13 de desembre 2020

Desdibuixat

Em perdo entre les boires invisibles de la por.

M he desdibuixat sense perdre essències, però tinc el desig barrejat amb la ràbia, el plor amb les paraules i la sang no sap què dir-me.

M'han deixat sense objectius, m'han tancat dins un cercle de repressions, em fa por retrobar-me quan ja no em quedin forces.

Perdre il·lusió és fer una mutació cap a un ésser més semblant a una vaca que a una dona. Rumio, mastego les meves sospites de com ens manipulen i callo.

Ja fa dies que no camino mirant cel o camps. Tot és moll i tan coix va el gos com jo.

Tancada a casa, fent just allò inevitable, sóc com una màquina vella sense piles.


2 comentaris:

sa lluna ha dit...

Així estem tots, bé no sé si tots, jo m'hi sento. Van passant els dies i és pitjor que una quaresma sense fi. Intento canviar rutines però acabo per deixar-ho tot a mitges o fent-ho amb desgana... Ànims i salut!

Aferradetes ben dolces, nina.

XeXu ha dit...

Són moments en els que aflora la frustració, és inevitable. De motius, no ens en falten. Però tot passarà, tot. Pandèmies, cansament, malestar polític, tot el que t'afligeixi s'acabarà. I cal estar preparat per quan s'hagi de tornar a agafar les regnes.