si no els parem els peus...

Llegiu si voleu saber d'on ve el sòmines que ara tenim merdejant l'educació:

Jose Ignacio Wert, el ministre d'Educació

Ràdio Televisió Espanyola, Demoscòpia, BBVA, sortint d'Alianza Popular i de tota la colla d'animals que van potinejar durant la transició, (llegiu oblit obligat)

Aquest ha tingut l'acudit que ja sabíem, vol homogeneïtzar l'educació.

Ja només ens faltava perdre això.

Quan haurem de tornar cantar el Cara al Sol? Temps al temps.

Casumlamarequelsvapariratots. I nosaltres, fins quan callarem?

Sota, segona entrega sèrie sota el castell

Antón. Sèrie primavera sota el castell

Et tinc molt abandonat, estimat Antón. Malgrat tot, ens seguim pensant, cadascú en la seva particular carretera pedregosa. Tu segueixes amb els teus trenets, amb els teus esboços a "boli ràpid", acompanyats amb una munió d'adjectius que molts estudiants de filologia voldrien dur al seu farcell. Jo segueixo lluitant contra el llençol amb el que m'embolcallaria per no treure el cap amagada d'aquesta realitat tan dura, cruel, injusta.
Tens l'habilitat inexplicable de deixar pintats els sentiments en paraules que es mengen, que es masteguen, que es flairen, que es toquen, que arriben. Paraules que es passegen per les artèries hàbilment i que m'arriben al cor, que ens arriben al cor.

Tens la fortalesa d'un home savi, d'un home fort, ets una soca tan arrelada i tan valenta, que serva el caliu mesos i mesos i mesos, després d'un foc voraç que ho crema i mata gairebé tot. I passats els mesos, si grates, encara hi ha el teu foc. Com voleu que un no s'estimi un home així? Baluerna de les cases d'abans. Torre de guarda de la sang. Vida per dins, tot i que hi ha molta mort per pair. I vida i dolçor cap enfora, per fer companyia a qui et necessita.

Allò que deien abans, quan la mare et va fer, en va trencar el motlle.

No ho sembla, oi? Però et segueixo. El nostre heroi de les paraules fermes.

Xexu. Inici de sèrie primavera sota el castell

Fa uns mesos que estic com abatuda. Qui em coneix un xic ho nota, no comento, passo sovint d’actualitzar, no reviso els escrits i després veig disbarats, fins i tot abandono jocs que m’encanten (ai aquest febrer poètic...). Sé que el meu mal no té remei, perquè va molt lligat a com hem de viure la vida. I jo no he après a fer veure que tot va bé. Els únics que crec que no ho pateixen són els meus estimats 26 fills deixats durant dos cursos. Allà, amb ells, com he fet tota la vida, no hi entren les meves males històries.
I és ara quan surt en Xexu.
Com t’ho fas per ser-hi sempre? T’he llegit molt, però molt, i sé que ets de “menjar-te l’olla”, de qüestionar-te tot començant per tu mateix, de deixar un tros d’ànima en cada text. Però no falles, hi ha sempre la teva petjada.
De vegades em sorprenc a mi mateixa imaginant com deus ser. Alt? Baix? Normal? Pelut? Pelat? Esprimatxat? Ufanòs? Malcarat? Ui, no t'ho prenguis malament!L’únic que crec que potser reconeixeria sense haver vist seria el teu mirar.

Conec la cara de molts i moltes que volten per aquí, però no la teva. La feina, el tarannà, les dèries, els gustos i els disgustos... Tú, en canvi, tens un aire abstracte que se’m fa difícil definir en imatges. Alguna vegada, fins i tot, m’havia sorprès adonant-me que notava si en un comentari em renyaves un xic... em sabia greu! També em feia il·lusió notar proximitat de pensament, i això segueix sent així.
És curiós, que, el teu “Bona nit i tapa’t”, va ser el primer que em va apropar, és una frase que dic sovint quan no puc més i vull dormir per no sentir. Per això estic intrigada, més que mai. Ara que estic tan baixa, sempre hi ha el Xexu que em diu quelcom. Per això, amb la intriga, un moltes gràcies, i un gran petonàs. Un dia sabré el teu secret!

com més els conec...

Jo no podia ni sentir a parlar de gossos, de petita m'aterrien (des que un em va voler estirar el paquet de carn picada que la mare m'havia fet anar a comprar). De gran, em seguien fent respecte, fins que vaig venir a viure a poble. Els gossos aquí són com coneguts de tota la vida. Em van regalar una gossa preciosa, però no tinc espai i va anar a la granja, compartin espai i terreny amb els porcs, l'hort i els fruiters.

Els meus fills en canvi, adoren els gossos. I ara, per reblar el clau, en tinc un a casa. Vaja, viu a dalt de tot i a fora la terrasseta. I és del meu fill petit, que l'ha ensinistrat millor que no pas jo he sabut fer amb ells, en segons què, és clar. Em petoneja, em llepa, i no m'agredeix. Està sanament content quan em veu i això que jo no l'enganyo amb menjar.

I doncs, a què ve tanta bajanada? Em podeu dir amb raó, que què coi parlo de gossos. És que ahir vaig sentir allò de l'adjunt del cap de la Diputació i les despeses "estranyes", de cap a 500.000 euros en els darrers quatre anys. Factures que no troben explicació, com sempre, estudis, serveis que s'autocontractaven a l'empresa de l'amic Matas. (Uix ara que hi caic, Millet, Montull, Matas...tots comencen amb M...d'això...bufff)

A això que anava, que, com més els conec, més m'estimo el meu gos. Com deia la cançó.

El major robatori de la història de Catalunya

Des del blog Mediterrani, em fan arribar això per correu.
Val la pena la petita estona per saber de quin peu calcen els polítics d'aquest nostre país... diuen que Madrid ens roba, que les comunitats no són solidàries... resulta cada dia més clar que els primers lladres els tenim a casa.

gladiadors

només ens queda la lluita
en el seu darrer sentit
per reconquerir la llibertat
entrant en un estat policial, altra vegada,
ja se sap, la dreta només té dos déus,
el poder al preu que sigui, i els diners
a la salut dels altres.
un altre camí cap a Ítaca

és la darrera esperança

indignació global, som-hi, a lluitar!

Per circumstàncies de la vida, he pogut escoltar la ràdio i ahir veure un xic de les greus animalades de la policia amb els estudiants.

Amables i encara innocents persones, diuen que això que tenim és democràcia.

Honestament, crec que no. Estem sotmesos a unes quantes dictadures, les dels famosos especuladors que ens aculen contra el no res i ens omplen de por i creuen que callarem, la dels polítics que innocentment votem perquè ens els creiem (alguns) i després pacten fins i tot amb el diable, i la nostra pròpia innocència que ens fa creure que sí, que això que vivim és una democràcia. Perdoneu, però això és "el timo de la estampita". Ara la polícia exerxeix més violència que mai, sense miraments i sense control de ningú.

I una merda, és democràcia. Això jo ho he viscut, fa anys, corrent davant dels grisos, dormint a la garjola només per ocupar els Aiguamolls de l'Empordà, m'han perseguit i tret d'un ateneu de poble per fer xerrades antinuclears, i estava (estic?) a la llista dels elements subversius, d'aquells gloriosos temps de l'intent d'una transició mai acabada de fer.

I encara ens fan sentir culpables de poder seguir vivint mig escanyats, i d'una manera totalment amoral, ens refreguen els qui no poden treballar com si fos culpa nostra, mentre veiem, que a casa ho veig, com, amb les grans retallades, el petit consum se'n va en orris i cada vegada més gent haurà de plegar veles i anar a l'atur o a demanar caritat.

De qui és la culpa? Nostra, no. Per això els fa por la rebel·lió i ens atropellen, tenen la por de qui sap que no té raó i defensa el joc brut a hòsties. Però, ep! No pas tots, els grans culpables, viuen més bé que mai. Amb raó deien que Àfrica comença als Pirineus. Ens haurem d'afegir a la seva primavera. Tots. Tots, si volem viure dignament.

només comencem...

és un nen, hòstia, és un NEN!

Ja veieu, només comencem, i, si en sabem, podem foragitar tanta colla de cabrons, tanta colla de desgraciats.

Només tenen un lema, un i prou: cal recuperar la confiança dels mercats financers. Això es veu que els dóna no només impunitat per fer i desfer amb drets i deures, sinó també poden repartir hòsties cada vegada més i per un més ampli ventall de coses. Aquí, els nens, que són nens, van començar dient que no tenien calefacció!

Jo si que els escalfaria, però demanant ajut a ...diem, l'Iran? Ja sé que la dic grossa, però és que no es pot aguantar, un 70 % dels europeus del sud ens estem foten, i una colla de vivales ens escanyen, hòstia, què faran els nostres fills quan no els poguem mantenir? Us heu llegit bé la "contrareforma"?

Al carrer, gent, al carrer!

aquí teniu ous...

feu-los servir assenyadament, no s'acaben, sempre en trobareu per anar llançant a les portes dels "benestants" que donen l'esquena als destructors de feina, de vides, de somnis...

no us importi embrutar cap vestit d'aquests generosos mandataris que ens escanyen i ens bandegen, diuen que per millorar en un futur impossible de creure amb les mesures que pacten...(tenen vestits de sobres i els els paguem nosaltres)

no oblideu que de moment no ens han proposat res positiu, però res de res, ben al contrari, tenim cada vegada més els mateixos drets que (perdoneu l'expressió) els esclaus negres de les plantacions, que no? treballar uns pocs per ajudar a mig sobreviure, amb sort, a una munió de persones al nostre càrrec...

un govern de merda en tots els àmbits

Les escoles i instituts de Catalunya necessitaran el pròxim curs uns 1.500 professors per atendre l'increment de 15.000 alumnes, que no seran contractats, sinó que se supliran amb una major dedicació en els centres dels docents catalans que realitzen funcions de coordinació. La consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, ha explicat avui en roda de premsa a Barcelona les mesures organitzatives de les plantilles docents per al curs 2012-2013, després de reunir-se amb els representants sindicals i les juntes de directors de Primària i Secundària.

Segons que ha indicat la consellera, ni l'horari laboral dels docents catalans, que és de 37,5 hores a la setmana, ni el nombre de mestres, que és 63.054, es tocaran el pròxim curs escolar.Per fer front a l'increment de 15.000 alumnes, el govern català redistribuirà les hores que fins ara més de 21.000 docents dedicaven a activitats complementàries als centres escolars i una part de les quals seran lectives a partir del pròxim curs.

Els docents de secundària incrementaran en tres hores la seva estada obligatòria al centre a la setmana per poder compensar les hores de coordinació que no s'alliberaran de les lectives. Els coordinadors, doncs, no perdran el complement econòmic per la seva tasca però si la possibilitat d'alliberar les hores per a la tasca de gestió de les lectives. Aquests treball es faran dins del temps que, fins ara, es destinava a activitats relacionades amb la docència.

I UNA PUTA MERDA, SENYORA CONSELLERA, LI ASSEGURO QUE NO FAREM NI UN SOL MINUT DE MÉS QUE EL QUE ESTRICTAMENT ENS PERTOCA, NI UNA CORRECCIÓ A CASA, NI UNA CONNEXIÓ PER FER INFORMES, NI UN SOL SEGON DE MÉS.

I JA US PODEU ANAR PREPARANT. HI HA LÍNIES VERMELLES.

@###%&&{{{{{}}}}} parir a tots

doncs això...

la p mare que els va parir a tots!

tots, però tots sabiem de quina puta pasta estava fet el Mas and company, i sí, confirmat, pactes amorosos amb el PP, i, les úniques mesures, seguir retallant... als mateixos de sempre, i anul·lant ajuts socials.

a veure si, per acabar-ho d'adobar, encara ho farà millor el Rajoy, fotent-se primer amb els alts càrrecs públics i els directius intervinguts o ajudats.

aquí? aquí glòria i honor als mangonejadors professionals.

A veure, no farem res? Res de res? No ho entenc, hòstia, no ho entenc!

relats conjunts Kandinsky

-Escolteu, bufons, avui, en el treball de matí, us presento un quadre d'un pintor molt, però que molt famós. Es diu Kandinsky.

-I què farem?

-Doncs, us el mireu bé, a veure si en guardeu detalls. Farem un treball semblant als bits de memòria, però avui us el donaré a peces, i es tractarà de recompondre'l. Què us sembla?

-Hi ha uns guants!

-I una escombra!

-I un globus!

-I uns llibres!

-I una pizza!

-I un badret de bduixa!

-I d'allò que es tira i torna!

-I serpentines!

-I la lluna!

-Molt bé! Esteu molt molt observadors avui. A veure com surt!

-Druzé! He peddut el fui del model del tdencaclozques!

-Però si no tenies model, rei!

-No, pedò vui dir el que m'havia de guaddar al cap, no me'n drecoddu de drez!

-Vaja, saps què? Encara m'agrada més així!

tinc això per regalar-vos

no dóno a l'abast, la feina i el curs de socorrisme(ja sé fer reanimació cardiopulmonar!) em fan anar de bòlit, el curs es fa llarg i anem de Nadal a Carnestoltes sense adonar-nos-en, però això no deixa que no pensi en aquesta finestra que tinc un xic abandonada...

hi ha dies que el cel ho diu tot, ho expressa tot i té tots els colors de la vida, dels sentiments, de les tristeses i de les esperances, hi ha colors que et semblen presagis feliços i d'altres que et recorden la fugacitat del viure, moments visuals que es pesquen al vol, quan m'he d'aturar i treure la màquina...

avui, mentre ells corrien pel bosc preparant-nos brometes per celebrar Carnestoltes, jo he badat amb aquest tronc preciós de lledoner, no recordo haver-ne vist abans un de tan imponent...

més val, però, que no us ensenyi com m'han deixat la cara, quan, després d'estirar-me a terra, han entrat en un estat de "frenesí", i embogits, moltes mans damunt meu, m'han pintat, repintat, resseguit, barrejat i empastifat amb tots els colors que tenien i bescanviaven, la meva pobre pell de la cara...uix... m'han deixat en un estat irreconeixible... vaja, ells ho trobaven fascinant, i jo m'he vist com un monstre...em deuen veure així? ai!

com la "Sarita Montiel"

amb el seu "fumando espero...", espero amb les mans lligades i sense saber què fer, sense eines i sense esperança,(valgui la contradicció), entendre on anem, que no ho entenc...

de què collons ens val anar dient entre tots ens en sortirem, si no hi ha manera de lluitar contra la involució social ni les aberracions de les accions que estan duent a terme els qui tenen ara via lliure per decidir?

si algú, de veritat, amb el cor i la raó a la mà, creu que ens en sortirem i té raons per creure-hi, no per il·lusió, no, sinó per perspectives reals, que m'ho expliqui, que jo tingui un sol motiu per seguir endavant, ni que sigui el que em deixeu...

menjar bròquil? ecssssss!

Ens arriba una flor preciosa....que mai em menjaré! -diuen ells molt convençuts-

algun diu que sí que els agrada, però que això no és un bròquil, és com un bosc d'arbres de Nadal!

Jo els dic que tinc un repte, els prometo que, si els preparo bròquil amb beixamel del meu, els agradarà... o si no me'l menjo cru!

i fem beixamel, entre tots, però, és clar, la mestra mana un xic més!

gairebé tot a punt, ells, amb compte, encara remenen amb paciència, la beixamel...

tastem? mmmhhhh, doncs és bo, de veritat és bo!

I, paraula, de 53, a 45 els ha agradat molt, però molt, l'han puntuat com un àpat excel·lent!

no és la crítica, senyors...

És ser mediocre. mediocre i barroer, mediocre barroer i per postres, no saber parlar...

Sembla que segueix aixecant polseguera la famosa gala, i sembla que la gran defensa que en fan és que, si un està a la primera línia de la feina, ha de saber acceptar les crítiques.

I tant que ens queixem del polítics, així, en general. És bo i saludable. I si no, a veure qui parla del Polònia, que no deixa cap sencer, allà tohom (i totadona) rep garrotades.

Però ho saben fer, ho fan bé, toquen on han de tocar i la corda sóna com ha de sonar. Rep el rei i rep el Papa, i rep tohom qui és d'una o altra manera personatge públic, però amb criteri.

El que s'ha de dir de la gala és que estava mal feta, mal dirigida, malescrita i pitjor expressada. Un brunyol amb totes les lletres. Ni cantant, ni ballant ni parlant. Ni els acudits eren bons. Em sembla que més d'un dels que estaven asseguts esperant l'espectacle s'hauria volgut fondre, i no pas per les crítiques, més aviat per la baixa qualitat, nul·la qualitat.

El millor que es pot dir és que semblava un mal assaig d'una paròdia tonta estudiantil. I és cert, aquests cobren abans de fer la feina, per fer-la bé. Molts també treballem per la cultura i ens han fotut de totes bandes.

Que s'ho facin mirar, que tots tots tots no som babaus.

Gaudí no es mereixia això

Perlamordedéusenyor, quina punyetera pena de "gala"

Presentadors, cantant de pena, lletra de pena, amb la cacofonia de l'any, "si ens aixequem ben d'hora ben d'hora ben d'hora"

Presentadora, fent la "xavapija" de "barna" que diu dues frases en català i una i mitja en castellà.

Convidats, que han tardat a reaccionar quan escoltaven, em sembla que atònits, una mena de versió pitjor que les gales del darrer franquisme.

Guanyadors que gairebé no sabien què dir, tret d'alguna honrosa excepció.

Una mala, horrorosa versió dels Òscars, que poc he vist, però que al costat d'això són de premi Nobel.

Una Mònica Terribas avergonyida quan la pescaven per sorpresa, la seva cara ho deia tot.

Una endogàmia tan, però tan constrenyida a poquets títols que...

Vaja, pena i de la grossa...

Perdoneu, segur que els nostres intel·lectuals, els millors, ho troben excel·lent.

Sabeu? He mirat un bocí de Piratas del Caribe. Ja em perdonareu. Si més no, els dobladors tenen gràcia, dicció i expressivitat. I dormiré tranquil·la.

casumcony.

la cara fosca (roda poètica febrer 2012)

“Així amanyagaré el teu cos...”

li deia, i s’acostava, i el pressentia

només que no hi havia als seus ulls

allò que la boca deia

ni a les mans allò que prometia

quan, amagant la mà rera l’esquena

l’únic desig que tenia

no era fer de dos cossos un,

allò que, obsessiu, perseguia

era ensorrar el meu,

a l’únic son

etern, a l’oblit profund.

(col·laboració a Itineràncies poètiques, i ja toca, massa dones mortes)

Ovidi

On siguis, cuida'ns, Ovidi!

Em va tocar tocant Mediterrani-

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català.

i ho faig a la manera de València.

i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

si la sang...

si la sang no brolla, amb tant d'enuig...

el cel ens recorda el que cal remoure

el valent lluita, no fuig!

25 ANYS SENSE FOIX

quotidià

aturo el cotxe, descanso del dia, i m'embadaleix el ritual diari, el sol es colga com cada dia, cada dia vell i nou, cada dia colors iguals, cada dia diferents, la màgia m'omple els ulls i em relaxa el cor, sense remei hi caic un dia i un altre.
vaig esperar estona, gairebé m'adormo badant i esperant la foscor primera, mentre tot es confon en un somieig de contes i follets i cuques de llum i camins perduts...

tornes a casa, la rutina, els somnis s'han esvait...fins el proper capvespre

no podràs amb nosaltres, consellera!

un dels molts pares generosos disposats a col·laborar...entén la nostra feina!

una demostració i explicació de primera...sense nens, que ens maten!

i allò que amb ganes, gust, feina i pagant de la pròpia butxaca ens hem cuinat...

avui ens ho hem menjat, amb alegria, i alguns un xic de mala cara, (ecs, no m'agrada!), però cal tastar-ho tot!

demà, tocà menjar les sardines i les arengades salades!
No podràs amb nosaltres, consellera, et fots!

No aconseguiràs que els nens tornin a avorrir l'escola!

Ep, que tot això que veuen i viuen, llavors ho ordenen i escriuen, un xic de deures per compartir amb els pares, i escriure, però sabent què escriuen.

Comunicar, competència bàsica.

Ai, sra Consellera...

Ai, que malament anirem, si seguim així...

Ai, sra Consellera...cap allà els setanta i escaig, vostè potinejava, es passejava a les aules i despatxos dels qui manaven a l'escola "Normal" de Girona. Passejava, sí, i passejava tipet i bons contactes...

Deien les males llengües que la seva plaça directa, d'aquelles que es treien en aquell temps, gràcies a les notes, era un xic sospitosa.

Ai, sra Consellera... alguns i algunes que compartien temps d'estudis amb vostè, tenien un xic la mosca al nas, per això de les notes, que ara vostè tant i tant reivindica parlant d'esforç, de l'esforç que hom suposa que hi ha de posar l'estudiant, el professor i, potser la conselleria i el govern?

Ja se sap, les males llengües, que en són de molestes... sobretot quan, oh, quin encanteri, diuen que han passat coses que porten a una noia benplantada a estalviar-se els entrebancs per accedir a una plaça de per vida.

No m'hi ficaré, però és que jo en algun dels cursos més enrere, hi era. I veia, que m'hi veig.

I cada vegada dubto més de les veritables capacitats que té vosté per una tasca tan feixuga, important i delicada com l'ensenyament, els recursos, els mètodes... I és que comentar que la mainada d'avui és fruit d'una moda dels seixanta/setanta... No parlar de la renovació pedagògica a Catalunya, farcida de moviments qualitatius, innovadors i destacats per l'escola catalana com Rosa Sensat, oblidar els grandíssims esforços que molts mestres de la meva edat hem fet per pujar a tots els carros de totes les reformes per tirar endavant... Treure'ns ajuts, recursos, augmentar-nos les ràtios, esperar que siguem xaiets conformistes que no direm res, parlar de mesures educatives sense concreció...només sacrifici pels docents, i prou.

I és que la realitat, per molt que tingui una llicenciatura en psicologia i hagi impartit matèries a la universitat, la realitat crua i dura, la coneixem nosaltres, els mestres de a peu, com ara jo. I encara que vostè digui que ha treballat en una escola, fa 20 anys no era el que és ara. El despatx i la política són llaminers, l'escola és dura. I consti que jo procuro deixar-m'hi la pell. I espero això de la conselleria d'educació. Llàstima. Una altra ocasió perduda.

Acabarem malament.

Ara, després, que ningú es queixi.