la caduta degli dei

Em recorda anys difícils, només per això el títol.
No només per això, és clar. És temps d’ídols caiguts i de nous déus crescuts a l’empara del desencís i el desconcert, i potser, finalment de l’emprenyada global que una gran majoria de la població silenciosa d’arreu sent. Ens sentim sols, ens sentim enganyats, traïts, deixats de la mà dels pseudodéus que vetllaven per un cert benestar que, il·lusos de nosaltres, crèiem ben nostres, guanyats a pols després d’anys de lluites i treballs de molts anònims.
.
Pots creure que els nous perfils de governants responguin només a la llei del mercat que ven més en el moment present?
Pots creure que ens sentim una mica bé pel fet que avui hi ha una altra votació “made in catalònia”, que ens consola i ens fa sentir grans?
Pots creure que es parli de buscar nous models basats en l’opressió dels més desfavorits per garantir la bona vida d’uns pocs?
Pots creure que es parli de crisi de valors socials, quan la populista frase surt de la boca de personatges foscos, corruptes transgressors d’ideals de veritat i sinceritat?
Pots creure que el nou ídol sigui un gurú del futbol, i es faci de les seves paraules una mena de pregària arrapada a la propaganda d’una cervesa?
.
Perquè mentrestant, la misèria és la mateixa...
.
Entren amb força altres déus, economistes o tecnòlegs, que prometen amb frases incomprensibles benestars basats en l’èter, creacions de bits que et connecten al món dels qui són a les altes esferes de models productius que, diuen, només necessitaran un 5% de la població mundial per satisfer les producions del PIB.
.
I, doncs, que en fem del 95% d’humans que no seran per allà dalt?
.
L’opi del poble torna a créixer, però té altres veus.

Valgamdéusenyor

Si us he de ser sincera, ahir no vaig estar gaire a l’aguait de la supersessió a la cambra catalana. Però, llegint els diaris (per sobre, mea culpa) i escoltant la ràdio, m’he descollonat... de pura ràbia.

.
Casumdena, per no dir-la més grossa. Quina repunyetera manera de perdre el temps.
Es passen tot el sant dia per quedar per una altra trobada, o sigui acorden que el que es volia acordar, si pot ser i hi ha acord, s’acordarà la setmana vinent, o d’aquí quize dies.

.
I jo pregunto,

.
-Quant ens costa a tots mantenir aquests cràpules? (primera mesura d'estalvi)

.
-Com pot ser que només hi hagi quatre gats a l’hemicicle? Aquests, no fitxen? On són els altres? I els paguem fins la darrera de les seves despeses, i els cotxes, i els ordinadors, potser fins i tot les p........ gresques, osti, ja! (prou, segona mesura d'estalvi, a pagar de la butxaca com tot cristo)

.
-Qui em pot explicar com es pot flexibilitzar el mercat laboral d’aquests, els que de veritat mereixen acomiadament sense sou perquè no “laboren”?

(Vaja, flexibles, ja ho són, fan cintura, finten i s’escaquegen tan com poden) (no treballen, acomiadament justificat, tercera mesura d'estalvi)

.
-Per què ells poden passar el dia del bar al despatx a mirar el feisbuc, a twitejar, a mantenir les seves formoses webs i a competir en seguidors, i encara diuen que això és feina? Uix, avui el sr Portabella deia que sí, que és un dels top five a internet!!! Vergonya!

.
-Pentinats, mudats i amb la manicura, ells poden decidir la nostra sort, el nostre futur?
-No us venen ganes de fer una lapidació col.lectiva, si voleu amb patates? Que penquin, collons! A arreglar forats de les carreteres, a netejar boscos, a suar la cansalada! A netejar vidres, a vigilar i cuidar avis, a netejar vàters, a recollir olives, a sargir xarxes... (quarta mesura d'estalvi i per ells de salut, exercici que repercutirà en els diners de sanitat)
.
N’estem fins al capdamunt! I encara els supersavis de la ràdio i els tertulians guais i xerrameques pocasoltes, presumeixen dient que els nostres polítics haurien “d’encapçalar la lluita i l’acord contra la crisi a Madrid, de part de la Catalunya capdavantera”

.

Apa, ja, a marejar la perdiu al desert, i doneu-nos les vostres eines, que potser els de a peu podríem fer quelcom de més profit, si més no, no perdríem tant el temps, que sabem el que ens costa viure! (la millor mesura, més treballadors, més actius, menys absentistes)

23F, en pau... i resistència (he anat al mar)

podeu venir amb onades persistents, podeu esquerdar-nos la pell, foradar-nos, deixar-nos fondes ferides

sempre deixarem testimoni, haureu de recular, i retornar, i nosaltres estem avesats a resorgir, sabem de l'ofec, però tenim alè

per pocs que quedem, serem molts, suficients per fer pinya, menuda, humida, però surant i esperant, ben segura

ens plantarem fort a terra, haureu de provar una nova embranzida

blincats potser si, però mai vençuts, fets com estem de fusta noble i senzilla, torts, potser, no pas morts, sempre hi haurà nous rebrolls.

Homenatge a Salvador Espriu. 25 anys d'enyor

Variacions, transformació lliure, amb les sàvies paraules d'un preciós poema d'Espriu.

Disculpeu-me la gosadia. Hi trobareu en color el seu final, que ha sigut el meu principi, a manera d'homenatge per un home ferm, amb una gran visió de futur. Un home que estimava els països Catalans com pocs, que en patia, que no s'estalviava de denunciar la injustícia i la maldat. Algú va dir que, només per entendre bé allò que escrivia, pagava la pena aprendre català.

L'original:

.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.
"Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

.
La variació de l'"Ara Mateix"

.

floreix la veu dels insubmisos
hi ha vermell de roselles, posades al pit, senyal de flama
comencem a segar, prou de fatídics obscurs d’odi opressor
les males herbes s’han d’esporgar, cal afamar la terra
després, quan tot sigui ja net encetarem
l’alba... nou dia, nova llum...
és llarg d’esperar, són massa anys, massa vides perdudes,
en la tenebra dels temps difícils, farts d’agonia lenta,
els mots ens han mort a la boca, massa hem callat
de cada cosa en tenim un record propi, nostre, amagat
camí que ens ha costat recórrer, amants
de la terra, d’aquest nostre país petit
lluny del desert dels móns insolidaris, tancats en el núvol
del nostre somni, sempre mirant enllà, més enllà
esdevenen cims les veus dels vells, i dels joves, i l’espera
de lentes hores, solitud i silenci que brama... llibertat!
escoltem, ara potser sí,
per l’alta mar d’espigues dels nous plançons que van creixent,
fidels, som i serem, com abans, com sempre i fidels ens mantindrem al servei d’aquest poble.

...de seguidors i fidelitat... (directe a ca l'Antón)

Jo sóc de mena fidel. O fidel de mena, com més us agradi. Tot i que la meva fidelitat no sempre es vegi, tinc molt presents les persones que m’estimo, que em fan companyia i que, malgrat no tenir-hi contacte sovint, m’arriben al cor. Així mateix, sóc fidel al meu país, a la meva llengua i a la meva ideologia, i això és un mal tràngol, perquè aquests que teòricament m’haurien de representar, fa temps que m’han decebut. Però què hi farem, sempre confio, sempre espero, sempre somio...
.
Parlo de fidelitat...perquè? Per vosaltres. Sóc seguidora de.... bufff!!! Tots els qui són posats a la barra lateral tenen un foradet al meu cor, segur que el que escriuen o diuen o pensen, m’és proper, i per això hi són. I d’aquests en trobes si busques i llegeixes. Alguns són molt presents, d’aquells fidels de veritat, més que no pas jo. I d’aquí ve el meu disgust. Tant si poso la llista alfabèticament, per trobar algú en concret més ràpid, com si la poso per actualització, el meu temps és curt, i sempre perdo pistonada.

.

I em sap greu, al cap dels dies, pensar en el nom de qui hi ha darrera el blog, adonar-me dels dies que fa que no hi passo, i tenir un sentiment com d’haver deixat anar de la mà aquell o aquella que tant afecte han mostrat sovint... i si un dia, quan hi vaig, ja no hi són?
.

post dedicat a l'Antón, veieu el que us deia? He passat a casa seva, i crec que farem molt bé d'anar a fer-li companyia!

infinita espera

espera eterna
la fusta encara tèbia
testimoni mut
.

.
romandrà sola
anul.lada per l’oblit
mentre el dia mor

qui avisa no és traidor...

quieta, lánguida, duerme el agua
ciénago y bruma se confunden
al poco rato se para, aturdida...
posiblemente un espejismo,
esas nubes reflejadas,
ese cielo cargado de nubes plomizas,
¿quizá un juego de luces y sombras?
pero ... retrocede... y no,
no hubo engaño,
¿acaso esperaba ver al niño?
(leyó que dos mujeres murieron hoy)
corren malos tiempos,
“eso” no debería estar ahí...

el vailet potser ja corre,
però les rodes són prou noves,
la carcassa, vestida de brossa
i un punt de color que encara s’endevina...
qui sap, qui coneix, qui em pot dir
què ha passat riu amunt?

800

A la mare he d’agrair la seva tossuderia en ensenyar-me a llegir ja abans d’anar a l’escola. Amb quatre anyets diu que llegia el diari.

.
Ella ho diu, jo no sé si creure-m’ho, perquè del meu record més tardà, no tinc cap imatge de diaris a casa. Clar que, quan jo era petita, moltes coses les embolicaven amb paper de diari. Jo era de les que anava a comprar i em servien amb una paperina de paper marró les coses a “granel”, com deia ma mare. Jo demanava 3 unces de sucre, mitja lliura de farina o d’arròs, perquè els llegums els teniem de l’hort de l’avi.

.
Però això dels records és tan subjectiu... mai saps si els tens i són teus, o els sents teus de sentir-los explicar...
Recordo, això sí, anar a comprar carbó per l’estufa, i ara m’explico perquè a “Cal carboner” sempre hi trobava un home de pell negrosa, com de sutge posat als porus, tenyit, fosc de manera permanent.

.

Molts anys vaig haver de sentir rondinar la mare dient-me que quedaria cega de tant llegir.

Coi, mama, si tu en tens la culpa! Això li dic ara quan parlem d’abans i riu.

.
No reia pas, no, quan volia que vigilés els meus germans i jo no apareixia ... sempre em trobava prop del galliner, amagada amb un llibre a les mans. Era, com ara, rebel de mena i em feia enfadar haver de creure el que ella em manava.

I no m’agradava haver de fer de mainadera, que sempre es queixaven de tot (com es nota que sóc la gran de casa) A mi que no m’emprenyessin i em deixessin llegir...

.

Em vaig empassar tots els clàssics d’històries “selección”, els de Bruguera. Recordo els contes de Swift, Stevenson, Dumas, Melville, Defoe, Twain, Dickens, Grimm, Perrault, Hoffmann, Andersen, Carroll... Em va costar molt llegir aquelles "Mujercitas" i les "Sissi" no les acabava...

.

I és que per les meves mans van passar tots, em sembla, des dels clàssics juvenils, fins les biografies i els contes. Però a canvi de tant llibre, pels temps que corrien, vaig renunciar (joisament, tot s’ha de dir) a les joguines dels reis.

.

I perquè tant “remember”?

.

Doncs la cosa va així: aquest és el post número 800, i per celebrar-ho, penso escriure el proper en castellà, apa, per tancar la boca a tots aquests lletraferits quixotescos (consti que el Quixot em va agradar molt), que pensen que els catalans no tenim fluïdesa, ni vocabulari ni facilitat per lligar una història amb gràcia i correcció escrita en la llengua colonial. He dit.

.

No és temps de fer propostes, que anem treient el fetge per la boca amb les convocatòries blocaires, que si no, us convidava a celebrar el 23F, fent un relat curtet i senzill, imitant les sinistres transmisions que anaven fent, de les vostres vivències d’aquell dia (si ja havíeu nascut, que molts no), i tot en la florida llengua de l’imperi. Apa.
.

Relats Conjunts. Un joc de dos

Ajaguda a l’herba, mirava embadalida el cel, sense recordar ben bé que coi feia a aquelles hores de la nit a fora. Darrerament, massa coses l’enterbolien, però qui realment li tenia el seny près era aquell xicot pèl roig, seriòs i sorneguer alhora. Tenia els seus ulls clavats al cor, ben conscient que ell no n’era, d’això. O no ho semblava. Si més no, ella l’havia seguit i ja havia fet prou passes per aconseguir la seva atenció, però sempre la sorprenia veure en ell aquell gest de tortura, aquells ulls perduts en un miratge fosc...
.

.
La nit següent, sorprenentment, el va enxampar arrodonint un esboç d’un bell paisatge, aquell nocturn que cadascun veia des d’un prisma propi, únic...
.

.
Ella va trobar que el cel era massa fosc, i va sucar els dits a la paleta, amb un xic de por, com de puntetes, escampant onades blanques, somiant el mar...

.
Ell va resseguir la seva mà per esborronar el cel que volia fosc...

.
Ella, tossuda, va pintar una lluna groga, com les que feia de petita a la llibreta de l’escola...

.
Ell va entendre el joc i es va deixar seduir per l’escalfor, encerclant els seus dits, perseguint un somni càlid...

.
Ella, enjogassada, li va guarnir el cel amb estels...

.
Ell, perdut altra vegada, li’n va deixar un de blanc de testimoni, un far per recordar el somni d’una nit, potser el darrer somni...
.

el carnaval de veritat... (que rodin caps)

un lladre que surt al carrer amb tot el que va robar ben guardat per viure a cos de rei...

un rei que parla amb sindicats i vol treballar per primer cop a la vida...

uns que critiquen la feina del rei però no saben quina feina ha de fer...

un president de club que festeja al millor postor per entrar a la política...

un cardenal que vol donar la solució als problemes, altra vegada (enèssima) passant per la conversió...

un ajuntament que subcontracta i subcontractants que subcontracten i tot de subcontractacions fantasmes, com ja ens tenen acostumats, mentre els qui treballen no tenen papers, però treballen com bojos, (potser els únics que treballen), tot això en un marc global que reclama...què? hem perdut els papers, i a ells no els en donen, i tenen totes les culpes de...en fi, missatge repetit massa vegades...

un ajuntament que "ofereix" lloc a un cementiri però ja cobrava l'oferta des del 2.007... una oficial, i una de sotamà...

un lladre amb majúscules que encara no és a la presó, i d'això fa mesos, mentre hi ha un silenci global als mitjans i entre el polítics, la qual cosa fa sospitar el mateix que en el cas de les subcontractacions, corrupció a dojo...

.

mentrestant, a casa meva, som a quinze i hem de patir per fer quadrar els números, i hem de demanar per poder pagar els proveïdors, i perquè cobrin els treballadors, l'amo es queda un altre mes, com des de fa temps, sense sou, perquè el consum baixa en picat i....

.

ah! però les esquiades no baixen, sembla, i ahir llegia al diari que hi ha hagut sopars de carnaval que valien cap a 2.000€... i qui paga la crisi? Estic a punt de demanar una cosa com aquelles de la Bastilla...que rodin caps, sisplau, que rodin caps!

.

ui, me n'oblidava! divendres, amb una col.lega, vam coincidir sense disfressa...i jo que li dic, -Què ha passat?, i ella...-Vaig de boicot!...i jo... -com? ah!!!! jejejeje, com jo, doncs, de boicot! Bona aquesta!

quina setmana!

blanc per cobrir i tapar el cartró
(la brutícia del món no la tapem ni tu ni jo)

color de base per si vols fer una careta realista, segons el disseny de cadascú...

(aquí estalviem el comentari, hi va haver més d'un artista)

detall de manetes de plata... callant i silenciós, es va concentrar i ens va deixar parats!

Que passeu bon carnaval... tot i que a molts no els cal careta, que ja la porten tot l'any. I alguns aquests dies se l'han tret o els hi han fet caure... sota surt la veritable naturalesa de cadascú.

Us agrada aquesta festa?

A mi no, no sé si es nota...

Millor dit, vivim un gran carnaval perpetu? D'aquells de por, vull dir...

què voldries ser?

un arbre...sens dubte, si em preguntessin per una altra possible vida, m'agradaria ser un arbre... poder aixoplugar moixons a l'hivernada, vestir-me de nou cada primavera, renéixer, gemmat, orgia de color, reflex de llum, de sol de primavera...

.

prou fort per resistir el vent i les tempestes, prou humil per no amagar cap arruga, cap ferida a l'escorça gastada, i mostrar al món, o a qualsevol passavolant, que també d'una vella soca en surt bellesa i harmonia, que encara queda suc per fer vida i donar fruit...

.

i aixoplugar de nou ocells de tota mena, i ser recer de parelles retrobades, amants furtius o infants enjogassats, -amunt, s'enfilen, quin repic de vida tendre, feliç encara- callar i no dir res, quan un mal llamp esquerda el tronc, desfer-se de la branca ferida, guardar ben al fons, soterrat i càlid, un nou plançó, un alè de nova primavera...

.

doncs sí, un arbre...

quan els nens no estan d'acord amb els grans (política educativa d'integració)

Avui, setmana de Carnestoltes, el senyor de la disbauxa, (com si al país no n'hi hagués prou), ens ha començat al curs una nena que ve de Màlaga. Bé, realment a Màlaga hi va ser molt poc temps, després un mes a Girona, i d'allà a Torroella. Però ella és del Paraguay. La situació és molt complicada, però no cal entrar-hi.

El més bonic del dia, el que ens ha trencat el cor, el que m'ha acabat de demostrar que tots aquests que parlen i s'omplen la boca de les complicacions de les acollides, i dels infants nouvinguts, ha sigut el comentari d'una nena i l'afegitó afirmatiu del seu taulell.

-Roser, el rei Carnestoltes, avui sí que ens ha portat un bon regal!

-.................... ostres, quin? (Jo, a la parra, vaja, que no hi queia)

-La Daniela, en Carnestoltes ens ha dut la Daniela!

Gairebé diria que és una de les millors coses que he viscut darrerament. I que parlin, els burrocràtes i els pares protestaires... El somriure general ha sigut la millor resposta.

depredadors 2 (polítics de fireta)

Allò que no es pot aguantar, per molt que ens vulguin fer creure que l’esforç polític mereix el sou:
.
Sou d’un diputat: Uns 4000€, als quals cal afegir costos de desplaçaments, àpats...que els poden fer arribar a gairebé 6000€ mensuals.
Sou mínim interprofesional: Poc més de 600€. I a pagar tot el que toqui.
Control dels sous. A càrrec de polítics i diputats, o ajuntaments o qui sigui que pertanyi a la legislatura que inicien, i és clar, ràpid es posen d’acord. Ep, podem fer-ho, nosaltres? No! A callar i gràcies!
Temps necessari de cotització per cobrar la pensió: Ells, 7 anys. Nosaltres, 35.
Ep, i si ets membre del govern, només et cal jurar el càrrec per arribar al màxim. I encara més, els diputats són exonerats del pagament d’un terç de l’IRPF. Apa.
.
Algú em deixava un comentari dient que cap problema amb el sou, mentre facin la feina.
.
Doncs jo en tinc un, de problema, com gairebé tots nosaltres. Jo també faig la feina. Jo també me l’enduc a casa. Jo també passo ànsia. Jo també tinc responsabilitats importants, que també tinc a les meves mans persones.

.
Sí, d’acord, volem bons polítics i creiem que el que cobren s'ho mereixen cas de fer-ho bé. Vagi per endavant que jo no m'ho crec. Massa diferències, massa fractura social. Però, per la santíssima col verda, qui coi ens garanteix la capacitació dels polítics? On i com se’ls valora, prepara, examina si voleu? (Ho dic, perquè sembla que torna a estar de moda)

.

On tenim la constància de la seva capacitació moral i profesional? Fan campanya amb allò que els assessors els preparen, la paguen amb el que algú i tots els donem, moltes vegades ens venen fum,paraules buides que no arriben mai a ser. I poden fer disbarats a dojo, poden cobrar de dos llocs alhora, poden gaudir de per vida dels drets adquirits, poden (si gosen) col.locar amiguets i parents arreu, poden decidir la vida i els drets de tots nosaltres, mentre ells acomodats, mentre els duri, no s’han ni de preocupar pel cotxe, ni pels viatges ni per gaire res que a la resta ens fa anar de corcoll.
.
Com gosen parlar alegrement de pau social, de drets dels treballadors, de retallar sous, que se’ls juguen al millor postor com en un joc de pòquer? I encara aquí som tan babaus, però tant i tant, que ens fa il·lusió, per posar un exemple, un Laporta polític. Podem dir “i tu què saps, potser ho faria bé...” Repebrots, que no ens podem jugar el futur amb miratges, que sembla que són fires i anem a la “tòmbola” a provar sort! Siguem seriosos d'una vegada, els resultats que demanem després, pensem-los abans.

.

Prou mercadeig, prou afanys de protagonisme, prou paraules només contra d'altri sense propostes concretes, prou de fer-nos servir com a terreny de proves. Volem polítics dignes, no imatges ni demagògies per fer encendre d'il·lusions un poble que ja està prou encès (d'ira).

.

.

En fi, si algú vol frivolitzar (o veure-ho amb humor)sobre el tema dels treballadors i els seus contractes, aquí teniu un clàssic:

.

.

.

..

depredadors

Sóc com una molla, amunt i avall, un dia d'alegria, dos de disgust.

No solo parlar de futbol, però ahir em vaig acabar de convéncer que el món és dels depredadors, en tots els aspectes. I tanco aquest tema, que ja m'heu entès.

Però el més trist són els grans depredadors. Avui, llegint el diari, un article de Noam Chomsky m'ho acabava de confirmar. Als EEUU no aconsegueixen frenar de cap manera la col·laboració (llegiu compra descarada) dels grans empresaris als candidats, als partits. Els podran seguir donant sense control el que vulguin.

El títol era clar i diàfan. "Les empreses s'apoderen de la democràcia". De manera oberta, o amagada, a les bones o a les "males", ja podem anar predicant. Aquí, diu que els diputats, amb sols 7 anys de cotització com a polítics (?) tindran dret a la màxima pensió. Ben bé com els tristos mortals, vaja. D'això ja no se'n diu res més que oligarquia, una mena de depredació dels diners i els seus amos sobre la resta dels mortals.

Quedarà també a les mans de l'escola erradicar els aspectes depredadors de l'espècie humana? No ho crec, volen una altra cosa. D'això se'n pot dir "quan el competir ens degrada fins a aixafar els teus semblants". Merda de món.

un dia rodó

les primeres flors a Navata, de visita a can Ventura Hosta a veure com es fan els gegants, els capgrossos i tot l'art en paper i cartró...

esmorzant trobem l'estrella del dia, un fantàstic cuc de terra que els ha meravellat, jo feia anys que no en veia!

com que l'hem trobat a la carretera, el tornem al seu lloc... a veure si se'n surt de fer la feina... esponjar i nitrogenar la terra.

i després de veure el procés del taller, al petit gran museu particular dels artistes...

per la gent amant de l'esport col.lectiu i de colla català per excel·lència!

en saben tant que els nens han quedat meravellats...

ens posem d'esquena per la foto, que no sigui dit...

un dia rodó... fora del món!

enquestes

Recolzaríeu la vaga contra les propostes econòmiques del govern?

Doncs, a aquesta pregunta una gran majoria respon que sí. Però la qüestió és que jo no escolto cap proposta de ningú per arreglar el forat en el que estem posats. Molt rum-rum, molt soroll,molta demagògia barata, però res tangible. Perquè, què volen dir quan ens diuen crear llocs de treball? On? I de què? Un país acostumat a treballar de qualsevol manera i sense rigor ni control des de fa anys i panys, on molta gent es vantava d'enganyar a hisenda, de cobrar i pagar "en negre", de feta la llei feta la trampa... Un país ple de mà d'obra poc qualificada o gens, molts crescuts en una cultura de que "els títols no servien per a res", de paradetes i obres infinites, de runes i noves obres en paper fetes amb els calers d'hipoteca, que l'empresari sovint no tenia...viure del vent... De riure'ns dels saberuts i entronitzar els llestos que amb una sabata i una espardenya feien un imperi...

La qüestió és que el govern ha fet, obligat o no, un gir sense retorn cap a la dreta, amb la qual cosa tot allò que seria desitjable queda fora ja abans de sortir. Qualsevol mesura que provi d'acostar-se a polítiques igualitàries és atacada de front i amb totes les armes per la dreta pura i dura, pels grans empresaris i pels propietaris dels calers. Personalitzar la culpa de tot en una figura és molt fàcil. Totes les esperances quan vam destronar el PP s'han esvaït, com sembla que només al cap d'un any, es van fonent les il.lusions d'un canvi de govern a EEUU.

Què hi ha en comú? No ens cal cap economista per dir-ho. Qualsevol amb dos dits de front veu ben clar que les mesures que volen procurar cert benestar pels menys afavorits i retallen drets a les grans empreses (menys sous elevats, condicions contractuals, control dels guanys desaforats) xoquen sorollosament amb els qui tenen justament la clau d'aturar la davallada.

Jo em posaria ja a fer una vaga general, sorollosa i clamorosa. Només hi ha un gran perill. Una vaga general ens assegura un enrocament encara més prepotent de les dretes d'aquí i d'allà. Una vaga general no assegura cap canvi de rumb en un país que ha viscut dels dels anys 70 de la construcció i del turisme de baixa qualitat, i que no té res més per oferir, ara que tot això se n'ha anat en orris. Desenganyem-nos, hem viscut de la bombolla i la bombolla ens ofegarà.

sempre plou sobre mullat...per no dir-la més grossa

"Soldados estadounidenses y efectivos de la Misión de la ONU están impidiendo a médicos cubanos prestar asistencia sanitaria a los heridos por el terremoto del pasado 12 de enero, según varias denuncias de organizaciones de defensa de derechos humanos.

Los militares obligan a los médicos cubanos, presentes en la isla antes del devastador seísmo, a levantar sus campamentos y a abandonar las áreas que ellos controlan, impidiéndoles prestar ayuda a los damnificados.

Mientras sus soldados obstaculizan las labores de ayuda de los médicos cubanos, EEUU anunció la intención de retomar desde ayer mismo los vuelos sanitarios de los haitianos que resultaron heridos de gravedad. Esos vuelos habían sido suspendidos el pasado miércoles, debido a una polémica sobre quién se hará cargo del coste económico de esos cuidados médicos, después de que algunos estados demandaron al Gobierno federal que se hiciera cargo de parte de esos gastos.

Por otro lado, a última hora de la noche del domingo se supo que la mayoría de los 33 niños de entre dos meses y 12 años que iban a ser sacados de Haití de manera ilegal por una organización religiosa de EEUU tienen familias que sobrevivieron al terremoto, según confirmó el centro donde están acogidos.
Finalmente, fueron diez los detenidos en la frontera bajo la acusación de tráfico de niños y será un juez haitiano quien determine si serán juzgados en Haití o en EEUU.

El secretario de Estado de Seguridad Pública de Haití, Aramick Louis, pidió a la Policía que eleve la vigilancia para evitar desplazamientos ilegales de niños, mientras que el director general de este cuerpo, Mario Andresol, aseguró que «muchos niños» desaparecieron los días siguientes al temblor." ?

Diu el director general de Polícia que abans del terratrèmol, desapareixien nens? Com ho interpretem, ja abans se'ls venien, els robaven, o justifica la desaparició i mercadeig de criatures...

Extret d'aquí.