30 de juliol 2011

felicitats mama!

Avui en fa 80. Tinc una mare com una casa de pagès. Ferma, treballadora, tossuda com una mula (a qui m'assemblo, eh, eh?...vull dir de tossuda!) Aqueses fotos són de l'any passat, celebrant els seus 79 i els 50 del meu germà, que no suporta els aniversaris...però creu a la mama, tu diràs!


Ens queda ella, el nostre pal de paller, pateix per tots i a tots alliçona, però gràcies al seu tarannà, som com som, i ens mantenim units... i tanta colla, no podem amb ella! Fa més feina que qualsevol de nosaltres, petitona i inquieta, no para! Quin caràcter, senyor, quin geni!


La mamma!, sí, s'ha de dir així, la mamma, que podria passar per italiana...ja podem ser 18 a taula, que ella organitza el cant de "cumpleaños felís", amb un esgarip de veu cada cop més alt, i ni se t'acudixi de canviar la lletra, que ha de ser "cumpleaños felís", que ella, tot sigui pels seus daixonses, ha de seguir el "madrit" entre una colla de culés declarats, que ens ha de parlar com una acèrrima dretana, quan a casa tots som d'esquerra més cap a l'esquerra, que "si el teu avi, nena et sentís...amb la por que li feien les guerres, i vosaltres ja la faríeu..." i calla o ignora que si l'avi tenia por era per haver estat en un camp empresonat durant la guerra, pels feixistes...


I vinga, fot-li, una contra tots, contra el món si cal, mentre més tard diu que ella escolta tothom, i li agrada d'aprendre de tothom, i al cap de no res, diu "tota la vida he sigut així i no em fareu canviar", i doncs, fot-li altra vegada...


Som una família així, encara que no ens vingui gaire de gust, es fa, s'ha de fer, ho diu la mama! Avui, els seus 80, els enlaira orgullosa com si ens hagués d'enterrar a tots, que s'ha de celebrar, què coi, caigui qui caigui, que ella mana encara molt, però molt, eh?


I haurem de seguir-la tot rient per sota el nas el "cumpleaños felís", mentre els néts i nétes s'ofeguen de riure i es miren, però tots se l'estimen i li diuen a tot sí, àvia, que quan s'enfada tremolem...encar, recordant quan ens corria al darrere amb l'espardenya a la mà!
Què farem quan no hi sigui? No vull ni pensar-ho. Ella sola se les ha empescat per seguir endavant sense el papa, i sembla que encara hi sigui, perquè fem com fèiem. I després, què farem?


Em sembla que seguirem així, ja se n'ha encarregat prou amb tots aquests anys de "cumpleaños felises" per qui toqui...

29 de juliol 2011

vaig a ballar!

Després de dormir només dues hores la nit passada...
Després de fotre'm un "tute" de sis hores endreçant llibres (traient pols, ordenant i aixafant peixets de plata, pobrets...)
Vaig a la dutxa i al ball.

Us deixo música!


















i demà aquests entre d'altres,












(vinc de can Josep i me n'ha fet venir ganes)

escletxa a l'inrevés



una escletxa a l’ombriu
bada l’ull i brilla un raig,
enlluerna el papalló daurat, el cega

enganxat al fil de la teranyina
espeternega entre un polsim d’or
llassat es dóna, espera, infeliç s’adorm

s’acosta filosa l’aranya, i ell no entén
que la bèstia llisqui pels fils, fàcilment,
rabent se li acosta, abraçada de mort

no sap que elles, quasi humanes
texeixen dos fils, igual de forts
un per matar i un per viure, no compta la sort

28 de juliol 2011

dies de mèèèè...

A casa, un ram de girasols.

Al carrer, una flor roja preciosa, al costat de la pedra vella.

Avui comença la festa, que aquest any serà un xic més trista.

Molt poca gent a la botiga, i unes perspectives un xic fosques, per dir alguna cosa.

Una flor no fa primavera, ni estiu. Em penso que em desaré ben plegadeta a l'armari, fins que arribin dies millors.


27 de juliol 2011

pinyol



ombres absents en un mar de dunes
-càlides inconformistes,
juganeres polimòrfiques-
les sorres juguen a cridar núvols
enganyant caminants per no restar soles

ensota, cuquets i larves
pessigolleixen deserts obrint camins foradats
cercant fredor i aigua
mentre una llavor solitària es nodreix
dels pensaments fèrtils dels mercaders

al pou, el camell somia sol
mentre el nen menja dàtils i enterra el pinyol


(col·laboració Roda poètica juliol)

26 de juliol 2011

podeu ajudar-me a decidir?

De la feina faig vacances, però no pas vacances mentals. Per molt que m'aconsellin...



-va, desconnecta, relaxa't, carrega piles, que tornaràs amb més empenta...!!!-



doncs això, que em sembla que no puc acabar de fer-ho mai.






I no em sap greu, eh? que no em queixo, m'agrada ser mestra, cosa més sentida (fa de presumptuosa?) que dir fer de mestra. Ho dic de cor, m'agrada ser-ho i poder-ho ser de la millor manera possible. Que l'esguerro? Segur, moltes vegades. Però fins que el cos i el cap aguanti, penso, intento, provo com redireccionar una micona el tarannà cada vegada més estès que mostren (i carreguen sense ser-ne conscients) els infants, ja de ben petits, a la seva motxilla personal. Una motxilla carregada de molts dons i poques lluites. Sé que no es pot generalitzar, per desgràcia la fractura entre aquests i els qui hi duen moltes penes cada vegada és més àmplia.



Però jo treballo en un indret on encara es viu prou bé, on encara hi ha moltes famílies que no han caigut de l'escambell, on encara molts poden donar capricis als fills. Hi ha pares i mares que em miraran malament si llegeixen això, però no em fa cap vergonya dir-los que no cal fer créixer un fill convençut que és el príncep de la casa, els van al darrere, amatents a qualsevol senyal que la criatura faci. Qualsevol ai, un obrir la boca, és sufucient per fer que l'adult deixi el que fa o la conversa que manté i la criatura no hagi d'esperar mai.




Hi ha una nova fornada de pares que han sentit molt que no s'està/s'estava? prou pels nens i nenes, i actuen com "quasi majordoms" dels seus fills, regalant molts afalacs, massa i gratuits, fins i tot quan el que els nens fan és el que han de fer per nassos, que no és cap mèrit vestir-se sol al matí, coi. Així és que, cada nova conquesta en saber o en saber fer dels reietons, s'acompanya d'una mena de festa familiar amb aplaudiments i lloances a dojo, sense límit. (Alguns, em sembla que si poguessin ho publicarien al diari, mira, ja es dutxa sol!)



No us penseu que exagero. Jo sóc de mena afectuosa i tendeixo també a lloar el que la mainada aconsegueixen fer amb esforç, encara que el resultat sigui un desastre, però si el desastre és menys desatrós que el d'ahir, doncs apa, endavant!




No sé si els farà mal. De fet m'ho pensaré bé i m'agradaria que em donéssiu la vostra opinió. La meva estimada Sargantana, em va regalar aquest video, que no coneixia. Crec, i ho estic polint i preparant, i pensant pros i contres i madurant... però estic gairebé decidida a passar-lo a la classe. Poc a poquet, a bocins, reflexionant junts, però em sembla que els convé. Ja em direu què...













25 de juliol 2011

i que l'aire els dugui...




laments que el vent escampa, i els mots que dibuixem


no són encara prou punyents per dir el sentiment


haurem de transmutar la sang en flors vermelles


com cavallers de justícia i perdó, si no volem enverinar-nos


i ser i viure sòrdidament, l’odi no és mai un bon ungüent


per guarir tan fondes ferides...




llançarem al vol petons, paraules de condol i companyia,


abraçarem els cors trencats, que ploren com nadons


desalletats ferotgement, sols, futurs tallats en uns segons


amb els nostres clams farem un bàlsam de melodies tristes


una cadena de consol, un núvols d’assossec,l’aire companyó


els durà planyívol escalfor de llunyanies...






(col·laboració Roda poètica juliol)

24 de juliol 2011

pares que mai més...

...que mai més podran fer el burro, com fèiem nosaltres fa cosa d'un mes, jo fent cuetes a un Miquel mig adormit, mentre el nostre fill Bernat ens feia la foto, i rèiem com babaus...


Hi ha un piló de pares i mares a qui han robat el somriure per sempre més.

Maleït sigui l'assassí. Pot semblar una bajanada, però quan avui he posat les fotos de la celebració d'aniversari de la meva neboda a l'ordinador, m'ha sortit aquesta imatge i m'han vingut llàgrimes als ulls.

23 de juliol 2011

assassí



la sang innocent, altre cop vessada
en nom d’un déu que no és
un depredador de vides i somnis
ferits de mort , per un no res
bogeria d’un home que no ho és

malmès el món pels de la seva nissaga
perdut en el temps el record
dels inicis d’instints tan sagnants
que s’enfonsi en el pou més fosc
que no s’acabi per ell el dolor
que agonitzi en la por
de no ser acollit per cap déu
que patint no li arribi la mort



(col·laboració amb la roda poètica de juliol,

amb tota la ràbia)

sense comentaris

I què esperàveu? Si ja ho sabem, hi ha llops disfressats de xais...

22 de juliol 2011

Microconte (celebrant amb l'Arlequí)




Semblava fàcil. Sortirien de casa per darrera vegada i caminarien fins que les cames decidissin per ells el lloc i el moment, el lloc on acabar el seu camí i el moment just per fer-ho.



Encetaren dos camins alhora, el de la memòria i el de l’oblit, embolcallats per la boira i pel seu amor infinit, segurs que el darrer port seria, des del moment que els acollís, el racó més fèrtil, el recer més dolç.




(felicitats Arlequí, són anys!)


Per cert, aviat em tocarà a mi!

21 de juliol 2011

conte amarg

Quan els seus fills van ser un xic grandets necessitava que algú la reconeixés com quelcom més que una mare. Arrossegava uns records d'adolescència plens de complexos i buits de mirades d'altri.


Sempre se li havia donat bé allò de fer mirades d'aquelles que enganxen, diuen sense dir, inciten. Però fins que no se li va notar el ventre inflat no es va sentir com una dona de veritat. Va perdre les pors i les vergonyes.


Més tard, no va rumiar gaire res, i va començar, sense pensar-hi gens, un joc malaltís, una mena de competència amb si mateixa per veure si encara era capaç de seduir.


El problema sorgia més tard, quan s'adonava que no era un joc per ells i havia d'arribar al final, havia de respondre a les esperances regalades sense innocència, però sense desig.


I encara hi havia quelcom més. No podia dur una doble vida. S'adonava que no estava feta per jocs d'aquesta mena, i la feina era esbandir i deixar amb un pam de nas als pobres il·lusos a qui havia donat certa esperança. Excuses i malsons. Nits sense dormir. Sentiments de culpa.


Llavors venia el següent problema, alguns homes eren com nens, que com més se'ls nega, més ganes tenen de posseir.


El darrer va ser el més difícil. Llavors, per fi, va entendre que hi ha coses que no són un joc.


Perseguida, assetjada, presonera en el seu propi parany, va patir durant anys la bogeria que ella mateixa havia provocat. Finalment va fugir dels homes, de tots els homes. Però el darrer que l'encalçava la va ferir de mort sense tocar-la, -tard o d'hora, la pagaràs, li va etzibar un matí, desprenvinguda i esperrucada mentre escombrava el carrer. Té aquells ulls bojos clavats al cervell, i sap que en té tota la culpa.


No ha pogut deixar de vigilar darrera cada cantonada, cada cotxe com el seu, té por d'anar a comprar sola. A casa, tanca la porta i no respon ni al timbre ni al telèfon. Espera amb delit que la cara se li comenci a omplir d'arrugues, que el cos perdi les formes de dona, espera ser invisible.

20 de juliol 2011

absorbint la merda

Tu, jo i els veïns, som els qui rigorosament anem complint, sisplau per força, allò que toca. No robaràs, pagaràs els teus deutes, compliràs el plaç quan toqui pagar impostos, aniras a la velocitat que et diguin segons el vent qu bufi, calles i acceptes el que toqui quan es tracta d’anar al metge, acceptes més feina per menys sou i ... un reguitzell de greuges t’acompanya dia a dia. I te n’afegeixen més.

En un estrat superior, tot això no existeix. No hi ha obligacions, ni lleis, ni exigència. Es parla, s’encén la metxa, i, com en una carbonera antiga, els lladregots que ens manen i dirigeixen i roben, amaguen les brutícies i les deixen fer a foc lent, sense massa fum, fins que els delictes prescriuen. O pacten i segueixen amb el mateix somriure blanc, de merda fins al coll per dins. O pacten i encunyen el nom de “geometria variable” per dir que es venen al millor oponent, a canvi de seguir, tots, allà dalt. Cobrant per fotre’ns.

Perplexitat és la paraula que ve al cap després de passar per tots els estats anímics possibles d’un temps, massa llarg, ençà.
Perplex quedes quan llegeixes els diaris. Et vas adonant, mica en mica, però sense aturador que allò que pensàvem que no podia durar, que hi hauria més tard o més d’hora qui ho parés, segueix constantment a les portades. Més ben dit, merda en surt cada vegada més, però, tota s’absorbeix. Ens la mengem, no la podem digerir, però no hi ha vòmit possible.


Anem vivint i contemplant com els valors, les exigències i els deures s’han girat de cara al poble ras.Les obligacions són nostres. Els deures, també. I els impostos i les restriccions. La justícia ens perseguirà per un descobert de 100 euros. Perquè la justícia només treballa contra nosaltres.

19 de juliol 2011

i si ja esta tot dit?

Què me'n diríeu? Si ja està tot dit, o fet, o pensat o oblidat, o viscut, què fem aquí trencant-nos les banyes per no dir res de nou?

Si ja està tot dit, si res podem fer o res del que fem/fan ens porta a nous camins, què coi estem per ací perdent hores i guanyant amics/enemics?

Un tren sense aturades. Ni els baixadors antics serveixen per tornar a passats inhòspits o futurs desitjats, per tant, ni ells ni nosaltres ens podem desempellegar dels indesitjables, contraris com som en allò que volem.

I si està tot dit, i alhora tot està per fer, què faig/fem dient tant? Fem més, sí, volem fer més. Però no ens deixen. Lligats com ases a la sínia, tapats els ulls a banda i banda per no veure res més que el camí trescat mantes vegades, rondino/rondinem, però seguim, endavant, sense saber veure que anem enrere. Pitjor encara, sí que sabem que anem enrere, però ens han tret la marxa endavant.

Volem més, però no trobem la manera, i anem dient, garlant, xerrant, confessant, explicant, criticant, cridant, pontificant, ensinistrant amb paraules que no sé si ens duen enlloc.

18 de juliol 2011

colgats


L’ossada malmesa, enterrada, obscurament ignorada


s’estremeix, dolguda.


Tants anys, i encara és en terra de ningú, colgada


no pas sola, però vençuda.


Anys obscurs d’obligats oblits no han malmès l’esperança


dels fills, dels néts.


Càvecs, pales i moltes ungles han sagnat per canviar l’estança


dels perduts, que jeuen sols i freds.


Amb una nova pàtria, potser en un dia de bonança


recolliran amorosament, plorant versets d’amor


l’enyorat perdut, i en llevar la terra


el primer que veuran serà una mà erta, al cel estesa.




(col·laboració pel dia d'avui a Roda Poètica de juliol)

vaja, cada dia s'aprèn quelcom...

Defujo gustosament parlar del dia d'avui. I això que tal dia com avui, si el papa fos viu, ell, la mama i tots, hauríem celebrat aniversari de noces, però ja no pot ser...

Encara no tenim el que hauríem de tenir, i pinten bastos, o sigui que si no hem sigut capaços de fer una adequada transició, potser que ens plantegem què volem realment i què hem de fer per aconseguir-ho. Tants anys, i en aquest video, veureu que alguns encara cuegen.

El que no sabia, és que aquest que després es va dir comunista, hagués cantat al dictador. Potser vosaltres n'estàveu al cas, però jo ho desconeixia. Viure per veure...

Podrem entre tots esborrar fantasmes? No, ara tenim molts dels seus hereus al poder. I l'aigua que baixa!





17 de juliol 2011

nova























M'agrada allò que surt una mica del més vistós, caminades vora mar resseguint els camins de les dunes litorals que es recuperen a la banda dels Arenals.


Una setmana sencera desconnectada de tot, ni ordinador, ni diaris, només cel, aigua, sorra, sol, miralls de lluna, xerrades, contemplació i llibres.


He tornat nova!





08 de juliol 2011

demà (us faré envegeta)

Demà, si tot va bé, trauré els meus estalvis de la guardiola i m'enlairaré (ens enlairarem) cap a Formentera...





Aquestes fotos són de fa dos estius, es tracta de no fer res, llegir, passejar, caminar i riure amb les amigues de l'ànima, desconnectar totalment, menjar amanides i fruita, i un entrepanet per esperar l'àpat únic que fem a mitja tarda, a caseta, ni restaurants ni punyetes...

Em diuen que són vacances de pa sucat amb oli, però no ens agraden els hotels, així que volem tranquil·litat, buscar raconets amagats, anar a dormir després d'alguna passejadeta pels poblets petitons, anar a veure com el sol es pon, llegir per agafar el son, riure com les criatures, fer-nos bromes tontes, esmorzar bé mentre preparem el dinar... per nosaltres, això és la glòria!

Enyoraré el blog, però...no crec que ningú s'endugui l'ordinador! Fotos a la tornada.
I feu bondat, que deixo un ull aquí.
I seguiu la roda de poemes, que quan torni em poso al dia!
I molts petons a totes i tots!
I em pensaré una celebració sonada, que a l'agost aquest blog farà molts anys!

07 de juliol 2011

coses que no hauria de dir

Com ara quan em vaig alegrar que al meu poooooooooooble governessin les CUP.
Trista alegria, als pobles s'acaba sabent tot, i ara resulta que diu que diuen que... diuen que diuen que tenim el poble partit com es van partir els vots, amb 12 de diferència...
Sí, ja ho sé, si vols mentir, digues el que sents a dir...
Diu que a uns els van prometre certa feina per algú que no en té en un servei del poble... i que no tindrà, (perquè donar-li seria il·legal)
Diu que unes excel·lentíssimes mames dels fantàstics joves (entre ells el meu, però juro que no em vaig assabentar de res) van anar fent campanya personal a certes cases, i a certa gent...
Diu que diuen que un, tot i haver cobrat un suculent taló per una desgràcia al vehicle (que mai li havien d'haver pagat, estava clar que no podia passar per on va passar), ara ni tan sols parla amb el càrrec de qui li va gestionar el cobrament dels desperfectes...
Diu que diuen que...


M'ha fet posar de mala llet, coi.

quatre cantons

A l’època dels quatre, jugàvem als quatre cantons,

sota un cel gairebé fosc,

en les nits d’estiu de la Tarraco antiga,

mentre les sitges plenes de gra

omplien l’aire de perfums i l’aigua

s’atebiava, clara, mirall de lluna.

Erem infants sense malures, i trepitjàvem ferm

les lloses planes de llicorella

jugant als quatre cantons, però n’érem cinc...




(visiteu La Roda Poètica del juliol, això si us agraden els poetes de pa sucat amb oli...)

06 de juliol 2011

endreçant el cap

Recomposao les peces del meu trencaclosques, mentre em passejo per la classe buida. Cap rialla, cap reclam cap nen.
No hi ha res més trist i desencisador que una escola buida. T'adones que, sota segons quina mirada, podria ser un escenari preparat per l'ensinistrament. Taules i cadires ben posades, pilons de llibres tancats, adormits en els prestatges o desats de qualsevol manera a l'abast de mans menudes.
Vaig llençant papers, sense mirar-los gaire, diuen que tinc el mal vici de guardar-ho tot, i procuro de no apilonar més, llenço doncs.
Hi ha troballes que em recorden d'altres grups, d'altres infants que ja han crescut. Deso.
Però hi ha un lloc on a cada volta m'aturo. El darrer lloc que ocupava l'A. El sento, el veig, el penso.
Amb ben poques criatures m'he hagut de forçar a estimar. Sé que sona malament, però no em fa res dir-ho, que el primer pas va ser reconéixer que per les vies habituals no me'n sortiria, ni ell tampoc. I ell era el feble, en aquest món escolar que tenim, finalment la força la té el mestre.
Si hi ha un tarannà difícil, dur, un repte amb cames, aquest és l'A. I és que estimar-me un infant no em costa gens, sóc una mica lloca, i de seguida em sembla que són mig meus. Però ell és diferent, per això, he hagut d'aprendre a ser cega a moltes de les coses que fa i estimar per fer sortir l'altre jo mateix que tots duem dins. Ell, però, el tenia molt amagat, aquest altre "A", aquest que és realment qui és ell, no pas el que sembla. Gosaria dir que ni ell mateix se'l sabia.
Ha sigut tot un gran repte.
Hi penso, perquè hauré de reprendre'l quan siguem de nou a classe, hi penso perquè no vull oblidar com me l'estimo, hi penso, perquè el sento quan se m'abraça arran de malucs, la seva barbeta a la meva panxa, mirant-me als ulls (amics!) encara que, mentre endreço, ell no deu pas pensar en mi.


04 de juliol 2011

Relats Conjunts. L'home...dibuixat



aprendre del passat

potser tots l'heu vist ja, és senzill i planer com la vida mateixa, però té una altra qualitat, és molt molt llunyà en el passat suposadament demòcrata... i tanmateix, ens convindria, d'una vegada, trencar amb els jous, i deixar de ser esclaus...







03 de juliol 2011

retorn

Ha començat la roda poètica juliol 2011. Si ja la coneixeu, fantàstic, si no, us agradarà entrar i llegir aquest joc de resposta en forma de poemes suggerits pels anteriors o suggeridors dels següents. Aquesta és la meva col·laboració d'avui.


Vençut, el cansat prova d’alçar-se,

sent enyor de lluites i vol encara,

-després del forçat repòs-

cercar la llum perduda, esmunyedissa...

Un dia trist

li va fuitar dels ulls

Tant temps sol, amb les mans buides

i els òssos febles, vol retornar al color

de la vida, que tant enyora...

prova d’alçar-se, jo li dono la mà.