28 juliol 2014

vergonya

...em fa vergonya entrar en aquesta casa desendreçada i plena de pols...
-no tinc cap excusa, ja sé que no cal donar-ne-
...però m'enyoro del veinatge, què hi farem!



No cal que us digui que em dedico a d'altres coses, i moltes de la meva feina, hem entrat en un vòrtex d'innovació escolar que, de moment, a mi no em resulta nou (no és fatxenderia), però com que és un projecte d'escola, em toca pencar i molt.



I a més, he tornat a pintar, per mi uns girasols preciosos. Clar que són els meus primers...
al vespre us els ensenyo.
repeteixo, m'enyorava

01 juny 2014

sense títol


Et veig en el ple renaixement de la teva ignomínia
ningú que hagi vist la teva maldat 
tornarà a tenir els ulls alegres
ni l'esperança...
Assassí d'il·lusions, destí cruel pagat d'antuvi,
hi haurà també per tu una mort certa i una agonia llarga.

24 maig 2014

Alimentar porcs. (pensaments des del Badiu dels Micacos)

Allà, ell ens diu que és independentista.
Ja ho sé que molts m'esclafareu el cap, però ara mateix i per mi, aquesta paraula no vol dir gaire res. Em coneixeu i sabeu de la meva catalanitat. No sóc res més. Aquell país al meu cap no té cap altre significat que el colonitzador. Però tinc un problema greu. Els missatges d'aquestes diades electoralistes m'han fet pena. Molta pena. Els mateixos mudats de vestit i corbata, els mateixos arguments, el mateix rosari de queixes sense que cap d'ells sigui capaç de posar-se a fer la feina necessària.

D'acord. Ja som independents. I què? 
Els sento, els veig, i sé que ens enganyen. Elits de govern que també de diners que es van pasant els càrrecs. No tots, potser, però la gran majoria. Se me'n fot alimentar un porc català o un castellà o un alemany. El que no vull és seguir alimentant porcs.

És que no me'n refio gens de les seves paraules. Són les mateixes que hom escolta arreu d'Europa, o molt semblants, sense que ningú es plantegi que la necessitat urgent és una altra. A mi se me'n fot un rave de quina de tipus governa, de quin és el seu nom, si el que fa és el mateix. La sagnia d'aturats, la vida en equilibri damunt d'una corda cada cop més fluixa, la misèria que s'amplia mentre que creix exponencialment la riquesa per cada cop menys rics/lladres, que són molt més rics i molt més lladres. Sí, i ho fan abaratint la feina i la vida de més gent que no compten/comptem per res.

Una merda molt grossa, això és el que em surt quan els escolto. I la ràbia que em fan quan els veig. I els seus sopars al cercle del que sigui, taules ben parades, obscenitat que no pot sortir als mitjans, sisplau. Que treballin més i xerrin menys, que no els podem fer fora d'una punyetera vegada? Són una colla de brètols, gairebé tots. I cada vegada més, em sento amb ganes de repartir llenya de la grossa. De veritat, encara que em tanquin, o la fem grossa o no ens en sortirem. I no parlo només dels catalans. Parlo de la bona gent d'arreu.

22 maig 2014

amiga, estimada, valenta, va per tu.

Sé que no t'agradarà, però intentaré no deixar massa pistes.
El meu cap volta, rumia, volta i es perd al bosc dels desitjos.
L'altre dia, no fa gaire, vaig fer unes colònies amb els nens. L'eix eren els animals i les emocions. Vaig estar relaxada i tranquil·la, però et vaig tenir present, ni sé el perquè, Et desitjava aquella màgia, et volia entaforada a la meva butxaca gaudint d'uns moments de sortir de les pròpies pors i d'entrada en les acceptacions.
LLavors vaig pensar,
-calla, burra, si ella és un crak, en això de les acceptacions!-
La meva pobre ànima va seguint, com pot, les giragonses del meu cap i el meu cor s'entossudeix a voler plorar.
Jo prou que m'hi escarrasso. Però sembla que aquest any només ens duu bofetades, clatellots, mastegots fuetades i alguna punyalada que no saps com entomar. Llavors, fins ahir, sovint els meus pensaments volaven prop de la torre Galatea, prop de la màgia de la nostra ciutat comuna i et recordava ferma, valenta tot i que amb el cor ferit.
Ara, avui, el tens fet a miques.
Sé que hi ha al teu voltant sobretot dues persones (i més) que t'ajuden a recollir bocins i recomposar una vida.
Però et penso, et sé a prop i voldria que els déus et regalessin un àngel, el que ja no tens, per sempre més al teu costat. No pas com una ombra, no. Un àngel ben present que et seguís amanyagant, que et digués que ets la dona més maca del món, i que et fes pessigolletes per adormir-te a la nit, amb un petó a cau d'orella.
Per si de cas el bosc màgic em va deixar una fada, te la faig arribar amb instruccions concretes.

"jo hi sóc, només si tu vols ser-hi, no hi  ha altra veritat..."

03 març 2014

l'orgull de ser de dretes (millor extremes)

Posem que parlem d'aqui, de Veneçuela, d'Ucraïna, d'on vulgueu... Si hi ha lluita de poder, la dreta mai mai mai té por de res.
Sense cap vergonya, no només criden i s'apoderen de la paraula democràcia, sinó que fan servir les mentides més fastigoses en tots els mitjans possibles. Fills molts d'ells de classes que sempre han tingut el poder, mai deixaran que els "treballadors, els de baixa classe social, els proletaris si ets a Rússia (o qualsevol de les ex rússies) tinguin a les mans el govern d'un país. Perdent els seus drets de sempre, els de la classe alta, munten sense vergonya, manis a tort i a dret, amb tota l'eufòria dels primerencs adolescents que mai les havien fet.

Avui, llegint el diari, veig una dona plorosa, es diu disposada a defensar la revolta de Maidan fins a les darrreres conseqüències. Un jovenet, armat  i amb un rosari de perles blanques, ho deixa tot i es posa a lluitar contra la repressió russa. A sang i fetge:


“Lo que pasó en Crimea es una provocación”, exclama un chico que dice llamarse Sergei, de 18 años. Del bolsillo de su traje de camuflaje asoma un walkie talkie, y del otro le cuelga un rosario de plástico blanco. Lleva rodilleras y protecciones como de policía antidisturbios. Él ya es veterano del Sector de Derecha. Lleva una barra de metal y del otro bolsillo asoma un martillo. Su compañero Yuri, de 30, afirma: “Estamos preparados para actuar en cualquier situación”, afirma. “Las nuevas autoridades no han dado una respuesta lo suficientemente contundente, por eso cada minuto se nos une gente”.


El problema és que aquesta gent són, aquests sí, extremistes de dretes de veritat, Sense complexos. I van a totes. Aquí no compta que els utilitzin, aquí no recorden que Europa està fins al coll de merda i que EEUU lidera el joc brut amb disfressa de democràcia. I ens farem mal.

Igual que aquí. On arriba la dreta sense cap vergonya? On calgui, i amb la disfressa que calgui.


Arriba a la izquierda: Tuitera opositora Daniela Frías divulga una foto de una supuesta estudiante venezolana a punto de llorar, tratando de abrazar a un policía. ”Tú y yo somos venezolanos, mi pana”, dice el texto del tuit.
Derecha:  La imagen en realidad corresponde a hechos ocurridos en Bulgaria en el año 2013


Arriba a izquierda: Tuiteros opositores presentan imagen de supuesta estudiante venezolana tomada por el cuello y siendo arrastrada por guardias nacionales. “Que esta foto dé la vuelta al mundo”.
Derecha: La imagen corresponde a estudiantes reprimidos en Chile en octubre de 2011

25 febrer 2014

carnaval (de carn)



qui sap...
potser si acabem en carn viva
els crits refaran consciències
i la humanitat que encara ens queda
tornarà a ser
humana 
mirant més enllà d'un mateix
i havent perdut tot
sense res més a perdre
serem capaços
de trepitjar vestits de mudar
pagats amb diners tacats de sang robada


05 febrer 2014

em sento del segle XIX



i em perdria en aquesta mena de bosc espès
sabent que potser aquí
escaparia d'enganys i malastrugances
i qui sap, hi hauria somnis màgics?

26 gener 2014

un camí minat

El missatge del nou cabdill (d'ahir amb els seus okupes) em torna a unes èpoques del Nodo.
Mai, ni en el més absurd dels malsons, m'hagués imaginat escoltar/llegir les declaracions del neofeixista Rajoy, les seves Eves Braun i els seus Mengeles.
L'espectacle de la seva arribada a les terres ocupades i el missatge que expressa estil decimonònic, són per denunciar com un atemptat als drets humans. O ens aixequem en franca i valenta rebel·lió, revolta o com li volguem dir, o això serà un dels pitjors malsons en el que ens tocarà viure o morir, (segons l'edat)

04 gener 2014

deu ser que m' enyoro




La foto és dolentota, feta amb l'instagram del tfn i només en surt una part.

Però els colors que surten em diuen que sí, que dec enyorar una cosa més viva, més alegre, més...

Això és una primera passada, però em sento millor quan recupero cert desig de moure'm...

Serà que penso que cal embranzida pel que s'acosta?

01 gener 2014

no he celebrat res, però desitjo celebrar

desitjo una nova primavera en tot allò intangible
desitjo reprendre els contactes que he deixat perdre
desitjo deixar-me estimar 
i estimar més que no pas sentir ràbia
desitjo veure créixer nous plançons
al jardí de les idees
desitjo retrobar alegries petites
desitjo salut i força per regalar
desitjo tenir fe en les persones
desitjo encomanar pau
desitjo fer flaire de companyonia
desitjo que, si hi ha un déu,
qualsevol que sigui el seu nom,
sigui ell qui s'encarregui
de fer justícia divina 
car no em vull ennegrir el cor d'ira
desitjo saber com et sents
i que em trobis, si et cal una mà amiga.

per un 2014 en lluita

preparem-nos, ferms els peus a terra i sentits els ideals, 
preparem-nos.
han fet servir els darrers anys per desarmar-nos de drets, de dignitat, d'igualtat,
ens volen esclaus i pobres, incults i mendicant la seva gràcia.
preparem-nos, amb la darrera arma, cal lluitar.







31 desembre 2013

Relats Conjunts. Origens i finals


-A veure, si em fas un disseny que m’agradi com a símbol del califat, seràs lliure.
-Quants colors puc fer servir?
-La peça és vermella. Un altre color i prou.
-Doncs... que em deixaríeu veure la cuina?
-La cuina? I ara, que no veus on som? Mengem el que es pot caçar o robar, i...
-Que teniu safrà?
-D’això en tenim sempre, saps que la cúrcuma ens manté rejovenits...
-Mireu, una colla de barres grogues i ja està, vaig fent, eh?
-Una colla? Quantes?
-Anar fent, groc, vermell, groc, vermell, groc...
-Ep, ep, ep, para el carro! Una al mig i prou, que estem d’estalvis!

30 desembre 2013

sense nom







recupero els pinzells,
em poso a mirar l'enllà
més, més enllà
des de la cambra fosca dels somnis...

27 desembre 2013

així, ara mateix


m'he descobert enmig de tants embussos
que he dormit, maldestrament, només rodant
com un ase a la sínia, rodant, rodant...
sense saber ni cap on, ni perquè, ni fins quan...

finalment, enlloc de deixar-me acabar d'abatre,
he reprès poc a poquet i amb pas vacil·lant
un camí per començar a fer endreça
tot i que les ànsies són encara allò que cal combatre
cal estar a punt per quan el temps se'ns endugui
i les portes s'acabin tancant.

de moment sóc dins el meu cap
llençant supèrflues o inútils deixalles
que el fet de viure m'ha anat deixant....

01 desembre 2013

allò que fou





allò que fou i el temps s'emporta
ens deixa un pòsit de tristor

el temps ens fa llençar les pells
i ens obre a mitges un altre món
que a força de ser-ho es viu més fosc

de les vides cansades, però viscudes,
amb tant d'alè que el vent s'ha endut...
pot ser que només en quedin les sabates?


20 novembre 2013

reciclant paradeta de tardor



Caputxons d'aglans que duraran tot l'any.

Propera exposició.

Les restes dels aglans i un xic de llana i feltre desfilat...què tal?

17 novembre 2013

petit projecte



Calendari d'advent d'estar per casa i de baix pressupost.


Les escoles italianes són una font d'eterna inspiració!


Gràcies Valentina!

16 novembre 2013

A veure si trobes la fulla que ens uneix

 Tardor acolorida
per amagar d'altres desenganys...
i ells, pobrissons, què en saben?

el fotògraf






L'autor fa fotografies artístiques.
És filipí.


No sé com es pot fer art vivint en la constant tragèdia, però es veu que un s'acostuma a tot....

10 novembre 2013

l'adéu definitiu

No puc posar-me al lloc dels pares, germà, oncles, tietes... que ja des de dilluns s'han anat acomiadant de tu. 


Els teus amics i companys d'escola, de futbol, i molts somiatruites, ens/ s'aferraven a allò dels miracles possibles...



Molts missatges de suport, moltes paraules boniques que surten de bons cors. Malgrat tot, la crua realitat és que deixes la vida amb només 16 anyets. Deu ser que quan toca, toca, com diu la gent, per molt injust que sigui.



Allà on siguis, Adrià, cuida'ns. De moment, per molt que diguin, hi ha desconsol. 

09 novembre 2013

02 novembre 2013


Asseguts al banc de la vida
enclotats en el més fosc dels malsons
cuitem a prémer fort la mà amiga
que ens agomboli en la curta o llarga caiguda
a l'obscur fons
mort i vida
l'amor