07 de desembre 2008

amb poques paraules

no fa fred a fora, però jo el sento molt arrapat...
cada dia l'enyoro, i em sembla veure'l allà on vaig...
miro la muntanya del tapís del menjador i volaria cel enllà...
sóc la viva imatge de la màscara de la tristesa...
digueu-me, tarda gaire a passar el dol?

41 comentaris:

Striper ha dit...

El record , la tristessa de sobte triga un temps en passar, jo vaig arreglar els del enterro i portava el seu DNI a la cartera i vaig trigar mes deun any a poguer treurel sense que em vinguesin les llagrimes als ulls. Anims.

rebaixes ha dit...

Si per desgràcia eet tallessin un dit, te'n recordaries sempre, ara, com que els humans som animals de costums ens acostumem, volent o sense voler. Hi han crisis i de cada crisi un ha de sortir reforçat, per que el cor, sentiment, deu deixar pas al cap, raciocini... Som temps i amb temps, s'atenua o es cura. Costums. Tothom ho ha de pasar i n'hi han de molt terribles, és allò del sabio que un dia...No puc profundir més. Anton. Plou i quan no tens el paraigua, et mulles, ara et toca mullar-te.

Laura ha dit...

M'agradaria dir-te una altra cosa, però jo crec que no passa mai, encara que t'acostumes a viure-hi, i la vida et regalarà moments bonics que et faran somriure amb tanta intensitat com ara enyores.

Tere ha dit...

Esto como se suele decir es personal e intransferible,mi experiencia no es consoladora para ti,yo tardé más de tres años en que me resultara insufrible ese dolor que era casi físico.En cuanto a mi madre hace más de un año que presentía que éste era para ella el último y,aún así,se lleva mal.
Yo creo que no se sale reforzado,se sale extrasensible pero no queda otro remedio que seguir,unos días mejor,otros peor y otros,insoportablemente mal.
Y sí,las hay terribles como dice Rebaixes,tan terrible como la de mi cuñada a la que un atropello la dejó sin su hijo de 24 años el 14 de Febrero de 2007.¡Toquemos madera!Un beso

Joan Martín ha dit...

Jo fa un any i vuit mesos que el meu para va morir. Encara la setmana passada vaig tenir aquest somni:la meva dona, sorpresa i amb cert espant em passa el telèfon dient-me que és el meu pare. Agafo el telèfon amb una dificultat posada com per una força contrària a agafar-lo. El sento, al meu pare, llunyà. Escridasso al que està fent aquella broma, escridasso, m'enrabio, el tracto d'infantil que ja era prou gran per gastar aquelles bromes. És una mica espantat que reacciono d'aquesta manera. Em calmo. Espero resposta. Hi ha silencia i al final encara escolto la veu del meu pare a l'altra costat de la línia telefònica.
Així, en somnis, vaig ressuscitar al meu pare i el vaig poder escoltar.

És un procés lent però té les seves pròpies modificacions necessàries. També el dol és una ocasió per ressituar, sense proposar-t'ho, moltes coses internes d'un.

Aquestes festes, segons com, no ajuden massa. Però la calidesa que desprèn la teva llar, que no és altra que el retorn de la teva pròpia, sí que ajuda (em fa l'efecte), la qual cosa, clar, no pot treure, per ara, l'actual tristesa i el fred de l'absència. No els pot treure, fa una cosa millor els acull per donar-los transformació. Però temps al temps.
Roser, una càlida abraçada.

- assumpta - ha dit...

No hi ha un temps determinat ... però costa.
Amb el temps, aprens a col·locar altre cops totes les peces que ara s'han escampat, però ningú et pot indicar com ho has de fer. I llavors quant ja ho has aconseguit, amb la perspectiva, els records no et duen aquest dolor amb regust amarg que ara et fereix, semblen tornar-se més dolços o potser és que ja ens em acostumat. Recorda sempre els bons moments viscuts amb ell. Jo, així ho faig i m'ajuda. Un petó.

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Ànims Roser, demà, dia de la Puríssima, farà 22 anys que va morir la meva mare.
Petons.

Rita ha dit...

Necessites temps. Tots som diferents i tenim uns tempos diferents, però passarà.
Una abraçada ben forta... :-)

Tere ha dit...

Vuelvo porque me fuí frustrada por no poder encontrar una palabra adecuada y seguro que seguiré sin hallarla,pero no rechaces el dolor,déjate llevar,¿por qué no abandonarse un poco en él? forma parte de la vida tanto como la alegría,vamos de uno a otra y viceversa constantemente y por eso vivimos,no somos un encefalograma plano,hay mesetas y cúspides,todo se alborota,se calma,se atenúa y se sigue viviendo.Te quiero,amiga

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Visc a casa dels meus pares, alguns dies sembla que no estigui sol, jo diria que veig ombres passar per el corredor cap a la cuina, i la veritat no hem fa nosa la situació.

Ja fa anys que falten, i, si, els trobo a faltar.

XeXu ha dit...

Hi havia una cançó en castellà que deia alguna cosa com: 'la pena dura tant com vulguis tu seguir plorant'. Suposo que és més fàcil de dir que d'aplicar.

Gatot ha dit...

et voldria dir les paraules adequades, zel; però em sembla que només et diria les adequades per mi...
només se m'acut dir-te que facis una cosa que a mi em costa sovint: deixa't estimar, deixa't abraçar...

avui, només un petonàs i au...
(va, si... i una abraçada!)

Txarli ha dit...

Al principi costa acceptar que no hi és però poc a poc, el cap va assimilant-ho. Encara que el seu record al cap perdurarà per sempre.
Ànims Zel!

Cesc ha dit...

El dol va passant, però ve Nadal i el seu record sempre el portaràs però el niràs portant més a la vora més teu i no passaràs tant de dolor, tot és recent i va ser de cop, demostra molt de tu i fa molt de mal, deixa't abraçar i no deixis de dir que et fa mal, passa més ràpid o ajuda més... força...

Ferran ha dit...

Jo no sé què dir-te. Només que espero que superis el dol com més aviat millor. I, una coseta més, "que te quiten lo bailao": el que heu viscut, això no us ho treu ningú, això és per sempre més.

Un petó.

Cèlia ha dit...

Roser,jo vaig viure la tristor de la meva mare pel seu pare fins que li vaig dir PROU! Els qui som aquí et necessitem!
El recorda sempre i el porta al cor i, ara també la seva mare, els plorem junts quan convé i per Nadal fem un brindis pels qui ja no hi són però que, gràcies a ells, som els qui som ara.

GAVILAN ha dit...

És com un arbre al que li han tallat una branca... una branca gran. Ja mai més la tornarà a tenir; i ha de brollar, créixer per altres costats...

T'estimo

Tanhäuser ha dit...

T'estimo molt i estic al teu costat, en silenci, compartint les gotes de dolor que neixen dels teus ulls. Ell ens mira, t'estima i està orgullós de tu, perquè és en la teva vida i en la dels teus fills, que ell es va fer immortal.
Una abraçada molt forta, Zel.

GAVILAN ha dit...

"El dolor es inevitable, el sufrimiento opcional"
Pero tú decides cada mañana si vas a ejercer de sufridora o vas a tener el coraje de atravesar el dolor para que éste te haga más completa y puedas también estar abierta a las bendiciones que cada día nos trae...
Yo te bendigo, amiga (te bien-digo) y me quedo a tu vera, en silencio el tiempo que tu quieras... para escuchar tu silencio, tus lamentos, tus tristezas, tus sonrisas, tus alegrías... para mezclarme con tus luces y tus sombras y entre los dos recibir muevos amaneceres...

NAMASTÉ
GAVILAN

nimue ha dit...

bonica... no ho sé... em sap greu trobar-te trista...
Una abraçada grossa.

Luz de Gas ha dit...

Si tienes esa chimenea en casa y así de bonita te puedes poner como quieras, que maravilla.

Gracias por acercarme al calor de tu fuego, que rico

Saludos

Assumpta ha dit...

És molt complicat de dir... el meu pare va morir fa tres anys i mig i durant molt de temps, quan erem a casa la mare, esperava veure'l apareixer, seure a taula... o, si era al vespre, pensava en parlar més fluixet per no molestar-lo (perquè ell sempre anava a dormir d'hora)

Però aquesta enyorança no té perquè ser tan trista...

Deus tenir una muntanya de bons records d'ell!! Doncs vinga!! ànims!! :-))

yraya ha dit...

Ay Zel, ya debes saber que cada persona es un mundo y además según la relación que hayas tenido con la persona que se ha ido, dice mucho sobre la duración de el duelo.
Te diré que aparte de mis padres he perdido a dos hemanas jovenes y esta última me está costando mucho y ya va para cinco años, mi relación con ella era muy estrecha, a pesar de los kilómetros que nos separaban.
Pero poco a poco de todo se sale.
Una abraçada molt forta.

LlunA ha dit...

La tristessa és un món dins de cada cor...cada vida és una historia diferent i les coses no es viuen ni de la mateixa manera ni amb la mateixa força.
Però dia a dia, poc a poc, la tristessa s´acava perdent entre somriures amb vergonya que poc a poc tmb agafen més força...
Un petonet

Abogada en Bcn ha dit...

Una abraçada! no passa mai però el temps fa veure les coses d'una altra manera.

Montse ha dit...

no, no, el record no marxa. No passa. Però el dol se supera i a poc a poc vas recordant les anècdotes divertides que vas viure amb ell. I ets capaç de riure, en recordar-ho. I també recordes els moments tristos. I ets capaç de plorar en recordar-ho, però ja no ho vius com una tragèdia sinó com la conseqüència natural de la vida. Ja ho veuràs.
Una abraçada i una llàgrima juntes. És que me l'has fet caure...

Una ET en Euskadi ha dit...

¡Ay Zel! Los mensajes me dejan intuir que algo muy triste ha pasado en tu vida, no llego a entender a quien perdiste...
¡Y yo que vi estas fotos y me dije "el resto de la casa debe ser preciosa"!
Bueno, espero que pronto puedas disfrutar esos rincones con una alegría diferente, que es la alegría que aparece después de cada tristeza...
Besos

Clint ha dit...

tindràs dies de tot, suposo..però sortiràs endavant, més trista però endavant!
Una abraçada!

fada ha dit...

Diuen que cal viure tot el cicle de l'any complet sense la persona estimada. Evidentment no deu ser així de fàcil, però certament que la segona vegada deu ser menys punyent que la primera. Ànims, bonica. Un petó.

labruixoleta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
labruixoleta ha dit...

mira, a mi em semblava impossible que un dia s'acabés. Fins i tot pensava si és que l'altra gent no havien estimat tant com estimava jo, pq sinó no ho entenia. Però un dia, et trobes volant cel enllà i ho fas amb un somriure.

De totes formes, em sembla que el dol, va i ve, pq jo em pensava que s'havia acabat i últimament, en alguns moments, torna.

una abraçada...

Carme ha dit...

Ja veig que t'han dit moltes coses i no sé si me'n queda cap per dir. Crec que el dolor d'una pèrdua no marxa mai del tot, però canvia, amb el temps canvia molt, es fa menys punyent, més suau, i els records fan de més bon recordar. Una abraçada ben forta, preciosa.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. El dol és un estat interior, una manera de passar una època determinada de la vida, quan passen coses inesperades i horroroses com és el teu cas. Però el dol passa i el temps ho posa tot al seu lloc. Ara encara ho tens tot molt recent però ja veuràs que de mica en mica, les punxades de dolor que sents ara minven la seva intensitat i de cop i volta, allò que ahir et feia un mal insuportable avui ho atresores i hi recorres amb un mig somriure als llavis: l'anècdota, la vivença, el record, l'evocació...
Triga gaire a passar el dol? Depèn de cadascú i de les circumstàncies, però passarà, no et preocupis, passarà.
Recorda especialment que tu ets la mestressa del teu estat d'ànim i que si en vols sortir, ho faràs ben aviat.
T'envio una abraçada ben llarga i ben càlida.

Nuria (fenix) ha dit...

Hola bonica: el dolor per una pérdua és diferent per cada persona.Com has compartit la vida i com afrontes ara aquesta buidor, és algo que nomès sap el qui ho pateix.Costa i molt,peró cada dia pas a pas vas sentint que a dins del cor, hi ha quelcom que fá estimar desde la llunyania.Ja veuras ...que aconsseguiras que els records portint la pau interior.Fa tres anys que vaig perdre al meu company de vida ,el meu amic el pare dels meus dos fills,als 59 anys,d'un infart sobtat.I en fa dos al meu pare. No hi ha dia que no pensi amb ells,Ara ja puc enviar-lis un bon sonriure .
Endevant . Nuria

Mateo Bellido Rojas ha dit...

Hola, Roser.
No sabría cómo consolarte. Es tan enorme la pena que sólo consuela penar y llorar. Yo perdí a mi madre en 2002,precisamente, al acabar la Navidad. Ahora vienen unos días terribles,porque se echan tanto de menos los seres queridos.Pero, si te sirve de consuelo, tantos recuerdos que me dejó hoy me reconfortan. Más aún en Navidad, que era su época preferida.
En fin, cada vez que tengo la ocasión me desahogo hablando de ella, recordándola, y lo voy sobrellevando.
Un beso muy fuerte.

Puji ha dit...

Ànim que tot passa!

Nerim ha dit...

Sé que no hay palabras que te puedan consolar de esa perdida tan grande y cercana. También sé, que en estos momentos, las palabras de consuelo no logran su objetivo pues casi pierden su significado al leerlas.
Desde aquí mi querida Zel, sólo quiero enviarte un beso y un cálido abrazo de todo corazón.
Y a tu pregunta, si, el dolor pasa pero tarda un poco, todo lleva su tiempo.

Edurne ha dit...

Mira, todo lo que te dijimos en su momento, lo que te dicen ahora los queme preceden es totalmente cierto... nada ni nadie tiene la receta mágica para paliar el dolor.
Si vas al Blog de Enrique Páez desde el mío, verás que le ha sucedido lo mismo, pero con los dos y en quince días! Viene bien comprobar que eso que a ti te pasa ahora, es común a todo el mundo...
Te abrazo muy fuerte y que el calor te llene el espacio del frío sin nombre...
Petons y abraçadas!

mai ha dit...

Una vegada una amiga em va dir que quan algú se'n va , sempre en queda un trosset a dins nostre que fa que no els perdem mai per sempre. La seva olor , la seva veu, la seva rialla . Hem d'aprendre a viure no amb la tristesa de que ja no hi són sinó amb l'alegria de que sempre els recordarem.

Eli ha dit...

Cada persona és un mon, i ho sobreporta d'una manera diferent.
Sigui com sigui, són moments molt dificils de passar...
Així que només et puc dir, que t'envio molts ànims!!!!

Onset ha dit...

Ànim i endavant. Els temps ho cura tot. Una abraçada.