03 març 2014

l'orgull de ser de dretes (millor extremes)

Posem que parlem d'aqui, de Veneçuela, d'Ucraïna, d'on vulgueu... Si hi ha lluita de poder, la dreta mai mai mai té por de res.
Sense cap vergonya, no només criden i s'apoderen de la paraula democràcia, sinó que fan servir les mentides més fastigoses en tots els mitjans possibles. Fills molts d'ells de classes que sempre han tingut el poder, mai deixaran que els "treballadors, els de baixa classe social, els proletaris si ets a Rússia (o qualsevol de les ex rússies) tinguin a les mans el govern d'un país. Perdent els seus drets de sempre, els de la classe alta, munten sense vergonya, manis a tort i a dret, amb tota l'eufòria dels primerencs adolescents que mai les havien fet.

Avui, llegint el diari, veig una dona plorosa, es diu disposada a defensar la revolta de Maidan fins a les darrreres conseqüències. Un jovenet, armat  i amb un rosari de perles blanques, ho deixa tot i es posa a lluitar contra la repressió russa. A sang i fetge:


“Lo que pasó en Crimea es una provocación”, exclama un chico que dice llamarse Sergei, de 18 años. Del bolsillo de su traje de camuflaje asoma un walkie talkie, y del otro le cuelga un rosario de plástico blanco. Lleva rodilleras y protecciones como de policía antidisturbios. Él ya es veterano del Sector de Derecha. Lleva una barra de metal y del otro bolsillo asoma un martillo. Su compañero Yuri, de 30, afirma: “Estamos preparados para actuar en cualquier situación”, afirma. “Las nuevas autoridades no han dado una respuesta lo suficientemente contundente, por eso cada minuto se nos une gente”.


El problema és que aquesta gent són, aquests sí, extremistes de dretes de veritat, Sense complexos. I van a totes. Aquí no compta que els utilitzin, aquí no recorden que Europa està fins al coll de merda i que EEUU lidera el joc brut amb disfressa de democràcia. I ens farem mal.

Igual que aquí. On arriba la dreta sense cap vergonya? On calgui, i amb la disfressa que calgui.


Arriba a la izquierda: Tuitera opositora Daniela Frías divulga una foto de una supuesta estudiante venezolana a punto de llorar, tratando de abrazar a un policía. ”Tú y yo somos venezolanos, mi pana”, dice el texto del tuit.
Derecha:  La imagen en realidad corresponde a hechos ocurridos en Bulgaria en el año 2013


Arriba a izquierda: Tuiteros opositores presentan imagen de supuesta estudiante venezolana tomada por el cuello y siendo arrastrada por guardias nacionales. “Que esta foto dé la vuelta al mundo”.
Derecha: La imagen corresponde a estudiantes reprimidos en Chile en octubre de 2011

25 febrer 2014

carnaval (de carn)



qui sap...
potser si acabem en carn viva
els crits refaran consciències
i la humanitat que encara ens queda
tornarà a ser
humana 
mirant més enllà d'un mateix
i havent perdut tot
sense res més a perdre
serem capaços
de trepitjar vestits de mudar
pagats amb diners tacats de sang robada


05 febrer 2014

em sento del segle XIX



i em perdria en aquesta mena de bosc espès
sabent que potser aquí
escaparia d'enganys i malastrugances
i qui sap, hi hauria somnis màgics?

26 gener 2014

un camí minat

El missatge del nou cabdill (d'ahir amb els seus okupes) em torna a unes èpoques del Nodo.
Mai, ni en el més absurd dels malsons, m'hagués imaginat escoltar/llegir les declaracions del neofeixista Rajoy, les seves Eves Braun i els seus Mengeles.
L'espectacle de la seva arribada a les terres ocupades i el missatge que expressa estil decimonònic, són per denunciar com un atemptat als drets humans. O ens aixequem en franca i valenta rebel·lió, revolta o com li volguem dir, o això serà un dels pitjors malsons en el que ens tocarà viure o morir, (segons l'edat)

04 gener 2014

deu ser que m' enyoro




La foto és dolentota, feta amb l'instagram del tfn i només en surt una part.

Però els colors que surten em diuen que sí, que dec enyorar una cosa més viva, més alegre, més...

Això és una primera passada, però em sento millor quan recupero cert desig de moure'm...

Serà que penso que cal embranzida pel que s'acosta?

01 gener 2014

no he celebrat res, però desitjo celebrar

desitjo una nova primavera en tot allò intangible
desitjo reprendre els contactes que he deixat perdre
desitjo deixar-me estimar 
i estimar més que no pas sentir ràbia
desitjo veure créixer nous plançons
al jardí de les idees
desitjo retrobar alegries petites
desitjo salut i força per regalar
desitjo tenir fe en les persones
desitjo encomanar pau
desitjo fer flaire de companyonia
desitjo que, si hi ha un déu,
qualsevol que sigui el seu nom,
sigui ell qui s'encarregui
de fer justícia divina 
car no em vull ennegrir el cor d'ira
desitjo saber com et sents
i que em trobis, si et cal una mà amiga.

per un 2014 en lluita

preparem-nos, ferms els peus a terra i sentits els ideals, 
preparem-nos.
han fet servir els darrers anys per desarmar-nos de drets, de dignitat, d'igualtat,
ens volen esclaus i pobres, incults i mendicant la seva gràcia.
preparem-nos, amb la darrera arma, cal lluitar.







31 desembre 2013

Relats Conjunts. Origens i finals


-A veure, si em fas un disseny que m’agradi com a símbol del califat, seràs lliure.
-Quants colors puc fer servir?
-La peça és vermella. Un altre color i prou.
-Doncs... que em deixaríeu veure la cuina?
-La cuina? I ara, que no veus on som? Mengem el que es pot caçar o robar, i...
-Que teniu safrà?
-D’això en tenim sempre, saps que la cúrcuma ens manté rejovenits...
-Mireu, una colla de barres grogues i ja està, vaig fent, eh?
-Una colla? Quantes?
-Anar fent, groc, vermell, groc, vermell, groc...
-Ep, ep, ep, para el carro! Una al mig i prou, que estem d’estalvis!

30 desembre 2013

sense nom







recupero els pinzells,
em poso a mirar l'enllà
més, més enllà
des de la cambra fosca dels somnis...

27 desembre 2013

així, ara mateix


m'he descobert enmig de tants embussos
que he dormit, maldestrament, només rodant
com un ase a la sínia, rodant, rodant...
sense saber ni cap on, ni perquè, ni fins quan...

finalment, enlloc de deixar-me acabar d'abatre,
he reprès poc a poquet i amb pas vacil·lant
un camí per començar a fer endreça
tot i que les ànsies són encara allò que cal combatre
cal estar a punt per quan el temps se'ns endugui
i les portes s'acabin tancant.

de moment sóc dins el meu cap
llençant supèrflues o inútils deixalles
que el fet de viure m'ha anat deixant....

01 desembre 2013

allò que fou





allò que fou i el temps s'emporta
ens deixa un pòsit de tristor

el temps ens fa llençar les pells
i ens obre a mitges un altre món
que a força de ser-ho es viu més fosc

de les vides cansades, però viscudes,
amb tant d'alè que el vent s'ha endut...
pot ser que només en quedin les sabates?


20 novembre 2013

reciclant paradeta de tardor



Caputxons d'aglans que duraran tot l'any.

Propera exposició.

Les restes dels aglans i un xic de llana i feltre desfilat...què tal?

17 novembre 2013

petit projecte



Calendari d'advent d'estar per casa i de baix pressupost.


Les escoles italianes són una font d'eterna inspiració!


Gràcies Valentina!

16 novembre 2013

A veure si trobes la fulla que ens uneix

 Tardor acolorida
per amagar d'altres desenganys...
i ells, pobrissons, què en saben?

el fotògraf






L'autor fa fotografies artístiques.
És filipí.


No sé com es pot fer art vivint en la constant tragèdia, però es veu que un s'acostuma a tot....

10 novembre 2013

l'adéu definitiu

No puc posar-me al lloc dels pares, germà, oncles, tietes... que ja des de dilluns s'han anat acomiadant de tu. 


Els teus amics i companys d'escola, de futbol, i molts somiatruites, ens/ s'aferraven a allò dels miracles possibles...



Molts missatges de suport, moltes paraules boniques que surten de bons cors. Malgrat tot, la crua realitat és que deixes la vida amb només 16 anyets. Deu ser que quan toca, toca, com diu la gent, per molt injust que sigui.



Allà on siguis, Adrià, cuida'ns. De moment, per molt que diguin, hi ha desconsol. 

09 novembre 2013

02 novembre 2013


Asseguts al banc de la vida
enclotats en el més fosc dels malsons
cuitem a prémer fort la mà amiga
que ens agomboli en la curta o llarga caiguda
a l'obscur fons
mort i vida
l'amor


01 novembre 2013

Seguint Espriu (personatges itinerants)

Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
m’estintolo a la tauleta
recolzo el cap al coixí i serro les dents.

Tant temps, tantes lluites, tantes paraules
llegides, dites, viscuts amb afany
de cercar un nou temps refiat als ideals
que són ara només melangia

Allò que fou un somni o un possible
ja no serà, només la remor del mot
que ens feia creure en una mena d’encanteri
que s’han cruidat bé prou d’ensorrar al clot.

Avui m’adono, amb un somriure amarg,
que l’única i veritable companyia
me la dónes tú, amic o amiga
pendent de fer-me dolços els presents.

27 octubre 2013

demà badaran...i jo més

 llavoretes de figa
 llavor de magrana
vora, carn i bocinet de cirera d'arboç

La màquina va fer bondat i aquestes fotos estan preses directament allà on mirem amb la lupa binocular.
Els nens fan unes cares... com us ho diria, s'ha de veure!

26 octubre 2013

la dita de la iaia que em ve al cap...

Després de totes les mentides del senyor Espadaler.
Després del pacte d'Esquerra amb CIU per no demanar la dimissió del director dels Mossos.
Després de constatar que el coi de la data i el coi de la consulta i el coi de la pregunta només ens fan perdre el temps miserablement, marejar la perdiu i deixar de pensar en el que ens cal cada dia per viure amb certs drets.
Després d'escoltar la Rigau negant que hi hagués més alumnes a les aules, que no s'havia retallat el nombre de professors, que la qualitat no baixa, que tots els docents estem contents i il·lusionats de treballar en les condicions que ho fem...
La iaia tenia raó,
EN LLOC DE DONAR-NOS LLUM ENS DONEN FUM

25 octubre 2013

the devil strikes again

si fòssim cap allà 1.400 i escaig, ja seríem cremats a la plaça del poble...o sotmesos com a tribu que diuen que som

22 octubre 2013

Relats Conjunts. Raïms i meló.


-Segur que era aquí on havíem de venir si volíem menjar fruita?
-Sí, això em va dir el senyor Joan!
-El senyor Joan? Aquell home tan aaaaaaaaaalt i grooooooos que té la carnisseria?
-Sí, ja t’ho he explicat moltes vegades... Ens va convidar a venir a menjar d'amagat dels altres vailets.
-És que em fa una mica de por aquest racó tan fosc...
-Vaja, tu sempre amb les teves manies.Diu que només ens pot convidar de dos en dos, que per tants no té prou fruita. Que de mica en mica ens en donarà a tots! M’ho va dir ben clar, després de mirar-me de dalt a baix. I em va fer una manyaga i tot!
-Això és el que em fa por, veus? La mare diu que no ens hem d’acostar a ningú que no sigui molt molt molt conegut. I aquell home em mira d’una manera estranya, em fa venir pell de gallina...I quan li veig aquelles manasses... I a més, si  el pare també diu que tothom va escàs de carn, que no hi ha gaire bestiar que arribi a engreixar-se de la misèria que passem!
-I que n’ets de babau! Ell, és carnisser! I els carnissers sempre tenen carn, no? Va, menja i calla.


-Nois...noieeets...on sou bufons? Ja us heu acabat el raïm i el meló? Au va, veniu, sense por... Nois? Vinga, que encara tenim feina...