Ovidi

On siguis, cuida'ns, Ovidi!

Em va tocar tocant Mediterrani-

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català.

i ho faig a la manera de València.

i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

si la sang...

si la sang no brolla, amb tant d'enuig...

el cel ens recorda el que cal remoure

el valent lluita, no fuig!

25 ANYS SENSE FOIX

quotidià

aturo el cotxe, descanso del dia, i m'embadaleix el ritual diari, el sol es colga com cada dia, cada dia vell i nou, cada dia colors iguals, cada dia diferents, la màgia m'omple els ulls i em relaxa el cor, sense remei hi caic un dia i un altre.
vaig esperar estona, gairebé m'adormo badant i esperant la foscor primera, mentre tot es confon en un somieig de contes i follets i cuques de llum i camins perduts...

tornes a casa, la rutina, els somnis s'han esvait...fins el proper capvespre

no podràs amb nosaltres, consellera!

un dels molts pares generosos disposats a col·laborar...entén la nostra feina!

una demostració i explicació de primera...sense nens, que ens maten!

i allò que amb ganes, gust, feina i pagant de la pròpia butxaca ens hem cuinat...

avui ens ho hem menjat, amb alegria, i alguns un xic de mala cara, (ecs, no m'agrada!), però cal tastar-ho tot!

demà, tocà menjar les sardines i les arengades salades!
No podràs amb nosaltres, consellera, et fots!

No aconseguiràs que els nens tornin a avorrir l'escola!

Ep, que tot això que veuen i viuen, llavors ho ordenen i escriuen, un xic de deures per compartir amb els pares, i escriure, però sabent què escriuen.

Comunicar, competència bàsica.

Ai, sra Consellera...

Ai, que malament anirem, si seguim així...

Ai, sra Consellera...cap allà els setanta i escaig, vostè potinejava, es passejava a les aules i despatxos dels qui manaven a l'escola "Normal" de Girona. Passejava, sí, i passejava tipet i bons contactes...

Deien les males llengües que la seva plaça directa, d'aquelles que es treien en aquell temps, gràcies a les notes, era un xic sospitosa.

Ai, sra Consellera... alguns i algunes que compartien temps d'estudis amb vostè, tenien un xic la mosca al nas, per això de les notes, que ara vostè tant i tant reivindica parlant d'esforç, de l'esforç que hom suposa que hi ha de posar l'estudiant, el professor i, potser la conselleria i el govern?

Ja se sap, les males llengües, que en són de molestes... sobretot quan, oh, quin encanteri, diuen que han passat coses que porten a una noia benplantada a estalviar-se els entrebancs per accedir a una plaça de per vida.

No m'hi ficaré, però és que jo en algun dels cursos més enrere, hi era. I veia, que m'hi veig.

I cada vegada dubto més de les veritables capacitats que té vosté per una tasca tan feixuga, important i delicada com l'ensenyament, els recursos, els mètodes... I és que comentar que la mainada d'avui és fruit d'una moda dels seixanta/setanta... No parlar de la renovació pedagògica a Catalunya, farcida de moviments qualitatius, innovadors i destacats per l'escola catalana com Rosa Sensat, oblidar els grandíssims esforços que molts mestres de la meva edat hem fet per pujar a tots els carros de totes les reformes per tirar endavant... Treure'ns ajuts, recursos, augmentar-nos les ràtios, esperar que siguem xaiets conformistes que no direm res, parlar de mesures educatives sense concreció...només sacrifici pels docents, i prou.

I és que la realitat, per molt que tingui una llicenciatura en psicologia i hagi impartit matèries a la universitat, la realitat crua i dura, la coneixem nosaltres, els mestres de a peu, com ara jo. I encara que vostè digui que ha treballat en una escola, fa 20 anys no era el que és ara. El despatx i la política són llaminers, l'escola és dura. I consti que jo procuro deixar-m'hi la pell. I espero això de la conselleria d'educació. Llàstima. Una altra ocasió perduda.

Acabarem malament.

Ara, després, que ningú es queixi.

aprendre de tot a l'escola

no tenim anxoves...però sardines sí!

segon pis de peix i sal gruixuda...

primeres anotacions del procés, i...si mireu bé com escriuen...estem contentes, només tenen set anys...ah!, i com que hem guardat peix sense salar, d'aquí no res, tot farà pudor, però d'això es tracta, que entenguin què vol dir conservar...ja només ens faltarà fer d'altres tipus de conserva i menjar d'aquí ben poc!

Qui no gaudeix a l'escola, és perquè no vol!

la tribu o l'estat

Vagi per endavant, això és d'aquí

Un bocinet, per tal que ens entenguem, però em permeto aconsellar-vos la lectura.

"Si em permet la simplificació, ens cal passar d'un discurs per a la tribu a un discurs per a l'estat. La tribu parla català, veu TV3, escolta Catalunya Ràdio o RAC1 i, quan Òmnium toca el xiulet, va a la mani. La tribu s'ha enfortit amb els trenta anys de democràcia, ha guanyat consciència nacional, s'ha construït un univers simbòlic confortable. La tribu vota a les consultes, sap què va passar el 1714 i penja l'estelada al balcó. La tribu és puntcat. Fa 20 anys, la majoria de la tribu creia fermament en les possibilitats de l'autonomia per a la construcció nacional. Fa 10 anys, en començava a dubtar. Avui, la tribu ho té clar: té pressa, molta pressa."

El comparatiu i l'exemple, així com les dades, estan bé per entendre determinades situacions. Jo sóc de la tribu.

El problema tal com es desenvolupa després sembla clar. Covéncer els qui formen part de l'altra Catalunya. Malgrat tot, els de la tribu, necessitem quelcom més. Necessitem caps de la tribu que es creguin i actuïn segons els interessos bàsics de la seva gent, i en moments difícils, és quan els caps es fan, o no, creïbles.

Quan la gent de la tribu, tota, té el que cal per sobreviure, quan les necessitats bàsiques estan cobertes, (per tothom i sobretot pels més febles), quan dins la tribu regna un clima d'ajut mutu i d'actuació pel bé col·lectiu abans que pel bé individual, quan el cap i els seus consellers, (a la tribu, els savis del poble) no tenen interessos particulars (pel seu propi bé, només) i/o quan no els han venut a tribus alienes, que, sovint els poden garantir que, si es deixen segons quines condicions pel camí, els garanteixen la continuïtat del pal de manar. Ens entenem, oi?

Amb elements com aquests mai podrem garantir que la nostra tribu és model per a res, per a ningú. Amb elements com aquest, la nostra tribu és absolutament igual que qualsevol altra tribu. Perquè en moments de greus dificultats, una bona tribu és acollidora, generosa, i té cura dels seus, molta cura! Dels seus i dels que s'han acollit i integrat a la tribu. I els defensa i els protegeix, i no es ven. I mai, però mai, deixa els seus principis arraconats.

Mentre els porcs del madrid massacraven ...

jo m'escarrassava massacrant el pollastre, les salsitxes i els bolets i he fet un rostit de collons!

Casumlamarequevaparir els merengues.

Vaja, els acòlits del sonat del Mourinyo.

Chop Suey. Relats Conjunts, 50 propostes.

-I com és que no el deixes?

-No sé on anar, Rosa. Si torno a casa, el pare em dirà que la culpa és tota meva, que surto massa, que no fa per una dona casada sortir i conversar amb les amigues, que una dona ha de ser a sa casa...

-Escolta'm, per molt que t'hagis maquillat, la bufetada d'anit és veu de lluny. No pots seguir d'aquesta manera. Un dia et matarà.

-No, Rosa, si en el fons m'estima, ho sé. Però ell és d'un altre temps, només és gelosia, després ... després, quan se n'adona, se'n penedeix i m'omple de petons, m'afalaga, em fa regals. No veus quin abric tan bufó em va comprar la setmana passada?

-Però tu ets una dona lletrada, vas fer taquigrafia, et guanyaries la vida la mar de bé...i a més, sense fills, què t'obliga a viure amb algú com ell? És que no t'entenc, la veritat...

-Jo...vaja, hi ha coses, saps? Al llit...al llit m'omple, i... no sé, sé que m'estima, de veritat...

-Tu mateixa, però em sembla que, si no prens una decisió, acabaràs malament.

L'endemà, quan la Rosa la va trucar, ningú es va posar al telèfon. Cap de les dotze vegades. D'això, ja fa deu anys. Ara en tindria 35.

Spanistain (calla que si fos cert...)

He escoltat alguns comentaris sobre aquest "sujetu" que em fan venir malsons, (pare de la constitució, un gran polític del segle XX, un impulsor de la "transició modèlica") que, mentre ric amb el Crackòvia, imagino el que alguns desitgen...calla que si l'espera...

(Perdoneu la foto macabra... formava part de l'acudit)

telegrama

Per un atzar de lectura, he hagut d'explicar què és un telegrama a nens que han nascut amb el mòbil a la mà... una conversa surrealista, de veritat...

Ara, no els he ensenyat el que poso, sinó l'original. (Això és el que em ve al cap, quan sento les bajanades de l'indigne Fraga, EGD)

Em sembla que em miren com a una dona prehistòrica, em vénen ganes de fer sons estranys, picar pedres i pujar dalt d'un arbre...

encara la boira, (no pas la del meu cervell)

i encara la boira, amagant allò indigne als ulls innocents

cercant la bellesa en un miratge de matí fred

mentre s'aixeca el dia i ens torna tots els colors

bellesa enganyosa quan aguaites de lluny

el poble petit que acull encara somnis càlids

entre flassades toves i matalassos vells

el camí no l'ha solcat el ramat, encara...

d'aquí poc, sortiran al camp que ha deixat marcir

la darrera collita, per no perdre tant

dormen els amos amb un son d'esglai

amb la porta tancada al correu que amenaça

ja ni surten a veure eixir el sol, entre les boires, eternes.

i qui es pot enfadar?

Diu l'estimat Carles que no ensenyo les cartes no dient qui voto. Sí, Carles, he votat sempre els partits que em presentaven l'alternativa més a l'esquerra possible, més clar, la darrera vegada vaig votar "Des de baix" un partit petit amb una dona al capdavant.

Diu l'estimat "Porquet" que no es pot dir "et fots", que ens fotem tots, que hi ha qui creu en el missatge de CIU.

Evidentment, ho dic en sentit ampli, no que es fotin ells, ens fotem tots! Tots ens hem de fotre davant un govern que no sent cap vergonya de, amb l'excusa de dir la veritat, planejar i executar mesures que només fan de l'economia, la salut, l'ensenyament i el futur en general, un fet encara més insostenible.

Si no hi ha res més que retalls en tots els àmbits, mai de la vida l'economia remuntarà, no hi ha base sobre la que es pugui reactivar el consum ni la productivitat. Contraure encara més els serveis públics, evidentment només beneficia la gent que es poden permetre pagar per tot, i, suposant que estés bé pagar per tot, tornem a reblar el clau, la inmensa majoria no pot. Jo no puc. I bé que he pagat i molt per rebre sanitat i serveis públics, que els ho pago per endavant, coi!

Però el més fotut és que tot, però tot, està muntat per tal que siguin els sous "petits" els qui més queden impactats, la darrera amb l'augment de l'IRPF.

LLavors, no és just enfadar-se? Ens prometen que tindrem pacte fiscal, que Madrid no es farà amo dels nostres comptes, que mai pactaran amb un govern que vol fer de l'ensenyament una actuació anticontitucional, que vol centralitzar tot i acabar amb els "drets" de les comunitats autònomes (i mil exemples més) i... al cap de no res, tot són abaixades de cap al servei del govern central. No hi ha dret que un s'emprenyi?

vas votar CIU?

Ho sento, però si tenies alguna esperança en aquests "hooligans" del país, només bons per mirar per la seva butxaca, ara, repeteixo, ho sento per tú, però...

Et fots, si ets independentista!

Et fots, si ets catalanista!

Et fots si esperaves quelcom de veritat en els seus missatges!

Emprenya't, au, si realment et queda quelcom de dignitat i estima cap al teu país!

Darrera animalada convergent, avui diuen que acceptaran un

control tècnic dels comptes per part del govern central!

encantada

Al matí m'he hagut d'aturar, la boira era un xic espessa, però bonica...

Tot just despuntava el dia, però el tel lletós feia les coses més suaus, els arbres més delicats, l'herba més dolça...

A la tarda el sol ja es colgava, però encara un raig de claror feia decanar les ombres i lluir els arrossars que deixen ara podrir les tiges, així la terra s'adoba sola...

És que els "reis" em van dur una màquina de fer fotos... i un ebook (que no sé com va encara, llibre descarregat, llibre perdut!)

bressolet... (jocs pel temps actual)

Fa dies que no dic res... però ara, preparant un mini projecte amb els nens, em ve de gust ensenyar-vos a progressar en un joc universal, si us ve de gust! Resulta que el món és ple de variacions del joc de fils, i té variants individuals, en parella i en grups! Ideal per ara...

La cirereta (guinda) la posa el Guindos

ESTEU PREPARATS? SI? ESTEU ASSEGUTS? Vinga la bomba!

El ministre d'Economia, Luis de Guindos, ha anunciat que al març s'aprovarà una llei per tutelar els comptes de les comunitats. Per a que una comunitat aprovi el seu pressupost necessitarà l'autorització prèvia de l'Estat. Així ho ha explicat el ministre en una entrevista publicada a la web del Financial Times.

La nova llei "establirà estrictres instruments de control sobre els pressupostos de les regions", afirma De Guindos a l'entrevista. "Seran controls a priori. Abans d'aprovar els pressupostos hauran de rebre la llum verda del govern central".

si s'ha de ser burro...

Encara que sigui d'UGT, i que els nostres sindicats siguin una mica molt aigualits, avui, el Sr Álvarez diu:

"Para Josep Maria Álvarez retener el IRPF de una cosa que no has pagado es un delito que lo han solucionado con un crédito al 6% de interés" (extret d'aquí)

O sigui, que a més de haver de pagar com està manat, el molt babau, s'haurà de gastar el que suposadament volia estalviar pagant interessos... Clar que, el que ens anem acostumant que, aquest govern dels millors, té un cap que parla com qui fa teatre, amb una dialèctica curosa, i té al darrera una colla de babaus, que "paqué"! Desde les despese inútils per regular el PIRMI, a la darrera barrabassada de dir que segons les situacions econòmiques personals, pagarem o no un euro per recepta, n'hi ha per sucar pa! Quant hauran d'invertir en hores i personar per poder esbrinar qui cobra què en cada moment? I, com sempre, els fotuts serem els qui tenim una nòmina controlada mensualment, els qui no podem (ni volem) fotre ningú amb negocis bruts o caler negre.

Au, va, aneu a la mina a pencar, allà podreu fer servir un pèndol per "si l'encerto l'endevino", colla d'ineptes!

I per cert, un dia d'aquests, quan no pugui més, us explicaré com va pujar en la seva cursa cap al poder la senyora Rigau...(és que la coneixia)

on anirem a parar...

Després de molt mastegar la meva terrible venjança, em posaré "borde" si segueixen així i potser, ja veurem, potser jo també llançaré una proposta semblant, quasi bessona, a la del copagament o euro per recepta (que és recopagament, jo pago un % important per la meva medicació)

Bé, on anava. Congelats els nostres sous des del temps de la picor, apujant-se després un misèrrim 2,5%, i recongelats altra vegada, afegint l'aplicació de les retallades i sota amenaça de més retall, em sembla que faré un crida. El temps que dedico a l'escola i als nens no em reca gens, sabeu que m'agrada.

Però puc tocar el voraviu si demano un euro simbòlic per correcció de determinats paquets, és a dir, tota la feina que m'enduc a casa, que us asseguro que és molta.

Puc tocar el voraviu si demano un euro per cada unitat de programació que he de revisar, refer, actualitzar i adequar a les individualitats, cosa que també he de fer a casa.

Puc demanar un altre euro per totes i cadascuna de les hores que m'estic barallant amb el programari que no funciona. Tot plegat multiplicat per 26 alumnes, és un "pico", oi?

Què, per demanar que no quedi, no? Si no ens espavilem, arribarà el dia que haurem de pagar per poder treballar!

desitgem-nos...

que siguem rics en anhels de canvi,

que tinguem dolls de salut i companyia,

que recuperem el valor de ser més que no pas de tenir

que si som, sabrem lluitar, sabrem aixecar-nos, sabrem defensar-nos

que si som, podem mirar-nos als ulls sense vergonya, amb el cor tranquil...

jo sempre he cregut que el temps (curt o llarg), posa tothom al seu lloc...

aquests que ara ens humilien, ens aixafen, ens esclavitzen, trobaran més del que han sembrat, més ràbia, més misèria, més càstig, més soledat...

que ens acompanyin els qui estimem,

que cada dia trobem un petit bri d'esperança en la pròpia força,

que no ens falti l'amor!

I CAMINEM PER PODER SER, I VOLEM SER PER CAMINAR! BON FUTUR!

un darrera pregunta abans de demà

Em sembla de conya que hi hagi imputació pel sr Urdangarín. Trobo que és de calaix allò de que "qui la fa la paga", però, algú em podria dir qui agombola tant i tant bé sota l'ala el sr Millet, que encara corre tan ample sense que ningú faci res per posar-lo al seu lloc, a la garjola?

Com pot ser que es vagi sabent més del Sr Camps i els seus "xanxullos" i els catalanets ens hàgim d'empassar amb patates el cas Millet Montull? Quina mà hi ha al darrera? Potser la de les tisores?

"els de l'orient no roben coses a la gent"

encara que soni a costum carrincló, no m'he sabut tancar a pany i clau, he hagut de sortir, pensar els detalls, i el dia que el rei feia veure que passava comptes, jo comptava el que podia estalviar, però sense perdre el detall de comprar allò que sé que els il·lusiona, o el que els cal, els he fet esperar per aquests dies...

són grans, i encara volen saber quina sorpresa els reservo...

tan grans, i encara esperen el matí de reis... amb les quatre barres i la falç i el martell pintats amb tippex o rascats al taulell de fusta on de més petits feien els deures...

tan grans, i la il·lusió dels reis no els la treu ningú, i això que saben que els caurà allò que necessiten...

és ben maco ser mare, també per això, quan fins per un parell de mitjons tens una abraçada!

(el que em fot és que, a casa meva, el proveidor reial només sóc jo, casumlolla...)

encara sobre el tió...

Un amic m'ha enviat una pel·licula casolana dels nens d'una escola fent cagar el tió.

La impressió d'avui hauré de servar-la, ben guardadeta per si de cas se m'acut enfadar-me quan fem cagar el tió a l'escola. I també per d'altres moments.

Imatge: rotllana de nens, repartiment de pals, un tionet damunt d'una taula.

Acció: mestres i famílies col·laboradores intentant silenciar un xic la trepa per poder iniciar el cant.

Imatge paral·lela: Ulls oberts i boca riallera (però alhora pareix que són depredadors a punt d'encalçar la presa), bastó ben agafat i amunt (amunt les armes)

Acció: Comença la cançó, comencen les garrotades.

Imatge paral·lela: Abraonament agressiu d'una munió de braços i mans armats de garrot damunt la soca que tremola inestable.

Acció: Les mestres es pregunten si ja hi ha cagarada, els nens es llancen estirant la roba, la manta i, uns damunt dels altres, estiren els paquets corrent aquí i allà per estripar els papers d'embolcall.

Imatge paral·lela: Dues criatures s'esbatussen estirant el mateix paquet.

Imatge per la història: Mentre hi ha un desgabell general (com en tota cagada col·lectiva de tió), un infant seu sol al costat de la paret, guaitant atònit l'espectacle, però la càmera no s'acosta prou per esbrinar l'autèntica expressió dels seus ulls. Sorpresa? Disgust? Tristesa? Espectació? Paciència infinita?

Podríem dir que, en segons quins moments, la naturalesa de l'espècie humana ja es pot percebre?

el meu tió...

Deixa per vosaltres, que sempre sou a prop, moltes abraçades, petons, desig d'un futur amable, salut i feina, i caliu d'amics i família.

Deixa un munt de carbó i cagarades de veritat, per tota la "gentussa", els malànimes, els lladregots que ens governen, així se'ls endugui la tramuntana i els deixi a l'Antàrtida, on el seu cor de gel ajudarà a minvar l'escalfament global.

Salut, sort i pau a la bona gent!

Independència, és el somni, justícia és el camí, fermesa és la recepta, voluntat és el tarannà i l'actitud. Això pel 2012?