30 de juliol 2008

gairebé un any...

Tres posts més, i en seran 365, tants dies com té un any... Moment de pensar...
Això era un entreteniment, una nova experiència. Però ara ja és una mica més dur. Per tant, ja no és un entreteniment.
Ara penso en la meva mare, que avui fa anys, (77 ja, són molts...) i que sempre em diu que no entén com puc passar la vida entre llibres i l’ordinador. Que perdo el temps.

I si té raó? Aviat farà un any d’aquest blog, d’aquest espai, que, poc a poc s’ha anat transformant, des d’uns inicis senzills, a una cursa que no sé si puc mantenir.
Cursa? No ho dic en el sentit competitiu. És una mena de cursa amb mi mateixa, a la cacera d’allò que m'agrada, m’amoïna, em commou, m’indigna o m'emprenya. És com pretendre que, si escric, algú s’adonarà d’alguna cosa, quan, realment, em sembla que el que ens passa, és que ens han vestit d’insensibilitat a cops de bateigs de foc.

És com ser dins una espiral de fum, sotmès a tots els vents. Els vents que porten reclams d’arreu, veus que sofreixen, catàstrofes anunciades, indignitats viscudes. Anuncis de possibles que il.lusionen i mai arriben.
I, llavors, què fem els qui com jo anem entrant en aquesta massa de fum espès i brut, que t’empolsega l’ànima, t’ofega el benestar emocional, poc o molt, que en d’altres circumstàncies potser sentiríem? No res. Segurament, tot queda perdut en un aiguabarreig de bits, que els cercadors ignoren, perquè no és pas el concepte més buscat.

I, d’altra banda, hi ha els grans comunicadors, en aquest món de blogs... Aquells per qui tot és possible, que s’han fet amb l’ús de les noves eines amb desfici,gent competent que són a tots els rankings, que dominen tots els llenguatges, que aclaparen, tot incorporant l’últim de l’últim al seu blog. Entre aquests, molts es dediquen a feines molt lloables, quedi clar que tothom fa del seu espai allò que més li plau. Deu ser cosa d’aquella dita, els grans tenen voluntats, els petits o dèbils, només desigs. Parlant de desigs, eh que ja us he convidat al meu
nou espai? Perquè sé, que al fons, aquesta part és una de les més plaents per mi.

És també un món fantàstic, on passes hores llegint el que d'altres anònims amb nom, com jo, escriuen amb el mateix delit. Però de vegades em sento un pelet sola. No hi ha cap arbre que no hagi rebut sotragades del vent. Hi ha arbres, però, tan ben arrelats, que ben poques batzegades abaten. Em fa l'efecte que voldria ser dels segons, però encara no hi arribo. Em temo, que ara mateix, tinc molt present que el saber no es dóna, el saber s’aprèn. I em caldria saber molt més per seguir fent una cosa més digna. De tantes paraules que el vent s’emporta, n’estic una mica cansada.

Finalment, com deia lord Byron, que és l’esperança? Res més que maquillatge a la cara de l’existència. Hauré de fer un repàs de tot plegat.

27 comentaris:

Oscar Ramírez ha dit...

Zel, enhorabona per aquest primer any de vida, per escriure el que escrius, per aportar en els teus escrits quelcom diferent i tan proper, per les paraules i les imatges, per la teva simpatia, pels teus viatges a altres blogs on hi deixes empremta, per compartir i mostrar-te tant oberta. Gracies de veritat i enhorabona també pels canvis d'imatge que has fet. M'agraden molt! Un petonàs guapissima!

Ferran Porta ha dit...

Reflexió sobre el "vell" blog, presentació d'un noi espai, ... Què s'atansen canvis que han d'afectar l'Ara mateix?

nimue ha dit...

aleeee! no! no! perdua de temps no és! almenys a mi m'agrada llegir les coses que expliques, no per les coses que expliques en elles mateixes, perquè de vegades són tan terribles que tant de bo no existiren i ningú no haguera d'escriure sobre elles, sino per la manera en què les expliques... ai, quina frase més llarga he fet!

En fi, que jo estic molt contenta de tenir-te entre els blogs que visite cada dia, i et felicite per la feina ben feta tot aquest temps i espere que podrem continuar llegint-te durant més temps!

B7s!

Cèlia ha dit...

Gràcies zel per fer el que fas, amb passió però amb respecte, amb vehemència però amb les paraules justes. El llistó dels mestres puja amb tu i és d'agrair en els temps que corren. Ets una persona reflexiva que toca de peus a terra, lluitadora, indignada, il·lusionada, amoïnada, commoguda, sensible, emprenyada i sobretot, a part de moltes coses més, vital. I aquesta vitalitat i clarividència la transmets en aquest espai de reflexió ARA MATEIX i ara, al nou espai. Els dos espais formen part de tu, el de l'ensenyament (no educació, competència dels pares)i el de la vida. No som només mestres, som persones. I com a persones lliures pensem i opinem. A mi m'agrada més visitar el teu blog que no pas un d'aquests tan professionals, on tanta saviesa em deixa sense paraules (i no són tampoc aquelles paraules més sàvies que les teves).

Cal que neixin flors a cada instant, zel, i amb tu n'estem aprenent. Un petó i moltes felicitats pel teu proper anyet d'aniversari.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

mbla que periòdicament toca replantejar-se que en fem del nostre temps, cap on anem amb això dels blogs...

L'obligació. Aquesta és la llosa. Ens autoimposem un ritme que potser no desitgem ni podem mantenir, perquè ens fa renunciar a moltes altres coses.

Cal trobar un equilibri, entre el plaer d'escriure i la satisfacció de saber-te llegit.

Rànquings? Visites? Són pura falòrnia, Zel.

El que compten són les visites que vénen amatents i en surten satisfetes, amb ganes de tornar.

Has creat un espai personal irrepetible. Ningú pot fer el que tu fas en el teu blog. I els que hi venim a petar avui, demà o potser de tant en tant, ens agrada i t'animem a continuar-lo.

Sorpren-nos i disfruta amb el que fas. Si aconsegueixes això segur que l'any vinent estarem celebrant els dos anys d'Ara Mateix.

Et pisparé la citació de Lord Byron per al Diccitionari, que també estem de celebració: hem arribat a les 1.000 citacions i obrim formulari perquè els lectors ens enviïn les seves citacions preferides.

Ànims i moltes felicitats!

Striper ha dit...

Ninona que ets una blocaire de collons anims i endevant.

Onset ha dit...

Moltes felicitats i endavant.

Eli ha dit...

Felicitats per aquest anyet...
Per mi sense dubte, el blog m'ha obert una finestra a altre gent.. això ja está molt be...
Ho visc com a positiu... i doncs perque no???
Que siguin molts mes!!!!
;-)

Carme Rosanas ha dit...

El canvi és vida i la vida és canvi. Fes el que més et vingui de gust, et llegirem allà on siguis. Felicitats per la teva feina blocaire.

LlunA ha dit...

365 díes...mmmmmmm quant de temps!!!

Felicitats pel teu blog! He passat pel teu altre espai, però tornaré amb una micona més de temps!

Petonets

Una ha dit...

Felicidades para tu madre y enhorabuena para ti que estás a punto de que tu blog cumpla un año.
A finales de Agosto también fue cuando mi hija me animó a este mundillo y yo lo que busco es gente sencilla con la que relacionarme y me cuente lo que cada uno quiera y necesite,para buscar eruditos iría a otras partes o,sinceramente,no voy,estoy hartita de clases magristales,me gusta la gente anónima como tú dices,que ,para mi son ya de la familia y más interesantes que los "conocidos".Estás cansada porque te implicas mucho emocionalmente,pero tú eres así y si no lo hicieras no te sentirías bien.A mi me gusta como eres cuando te pones seria y cuando te pones irónica o de broma y ya quisiera haber tenido una maestra como tú.Felicidades a tus hijos por la madre que tienen.Un abrazo.

Jordi Pinyol ha dit...

Un any i molt bona feina dia rera dia. Aquesta és la principal reflexió que se'n pot treure de la vista continuada (encara que no sigui diària) al teu bloc.

El cert és que semblava que en feia més i tot de temps que rondaves per aquí. Deu ser per la intensitat i la continuïtat que desprenen els teus posts. Segueix així i no paris. Bé... sí, para una miqueta i descansa, que també és necessari i ara és l'època ideal per agafar-s'ho una mica més en calma.

Pot estar segura que nosaltres, naltros com diem per aquí a baix, et seguirem llegint i comentant. O com a mínim llegint. Ja se sap que hi ha dies que són més propensos a comentar i d'altres que passes més de puntetes només a treure el cap i veure què es cou per aquí.

;)

Petonets i endavant!

Anònim ha dit...

Saps, aquest escrit m'ha agradat moltíssim, pot ser perquè et segueixo fa més de mig anys, pot ser perquè t'he anat seguint i veient la teva lloable lluita perquè tot i no tenir arbres tu els dibuixes amb paraules, defensant allò en què creus, per les injustícies... segueix sent tu mateixa Zel :)

estrip ha dit...

felicitats, fes cas a la mare o obre-li un bloc a ella també!

yraya ha dit...

Muchas felicidades a tu mami y a ti por el año que llevas al mando de este blog.
Me gusta con la claridad que escribes.
Un petó

@RusKiiis ha dit...

Escolta Zel que vull que sapigues que jo, fins que no vaig descobrir, "L´ARA MATEIX" no vaig pas decidirme seriosament a fer UNA MIQUETA MÉS ATRACTIU, el meu blog "CARRASCLES".

JO NO SE QUE VOLS FER, PERÒ SEGUR QUE EL QUE VOLS FER ESTARÀ MOLT BÉ ZEL...

Algún personatge que ara no recordo, va dir que el temps no es pot perdre mai, perqué sócupa, en tot cas el temps passa o s´oblida... Potser el teu blog passara, com tot a la vida...

Peró no sóblidara ja que mentres vagi inspiran i animan i crean opinió, o forçant a pensar a molts, a n´els que es dignen a llegir, no s´oblida, en tot cas potser transforma imperceptiblement les consciencies de forma positiva...

Felicitats per l´anyet d´aquí tres posts més Zel...!!!

I merci per la teva invitació al teu nou blog, l´accepto encantat...


Ah per cert Zel, ja he mandat el teu llarg i agradable comentari d´anims a l´AVI: (ELL EM DIU QUE JO EM PREPARI, QUE ENCARA L´HI QUEDEN 68 ANYS PER EXPLICAR), I QUE ESTÁ IL.LUSIONAT PER VEURA PUBLICAT EN FORMA DE POSTS A N´EL "CARRASCLESTS"... HAHAHAHAHAHAHAHA

Salut Zel!!!

Toy folloso ha dit...

Cal ser molt generós en el blog aliè i un gran egoista en el propi.
Si entens aquest egoisme, tindràs blog sempre. Perque així ho vols.
No tinc tan clar els copets a l´espatlla. Els escaients?, els justos?, els de quedar be?; uf, quants!. I l´absència?. I el plaer?.

Sergi ha dit...

Per endavant felicitar-te a tu i a la teva mare pels respectius aniversaris, encara que pel teu encara falti una mica.

Justament, quan s'arriba a alguna fita, o a números rodons, és moment de reflexió, de veure què hem fet, què estem fent, i què pensem fer en un futur. Hi ha qui en arribar aquí es pot plantejar plegar veles, deixar-ho córrer perquè l'experiència no ha estat prou satisfactòria. Això en cas d'arribar-hi.

M'agradaria entendre encara millor aquesta reflexió, però aquest comentari va en funció de la comprensió que n'he obtingut, i si m'equivoco en alguna cosa perdona'm. Aquí a la blogosfera busquem el nostre espai, i finalment, tothom el troba, encara que potser no és el que volíem en un principi. Deixa'm ser egocèntric i dir que en el meu cas, de vegades penso que m'he venut i he trencat els meus principis d'escriure només per mi, com si ningú més no ho llegís. Però evolucionem, i això no té parangó. Es pot direccionar, però no aturar. Tu t'has erigit com l'abanderada dels blogs compromesos, i defenses totes les causes que et preocupen o que per tu mereixen ser esmentades. Fa temps que corro per aquí, i en un principi no em semblava que aquest blog fos així, però ara és el que crec que tothom té al cap. Si aconsegueixes els teus propòsits, això només ho pot corroborar cadascú, però penso que simplement mirant el número de comentaris d'aquest post t'adonaràs de quanta gent et segueix, i veuràs a quanta gent arribes. Tant si continues aquí com si canvies d'espai (o comparteixes espais), la gent et seguirà pel que ets i pel que fas, i crec que això et dóna un 'catxé', tens un espai diferent d'altres, que pot no agradar, que a alguns se'ls farà pesat, ja saps, no es pot agradar a tothom. Però per molts d'altres serà de referència, i crec que d'això no n'has de tenir cap dubte, i si no, mira't les estadístiques i ja veuràs.

Finalment, que ja m'he enrotllat prou, no puc marxar sense dir que no estàs perdent el temps. No oblidis mai que els humans som humans perquè ens barregem amb altres congèneres, però dedicar part del teu temps a la lectura i a les 'relacions virtuals' (no pensem malament...), no pot fer altra cosa que enriquir-te. Així que un petonet a ta mare, i insisteix-li amb que s'obri el seu propi blog.

Puji ha dit...

Ei! No te'ns desanimis ara que fas un any!

Quan em pregunten si ho sé que allò que escric ho llegeixen quatre gats, responc que sí que ho sé, però és precisament per ells i per mi mateix que escric cada dia. Necessito explicar coses escrivint (potser perquè no en sóc gaire de fer-ho parlant) i si algú m'escolta collonut, encara que siguin pocs.

Moltes felicitats pel teu anyet i endavant!

Musafir ha dit...

Zel, maca, enahorabona per aquest any de blog!

Allò important no són tant les visites, ni els comptadors, ni tant sols els milers o decenes de comentaris que et facen... Allò que fa que el teu blog siga especial és precisament el plaer per escriure el que vols quan vols per a que ho vegés qui vol.

En aquest any hem passat el Musafir i jo, jeje, de tant en tant per casa teva; i aixi ho continuarem fent; pel pur plaer de llegir les coses que escrius, i com les escrius. Per tal de tindre un altre punt de vista de les coses que, sembla que en aquesta època de "pensament únic" ens passen desapercebudes quan ningú no ho denuncia o ho critica.

Moltes felicitas, i ens llegim!
Petons!

Zazpi ha dit...

FELICITATS ZEL!!!

SAPIGUES QUE EL QUE HE LLEGIT AVUI CREC O MILLOR DIT A MI TAMBE M'HA PASAT PEL CAP, SUPOSO QUE ES EL QUE ES NORMAL EN AQUEST MON DE BOLCAIRE...

DEIXEM ELS NOSTRES PENSAMENTS PLASMATS I HO POT LLEGIR TOTHOM PERO NO FEM CAP MAL EL CONTARI ENS SENTIM MES ALLIBERATS PERSONALMENT I CREC QUE AQUEST RESULTAT ES EL MES IMPORTANT.

UNA ABRAÇADA MACA

NIKUS*

Henry The VIII ha dit...

Zel, quan dius que les paraules com si se les emportés el vent no ho crec. Pensa que les que escrius les llegeixen altres. Les gotes de pluja caigudes van a petar a les arrels de l'arbre i formen d'alguna manera part del propi arbret. De la mateixa manera que quan estàs a l'escola els petitots aprenen amb les teves words.

Çada (abreviatura d'abraçada)

Mestreta ha dit...

Si ens posem en plan egoïsta, és clar, PER MI una pèrdua de temps no és, no crec que estiguis perdent el temps. Això vol dir que em sabria molt greu que deixesis d'escriure. Ara, tampoc no cal deixar de fer altres coses per un blog, o per aquesta imposició que a vegades ens posem nosaltres mateixos a fer coses. Al final hem de fer el que ens vingui més de gust.
El que no accepto és que diguis que et caldria saber molt més per fer una cosa més digna. Nooooo! Mai es deixa d'aprendre, per tant mai podries escriure un blog, no? M'estic fent un embolic i no em volia allargar. En definitiva, que si te'n vas que no sigui perquè el que fas no és prou digne.

Petonets!

Assumpta ha dit...

Abans que res, Felicitats a la teva mare, què caram!! :-))
La meva en farà 75 a l'octubre, així que poca diferència es porten :-)

Tot i que el meu blog és de novembre de 2007 (crec), va estar molt de temps mig abandonat perquè no tenia ni idea de com fer-lo anar i és fa un parell de mesos que ho he agafat amb més il·lusió... Vaig arribar al teu a través del de l'Anna (Abogada en BCN) i t'he de dir que m'agrada la serietat i el rigor amb que el portes.

Així doncs, tants articles, tants temes tractats, crec que es mereixen una celebració! :-)

Endavant!!

Anònim ha dit...

No comparto la idea que las palabras escritas se las lleva el viento, por otra parte me encanta lo que escribes y te leo con mucho énfasis desde el primer día que tuve la suerte de conocer tu blog. Estoy muy feliz de haberte conocido, creo no equivocarme, te vislumbro una persona llena de amor y muy preocupada por los demás.
¿Sabès? ¡Te quiero un montón!
No se te ocurra nunca abandonar el blog. ¿SI?
Un muy fuerte abrazo de osa♥♥♥

merike ha dit...

Des de "Lo blòg deu Joan" trobava aquest blog meravellós! És una alegria llegir-lo. Amb un traductor.. He començat un blog en "català" i tinc ara 216 entrades... Petons des de Finlàndia!!!!

Unknown ha dit...

No te n'adones i vas fent... i arribes als 300... i vas fent... i comparteixes, i remernes, i aprens, tot coneixent persone s virtuals... potser a voltes reals...