gairebé un any...

Tres posts més, i en seran 365, tants dies com té un any... Moment de pensar...

Això era un entreteniment, una nova experiència. Però ara ja és una mica més dur. Per tant, ja no és un entreteniment.
Ara penso en la meva mare, que avui fa anys, (77 ja, són molts...) i que sempre em diu que no entén com puc passar la vida entre llibres i l’ordinador. Que perdo el temps.

I si té raó? Aviat farà un any d’aquest blog, d’aquest espai, que, poc a poc s’ha anat transformant, des d’uns inicis senzills, a una cursa que no sé si puc mantenir.
Cursa? No ho dic en el sentit competitiu. És una mena de cursa amb mi mateixa, a la cacera d’allò que m'agrada, m’amoïna, em commou, m’indigna o m'emprenya. És com pretendre que, si escric, algú s’adonarà d’alguna cosa, quan, realment, em sembla que el que ens passa, és que ens han vestit d’insensibilitat a cops de bateigs de foc.

És com ser dins una espiral de fum, sotmès a tots els vents. Els vents que porten reclams d’arreu, veus que sofreixen, catàstrofes anunciades, indignitats viscudes. Anuncis de possibles que il.lusionen i mai arriben.
I, llavors, què fem els qui com jo anem entrant en aquesta massa de fum espès i brut, que t’empolsega l’ànima, t’ofega el benestar emocional, poc o molt, que en d’altres circumstàncies potser sentiríem? No res. Segurament, tot queda perdut en un aiguabarreig de bits, que els cercadors ignoren, perquè no és pas el concepte més buscat.

I, d’altra banda, hi ha els grans comunicadors, en aquest món de blogs... Aquells per qui tot és possible, que s’han fet amb l’ús de les noves eines amb desfici,gent competent que són a tots els rankings, que dominen tots els llenguatges, que aclaparen, tot incorporant l’últim de l’últim al seu blog. Entre aquests, molts es dediquen a feines molt lloables, quedi clar que tothom fa del seu espai allò que més li plau. Deu ser cosa d’aquella dita, els grans tenen voluntats, els petits o dèbils, només desigs. Parlant de desigs, eh que ja us he convidat al meu nou espai? Perquè sé, que al fons, aquesta part és una de les més plaents per mi.

És també un món fantàstic, on passes hores llegint el que d'altres anònims amb nom, com jo, escriuen amb el mateix delit. Però de vegades em sento un pelet sola. No hi ha cap arbre que no hagi rebut sotragades del vent. Hi ha arbres, però, tan ben arrelats, que ben poques batzegades abaten. Em fa l'efecte que voldria ser dels segons, però encara no hi arribo. Em temo, que ara mateix, tinc molt present que el saber no es dóna, el saber s’aprèn. I em caldria saber molt més per seguir fent una cosa més digna. De tantes paraules que el vent s’emporta, n’estic una mica cansada.

Finalment, com deia lord Byron, que és l’esperança? Res més que maquillatge a la cara de l’existència. Hauré de fer un repàs de tot plegat.