18 de maig 2013

tarda vora el canal (dedicat com a felicitació tardana a la Carme)

Això que faig, és un xic d'encomanament de molts. Passo estones fent coses que abans mai feia. La Carme, que ha celebrat 6 anys de blog, em va fer encomanar aficions i em vaig embolicar amb el paint. Gràcies a ella, també, vaig començar a escriure molta més poesia. Per mi és una persona especial, com uns quants blogaires que, tot i que no em tenen als comentaris, els sento molt molt meus. Això és cansament? No, és la vida d'ençà que tot va com va. I ara em dedico als projectes de quadres i al gos, que ens ha canviat l'humor a tots els de casa!

La feina s'està definint, potser no ben bé com m'agradaria. 
Però sí que reflecteix l'humor tristoi dels darrers temps, quan sabem que tot està canviant cap a un inexorable final d'alguna cosa que ens feia un xic més feliços.
Caldrà encara donar vida a l'esboç dels caminants, que de moment són ombres, com ara jo. I potser si hauré d'acceptar la foto del Paseante! I perquè no, posar-hi un gos!

17 de maig 2013

de feixistes, nazis i salafistes

Sóc a casa. Tinc una migranya d'aquelles que fan època, però ara he aixecat el cap i, he fullejat el diari (no fulejat, mirat virtualment)
Diu que el noi aquell, el Ziani, ja està expulsat, sembla, però no saben on localitzar-lo. I llavors em poso a buscar salafisme i, tot i les simplificacions i la mirada occidental que ens caracteritza, em ve al cap l'homenatje als voluntaris de la "División Azul" que van combatre amb Hitler homenatjats ahir. I el perdó a la Infanta. I el Bàrcenas corrent lliure. I el sàtrapa Rajoy darrere el plasma sense dir res coherent, zombi més que mai.
Segueixo el meu fil boig de pensament, dopat amb iboprufens i enantyums i si sabés escriure, si sabés realment expressar els lligams que mentalment veig tan clars, em pregunto si no seria de lògica pura i dura expulsar tots els peperus i afins que governen, i van aconseguint com rates, rosegar i enfonsar els febles fonaments democràtics de les espanyes. 
Que aixequi la mà qui no vegi en les politiques ideològiques que s'extenen el retorn als cinquanta, sense assassinats després de judicis sumaríssims per atemptar contra el règim, de moment. 
No entenc de cap manera que no hi hagi una plaga de depressions. La sanitat a la merda, l'educació segrestada pel règim, els drets dels treballadors convertits en fum i els joves sense futur. I escoltem que ens cal resar que tranquilitza i que cal vestir amb decència per no provocar.
Qui em critiqui els qui es posen les mans al cap per l'ús del mocador o el burka, ui els progres opinadors, me'l menjo. Qui escolti la Joani dels collons vivint pagada per EEUU criticar qua a Cuba et persegueixen per opinar, el convido a viure aquí desnonat uns quants anys.

Puta merda, tenim el que ens mereixem?  

13 de maig 2013

esperant pluja...

Nou projecte (40 x 80)..."esperant tempesta"
Només té capa cel i barrejat amb espàtula a l'espera de l'assecat. Falten un parell d'arbres, les canyes, les plantes i un parell de caminants a veure què en quedarà al final... (foto ben torta)




12 de maig 2013

llegit als diaris (tonteria)

"leche, LAPAO, avellanas y assuuuucaaaaaaaaaaaaaaaaar" !!*!!

Proposo que la Generalitat empri d'ara endavant la denominació de LAPUTA per referir-se a la Llengua Aliena Preferida per l'Unionisme Tarat dels Anormals. 

Amb alguna cosa ens hem de consolar...

10 de maig 2013

ànims, estimada...

Un mes de patiment esperant arribar a la sala d'operacions. Tenies pressa, teníem tots molta pressa. Sabies que el temps jugava a la contra i malgrat tot, has sapigut ser valenta, i riure i fer bromes.

Fins i tot has vingut a l'escola i hi ha hagut dinar de bons desigs.

Ara m'acaba d'arribar el missatge. Operació feta. Els que t'estimem estem un xic més tranquils.



Comença el llarg viatge cap a la festa de retorn. Esperem totes i tots aquesta festa.
Serà un camí dur, llarg, però el veig ple d'esperança i espero que te la sabrem transmetre. Aquesta finestra oberta a l'espai virtual, serà amb tu cada dia amb els ànims de tothom. I no pateixis, el teu fill Omar no estarà mai sol.


09 de maig 2013

COLLONADES


Algú sap els límits d'aquesta ofensiva sagnant?
No, guillotina no, definitivament desobediència civil total. 
Estem governats per gent que hauria de ser al psiquiàtric lligat de mans i peus.
I lobotomitzats.



07 de maig 2013

pesadeta que sóc...

Si el potinejo més, em temo que pesarà tres quintars. Ja hi ha sorra barrejada amb els olis arreu. Així es queda, de moment. No sé com fer ombres amb tanta sorra! La textura està bé, per provar, però és tramposa!



05 de maig 2013

miserables

I no explico el que fan amb dependents que encara són criatures, que són els qui tinc propers...



el llenço o ... què faig?


Ara ja té la sorra, aquesta és de Veneçuela. Després de deixar-hi els nervis, fent pastetes, encara he de donar color a les ombres. I n'estic ben cansada. Em semblava que seria bonic amb textura de veritat, amb la sorra barrejada amb l'oli però...


04 de maig 2013

Hitler se entera de que lo han comparado con el nacionalismo catalán

No digueu que no és bo!!!
Apaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Toma TELEMADRIZZZZZZZZZZZZ

girem la truita

No sé com ho tenim a casa, però al país del costat, la resistència està preparada.
I ja es hora de girar la truita, que, com deia un, els de sota, estem molt molt cremats.

Què ens passa, als catalans? On hem guardat la nostra rauxa? Vinga que el seny ens està matant i si seguim així no en quedarà cap de testimoni.





01 de maig 2013

30 d’abril 2013

sense paraules

No sé qui mou el món, però ja hem caigut a l'abisme i
no entenc com seguim entumits mirant com ens amputen cada dia un bocí més de carn...
Demà, potser sola, picaré la cassola del balcó estant.

24 d’abril 2013

Relats Conjunts. Sessió contínua


Aquella sessió va ser un despropòsit des del primer moment.
La noia, desmenjada i curiosa, només volia saber quan cobraria per la sessió, i no podia treure els ulls del paper del contracte rebregat. Li havia costat déu i ajuda embotir-se en aquell vestit llogat, i es sentia com un paó reial amb aquell recoi de diadema de plomes.
Per la seva banda, el suposat pintor, no havia tingut pas més sort. Les mitges li anaven balderes i li queien. El ridícul coset l'emprenyava a base de bé i aquella mena de corsé el feia sentir com una dama de primers de segle. Per no dir res dels bombatxos. Desitjava que la seva xicota no tingués l'acudit de passar a veure l'escena. Va aconseguir gargotejar quatre guixots blavosos, mentre de cua d'ull llegia l'Ara. L'esquena li feia mal, tenia el braç tot entumit i estava tip de sentir nens ploriquejant i fru frus de faldilles, sospirs de cansament i ooooooooooooohs, dels passants que miraven. Sort que no li veien la cara de fàstic.

Qui carai havia tingut la brillant idea de canviar els pessebres vivents per recrear el món artístic de la pintura europea? I tot per quatre euros malcomptats. Coi de crisi.

ensorrats


mentre el barça s'ensorrava, jo posava els meus esforços en intentar treballar a les Medes...i posava sorra, però sorra de veritat, vinguda de Rapa Nuí, a veure quin efecte fa... pintar a l'oli té avantatges, vas fent i desfent i, si cal, el llences! Ara, ja no té núvols, que resulta que l'holandès i el mèdium normal no fan bona parella... 
tot això esperant què ens depara la propera ensorrada de dignitats que els impresentables peperus ens tenen guardat per aquest divendres... si pogués, seria a Madrid encerclant el congrés,  no entenc com ens queda tant i tant servilisme... si estem ensorrats fins al coll...
vull dir, però que parlo dels peperus, però tampoc veig gaire res de bo a casa nostra, la veritat...




23 d’abril 2013

reivindicant...


cavaller de bona terra o mestressa feinera,
metge, mestra, paleta o infermera,
doctor de qualsevol saber o desnonat pels monstres
que esperen, afamats les engrunes del sou migrat
o anorrear la nostra vida escadussera...

digues prou i planta cara, que de dracs en tenim tots
però ara mateix, la nostra fera
té la ruta definida, i l’arsenal a punt, a l’espera
per clavar l’estocada final...
i cal definir molt bé la bèstia, i fer-ne sang
que ja no ens queda gaire res, estripa’t la ceguesa
i lluita per anar endavant, sempre endavant,
prou de ser orbs,
que ells vénen forts i ferotges, esclafant!

21 d’abril 2013

Nou projecte (un xic fallit de moment)


Un vespre de feina per fer el primer pas... Però serà més llarg que el judici de la trama Gurtel, em temo...


sense comentaris


20 d’abril 2013

Sant Jordi's Boys




"CAPTURAT!!! La cacera s'ha acabat. 
La recerca s'ha completat. 
El terror s'ha acabat.
I la justícia ha guanyat. 
El sospitós està detingut", 

Amb pena per la gent, muntatge americà dels de traca i mocador.
Quan aprendran/em a fer croades també/millor per matar altres dracs, dracs que tenen atemorits, paralitzats, bojos de por del demà a milions de persones? 
No sé, potser morir de bomba és més important que morir o que et matin una mica cada dia, que matin el futur de tot un poble.

18 d’abril 2013

un matí dels que em fan feliç

 una sort que ahir va recaure només en el nostre grup, d'entre tot catalunya, ho sento si teniu envegiques...
 recuperació i alliberament de la tortuga d'estany autòctona a la bassa d'en Boada
 pobretes, de moment semblen teledirigides, però cal poder-les controlar, que els depredadors són poderosos...
 per molta cura que hi posaven els infants a l'hora de portar-les al que serà el seu hàbitat d'origen... algunes reculaven!
 mentrestant, apreníem amb la gent del centre de recuperació de tortugues de l'Albera
 mira-la, la veus?
 segur, estàs segur/a que la veus?
 aquesta recula...
Ara viuran aquí, que són margeroles, enmig dels canyissos humits de la bassa d'en Boada.
Prop del Montgrí. Ja sé on aniré a passejar alguna tarda....

16 d’abril 2013

fer-se gran

deixo aquí el meu sentir dels darrers dies, sense pensar en cap resposta, que no n'hi ha...
el pitjor de fer-se gran, és veure i viure com les persones estimades que t'envolten van vivint situacions de malaltia, de pèrdues familiars inconsolables, de tristeses que no tenen explicació...
el pitjor de fer-se gran és adonar-te que no tens gaire res més a viure que més tristeses, i el goig és poder ser encara el suport mentre el cos aguanti...

13 d’abril 2013

data de caducitat

Repassant diaris, he recordat això que es va proposar de retardar la data de caducitat de molts aliments. Reconec que, quan jo era petita, els iogurts estaven posats de qualsevol manera i de data no n'hi havia. Si de cas, en obrir-los t'adonaves de quelcom estrany.
Però avui, bo i mirant la botiga, la gent que entra i com hem de cuidar a casa el nostre producte -quan preparem per exemple els llibrets de llom, pernil dolç i formatge, sabem que o es venen  el cap de setmana o van a consum propi- pensava, deia, que això és una altra mesura que beneficiarà de molt les grans superfícies en detriment dels petits.
Un gran enmagatzament, comprat per ells a millor preu, i més competència a molt menys cost. 
I sent recargolada, i d'acord amb un periodista,  menys aportacions als bancs d'aliments, que ara poden recollir de franc productes a punt de caducar. Bonic, oi? Visca la pobresa.

10 d’abril 2013

l'endemà...

l'endemà (posada en d'altres pensaments, joan, iruna), arribes a casa i reprens una cosa començada que semblava que no podries acabar, i fas la segona capa, i pren un xic de forma, i penses potser l'acabaré i...i trobes la manera de fugir de les tristeses...
aisenyordéumeu, això també és terapèutic...



09 d’abril 2013

quan arriba la vesprada...

després d'una lluita  amb poquetes alegries, i amb moltes frustracions, amb força soledat i converses menudes quan hi ha sort... amb dies girats que només accepten somriures i cap feina, amb oblits perseverants enlloc d'esforç... quan decideixes que no val la pena fer mala cara, que no servirà de res...

jo, que deia que mai, mai, mai... i ara, com més va, més ens entenem... millor que amb mooooooooltes persones (grans). 

08 d’abril 2013

el racó de les andròmines

Alguna idea? Casa  meva és petita, molt petita. I amb la dèria del llegir, ja no hi havia ni un espai buit, hi ha llibres fins i tot al garatge.
I ara, amb la fogarada de pintar (de tot en diuen pintar!!!!), el merder s'acumula...


Espero que no duri gaire la fal·lera, vaja, tret del cas gairebé impossible que acabés inspirada per les musses, podent col·locar alguna d'aquestes coses i trobés la manera de ser fastigosament rica, cosa que no passarà...