...i els sentiments...i gràcies...

els comentaris que feu ho diuen clar...i sé que deixo un regust de tristesa, -Cesc, tens raó-, unes paraules que traspuen una sensació de la que no em sé desempallegar, i que d’una o altra manera molts compartim...
és el desencís i el sentiment de pèrdua, d’allò que perdem tots, que notem i llegim, la confiança i la falta de mirall, de far, si voleu, aquella guia que ens espera per no estavellar-nos... em sembla que és una mena de llosa que sabem i presentim i no volem que ens caigui, però també, savis com som, que deia el poeta, som ben conscients que ens falten mans per aturar aquest gran pes, que ens roben els arguments, que ens callen, ens tanquen la boca amb fal·làcies, ens converteixen en insolidaris i irresponsables i fan de nosaltres com a persones i com a país una mena de Gòrgona de mil caps de serp, l’enemic públic a abatre...

i m’hi nego, i em compro vestits de floretes de tots colors, i un jersei vermell amb més floretes, encara que gairebé som a l’hivern, i faig bromes bogetes amb els nens, que riguin ells tant com vulguin...perquè fa massa dies que una freda apatia m’espera darrera cada matí que voldria començar d’una altra manera...
que n’estic cansada, avorrida, tipa d’anar contra corrent, i malgrat tot, no sé canviar, no puc ser d’una altra manera...ni vull, però recony, cansa...
que m’emprenya fins qui sap on el conformisme que m’envolta (tret d’honrosoes excepcions)... aquest abaixar el cap, i dir amén, aquesta condició assumida voluntàriament del “què vols, no hi ha res a fer”
i sabeu què? em sap greu perdre l’humor fins el punt de no tenir esma ni de comentar el que us llegeixo, però espero amb delit sortir del forat i tornar a la càrrega...
i recony altra vegada, però us necessito, que hi ha amor a dojo, i en sou mestres...

...rovell...

deixar entrar la ràbia fa mal, i corseca,
millor tancar-se i fer neteja,
quan veus mala peça al teler dirigent...
per moltes proclames de dignitat que signem
la dignitat ha de ser dins nostre, abans que enlloc
no permetem que tanta maldat enquistada
tanta buidor de bondat, sota façanes emblanquinades,
tants núvols de principis, i mai plouen fets...
no permetem que ens rovellin, fem-nos lliures... tot estimant
i lluitant, sempre lluitant,
que aquí al costat mateix, molts ens necessiten...

dormint

lluna espieta
comiat d’hores dolces
mor el desfici

violències (amb Aminatu Haidar)

Querida Aminatu Haidar: Has dado un ejemplo valioso que en todo el mundo se reconoce. No pongas en riesgo tu vida porque te quedan por delante muchas batallas y eres necesaria. Tus amigos, los amigos de tu pueblo, tomaremos el relevo en los foros que sean necesarios. Al Gobierno de España le pedimos sensibilidad. Contigo, con tu gente. Ya sabemos que las relaciones internacionales son muy complejas, pero hace muchos años que se abolió la esclavitud para las personas y para los pueblos. No se trata de humanitarismo: las resoluciones de Naciones Unidas, el Derecho Internacional y el sentido común están de un lado, y en Marruecos y en España se sabe.Dejemos que Aminatu regrese a casa con el reconocimiento de su valor, a las claras, porque son personas como ella quienes dan personalidad a nuestro tiempo, y sin Aminatu todos seríamos más pobres. Aminatu no tiene un problema, lo tiene Marruecos. Y puede resolverlo, tendrá que resolverlo y no sólo para una mujer frágil, sino para todo un pueblo que no se rinde porque no puede entender ni la irracionalidad ni la voracidad expansionista, propia de otros tiempos y de otro grado de civilización.

Fragment de la carta de José Saramago. Llegiu aquí.

...esborrant...

hi havia una torre altíssima d'alta tensió... i un filat triple, evidentment... no m'agradaven, feien malbé la foto...els he esborrat... cosa de res, amb el Picassa (posa un Picassa a la teva vida?)

així mateix em proposo esborrar tot allò que em molesta, faré com aquell qui no veiés res, els pocasoltes, els malparits, els prepotents, els manefles, (fins el petit dictador que em fara emprenyar demà i ho ha fet tantes vegades...), a tots aquests doncs, els faré transparents o translúcids, ignoraré i faré cas omís d'allò que manifestin, em relliscarà sense soroll qualsevol de les seves paraules, i caminaré endavant, esborrant i esborrant i esborrant... encara que després plori...

... i encara la boira...

ni esborro el temps,

ni les distàncies

l’oblit és lluny malgrat la boira

un somni lleu m’acosta al buit

i els espetecs dels socs humits

recolzen més les meves ànsies

que és un llarg crit, un dol segur

patir vivint angoixes velles

el cel humit m’és més proper

i palpo solcs nous a la pell

i trenco fulls fugint del vell

i obro els ulls buscant futur

i ploro poc, però més que ric

que riure avui és massa trist,

que res no és nou, hi ha massa por,

que hi ha pocs ulls dient amor

que hi ha molts caps pensant la mort.

...encara l'arrosseguem...

Ombra llarga, fosca, que encara ofega, que encara alguns enyoren...
Espanya és un país mal governat i escanyat per una Fiscalia de l’Estat, una Audiència Nacional, un Tribunal Suprem i un Tribunal Constitucional que segueixen somiant en retornar a un passat on la repressió, el control de les idees i la força policial siguin els autèntics poders públics, que de facto, ho són, i si no, mirem com es resolen aquí les discrepàncies... I aquí, a casa nostre, en som esclaus, i hi tenim enyoradissos, també... que en aquells temps ningú els discutia els seus poders, les seves llicències per exercir el caciquisme, per embutxacar-se i fer-se les lleis a mida... no ho heu sentit a dir a ningú? N'hi havia una bona colla que ni es van adonar que vivien en dictadura, com voleu que els seus fills o ells mateixos lluitin per les llibertats?

Espanya és l’únic país d’Europa en el que els crims contra la Humanitat comesos en un règim de dictadura no han sigut (ni tan sols de manera simbòlica) investigats ni, evidentment, jutjats. S’ha fet a Grècia amb la dictadura dels coronels, a Portugal, amb el règim de Salazar. A Alemanya s’han començat a eliminar del sistema judicial sentències injustes dictades pel Tercer Reich fetes per jutges que participaven en els crims del govern, tot i que aquell fou un cas en el que no es va usurpar el poder legalment constituit.

A Espanya ni tan sols s’han identificat totes les persones detingudes o afusellades a partir de l’any 39, que sembla poden ser de l’ordre d’unes 150.000. España és una excepció, fins i tot en aquest aspecte. Cada vegada que segons permet la llei, s’han intentat obrir noves investigacions, un allau de mecanismes es posen en marxa per entorpir i tancar finalment els camins de restitució de justícia i pèrdua de béns, d’identitat, de dignitat als morts i als seus descendents.

Relats Conjunts. Pillet i Cia.

A can Pillet celebreran properes bodes. Una festa de guais, amb orquestra de bon jazz, i gent guapa. Barcelona queda un xic lluny, però gairebé pot assegurar que no hi faltarà cap dels qui tenen cert pedigrí. Prou que ho diu el convit, homes de rigoròs jaquè i les dones al seu aire, fashion, millor.

Dalt, la petita fa de les seves amb un jove de bon veure, una mica de neu i un contacte fàcil, coi, que són quatre dies.

El sr. Pillet fa tractes vora la piscina, assegurant una nova aportació desinteressada. Ja se sap, per la cultura i el patrimoni de casa (la casa gran, s'entén) no s'escatimen esforços. Cava a dojo, hi ha qui ja ha perdut un xic l'oremus i jeu, amb la sana excusa de parar el sol. Cambrers de lliurea, ideals per lladres de guant blanc.

El tapís Miró del solàrium havia d'anar al cafè del Palau. Però a casa hi queda tan bé... El Chillida el va haver de pintar per dissimular una mica, però caram, fa de bon veure a la gespa. Si aconsegueix tancar algunes subvencions, quan es casi la segona la festa serà sonada.

Pàmies, 300.000 (coi, es diu ràpid!)

Com aquell qui és boig, 300.000 registres... i no sé quantes webs, temàtiques o no, i sempre en sap una de nova, sempre en té una per cada moment.

El vaig escoltar i veure en una entrevista que li feien...jejeje, em va fer riure escoltar el qui per mi eren fins aleshores unes ulleres fosques i un somriure sorneguer en una imatge de comentari...

Víctor, enhorabona, d'això se'n diu un pencaire de la llengua viva...

i...

"una parèmia xica, tica, mica, camacurta i ballarica,

va gaudir d'un paremiòleg eixerit, tic, mic, camallarg i ballaric

si la parèmia xica, tica, mica, camacurta i ballarica,

no hagués sigut recollida pel paremiòleg eixerit, tic, mic, camallarg i ballaric,

ara no tindríem aquesta festassa rica, tica, mica, enraonada i ballarica..."

vaja, no estic especialment inspirada... però aquí deixo la meva felicitació!

resistència

Víctimes de la tristor, que no és estacional, caminen sense esma persones abans il.lusionades, somrients, o, potser tan sols, convençudes de que allò que feien i que vivien era allò que esperaven i desitjaven. No eren tots, no, però ara... ara l’onada és creixent...

Ara, mica en mica, passen en estat de xoc per la vida, fent rituals de feina i aparent normalitat, amb rostres llargs i ulls absents, tancant possibles somriures, negant-se il.lusions que saben no es faran realitat.

Quelcom no va bé. Un quelcom massa gran, massa feixuc per poder-lo assumir.
En d’altres temps, un es mirava tot allò d’alt nivell com aliè, coses dels polítics, deien, coses dels grans poders, deien... i es sentia llunyà, i es vivia com si no afectés el viure propi.

Les polítiques dels “altres”, les misèries, les morts, la falta de llibertat, semblaven cosa d’altres móns, llunyans i eteris... Coses d’extremistes, deien...

La inquietud, un nus a l’estómac que cada dia retorna en prendre contacte amb el que sentim i veiem i llegim, creix.

Ja no ens sóna tan llunyà allò de l’explotació, ni del capitalisme salvatge que es menja la vida digna.

Ja no és cosa d’altres móns veure com es retallen drets, serveis i prestacions socials, com es camina decididament cap a la salvaguarda dels poders enrocats en torres d’ivori, mentre als seus peus, cada vegada més persones s’encomanen d’una gran buidor, d’un neguit i d’una sensació de perill inminent.

Ja no es veu tan llunyà allò de la censura i la criminalització de les opinions crítiques al sistema, un sap, i veu com es va fent cada cop més ample el fossat que separa l’elit dels qui tenen tots els poders a les mans i, a l’altra riba, ens confonem en un aiguabarreig global una munió de persones que tenim això, només, en comú, l’angoixa, la tristesa, la desconfiança, la incertesa de futur, i la seguretat que es camina cap al desastre.

En aquest escenari, la darrera esperança és la resistència, la resistència a tot allò que volen imposar, diuen, com a mal menor. Resistir activament, ara mateix, és l’únic nexe, el camí que ens permetrà sobreviure.

encomanar il.lusió

títol 2n: apa, el escamarlans fan ous? i els crancs també?

L’escola ha d’oferir un espai on poder créixer, un espai on tot no estigui condicionat i programat.
Els infants i els joves adquireixen la seva formació i personalitat a partir i gràcies a tota mena de vivències, des d’un poema o un experiment fins a les paraules del mestre, i sempre amb la possibilitat de poder expressar-se i interactuar.

Pensem a més, que a l’ensenyament obligatori hi va tothom, i no es pot pretendre que tots aprenguin exactament les mateixes coses amb els mateixos continguts, de la mateixa manera i adquireixin les mateixes competències.

Aquesta proposta de programació uniforme és absurda, i, justament, allò que cal oferir és un espai on els coneixements circulin, flueixin i els alumnes puguin manifestar les seves inquietuds, aportar el seu bagatge.

Cal prendre molta cura, esforçar-se molt, per tal que tots i cadascun dels nostres infants s’emportin de l’escola quelcom que estimin, que els desperti admiració, sorpresa, perquè aquest és el punt de partida per aconseguir que es sentin part integrant d’allò que es fa a l’escola i fora d’ella.

"La escuela tiene que ofrecer un espacio en el que poder crecer, un lugar donde no todo esté condicionado y programado. Los niños y jóvenes adquieren su formación y personalidad a partir de todo tipo de vivencias, desde un poema o un experimento hasta las palabras de un profesor, y en la posibilidad de poder expresarse e interactuar. Además a la escuela obligatoria acuden todos y no se puede pretender que todos aprendan exactamente las mismas cosas con los mismos contenidos y salgan con idénticas competencias. Esta programación uniforme es absurda y, precisamente, lo que hay que ofrecer es un espacio en el que los conocimientos circulen y los alumnos puedan “manifestar” sus inquietudes. Hay que esforzarse en que todos se lleven de la escuela algo que amen, que despierte su admiración, porque ese es el punto de arranque para comenzar a sentirse partícipes de lo que se hace en la escuela y fuera de ella."

Concha Fernández Martorell, professora de filosofia

trec el cap de l'hivernada...

I total per res, eh? no us penseu que tinc novetats, què va...només un apunt...

Que estem envoltats de criatures amb grip, sí, sí, amb "aquella grip"...

I que segueix havent-hi un piló de gent que passa de pensar en com s'escampa tot en una classe... dilluns, 9, dimarts 7, en tornen dos que evidentment recauen...i així portem dues setmanes, aquí caic aquí m'aixeco... Fan peneta, estan com ocellets ferits i moixos. I bé, que només faltaria que la nostra seguretat social fos com aquesta:

«Bancarrota médica quiere decir que te embargan por deudas sanitarias, porque los honorarios del médico, las facturas de los análisis y los gastos de hospitalización se han acumulado. Entonces interviene el ejecutor judicial y te lo quitan todo: por si fuera poco estar enfermo, quizá moribundo, te quitan la casa, el coche, los muebles, te dejan en la calle, te impiden mandar a tus hijos a la universidad. Es una salvajada. Las bancarrotas médicas no son un fenómeno marginal, pues el 62% de todas las quiebras declaradas por los tribunales de EEUU corresponden a deudas médicas, y todos los años un millón de personas van a la quiebra por esta clase de deudas».

Pobre Obama, no, Obama, "tu no we can", allà al Senat, ple de gent posada perquè formen part de l'establishment, poderosos i potents pagadors d'inversions i monopolis, i que són els qui posen la "pasta gansa", no et deixaran passar l'assegurança per tothom... Ara has resistit amb només 5 vots de propina, però, ai las, més enllà et tombaran la reforma sanitària...

Així ho explica aquell qui fou metge teu, mira, Obama, llegeix, i veuràs perquè tu "no we can",

Antes de la segunda guerra mundial las aseguradoras permanecían al margen del mercado sanitario. Entraron gracias a la economía de guerra, para que las empresas proporcionaran beneficios no monetarios a los obreros que tenían los salarios congelados.

«Desde entonces las compañías de seguros recurrieron a toda clase de ardides para aumentar sus beneficios. Por supuesto, incrementaron desmesuradamente las primas de las pólizas, que iban encareciéndose a medida que se conglomeraban los grupos monopolistas.

Pero sobre todo recortaron costes, tratando de reducir a la mínima expresión las prestaciones. Han adquirido una habilidad enorme para aducir razones que las eximan de curarte.

La más pérfida es la de las ‘condiciones preexistentes’: dicen que tienen derecho a no pagarte un tratamiento si descubren que el origen de tu enfermedad es anterior al momento en que contrataste la póliza.

Pueden negarte el tratamiento de un tumor en el pulmón a los 50 años invocando un resfriado que tuviste de niño. Es de locos, el colmo del cinismo.

Y lo único bueno que ha hecho el país en 60 años por la sanidad, Medicare, el tratamiento gratuito para los ancianos de más de 65 años y para los minusválidos totales, lo logramos sólo porque las compañías de seguros estaban encantadas de deshacerse de los viejos, el grupo de la población con más enfermedades y por lo tanto el más gravoso en términos de gasto sanitario. Al cedérselos al Estado, las aseguradoras reducían costes.» Tret d'aquí

Bé, me'n torno al cau del sofà a llegir ciència ficció... Perdoneu-me la falta de seguici amb comentaris, tinc poca esma... però ja passarà... consti que procuro cada dia llegir algú, ja sabeu com us necessito... però de dia em dedico amb cos i ànima als meus petits reptes (grans infants) i al vespre estic xofffff... un secret? fan uns mapes conceptuals que riu-te'n tu dels grans... (ells en diuen mapa de caminets) En secret, us en fotografiaré algun, per fer-vos dentetes....

hivernar per no veure, no sentir, no parlar

Em planto dins d’un silenci volgut, i darrerament estic, em sento així com catatònica cap a tot allò que surt a bombo i plateret als diaris i als mitjans... és com un perdre el nord, allò que et guia.

De sobte t’atures a pensar, i et dius a tu mateix/a, però, què collons fem? com collons som? Ja sento les veus amigues, renyant-me pel malparlar...

I noto, que, com jo, aquest blog ha perdut també el segell, i és que no sé per on posar-m’hi. No tinc esma ni de rondinar per aquest o aquell fet flagrantment desgraciat, injust, injustificable... Són massa fets, massa grossos, massa incomprensibles.

Tan difícil resulta ser honrat i sincer? Tan difícil resulta oblidar els principis inherents a la humanitat? Tan difícil és viure de manera que puguis mirar als ulls qui tens davant? Tan difícil és sentir compassió, empatia?

I no parlo només d’aquesta societat estranya, gairebé digna de pel.lícula, dels polítics i empresaris d’alta volada (i de baixa dignitat i gran caiguda)

Un petit exemple de la nostra gran ambivalència. Avui mirava les fotos (us en deixo una, la més lleugera), dels espais de l’Autònoma, van celebrar festa dijous. Aquests, nois i noies fets i drets, estudiants i futurs possibles professionals ben “culturitzats”, que surten i es manifesten i criden com si la raó sencera fos al seu costat, mostren conducta de gos, i perdoneu l’expressió.

Però cal que tot darrera, ens preguntem quin paper hem jugat els adults, quins són els nostres models. Jo m’he fet gran escoltant la gent del carrer carregant-se per principi tot aquell qui representa o fa algun paper social, pagat, necessari i a priori honest.

El nostre esport ha sigut de fa anys la crítica, que, per principi, és contradiu amb construcció (anomenar crítica constructiva a quelcom que en realitat vol dir carregar-s’ho tot, contradiu allò necessari, la discussió o intercanvi d’idees per arribar a acords que satisfacin el més ampli ventall possible)

Consti, que jo m’he afegit sovint al fet, bo i que crec que amb causa...El que em plantejo de vegades, és, i jo, què faria?

Però, molts dels joves i no tant, han mamat la nostra queixa inacabable, sovint l’escaqueig d’allò que toca fer, sense que hagin vist conductes coherents ni compromisos per millorar el món, el món del costat mateix i l’altre. M’imagino gent d’aquella dels bons barris, carregant contra els jutges, la policia que deixa entrar tothom, els immigrants que tot ho emboliquen, culpables a més de situacions insostenibles i bla bla bla... Aquests, si home, aquests que a Itàlia voten un Berluscconi...

Afegiu a aquest model escoltat ad infinitum, les actuacions miserables dels qui porten les regnes dels negocis supranacionals, els partits i els òrgans de govern, l’egolatria del líders, la voracitat enriquidora dels banquers i grans empreses...

Afegiu-hi també la insensibilitat, encara més, l’ignorar per sistema tot allò que passa més enllà dels estats capitalistes, que mentre un tingui la panxa plena, i tots els capricis ja només després de néixer...

Afegiu-hi a més el no haver de lluitar per res... o per gaire res... l’equació està servida...

Per això, darrerament callo. I més que vull callar, perquè no sé què fer, que dient, dient, ben poc faig. I veig a venir una mena de societat que no m'agrada, tenint com tenim gent magnífica sense paper, sense sortida. Diem que em convé una hivernació. Mentrestant, callaré i pensaré.

catifes (metàfores?)

hi ha catifes fetes a mida de peus de pell fina, catifes d'esclat de llum i polsim d'àngels, vellutades i amb el punt just de rosada, que t'acaronen, et festegen, t'amanyaguen i et criden, provant que no t'adonis que sota hi ha un fosc parany, aspres i negrosos terrossets que et feriran sense que te n'adonis...

hi ha catifes trencadisses, plenes de càlids colors de terra afamada, adobada amb bona saó de vides passades, que no perdudes, que es deixen aixafar gustoses, cedeixen suaus, i càlidament amoroseixen el sòl, i res amaguen que no sigui tendra i nova vida...

hi ha catifes mirall segur del que és la vida per tu i per mi, aiguabarreig de verd i sec, de molsa humida i punxes llargarudes i feridores, savi equilibri del viure corrent de tants, com tu i com jo, que anem fent farcells de moments de tota mena, de tristors i alegries, de ferides i guanys, avui fèrtils i demà secs i estèrils...viure és això, un bocinet fet de moltes engrunes de tots colors.

haikús de tardor al mar

es recull el sol
un reflex d'espurnes d'or
portes barrades
caminets de llum
enganys de balls a l’aigua
dins, el foc encès

avui fa un any...

Consti que no volia escriure res, sovint em sembla que aquí deixo més les penes i les enrabiades que les alegries...

Avui fa un any, feia ara un parell d'hores malcomptades que el papa ens va deixar.

Hem hagut de fer contenta la mama i ens hem trobat tots a l'església, visita de rigor al cementiri, ornat com si fossin bodes enlloc de tristor, passejades entre gent que s'acompanya, que sent dol o que neteja, i guarneix...

M'ha sobtat tota la quantitat de persones d'ètnia gitana, que tenen uns mausoleus escandalosament presumptuosos, però que alhora hi despleguen tot el seu tarannà d'extrema cohesió, que sovint hi passen bona part del dia, i s'agraeixen les visites, i preparen ofrenes de tota mena, deixen fotos dels succesos familiars de l'any, remouen fins la darrera volva de pols, freguen i deixen els marbres lluents, mentre els nens corren i juguen.

Jo m'he mirat l'emparedat blanc, el nom de la família i les floretes senzilles que hi ha deixat ma germana, i he tingut un rampell d'aquells que no saps d'on vénen. He anat a passejar a l'ombra dels xiprers, fora d'aquella boca blanca, que guarda les pobres restes del que som, (i tant sovint ens creiem omnipotents, omnipresents i perdurables)

Sé que allà no hi ets, papa. T'he trobat en sortir, als ulls del teu germà, plorosos com els meus. He sentit la teva abraçada en la que ell m'ha fet, i he sabut de l'olor i el gust de la teva pell en la seva galta en fer-li un petó. I, per primera vegada m'ha semblat entendre una mica, només una mica, que allò que fòrem, allò que ets, ho ets encara i ho seràs sempre, viu en la generosa companyia que avui ens has regalat.

Però malgrat això tan bonic, renego de ràbia i t'enyoro, coi, que encara tinc coses a dir-te, que encara teníem coses per viure...