20 de gener 2019

Lliris pansits

Seguim tossudament alçats, sí.
Només hi ha una diferència terrible. Com deia l'innomenable, el camí fa pujada i anem a peu. A peu i descalços, que se'ns van menjant les soles i els mitjons de tant camí i tanta pujada. Perdoneu-me els fidels, però hi ha gent a qui li he perdut tota l'estima. 
Diuen, i penso que és ben cert, que és en situacions de crisi quan cal ser valent i mesell. No pots traïr la teva ànima, la teva terra, les teves arrels. No pots, encara que tu, bonifaci, potser penses que millor tenir pau i viure tranquil. Encara que jo, tossuda, m'hagi de menjar els mals instints que em desvetllen. Hauré de semblar ben pacifista. I, ho sento, però sempre som els mateixos gossos els qui parem l'esquena. Ja no m'hi sento bé, anant amb el ram a la mà. El lliri s'ha pansit, igual que jo. I si després del lliri no tenim una bona reserva de bitxos picants, rabiüts, se'ns menjaran. De fet, ja se'ns mengen, oi? Doncs vinga. A segar cadenes.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Sí, sí, a segar cadenes, però si no som tots a la una p, ens fem més febles.
Només tots, els més de dos milions tenim força per fer coses, si no hi som tots no sé si ens en sortirem.
No puc entendre que haguem deixat malmetre la utitat que teníem.
Els lliris es panseixen, ja és ben veirtat...

XeXu ha dit...

Estem en una situació complicada, ens han descavalcat i ens està costant trobar el camí de nou. Tinc la impressió que sense una classe política que planti cara novament, el carrer no aconsegueix res alçant-se perquè no tenen el suport de qui mana. Potser és massa d'hora i ens hem de recompondre una mica abans de buscar un altre moment, però ens van posar a dins el 'tenim pressa' i ara ens és molt incòmode viure en aquest 'no res' que se'ns menja per dins. No tinc respostes, ja m'agradaria.

Elfreelang ha dit...

vivim temps molt molt difícils i cal menjar bitxos si això ens fa reviscolar i anar tothom a la una!