a dir que sempre ha escoltat tothom i de tothom ha après, mentre segueix vigorosament qui li està remenant o endreçant la cuina, només per la certesa de tenir tot com ella vol, fins el rentaplats s’ha d’omplir en l’ordre establert, el bo i cert, el seu.

Hi ha qui diu que el posat de l’esquena corbada li ve de mena, no saben pas que a força d’ajupir-se aquí i allà, s’ha acostumat al llarg del temps a redreçar-la poc en un va intent d’estalvi d’energia.

Rondinaire de diumenge pels seus néts, que no saben que aquest és el seu posat de relació amb els de dins: ja ho diuen, no cal fer cap paper quan hi ha sang pel mig, i es vanta de dir el que pensa. Ve d’un temps en què cap paraula podia ferir si es deia a fi de bé. I malgrat tot, els estima fins qui sap on, i sense els seus es voldria fondre. És així. La meva mare. Tant li fa que la feliciti avui com el dijous, que n’és el dia, però avui em ve de gust. Felicitats avui, mama, dijous enyorarem el papa.

26 de juliol 2009

sub júdice

Ahir al vespre vaig veure un programa al vespre al canal 33. Començat ja, quan vaig engegar, mostrava el dia a dia de les nedadores de sincro. Déu n’hi do, vida dura, ser l’elit d’un esport, la teva pròpia vida a can Pistraus. I llavors vaig recordar les llàgrimes de la Gemma en rebre la plata. I ara mateix llegeixo aquí, al meu zulo, aquesta crònica i aquesta.

Jo, d’esport i d’alt nivell, no hi entenc gaire res. Tampoc de jutges, evidentment. Però m’han vingut al cap una sèrie de coses, alguna viscuda, les altres sentides de gent propera, i moltes llegides. Sobre la capacitat d’impartir justícia dels jutges. I més enllà, sobre qui assegura la imparcialitat del jutges. I la formació lliure de posicionaments.

Qui jutja els jutges? Un jutge està lliure de tot control? Moltes vegades ho sembla.
Per aquest món blogaire hi ha unes quantes persones que han fet opos, aquest any, algunes vàries vegades. I el desconsol que senten després de fer una exposició on hi han posat l’ànima, quan per quatre o dues dècimes no tenen el passi per anar endavant

La percepció subjectiva, les pròpies creences i principis, les fobies i les filies, compten i molt, a l’hora d’emetre un judici.

Posem per cas que es tracta de quelcom relacionat amb l’educació, (això és un cas real, no pas un exemple hipotètic) i que tu, exposes un projecte pensat, treballat i que a més, és “el tema de la teva vida”, l’has treballat i posat a la pràctica. Surts amb el convenciment que la teva serà una nota excel.lent. No pots creure que, quan surten els resultats, el teu nom no hi sigui. No has aprovat. Només hi ha una explicació, els teus jutges tenen una idea molt diferent a la teva del treball pràctic en qüestió. Però resulta que no ho pots impugnar, tot i que fa molts anys que estàs fent aquesta feina, dedicada a alumnat amb dificultats, i saps els bons resultats que obtens.

I doncs, tornem a la gran pregunta, qui jutja els jutges? Qui garanteix que en una competició on intervenen no només aspectes de control acordats universalment, sinó també aspectes d’art, de creativitat, d’esforç i d’implicació innovadora, el treball serà valorat amb justícia? Hi ha formació suficient per garantir-ho?

Ja no em posaré en el camp de la justícia a nivell social i polític. En aquest aspecte, em sembla que són més capaços els tribunals populars que no pas els jutges, sotmesos i/o dependents del poder que els governa, que els paga, que els controla o, de vegades, a l’inrevés. Amos d’idees i creguts de la pròpia força, qui els controla? I si no, mirem el que ens envolta...

23 de juliol 2009

"Barkatu baina nik gazteleraz ez dakit”

Quants mesos fa que hi ha hagut un canvi de govern a Euskadi? Bé, amb poc n'hi ha hagut prou.
"El Gobierno vasco ha suspendido hoy la norma que establecía el euskera como principal lengua de enseñanza. Así se ha podido ver en la última edición del Boletín Oficial del País Vasco (BOPV), en la que se recoge una orden del Departamento de Educación que suspende la normativa anterior"

"Esta orden se produce después de que, el pasado mes de junio, el Tribunal Superior de Justicia de País Vasco suspendiera cautelarmente el contenido de los decretos de Educación Infantil y Bachillerato que habían sido aprobados a finales de la pasada legislatura por el anterior Gobierno vasco. Estos decretos establecían el euskera como principal lengua vehicular en la enseñanza de Euskadi, y habían sido recurridos por la Plataforma por la Libertad de Elección Lingüística." llegiu aquí i aquí

Una lliçó que ens hauria de servir per entendre com n'és d'important la lluita que ha mantingut l'executiu de casa nostra per blindar la llengua vehicular d'ensenyament pròpia de cada cultura, país amb o sense estat. Evidentment, ara, els defensors de la llibertat d'elecció lingüística es freguen les mans. Èxit, podran fer que l'opció d'aprendre en castellà i arraconar l'euskara a 2a llengua, (o 3a, perquè molts prefereixen que els fills aprenguin anglès) serà per fi una fita aconseguida i llargament buscada.
De fet, parlen d'un bilingüisme eficaç i possible amb aquesta opció, quan a Euskadi moltes persones opten per desconeixement o per abandó per emprar la llengua dominant. Una altra que s'acosta en caiguda lliure al perill d'extinció. D'acord, sempre podran dir que han escollit pels seus fills la ignorància, tal com expressa un lector en un comentari.

Potser, per ser un ferm defensor de l'euskara, els caldria a molts acostumar-se a respondre, -Perdoneu, no parlo castellà. Ai, calla, que em diran nacionalista, opressora i feixista!

22 de juliol 2009

Pere Calders, amb retard.

Ahir, 21 de juliol, fa fer anys que en Pere Calders ens va deixar. Jo, suposo que com molts de vosaltres, vaig tenir de lectura obligada, uns quants llibres seus.
Recordo especialment "Demà a les tres de la matinada", "Ronda naval sota la boira", "L'ombra de l'atzavara" i "Invasió subtil i altres contes". Aquest em va ser especialment plaent i colpidor, pel que tenia de trencador amb estils més corrents, i em va despertar també la passió pels contes curts. Sovint és molt difícil dir i transmetre amb poques paraules, les justes per despertar certa inquietud, alguns un xoc o una bofetada figurada. Antaviana la vaig llegir després de veure-la en teatre.
Ahir, en aquest espai, vaig deixar-hi un tastet dels seus contes breus, relats amb molt de suc.
Avui, us deixo aquests. No sé, a mi m'agraden amb bogeria. I m'agradaria saber-ne, de dir coses amb poques paraules... Sembren desconcert i sovint mostra un humor àcid, a més d'una imaginació desfermada.
No se sap mai
De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.
Qüestions de tràmit
Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.
Meteorologia aplicada
Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d’un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.

20 de juliol 2009

la meva finestra (mmmhhh...finestra? on?)

com ja li he dit al Xexu, està prohibit riure, que us sento... és que ell demana de posar la nostra finestra, i a veure qui és el guapo que la troba...això, abans, eren les corts dels porcs i el celler, ara, al costat, amb una paret de separació de metre, hi ha l'assecador d'embotits i aquest petit racó separat per un tros de fusta, és el que m'ha quedat, després que vaig veure clar que el meu ordinador passava de ser deixat a ser segrestat pels meus fills...així és que em vaig traslladar a les entranyes de la carnisseria i des d'aquí escolto els patams dels tallants, la ràdio, la Renata i en Miquel que es comuniquen en un castelalituà (barreja de tres)...
però el raconet em permet seguir-vos, dibuixar amb el Paint (ai Carme, quin vici) i fer-me la meva finestra, (aquesta d'ara vol ser es Caló de Formentera), treballar, estudiar, llegir i pujar videos com el que us deixo...
dissabte 11 de juliol, UB40 als jardins de CapRoig... genial la vesprada... la gent no va seure gairebé gens!
.


cuina, goulash

fa molts anys, més de 25, una amiga em va explicar aquesta recepta, vinguda directament d'una austrohongaresa velleta, el goulash tal com el feien, excepte que ells hi posaven mantega acabada de batre sortint directament de la llet de la vaca...
primer de tot, la posada a punt matinal de la mestressa, esmorzar + cafè amb llet (i una banya de crusant... xtttt!)

només hi ha aquests ingredients, la ceba ha de ser abundosa, i la carn és filet o llom de porc, i vedella, tot ben magre, salat i empebrat a dojo, o al gust, perquè després, tret d'unes herbetes, no s'hi afegeix res més...

la carn cou amb la mantega o margarina (jo margarina), sense que es cremi, poc a poc, el punt ha de ser daurat, llavors es treu la carn i al mateix atuell s'hi cou la ceba, tapadeta que caramelitzi, (paciència) i després ja es destapa per enrossir una mica.

quan la ceba és al punt també daurat, s'hi aboca la carn altra vegada, que rossegi un pèl més, un polsim d'herbes (romaní, farigola...al gust) i s'hi aboca l'aigua bullent, el secret és la cuita, ha de coure més d'una hora a foc mig...mentrestant un va llegint, però compte que fa dos dies vaig fer pollastre de pagès "al sutge", i encara em prenen el pèl...

quan ja ha ben bullit i rebullit, i es nota la carn melosa, (moment que un aprofita per tastar a veure si cal més sal) s'agafa una cullerada de "maizena", barrejada amb una mica d'aigua i s'aboca a la cassola, per fer la salsa cremosa (ells tenien el costum de posar-hi nata agre), un parell de minuts, s'acompanya amb arròs blanc, e voilà!




no cal tenir res més que temps (entre tot plegat ja podeu comptar que passen les dues hores) i paciència, perquè de feina, a part de vigilar, cap ni una... és un plat molt agrait, i tothom es pregunta com redimoni surt amb aquest color sense ni tomata, ni pebre vermell, ni res...només cal saber esperar...

18 de juliol 2009

Formentera, unes fotos...

-no us perdeu la posta de sol al cap de Barbaria-, et diuen...i cap allà, quan encara no hi havia gairebé ningú...
temps per passejar i veure el piló de petites mostres de desigs amuntegats, de figuretes de vegades ordenades, d'altres només apilonades, moltes en equilibri precari... n'està sembrat, de totes mides i de totes les formes possibles, algunes de ben polides i encerclades, d'altres informes però amb el mateix encant...també hem fet el nostre "mausoleu"... cadascuna el seu...

el forat...ni idea, en principi, però algú s'hi posa, i dius, ja que hi sóc, doncs apa, cap dins...

després de pocs metres a les fosques, sentint que et diuen -compte que rellisca!-, veus la sortida, i ja esperes el mar...

si que n'és d'especial entrar dins la terra, sembla que ets en un altre indret, mig màgic... mirant enrere, hi ha qui tampoc es pot resistir...

la sortida altra vegada a fora només té un problema, calen les dues mans per enfilar-te...i la càmara... doncs agafada a les dents, per si de cas... amb la cara ja es nota, jejeje

no hi ha ordre, perquè aquestes dues són d'un altre moment, però a baix, es veu com n'és d'estreta la part central de Formentera, ben fosc, gairebé de nit...l'excusa perfecta per dir -l'any que ve tornem!

Els dos extrems de l'illa, dalt, el cap de Barbaria, a baix, el de la Mola, dos fars, dos paisatges únics per anar a passar un bon capvespre, per riure i embabacar-se amb el cel i el mar, i el sòl fet de roca, sec, amb plantes rústegues acostumades al vent i a la sal.
la cara de tranquil.litat ho diu tot, quan estem en plena temporada de feina, juro que no estem així de "ommmmmmmmmmmm"

Massa comentaris no feien falta, un altre tastet, per recordar-me a mi mateixa que han sigut uns dies i unes estones inoblidables...

dol per no oblidar

No oblidem. Algunes de les frases del manifest del cop d'Estat, encara les proclamen avui molts dels polítics merdosos que corren per "la piel de toro".
No oblidem, seguim el dol.
No obliden els qui encara tenen morts soterrats.
No oblidem per no tornar a caure.
No, fins que no fem net.
Alocución del General Franco radiada desde Tenerife
ESPAÑOLES: A cuantos sentís el santo amor a España, a los que en las filas del Ejército y la Armada habéis hecho profesión de fe en el servicio de la Patria, a cuantos jurasteis defenderla de sus enemigos hasta perder la vida, la Nación os llama a su defensa.
La situación de España es cada día más crítica: la anarquía reina en la mayoría de los campos y pueblos; autoridades de nombramiento gubernativo presiden, cuando no fomentan, las revueltas. A tiros de pistola y ametralladoras se dirimen las diferencias entre los ciudadanos que alevosa y traidoramente se asesinan, sin que los Poderes públicos impongan la paz y la justicia.
Huelgas revolucionarias de todo orden paralizan la vida de la Nación, arruinando y destruyendo sus fuentes de riqueza y creando una situación de hambre que lanzará a la desesperación a los hombres trabajadores.
Los monumentos y tesoros artísticos son objeto de los más enconados ataques de las hordas revolucionarias, obedeciendo a las consignas que reciben de las directivas extranjeras, con la complicidad y negligencias de gobernadores y monterillas.
Los más graves delitos se comenten en las ciudades y en los campos, mientras las fuerzas de orden público permanecen acuarteladas, corroídas por la desesperación que provoca una obediencia ciega a gobernantes que intentan deshonrarlas. El Ejército, la Marina y demás Institutos armados son blanco de los más soeces y calumniosos ataques, precisamente por parte de aquellos que debían velar por su prestigio, y, entre tanto, los estados de excepción de alarma sólo sirven para amordazar al pueblo y que España ignore lo que sucede fuera de las puertas de sus villas y ciudades, así como para encarcelar a los pretentidos adversarios políticos.
La Constitución, por todos suspendida y vulnerada, sufre un eclipse total: ni igualdad ante la ley; ni libertad, ahorrojada por la tiranía; ni fraternidad, cuando el odio y el crimen han sustituido al mutuo respeto; ni unidad de la Patria, amenazada por el desgarramiento territorial más que por regionalismo, que los Poderes fomentan; ni integridad ni defensa de nuestras propias fronteras, cuando en el corazón de España se escuchan las emisoras extranjeras, anuncian la destrucción y reparto de nuestro suelo. La Magistratura, cuya independencia garantiza la Constitución, sufre igualmente persecuciones y los más duros ataques a su independencia.
Pactos electorales, hechos a costa de la integridad de la propia Patria, unidos a los asaltos a Gobiernos civiles y cajas fuertes para falsear las actas, formaron la máscara de legalidad que nos presidía. Nada contuvo la apetencia del Poder: destitución ilegal del moderador, glorificación de las revoluciones de Asturias y Cataluña, una y otra quebrantadoras de la Constitución, que en nombre del pueblo era el Código fundamental de nuestras instituciones.
Al espíritu revolucionario e inconsciente de las masas, engañadas y explotadas por los agentes soviéticos que ocultan las sangrientas realidades de aquel régimen que sacrificó para su existencia veinticinco millones de personas, se unen la malicia y negligencia de autoridades de todas clases que, amparadas en un Poder claudicante, carecen de autoridad y prestigio para imponer el orden en el imperio de la libertad y de la justicia.
¿Es que se puede consentir un día más el vergonzoso espectáculo que estamos dando al mundo? ¿Es que podemos abandonar a España a los enemigos de la Patria, con proceder cobarde y traidor, entregándola sin lucha y sin resistencia?
¡Eso, no! Que lo hagan los traidores; pero no lo haremos quienes juramos defenderla.
Justicia, igualdad ante la ley, ofrecemos. Paz y amor entre los españoles. Libertad y fraternidad, exenta de libertinajes y tiranía. Trabajo para todos. Justicia social, llevada a cabo sin encono ni violencia, y una equitativa y progresiva distribución de riqueza, sin destruir ni poner en peligro la economía española.
Pero, frente a esto, una guerra sin cuartel a los explotadores de la política, a los engañadores del obrero honrado, a los extranjeros y extranjerizantes que directa y solapadamente intentan destruir a España.
En estos momentos es España entera la que se levanta pidiendo paz, fraternidad y justicia; en todas las regiones, el Ejército, la Marina y fuerzas de Orden público se lanzan a defender la Patria. La energía en el mantenimiento del orden está en proporción a la magnitud de la resistencia que se ofrezca.
Nuestro impulso no se determina por la defensa de unos intereses bastardos ni por el deseo de retroceder en el camino de la Historia, porque las Instituciones, sea cuales fuesen, deben garantizar un mínimo de convivencia entre los ciudadanos que, no obstante las ilusiones puestas por tantos españoles, se han visto defraudadas, pese a la transigencia y comprensión de todos los organismos nacionales, con una respuesta anárquica, cuya realidad es imponderable.
Como la pureza de nuestras intenciones nos impide el yugular aquellas conquistas que nos representan un avance en el mejoramiento políticosocial, y el espíritu de odio y venganza no tiene albergue en nuestro pecho; del forzoso naufragio que sufrirán algunos ensayos legislativos, sabremos salvar cuanto sea compatible con la paz interior de España y su anhelada grandeza, haciendo reales en nuestra Patria, por primera vez y por este orden, a la trilogía fraternidad, libertad e igualdad.Españoles, ¡Viva España! ¡Viva el honrado pueblo español!
Francisco Franco, Comandante general de Canarias. Santa Cruz de Tenerife, a las cinco y cuarto el 18 de julio de 1936.

17 de juliol 2009

atracció

Es va acabar el sender de roca i sorra, de pols i pedrigolet, un penyasegat abrupte l’encarà a allò que tant l’obsedia.
Una tibantor a l’estómac li reconeixia el camí desitjat. Aquella blavor fosca, fonda, insondable l’atreia amb més força a mesura que els dies passaven.
Els peus arran del buit maldaven per fer el pas. Curiosament, en aquell moment on tothom hauria intuit perill, un únic sentiment omplia tota la seva essència, la sensació d’eufòria i d’arrelament a la vida, una comunió perfecta de cos i ànima.
L’atracció és feia irresistible i creixia amb un esperit gasòs, farcit d’heli, un aerostàtic únic i sublim per acarar el darrer misteri. Els ulls lluien presos d’una febre de desig, en res ni en ningú havia reconegut un sentiment bessó al que ara mateix omplia tot el seu cos...

-Ei! Aparta’t! Va, vols fer el favor de recular?

Altra vegada es trencava el somni. Quan calia esperar per aconseguir un desig?

15 de juliol 2009

la festa que no fou

Ahir, els veins de dalt celebraven quelcom que, de moment, ens està prohibit, però l’esperança no s’ha de perdre.
Ara, jo em pregunto, mirant el món des de la meva petita finestra,

-Avui, viure en una monarquia, una república (bananera o no), una dictadura o dins d’un cubell d’escombraries amb quatre rics i un exèrcit, garanteix alguna cosa?
-Seria cert, metafòricament parlant, que a nivell ideològic, i de lluita i compromís, amb Franco vivíem millor? (alguns segur...)
-El dret a vot garanteix que el meu vot tingui algun dret?
-La idea de la universalitat (bla bla bla) venuda com que el món no té fronteres, ens aboca de manera irremediable a veure morir qualsevol petit país, ètnia o cultura? (pregunta retòrica, perquè ja es veu que sí)
-Donat que l’exèrcit és una condició sine qua non, què guanyen els qui no tenen monarquia per mantenir, tret de la pasta que els paguen? Vull dir, ja sabem d’on vénen les hòsties arreu...
-Estan millor a Franca i Itàlia amb el Sarko i el Berlusco? No sé, ho dic perquè també paguen les senyores dels seus senyors, les festes, els iots....vaja, la vida en rosa...

I finalment, i no per això menys interessant,
-Què jollons volen, defensen, persegueixen els convergents i unionistes? Sí, sí, ja sé que no n’hi ha un pam de net, però, juro que no entenc res de res, tot i que tinc una teoria. han fet una regressió important al temps de l’etapa 0-3 anys (vicis de l’ofici), i són en ple moment de les rebequeries. Sí, potser teniu raó, ells no són d’eixe món...

D'acord, potser nosaltres tampoc, però bé hi hem de viure, mal que ens pesi...

13 de juliol 2009

així no

Pugem al cotxe i decidim anar a la recerca d’una residència on sabem que ella hi té ingressat (vivint) un familiar proper.

De fet anem a l’aventura, només sabem el poble, però ni tan sols el nom del lloc. Jo recordo pel camí, que torno a les arrels de parts dels besavis, encara hi deu haver descendents vivint per aquells indrets que no conec. Quin xoc, quin contrast en la manera que tenim d’entendre la família, i en com s’entenia abans, ara sembla que et pots permetre el luxe de perdre les arrels, segur que molts ni sabem els nostres orígens...

L’edifici polit, nou, assèptic, crida de lluny l’atenció, no hi ha pèrdua. Un jardí gran, verd, gespa tallada, raconets amb bancs i taules, ben buit. Un angelet de pedra, una tanca poc alta (no calen gaires barrots per tancar-los, poc poden aspirar a moure’s i tornar a ser lliures)

Ningú ens pregunta res quan saludem dolçament dues dones i un home que són just a l’entrada, però ells ens miren com decebuts, (deu ser que no som les visites que esperaven?)

Tampoc ens diuen res quan entrem, cap taulell, cap informació, olor de desinfectant i colònia barata, Tombem el cap a dreta i esquerra i el veig, encarat al passadís que porta a fora, assegut a la cadira de rodes. Hi anem, l’abracem, el petonegem, i ell plora. Decideixo pel meu compte endur-me’l, ens miren els altres, també sols en la mútua companyia, que són allà. Ell ens demana d’anar a la seva habitació.

Entrem, de poc no embestim l’armari mig obert, mentre una dona de mitja edat i somriure tendre li explica que li desa els pantalons nets a l’armari. Ell ens fa tancar la porta i plora.

-Perquè m’ha passat això... em tenen aquí, no venen a buscar-me... prou que ho volia fer bé i ho vaig esguerrar tot... i ella es va morir i ni tan sols em van dir res, fins al cap de quinze dies... no puc anar-la a veure, els demano que em portin a veure el nínxol, però... només volen els diners... no sé com va anar, em van dir que havia mort en aquest llit del meu costat...jo... no ho sé...no sé si m’enganyen... i la casa, hi he d’anar, qui sap com està... ella la volia tan polida i ara... i perquè no em porten a casa...ah, el darrer dia ja els ho vaig dir, si voleu acabar les obres, haguéssiu estalviat... tota la vida ens vam cuidar dels seus fills, els donàvem tot el que volien...Perquè m’ha de passar això a mi... he d’anar al banc, arreglar les coses, no tinc aquí cap diner, no puc disposar de res... sort que hi ha una noia que quan em sent plorar em fa companyia, però ells... no, ells no volen que em mogui d’aquí... em deixen al llit cap a les vuit... què voleu que faci, a les dues o les tres ja sóc despert, i només rumio... què faig aquí tot el dia...

Enmig dels punts suspensius, li dèiem el que bonament podíem per animar-lo, quin cinisme sense voler, sigues valent, pren forces i podràs tornar i... mentides...piadoses? N’hi ha d’aquestes?

Les llàgrimes rodolaven per la seva pell solcada d’arrugues, els ulls lluents deien quin desig tenia de ser a casa seva, els seus mobles, el seu llit, el seu sofà...tot ben pensat, llogar algú que cuidés d’ell, però a casa... Sense pietat, a les set en punt l’han vingut a buscar per sopar. Quan l’he dut amb la cadira cap al menjador, he sentit que mormolava –un altre disgust...- mentre s'eixugava les llàgrimes. Ens hem sentit tan malament...segur que, fins al darrer instant confiava que, avui sí, aniria a casa. Però no tenim poder de decidir, no som “de la sang”, que diuen, només podem anar de visita... –quina il.lusió que m’ha fet!, em pensava que ja no vindria ningú mai més... -ha dit després del darrer petó.
Sortint, erem nosaltres qui ploràvem. Doneu-me les raons que vulgueu, són segur molt encertades, sovint convenients i/o necessiàries i fredament adequades. Però, si puc, si sóc viva, si tinc força, mai arraconaré cap dels meus en un lloc d’aquests.

12 de juliol 2009

homenatge Carles Riba

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
i un cloqueret feliç.



La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
imatges clares dintre del cor....
Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres,
guaito l'ona incessant com creix
i minva cap al mar.



¿Quin moviment humà pot encara desfer
l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
sense un plany pel seu mal?

09 de juliol 2009

un tastet, regal pels ulls

calor, pols, aridesa, raconets accessibles només per algunes butxaques privilegiades, d'altres per experts en travesses del desert, terra bullent i premi per la vista, segons on, pitjor que Platja d'Aro...però desconnexió total i absoluta...





un primer muntatge per fer-se'n una idea, per tots aquells qui no hi heu anat... i pels que si, doncs, records...

01 de juliol 2009

el blog està fet un nyap


No sé si això sortirà, he d'obrir amb el Mozilla, perquè l'explorer em nega l'accés a casa meva, coi, i això que és el meu espai (i vostre!!!)
Com que no m'hi havia trobat mai, buscaré solucions, si algú sap com s'arregla la cosa... I això em passa des que vaig actualitzar l'explorer i vaig posar la darrera versió... i com amb moltes altres coses a la vida, no em deixa tornar enrere, i desfer l'acció...
Mentrestant, mentre penso si passo a un altre blog, us faré una mica d'enveja...marxo sis dies a Formentera, i no és pas per la propaganda, que abans ja tenia el bitllet! Prometo fotos, moltes fotos...i segur que me n'aniré d'olla i alguna bogeria se m'acut! Us trobaré a faltar...
Deixo la feina pendent, només m'enduc un llibre, un glop d'aire de casa meva, bons i mals moments del l'any i el vostre record, perquè, sabeu? A molts ja us tinc posats al cap en forma de nom, cara i sentiment, i això que hi ha cares que me les invento... però les paraules diuen molt de nosaltres mateixos, i en elles us reconec.