16 d’abril 2011

per gent com el meu pare

Per gent com el meu pare (t'estimo papa, on siguis), la catalanitat era el Barça.

Ell, de política, poc hi entenia, però de futbol sí.

Guanyar al Madrid, significava pel meu pare, la més gran de les conquestes. I no escriuré pas com s'esplaiava després i li sortien tota mena de greuges que ell canalitzava en el fet de poder guanyar el dominador. El dominador, el Madrid, era per ell, tot allò que ens fotia per totes bandes.


Què voleu, hi ha molta gent que ho vivia així. Així també ho vivia el meu avi, supervivent de la guerra civil, capaç de plorar com un nen quan el Barça perdia.

Que el futbol distreu de d'altres coses? Sí.

Que cobren una milionada?Sí.

Què a fi de comptes molts són mercaderia i es pinten els colors de qui els paga? Sí.


Però seguim tenint un enemic a abatre, i encara per alguns, en aquesta victòria canalitzen sentiments que potser no tenen altra manera de saber dir.

I avui recuperem el capità, que jugui o no jugui, és el capità. El Puyol, el nostre tamboriner del Bruc? Vaja, doncs ja ens servirà de talismà el seu orgull. I si podem, a matxacar! (Aviso, jo no seré capaç de mirar-me'l)


8 comentaris:

Assumpta ha dit...

I tant!! I com el meu! ;-))

I la història de com ens volien prendre el pèl amb en Di Stefano i el Barça va dir "ja us el podeu confitar"... segur que també te l'havia explicat :-))

Avui doncs, tots, amb el nostre Barça, amb aquest crit que a mi m'emociona:

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!

Jordi Dorca ha dit...

Jo, si cal, també faré de tamboriner, Zel.

El porquet ha dit...

Per tot el que expliques Zel el Barça és més que un club. Perquè a manca d'un reconeixement internacional continua essent el nostre referent mon enllà.

I aquesta foto, aquesta foto del Puyol celebrant el gol al Bernabeu, ho diu tot (jo també l'he posada avui al meu blog, com no podia ser d'altra manera).

Visca el Barça i visca Catalunya!

XeXu ha dit...

Jo sóc partidari de no confondre la gimnàstica amb la magnèsia, però bé, qui sóc jo per contradir una idea tan generalitzada. Mercenaris ho som tots, que ens pintem el color de qui ens paga. I si a la competència ens paguen més, també hi anem. Ningú ens acusa de traïdors i trànsfugues. O potser sí, però no surt als diaris. La diferència és que ells cobren molt més, desmesuradament més. Si ningú no mirés el futbol, segur que això no seria així.

yraya ha dit...

No m'agrada el futbol, però aquest és l'únic partit que sóc seguidora del Barça.
Des d'aquí la victòria del seu equip la hi dedico al teu pare.
Visca el Barça

Toy folloso ha dit...

Si perdem (que l´un o l´altre ho ha de fer), a veure si descobreixo el veí que tira petards, per dir-li que té un defecte molt gran....

montse ha dit...

si m'agrada el futbol, ho dec al meu pare que em va transmetre la seva gran afició. Avui, com cada cop que hi ha partit, el sentiré prop meu.

Salut i Força Barça!!!

Clidice ha dit...

Sóc futbolera malgrat tot això que dius, perquè hi ha coses que s'han mamat i tampoc cal estripar-se les vestidures per sentir-se viva i en comunió amb els éssers humans. Que ni ha que ho troben tot cagat i pixat i se'ls quedarà cara de fàstic de per vida tu. Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure ;P