16 de setembre 2016

cordó tallat

Hi ha tot un gran fossat
com si les plaques tectòniques afloressin
entre ells, els pocs,
i nosaltres... 

Els superbs van remenant la cua
i l'eterna mentida, 
escampant verí i pudor 
de podridura vella...

Mentrestant, i més que mai
ens conformem
amb aixecar la veu, i treure a passejar
el sentiment de terra ferma.

Si val tant, el poble, si som 
tan imprescindibles,
què faran quan morim
cansats de tanta espera?

Jo poc més puc fer, 
només escampar el clam lliure
de qui ja ha es sent 
deslligat per sempre.

6 comentaris:

Sergi ha dit...

El temps d'espera és relatiu. Als que portem molt temps manifestant-nos i cridant, ens sembla que anem molt lents, però hi ha coses que no poden anar més ràpides. Es podrien fer diferent, sí, però els passos no s'aturen, seguim dia a dia guanyant terreny, per això ara ja no hem de tenir pressa, hem de tenir paciència. I si, ja sé que et poses nerviosa, però ara ja està en unes altres mans, mans que nosaltres hem posat allà per acabar la feina que nosaltes vam començar. No vulguis córrer tant, que no sempre s'arriba més lluny.

zel ha dit...

Ai Xexu, n'estic tan tipa... em sento tan cansada... I sembla que fem dues passes endavant i tres enrere!

Carme Rosanas ha dit...

No fem cap passa enrere, zel, anem poc a poc i se'ns fa llarg i pesat, a mi també, però anem bé, avancem i fem feina. Jo confio en la nostra majoria parla mentària. Hi confio, i intento arreplegar tota la paciència que hi ha, en la meva impaciència.

Oliva ha dit...

ELS CANSATS FAN LA FEINA,BONICA.
LA NOSTRE DECIDIDA TASCA D'OFEGAMENT A EL "BANANE REGNE D'ESPANYA",ENS PERMET OBRIR PORTES A L'EXTERIOR. SENSA EL RECONEIXAMENT EXTERN,N'ES POT FER CAP DUI.

Pere ha dit...

Per tallar el cordó i sortir cal bona mà i destresa. Després cal saber créixer sol.
No se si els que han manat aqui els últims cent anys tenien aquesta destresa i eren mereixedors del nostre poble.
Al final, gairebé sempre, s'oblida el sentiment i es pensa amb els calers.

Bona tarda Zel.

qui sap si... ha dit...

En el fossar
dels grans oblits,
encara hi queden
petites roselles,
que amb els seu
acolorit vermell
taquen de sang
la memòria grisa
de qui ens fa esperar.
D'un clam
somort i escampat
la veu d'un poble
s'apropa
amb pas lent i ferm.
no cal córrer,
però no ens podem aturar.
Si de la magrana oberta
cau el gra madur,
amb el temps futur
serà el magraner
pal de noves senyeres
i nous fruits
en sortiran
de les seves branques florides
que després en seran granades.
El poble,
llavor petita,
arrela a la terra,
germina
i ens fa grans.
Enlaira
de ses frondoses branques
un nou crit de llibertat,
i voleia l'ocell
amb son cant encetat.