ARA MATEIX aniria de cap a l'alprazolam i en prendria com si fossin nissos. Ja sé, els qui em teniu en certa estima, us espantareu. El primer que vull dir és que quan em sento superada, no tinc companyia ni sento comprensió. Em sento aclaparada. I si dic això faig mal als meus. És que creuen que em coneixen. I no. S'han equivocat de mig a mig.
Arriba una edat en què passes de ser algú amb bagatge, a no ser res més que la que està fora de lloc, espai i temps.
5 comentaris:
Entenc que més o menys podria ser aquest l'estat actual: No el sento del tot meu el meu temps, diguéssim que no acabo de trobar-m'hi, d'encertar amb l'encaix adequat ni entendre el que passa al meu voltant. I resto reclòs dins la meva trinxera, fent tasques variades amb cert desconcert propi - suposo - de qui no sap ben bé ni d'on ve ni a on pretén anar. Perdut enmig dels meus dubtes i vacil·lacions, conscient de les mancances i servituds, preocupat per l'inexorable pas del temps, sense trobar respostes a preguntes que em faig fa ja massa, i tot i estar emetent, despert, no sento veus lúcides que em portin a port, i em rebel·lo atès que se que hi són però no les trobo, potser perquè no hi ha fars pels homes de terra o perquè ha arribat l'hora de sortir de l'amagatall i enfrontar-se a les pròpies pors sense vacil·lar.
de desembre 05, 2023
A aquesta edat que dius, jo també hi he arribat.
Costa de trobar el lloc en el món quan et fas vell i no t'agraden gens les coses com son i com van.
Només ens tenim a nosaltres mateixos, Roser, i amb això, que es tot el que tenim, ens cal buscar una mica de pau interior.
Una abraçada molt llarga, bonica.
Passem a ser invisibles i no sabem ben bé a quin lloc pertanyem... Són coses de l'edat, diuen aquells que encara els manca molt per arribar-hi.
El consell de la Carme no és gens dolent, tot i que asumir que només en tenim a nosaltres, ens faci mal.
Aferradetes ben fortes, preciosa.
Passa el temps
i de ser un ésser opac
m’he anat diluint
i ara sóc una boira
que camina entre la gent.
Abans podia il•luminar
vida amb la meva tasca,
i ara aquesta llum sembla
que s’ha apagat,
tot i que sé que encara la tinc.
Fa molt de temps
la meva veu era forta
i es sentia des del fons,
ara sembla que sigui mut
o estigui afònic.
Em pregunto on he anat?
On queda aquell
que el sol va escalfar
per viure aquella
vida compartida?
Publica un comentari a l'entrada