RECORD
Uns ulls i un tel boiròs que
mai s’escola
la llàgrima que ix pendent
només d’un mot
o una mirada.
Forçada solitud, camins
segats de joies,
clots enllotats, fangueig
pudent de ràbies...
cínicament en diuen pati.
Forçadament serens,
captius, els nostres
lluiten tenaçment fer fer
distant
la ment. No perdre el seny.
Atresorant papers, drapaires
amorosos de mots,
mai podrem tornar-los tot el
sacrifici.
Només sentim damunt una
feixuga pena.
Sabrem escriure’n dignament
tan gran calvari?
Segueixen sent captius,
sorolls de vida que volen
erma
darrera els sons de tanques
fredes tenim amics,
germans, mares i fills. Us sabem lluny,
però sou presents aquí,
herois per sempre.
Roser Suñer
4 comentaris:
No els oblidem, no permetem que ningú els oblidi.
no em queden paraules .....si no fos tant trist ....tant injust.... esperem i confiem que la injustícia no perduri
la llagrima que ix d'un mot...quina imatge preciosa! :*
Publica un comentari a l'entrada