Qui filtra les notícies?

(robat a Mundo Maltratado)

Ahir, el diari el País publicava això:

"La repulsa a las declaraciones del consejero de Salud, Boi Ruiz sobre el "carácter privado" del derecho a la sanidad se extiende. La sección española de la ONG Amnistía Internacional (AI) ha enviado una carta al consejero para recordarle que la sanidad pública es un deber incuestionable del Estado. "El derecho al más alto nivel posible de salud es un derecho recogido en numerosos instrumentos internacionales de derechos humanos", subrayó en la misiva, que la organización hizo pública ayer. "España ha firmado los convenios internacionales donde se incluye este derecho, por lo que está obligada a cumplirlo", añade AI.
La carta responde a las declaraciones de Ruiz del pasado martes en la que afirmó que "no hay un derecho a la salud porque esta depende del código genético de la persona y de sus hábitos". Estos factores convierten la salud en "un bien privado que depende de cada ciudadano y no del Estado", señaló el consejero en defensa de los recortes que lleva a cabo su departamento, de casi 1.000 millones de euros. El discurso de Ruiz también contradice los principios de organizaciones contra la Organización MUndial de la Salud (OMS), que defiende el papel de la red sanitaria como un factor determinante clave del estado de salud de una población.

AI, por su parte, recordó a Ruiz que como gobernante está obligado "a asegurar un número suficiente de servicios públicos y centros de atención, procurar que estos sean accesibles a todas las personas y garantizar un servicio de calidad". Una calidad que debe salvaguardarse con independencia de la situación económica. "Las obligaciones en materia de derechos humanos ni se extinguen ni se atenúan en tiempo de crisis económica", concluye AI.

Curiosament, no he llegit la notícia en cap diari català o en català, i no ho entenc.

O sigui, segons què no es diu? Hi passem de puntetes? Quan interessa, bé que fan bullir l'olla. I el problema de la Sanitat ara mateix a Catalunya és molt seriós, compta tu que siguin aquests principis ideològics els qui serveixin d'empara a les retallades...

estimar de lluny

si la coneixes, l'has d'estimar, és inevitable...

quan la coneixes un xic més, t'adones que, de fet, estimar-la és altament beneficiós per la salut, te n'adones pels efectes que sents quan l'abraces, ho sents, ho notes, és una vibració que va de cor a cor...

i llavors, et sap greu de no ser-hi més a prop, i més sovint...

i encara, l'altre efecte beneficiós és que, curiosament, no ho sents per tu, per no ser-hi, ho sents per necessitat d'agrair la seva calidesa, empatia, proximitat, un sol al cor que escalfa i que t'encomana aquestes ganes boges d'escalfar, veritable companyonia... i hi ha tan poques persones que et facin sentir desig de donar afecte, d'aquelles que saps que mai demanen res a canvi...

gràcies, sargantana dolça!

avui fira a Viladamat, ens trobareu!

fira de cosetes com ara mel, formatges, lilaines i embotitts de can Planes

avui tot el dia a Viladamat, per fi veuré un xic de vida al poble!

aventures i desventures d'una babaua en un dia de pluja amb arc de sant Martí

Molt maco, oi? sí, això de poder fer una foto arrossegant...

busques un bon indret, acostes el zoommmmmm...
sembla que es mogui, em segueix, quasi l'agafo...

reculo enrera, a veure si sense fer coses estranyes...pataxaf, de peus a l'aigua, botes i peus xops...

em torno a aturar, torno a agafar la càmara, si és aquí, el tinc a l'abast de la mà... i avui que els nens em preguntaven on acaba l'arc de sant Martí, els podré ensenyar fotos...

ara m'aturo a Bellcaire, sembla que neix al camp, plou a bots i barrals aquí on sóc, vaig molla com un ànec...

de l'altre costat he trobat un bon lloc... conye! una altra bassa, vigila, vigila, dona que ja saps que sempre acabes per fer-ne alguna...

ostres, aquesta sí, ha sortit de "cine"... i si gravés tot el recorregut i els passo la peli als nens? i mentre agafo la màquina, la giro amb les mans molles, busco el botonet per posar gravar...em cau la màquina a la bassa més fangosa que hi havia al camí...

em penso que serà morta, de moment fa el boig, s'engega i para sola, no es veu res, l'objectiu té una tacota entelada i fosca...

snifffffffffffff

(cola si faig un recapte per una càmara nova? no, ja...)

que algú l'enverini, sisplau!

El conseller Boi Ruíz faria una bona feina si ara fòssim en temps de la barbàrie nazi. Li donarien un lloc de dirigent en algun estudi genètic, segur.

Em sembla que l'acollirien amb els braços oberts, i si algú no hi ha reflexionat prou, rellegiu això:

"La salut és un bé privat que no depèn de l'Estat... la salut depèn d'un mateix...no hi ha un dret a la salut, aquesta depèn del codi genètic de les persones, dels seus antecedents familiars, dels seus hàbits..."

Hi ha coses certes, evident, com ara els mals hàbits, però d'aquí a culpabilitzar-nos de tot el que ens passa... aquest tipus (sona millor en castellà, els hi diuen "sujetos" als de la seva mena) no sap encara que un bon sistema sanitari garanteix poblacions més sanes? És clar, envellim més i això no els agrada, anava més bé abans, al cap de quatre dies de jubilar-te, et tocava morir i fora pagar pensions...

I com expliquem a, per exemple, tres persones joves que conec que pateixen fibromiàlgia, que la culpa la tenen elles pel seu codi genètic? Li hauria de caure la cara de vergonya, i si feu jugar la imaginació... vaja, callo que la diria molt, però molt grossa.

Entre ell, el Mas Colell, el gran retallador Mas i el tocat de l'ala xenòfob del Duran, ens ha tocat la grossa de Nadal, amb el "bombo" de propina.
Benvolguts, estem entrant a la barbàrie.

jo també tinc aquest somni

però ells en tenen un altre...i el posen en pràctica!

(imatges de Rebelión)

ara sense paraules

Queda clar?

fets i no paraules

Malaguanyades les paraules que vam sentir i sentirem durant la campanya que ja s'acosta... malaguanyades... escolto un parell de metges que parlen sobre la sanitat i s'embarbussen en un allau de paraules i muntatges que sembla que parlin de les combinacions possibles d'una loteria... entremig hi posen actituds i d'altres enraonies, allò de marejar la perdiu...

Recordem: les paraules de campanya, a Catalunya, eren "no tocarem els drets dels ciutadans" i de retruc, "no desballestarem l'estat del benestar"

Després d'una sangonera xuclacervells gegant que fa mesos que dura, i ens ha robat el seny i l'enteniment, ens hem arribat a convéncer que som culpables. Culpables de tot. Tant li fa que hi hagi dos bilions pels bancs europeus, i que molts busquin cada dia menjar migpodrit als contenidors... Si dura gaire, ens faran creure que les ovelles ja no tenen llana i ens haurem de pelar perquè ells es facin coixins!

A Catalunya, gairebé l'únic que els importa és mantenir l'ordre, prohibir, sancionar i retallar. Fins i tot van parlar (llegit a l'Ara) d'un grup que està estudiant muntar aquest govern per treballar sobre la línia de valors que cal promoure en aquesta nova societat que se'ns dibuixa, s'han de recuperar "els valors socials i morals" per redreçar la societat cap a...
I una merda amb vinagre! Més babaus per mantenir! I si són tan coherents com en Duran...

Els fets són (prop de casa meva) a saber,
-Que a l'hospital Trueta ja hi ha dues plantes tancades,( i espera), que un piló de CAP'S són també tancats, i que els altres dos hospitals (Figueres i Palamós) quedaran com el que eren fa 25 anys, un llogaret on anar a morir o a parir, que és cosa natural i no cal com aquell qui diu ni metge.

Que no creuen que la Sanitat hagi de tenir beneficis i alhora, i sense vergonya, admeten que els rics i mig rics vagin a la privada per anar fent i que no es col·lapsi el sistema, i quan és l'hora d'un servei llarg i car, vinguin a la sanitat pública, que ja se sap, té les millors màquines (textual)

Que els especialistes hauran d'anar migrant, i en tot cas, es concentraran per zones, i tu, t'espaviles. Si de cas, es podrien moure els especialistes i tu et quedes al teu centre de referència. I et toqui quan et toqui, a callar.

Que admeten que, compartimentar en petites empreses públiques, això ho recalquen, públiques, però empreses, és bo per millorar el rendiment i la gestió. A competir! Per la pela!

Que, la dada cabdal i espatarrant és que, cada dia que passa, se'ns (se'ls) incrementen 5 hores de vida, la qual cosa, admet amb reticència, és un èxit, però un èxit molt car.

O sigui, ja us podeu morir ràpid i sense fer soroll, sisplau.
Fets, no paraules.

Un conte de màquines i la caixa màgica. Relats Conjunts.

La gent del poble n'estaven fins al capdamunt del senyor. Des que tenia les seves màquines, poc sabien com s'havien de guanyar la vida, i molts havien migrat per buscar el mos i la feina que a poble no trobaven.

El mecànic era un bon home, sí. I guardava un gran secret. Havia de treballar sempre sol, i tenia una caixa d'eines que només obria en la més absoluta solitud. La duia arreu amb ell, fins la posava sota el coixí quan dormia, guaita tu quina meravella...

Quan el mecànic es va trobar sol davant la maquinària espatllada, es va assegurar de tancar-ho tot. Ni una escletlla, ni un foraniu per on el poguessin entrellucar.

Poc a poquet va obrir la caixa i una munió d'éssers petits, petitons, amb un capellet negre, en van sortir escampant-se arreu, i dient,

-Bona hora, l'amo, feina, volem feina...Vinga, l'amo, feina, feina!

Vatua l'olla, quin secret, oi? i ja em teniu el mecànic dient,

-Agafeu una clau anglesa!

-Ja tenim la clau, amo, més feina l'amo, feina!

-Ocupeu rodes i engranatges!

-Fet, amo, més feina, feina, l'amo!

-Encalleu claus i pistons, i femelles i cargols!

-Fet, amo, feina, més feina!

I doncs, ara tots a una...

"Si tu l'encalles fort per aquí,

i tu l'espatlles fort per allà,

segur que es trenca, es trenca, es trenca,

ja ningú l'engegarà..."

I així fou com, els petits homenets del capell negre acabaren amb el "negrer" del poble.

I conte contat, ja s'ha acabat.
(adaptació d'un conte popular que té tantes versions com països on s'explica)

apunt robat (amb permís de l'autor)

Vaig visitant blogs. El dissabte és, relativament, un dia tranquil per fer-hi I trobo això!

Jaime Mayor Oreja será uno de los sujetos que menos se habrá alegrado del anuncio de ETA sobre el fin de la violencia. Y no precisamente por siniestras tácticas electoralistas, sino por obscenos intereses económicos.

La historia nace en febrero de 2002, cuando se negociaba y negaba por el Gobierno del Partido Popular el incremento de 200 agentes de la Ertzaintza. Xabier Arzálluz, del PNV, afirmó que dicha negativa se debía a los posibles intereses de Jaime Mayor Oreja y algunos de sus familiares en empresas privadas de seguridad y en la posibilidad de privatizar ciertos servicios de seguridad pública y policiales.

Jaime Mayor Oreja, Mariano Rajoy, José María Mayor Oreja y Carlos Mayor Oreja presentaron una demanda civil de protección al honor. La sentencia de la Audiencia Provincial de Vitoria señala probado lo siguiente:

"José Maria Mayor Oreja ha sido presidente de dos compañías de seguridad, Falcon Contratas y Seguridad S.A. y Falcon Servicios de Seguridad Integral y miembro del consejo a través de una empresa intermediaria de Cobra Sistemas de Seguridad S.A.

José María Mayor Oreja fue apoderado hasta 1995 de Protección y Custodia S.A. que, tras la absorción por Protecsa, se convirtió en Prosegur y actualmente es administrador único de Segurotec S.A.

Que el propio Jaime Mayor Oreja fue socio de Estudios y Experiencias S.L., empresa socia de Seguritec S.A. y de Protección y Custodia S.A.

Dña. Purificación Mayor Oreja, hasta el año 2001, fue socia de Estudios y Experiencias S.L.

José María Mayor Oreja sigue siendo hoy consejero de la sociedad Técnicas Especiales de la Construcción cuyo objeto social era la prestación de Servicios de Vigilancia, Protección, Defensa y Seguridad de las empresas.

Marcelino Oreja es apoderado de Falcon Contratas y Seguridad S.A.

Todos los datos anteriores los extrae la Audiencia Provincial de Vitoria del Registro Mercantil."

Font: EL VENTANO

“El dia que la democràcia va derrotar ETA” (o dies de reflexió)

Hi ha opinions que s’han de mesurar abans de dir-les o escriure-les.
No puc explicar ben bé les meves sensacions quan vaig escoltar la notícia. Tampoc vaig entendre (i encara no ho entenc) la virulència de les portades dels diaris dretans (La Razón, ABC, El Mundo, la Gaceta...) ni la insistència barroera en un acte físic i teatral “d’entrega d’armes”, vaja, s’ha de ser molt infantil per imaginar-ho així:

(Perdoneu-me la tonteria d’exemple)

“Entreguem 45 subfusells i 34 pistoles, 256 capses de munició, dues barres de goma2...” i amb tot, algú prenent notes i comparant amb suposades dades si falta o no quelcom, mentre algú espera per entregar-les a algun altre que les vendrà a, diem per exemple l’exèrcit de l’Otan?

O les vendran a les forces de pau que mataran a qui sigui per combatre a algú altre i en diran danys col·laterals...

Però el que més m’indigna és el títol. “La democracia española”. Toma ya! (en castellà)
No calen o sí, els comentaris sobre la democràcia espanyola?

Una democràcia que no fa gaire temps va torturar i matar en detencions qui sap quants suposats o certs etarres o proetarres, i que mantenia sota l’empara de la llei policies si més no tan violents com els terroristes.

Una democràcia que té a la presó l’Otegi i tants altres per delictes d’opinió, de suport o de suposada pertinença a...

On són aquestes víctimes? Vaja, no entenc que cap violència sigui justificable, però si poséssim sobre un paper totes les víctimes des de...ah, no, perdoneu, només són víctimes segons qui!!!

I que no ens parlin de bandes armades. No. A qualsevol de la meva edat els podeu preguntar quantes bandes armades coneixem.

Una democràcia que jutja persones que van ser al Parlament Català per impedir l’entrada dels parlamentaris, amb una ràbia i virulència digna d’altres èpoques, en aquells tribunals de “lo social” Una democràcia que ens impugna l’ús de la llengua, que ens retalla llibertats via Estatut. Una democràcia que no ho és per naixença, hereva del dictador, monarquia imposada.

Que no, que no ens representen. Mireu on som, amb aquestes democràcies de pa sucat amb oli. ETA ha anat molt bé per segons qui. Sempre. Ha tapat d’altres conflictes. I ara es tracta de saber qui juga millor aquesta carta.

xirritxitpà (relats Conjunts)

zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz...

ringgggggggggggggggggggggg.
bufffffff! zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
ringgggggggggggggggggggggg
au! Va!

brmmmmmmmmmmmbrmmmmmmmmmm
Pam!

Clap clap clap clap clap clap clap clap clap....
Nyiiiiiiiiiiic...
Txec! cris cras. bdia!
clap clap clap clap clap clap...
-On avui?
-Allà!
clap clap clap clap clap
buf, aix! Amunt! ja.
cotx cotx cotx, cotx, cotx cotx...
-Ep! Tu! Fort!
clec clec clec clec clec clec clec clec
Més!
cataclec cataclec cataclec cataclec

tic tac tic tac tic tac tic tac
Ai, mmmmmmmmmh, bffffffffffffffff
tic tac tic tac tic tac tic tac

nyiiiiiiiiiiiiiooooo nyiiiiiiiiiiiiiiiiiioooo

Sort! ops! clap clap cap clap
nyam nyam!

nyiiiiiiiiiiiiioooo nyiiiiiiiiiiiiiiiiiioooo
ja va! ja va!

clap clap clap clap ops! amunt!
Ep! Roda!
xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà

tic tac tic tac tic tac tic tac
nyiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiioooooooooooooooooo

Ep! Surt!
No puc!
Un salt!
scruix scruix uixxxxxxxxxxx!
Pataf!
tic tac tic tac tic tac

Ninoní ninoní ninoní ninoní ninoní!!!!

preparant, pensant, reaprenent...

no he caminat per cap desert cert,

el meu desert no és estèril, no,

encara és prou fèrtil, i l'adoben

sovint, unes certeses amoroses

de qui em coneix i conec

ens acceptem així, com som...

fins fa poc encara una tènue rosada

ens mullava la llengua al matí

ara són arenes soltes que amenacen

d'engolir-nos, però, bo i baixant

no deixem de somiar

encara esperem que, si de cas un dia

arribem al rocam,

trobarem la font de l'eterna esperança

i qui sap,

potser un horitzó de mar i cel

unes petxines i uns xiprers

que ens retornin a casa

de moment, ens hem tret les sabates

i esperem...

(preparem Dalí amb els nens, i m'he mirat la meitat de la seva obra, sorpresa!)

ho he trobat tard

15-O.

Raons d'un que no porta rastes, ni va brut, ni, segurament passa gana, però que té les coses un xic clares.

dues portades dues

Una, la que obre molts diaris avui dia 15 d'octubre. 15 O, globalització del clam.

Per fi, potser, la indignació global s'estén. Esperem que la marea humana s'escampi i amb el temps destronem als miserables que viuen a les torres d'ivori d'una punyetera vegada.

Ja era hora. Ara, que jo canviaria el mot "indignats", pel més adient, que seria quelcom semblant a "lluitadors socials". Tot a guanyar, res a perdre.

Poser el nom no és escaient, però arreu aquestes persones entre les que m'incloc, estem molt però molt enfadades amb el sistema global que ha enfonsat les persones normals i corrents que no figurem enlloc, que no pintem res per ningú.

Persones que no són més que una xifra que pertany a la llista o dels aturats, dels desnonats de tot, dels qui moren de misèria arreu, o dels qui anem traient el nas com podem per anar subsistint cada vegada més escanyats. Per no parlar ja dels qui no compten enlloc, Àfrica n'és plena. El silenci dels escanyats que ja han esborrat de les lluites possibles, que només compten amb un grapat de voluntaris, i mireu la sort que els espera.

L'altra portada. Tarragona. Oh, molts barcelonins criden, que com gosen il·lusionar-se en aquests moments per uns jocs, que ara no és hora de llençar diners en un "event" que no compta per ningú.

Gent de Tarragona, una empordanesa se n'alegra molt que hagin de pensar en vosaltres!

A Tarragona n'heu d'estar ben cofois. Potser ara hauran de posar al dia carreteres, línies de tren, invertir en infraestructures. Segur que algun lloc de treball es generarà per allà baix, que ja us toca. Em sap greu dir-ho així, però els de fora Barcelona, per molt capital que sigui, ens alegrem que les garrofes toquin a d'altres zones de Catalunya, què coi, que no tot són rodalies en aquest món.

És que molts vivim més enllà des de sempre, i ens hem de conformar amb les engrunes.

plagiant amb paint

avui he vist una meravella de quadres un xic surrealistes...i m'ha vingut la fal·lera de fer una mala imitació inventant com el pitjor alumne d'una classe... amb el ratolí no es dibuica gaire bé, i tampoc ho pretenia, era per veure l'efecte i desconnectar en un divendres que ha resultat divertit, els nanos s'engresquen, i jo em faig igual de menuda que ells...

una lliçó de solidaritat i una de cinisme

Una trentena de persones relacionades amb el món sanitari s'ofereixen a operar de franc. Això passa a Valls. Contacten amb un centre i engeguen una associació per assistir urgències. Em trec el barret.

Fa dies una colla de metges també es van oferir a operar de franc a Barcelona els casos més urgents i greus de càncer. Em torno a treure el barret. Ah, però l'hospital ho va rebutjar.

Un exemple del que vol dir ser solidari, ajudar el país en moments crítics, posar-hi el coll.

Però, ai las! Aquest és un país governat per gent que no entenen de maneres de fer pensades de forma humana. Aquest és un país que es mou per prohibicions, regularitzacions, multes i sancions. Per separar i culpabilitzar. Per assenyalar amb el dit i salvar els mobles de casa.

També són experts en allò altre de fer servir l'atac a la butxaca i als serveis bàsics que són de dret universal. Sabem, i ho sabem del cert, que, si ens tractessin humanament, molts posaríem més hores de feina, sense demanar augments, i en canvi ens acaben de fotre desmotivant-nos i retallant sous i drets que hem pagat amb impostos. On trobarem il·lusió?

La consellera Rigau ha acabat de reblar el clau. Fora ajuts a les famílies que pel treball necessiten atenció per la conciliació laboral i per les activitats extraescolars. M'hi jugo un pèsol que, algú haurà dit sorneguerament "Total, hi ha com a mínim un aturat a cada família, que es quedin els nens...!" Ara no em trec el barret, ara li llançaria una paletada de fems.

I és que què els voleu demanar a aquests que mai han patit en pròpia carn la crisi? Guaita'ls, segur que segueixen amb les seves fantàstiques excursions amb els fills a EuroDisney, que els compren un cotxe quan encara no tenen carnet, que van amb el darrer model de tecnologia a la butxaca. I millor de la poma, que és més guai.

Serà un any (i més) per cantar "el jorn dels miserables".

dos premis (res a veure)

Si n'hem d'estar de fotuts que els amics catosfèrics em donin un premi d'opinió! Jaja! Jo, justament, la del parlar sovint massa agre, sovint massa rabiüt, sovint massa tocacampanes... Així que dono les gràcies molt sentides, però no crec que gaire guanyades, n'he d'aprendre, cal dir-ho bé!

Ja em coneixeu, hi ha un costat fosc en mi que no em deixa callar i alhora no sé prou com dir bé les coses, algunes coses que no entenc i que m'indignen...

Tenia un amic que deia sempre "Si em deixessin ser Déu durant cinc minuts..." Doncs això, ai si em deixessin, quants caps rodolarien, i quanta misèria aboliria...

Però avui, també celebro que vaig ser mare joiosa per segona vegada. Mireu-lo, sota l'aigua gelada de muntanya...

Sí, avui el meu fill "petit" fa 19 anys. Valent com un roure, sensible i madur, crític amb el món que tenim, sap valorar allò important per ell, i no s'està de dir-ho, la seva família, sempre al davant, i els amics; són el més valuós. I ara la xicota, i tant!

Bernat, si llegeixes això, et diria el que sempre et dic, benaurat el dia que vas néixer, malaguanyats els anys de malestar, la incomprensió i menyspreu que vas patir, i la més gran alegria, la relació que hem teixit i recuperat, la que ningú ens prendrà, per molt que passi, ara sí que ens aguanta la mateixa pedra, i en el camí ens hem fet forts. T'estimo!

l'escala d'incendis (haikú diari)

des dels graons freds

el castell sembla més gran

recer de pedra

marató d'haikús (joc literari JMa Tibau)

llenyataire bru
treu soques per escalfar
l'hivern més magre





seguiu el joc aquí

estat catatònic

M'enfonso a la meva feina. De fet, sempre hi he estat molt enganxada, però ara, més que mai. Aprofito qualsevol moment per fer-los entendre un xic com és el món i què passa, el curs natural de les coses, els misteris de la vida.

Veig que ara molts ho escolten diferent, van entenent.

Quan la setmana passada van veure una arqueòloga fent foc, fregant, buscant una petita brasa i alimentant-la, un dels meus menuts va ser capaç de dir que el foc mai s'havia inventat, que hi era des de sempre. Ella es va sorprendre. "mai ningú m'havia contestat això que veus tan clar tu" I ell es va tot estarrufar.

Avui hem fet el dol per un conill, en Maties, que una nena tenia a casa i ha mort aquesta nit. Després de deixar sortir la tristesa de la pèrdua, me les he enginyat per intentar que entenguin on estan millor els animalons, i com els fem patir sovint tancats en una gàbia. Mentalment hem sigut mascotes sense llibertat. A la tarda, ella mateixa, m'ha dut una roca d'una excursió que va fer, m'ha dit que era un "conglomerat diu el papa" i estava més distreta. A veure si servirà.

Els he explicat un bocinet d'un conte de Rodari, del senyor Carbassó, que, volent fugir del totpoderós senyor Tomàquet, va decidir tancarse en una casa de maons, on gairebé no hi cabia. Poruc, només per protegir-se, es va oblidar de lluitar, i allà dins, on no es podia ni posar dret, havia de mirar el món des de darrera un petit forat.

Què faríem nosaltres tancats entre quatre parets estretes?

I és aquí on no em vull tancar. Les meves quatre parets estretes són les meves misèries, els meus patiments, el futur incert. Estic cansada d'escoltar cada dia el matex a la ràdio, llegir el mateix al diari.

Hem de tornar a volar, no ens podem tancar a casa a plorar la incertesa, ales, ales i més ales, i si no em serveixen a mi, que ells se les facin seves. Tan de bo. No sé si me'n sortiré. Però cal que aprenguin a decidir, a posar raons als plats de les balances dels dilemes, ells han de poder escollir el millor futur possible.

Nosaltres no n'hem sabut.

qui els controla a ells?

"Los grupos parlamentarios expresaron ayer sus recelos a revisar la dieta por desplazamiento que reciben los diputados que oscila entre los 21.605 y los 30.411 euros, lo que supone 3,4 millones de euros al año. Tampoco en los nueve casos de parlamentarios (no 10, como se publicó ayer) que disfrutan de este complemento pese a tener coche oficial. Los diputados cobran esta dieta, que no tributa, aunque hayan renunciado al sueldo de parlamentario (?)

Los partidos aceptan renunciar a la extra de Navidad para "dar ejemplo" en plena crisis, especialmente después de que el Gobierno anunciara que hará lo propio con los altos cargos.
Otra cosa es pensar en reducir, o incluso eliminar la dieta por desplazamiento que cobran prácticamente la totalidad de los 135 diputados de la Cámara (excepto los siete miembros de la Mesa del Parlament). Los que disponen de chófer son los miembros del Gobierno que conservan su acta (el presidente Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega y los consejeros Felip Puig, Lluís Recoder y Josep Maria Pelegrí) y los presidentes de los grupos parlamentarios: Oriol Pujol (CiU), Joaquim Nadal (PSC), Alicia Sánchez-Camacho (PP) y Joan Puigcercós (ERC). Iniciativa y Ciutadans son los únicos partidos que han renunciado al vehículo oficial."

Com comentava algú ahir, s'acosta la guerra estesa, haurem de fer com els belgues, gairebé 500 dies sense polítics, només amb una gestora, i tan amples. Sabeu la pasta que s'han estalviat?

P R O U !!!

No pot ser que la por i l'angoixa ens la posin cada dia a cada moment com a plat d'entrada, i tot darrere segueixin amenaçant amb més retall a qui va malvivint amb un sou de merda, ja els únics que potser podríem en situacions normals, seguir alimentant un xic el minso consum diari necessari. Em fa por anar al super, miro fins el darrer cèntim i no sé com acabarem.

N'estem farts. FARTS, i amb les seves fantasmades d'agonia, col·lapsen tothom que ja, com aquell qui diu, no va ni a prendre un cafè al bar de sempre. Una serp que es mossega la cua, com volen que es revifi res?

PROU.

Fotem-los al carrer d'una puta vegada. Xucladors de sang, vampirs a qui mantenim i que no fan res, absolutament res de bo per nosaltres, els qui som el blanc del les seves dalles. Quin és el futur que ens ensenya aquest govern? Una colla d'ineptes que es contradiuen entre ells, i que l'únic que fan és pactar amb la dreta pura i dura, i escanyar els que poden controlar, metges, mestres, i treballadors socials. Però ells segueixen igual de bé, ningú amenaça el seu benestar, quatre anys més de bon sou segur.

PROU.

He tret això d'un columnista del diari ARA:

“Ignorem quant s'ha embutxacat, per exemple, l'antic president i els antics directius de Caixa Catalunya per la seva nefasta gestió. O els que van gestionar les caixes que ara constitueixen Unnim. Tampoc sabrem mai quins directius de determinades caixes catalanes (ara bancs) cobraven (encara cobren) per assistir a consells d'administració d'empreses participades (pràctica irregular arreu del món). Tampoc sabrem amb quin propòsit, i seguint quins interessos, eren nomenats aquests directors i presidents de caixes. Ni si després els trucaven per demanar-los que els tornessin el favor amb un préstec per a un amiguet, un familiar o per al partit.”
........
“No sabrem mai quant ha costat despatxar ara, a càrrec del contribuent, aquests directius que han enfonsat el sistema i marxen amb premi.”
..........
“Voldria insistir en un fet de principis: mentre no siguem capaços de posar públicament contra la paret els responsables de malifetes, denunciar-los i demanar-los que paguin pels seus actes, com es fa a les altres democràcies occidentals, Catalunya serà una terra dissortada. Com ho ha estat els darrers segles.”

PROU, PROU, PROU, PROU, O ENS MOVEM O ENS ESCANYEN.

un dels dos millors dies de la meva vida

avui celebro l'aniversari, el meu i el del meu fill gran, (mateix mes, dia i hora), un fill esperat, desitjat, estimat, una gran persona que segueix fent-me feliç cada dia... i que fa feliç als qui l'envolten... evidentment, l'altre dia és el que va néixer el meu segon fill...la meva altra joia.

les meves "germanes" de fatigues, que em coneixen bé, m'han regalat aquesta monada, i un recull gran de contes de Gianni Rodari.

crec que n'haureu de llegir algun, i que el gaudireu com jo...

per cert, 57 ja són anys, oi? però prometo que ho porto bé! molt bé!

tardoral

solitàries

aviat trepitjades

disfressa de sol

la realista Mafalda

avui una mare m'ha dit "hem arribat tard, he hagut d'anar a apuntar-me a l'atur, a les sis del matí ja hi era, i hi havia una cua de mil dimonis, tanta gent que hauré de tornar-hi demà, quan em tocava ja no quedaven números per donar"

podrem seguir així gaire temps?

proximitats perilloses

Sr Duran, quanta ràbia, quanta indignació surt de la seva boca, traspua per tots els porus de la seva pell... i per quina causa? A favor de qui? Proximitats Perilloses, i encara més enllà que les ideologies del PP, amb qui pacta joiós i sense vergonya... per un ministeri?

Ai, sr Duran, ja ho sabíem que vosté deia que aquí no hi cabíem tots, però és que els qui de veritat ens indignem, a qui no volem, són als okupes perpetus del magre benestar que queda, que us l'heu fet només vostre, sous i lloc assegurat a qualsevol preu.

Ai, sr Duran, ai... d'això se'n diu fer populisme, i més en aquests moments tan, tan durs...

Ai, sr Duran, que fàcil és culpar als foranis, oblidant que, finalment, tots som migrants...

Ai, sr Duran, que proper el veig amb els seus missatges al sr. Anglada, quanta simpatia i vots li reportarà un missatge com aquest...

Ai, sr Duran, semblava un bon home, finalment només és un polític, un que té el camí traçat, i que ferm i decidit, fa el que calgui per seguir amb el bastó de poder a qualsevol preu, recollint greuges incerts o alimentats per la dreta més dura, vostè que viu en un país ple de migrants del sud d'Espanya que encara no han integrat ni la llengua ni la cultura... i com és que fins ara de segons quins no ha dit res?

Vosté, religiós com es vanta de ser, hauria de recordar que, a qui va "extraditar", expulsar Jesús del temple, va ser als lladres mercaders que feien de les creences un negoci.

capvespre

tanco els ulls i el tel de les parpelles,
plecs translúcids,
em deixen intuir l’espurneig del sol
que sento intermitent mentre
s’escola la tarda entre les ombres dels arbres
encara plens de fullam resistent
la tardor duu disfressa falaguera
i em regala l’escalf darrer abans del fred
voraç la meva pell l’aprofita goluda
el servaré pel cru hivern que sabem
s’acosta implacable

records que m'ha dut el Xexu

En Xexu parla avui de com ha tocat els nassos llegint fort a l'autobús. I és que això de l'educació és una cosa ben curiosa.
Una mostra:
Vas al cinema, veus tothom carregadet de crispetes, i d'allò que tothom busca amb dèria un lloc ni massa lluny ni massa a prop de ningú, guardant distàncies.
Curiosament, no es diu res, res de res.


Doncs, això, jo entro, amb les col·legues, i de cop, amb veu alta i segura, etzibo, abans d'asseure'm, mirant el personal,


-BONA NIT A TOTHOM!
No us puc explicar la cara de la gent.

sóc una dona... (Jocs literaris JesúsM Tibau)

Dia 2 d'octubre.

D'aquí quatre dies i tres hores seguiré sent una dona, amb un any més al cor.

Si fos un home, d'aquí quatre dies i tres hores, seguiria sent un home amb un any més a l'esquena.

Si més no, això diuen a poble.

Sóc una dona...saps què vol dir?

Sembla que tinguem l'omnipresència escrita als gens.

Se'ns suposa una mena d'estatus d'ésser multitasca, funnambulista a l'hora de fer, talment un pop amb un estri, un fill, una peça de roba, una moixaina, una escombra, un telèfon i una orella oberta i amatent, repartits sàviament a cadascuna de les potes. La pota que queda du el volant del cotxe.

Mira de dibuixar-ho, au. I mentrestant, pensa-hi, saps què vull dir?