23 de novembre 2008

cargols i foc

primer dia que el pare no ha cuit els cargols...
és molt dur arribar i trobar el lloc buit a taula,
malgrat tot, ens hem posat a mirar fotografies de quan erem petits
tots els que som ara, quan arriba el diumenge...
curiosament, hem acabat amb un bon tip de riure
mirant-nos de petits...
tots hem trobat que el papa era guapo, molt guapo...
i cadascú ha tornat a casa seva, amb el cor petit
pensant, que, un altre dia, la mama es queda sola...

després, la llar de foc fa companyia...
i t'adones, que, igual que es crema un soc, així es crema la vida.

41 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada com expliques els dos colors del teu post, el riure i la tristesa. I és que la vida és així. la tev a imatge m'agrada, com un soc, que dóna llum i escalfor, i cou els cargols i la carn, però es crema. Una abraçada, Zel.

- assumpta - ha dit...

Ningú no hagués pogut expresar millor!
I ens n'adonem en cada cosa que fem ... que pensem ... que parlem ... que sempre hi seràn. Com bé dius, la vida es crema però per a que sempre hi hagi el foc viu l'hi anirem posan socs i el mantindrem encés.

Jesús M. Tibau ha dit...

la vida ens crema, però també ens dóna escalfor

Clint ha dit...

jo també he encès la llar avui...al final dona molt bon rotllo.
Una abraçada!

Joan Martín ha dit...

(Havia escrit això en el meu blog en resposta a la teva visita, ho faig aquí, millor)
Ostres, Roser, els virus, semblen legió, són les companyes d'infantil (en la meva escola) les que més reben les visites d'aquests minúsculs éssers (un sospita, però,... si seran responsables de tantes maldats humanes aquestes bestioles)
Cuida't. Sucs de descans i xarop d'entreteniments lleugers i possibles al moment que passes, acostumen a donar bon resultat. I en qualsevol moment del dia, si pot ser (que segurament que en el teu cas sí que pot ser), sobredosi de caliu humà.
(veig que segueixes el tractament abans de conèixer-lo, així la cosa és porta una mica millor, no?)
Una abraçada.

mai ha dit...

Veig que també hem coincidit acabant al costat del foc. Sempre hi ha algú que falta i sempre el recordem.

XeXu ha dit...

La vida es crema, però mentre es mantinguin els record, les persones que han marxat sempre estaran una mica amb nosaltres.

Josep ha dit...

són aquests petits detalls quotidians

RUSKIS ha dit...

Ostres Roser, quin greu, no m´habia adonat fins ara... El dolor ens crema, ens fa sentir com nens desorientats, però un foc encés, una imatge que és tot un sibol de la nostra ment, una flama que crema, plena de llum i d´escalfor, encara queda molt de caliu, un caliu que fa que la familia s´ajunti al voltant de la llar i es recordi, es parli, mirar fotus, i ironicament, també es rigui, en definitiva els records, els bons records, el caliu ben encés...

Un petonàs molt fort!!!

novesflors ha dit...

Sí, mentre vivim, cremem com el tronc i com el tronc el·luminem molta gent, i això ens fa bells.
I després vivim en el record dels que encara queden, Ells (i elles) ens recorden bells i, al seu torn, il·luminen...

(Ahir vaig menjar caragols, m'agraden molt).

novesflors ha dit...

Ui, se m'ha publicat el comentari tot sol, quan estava rellegint-lo, abans que jo li donara permís. Volia dir "il"luminem" (no "el·luminem").

novesflors ha dit...

Caram, no pare de fer errades!
Volia dir IL·LUMINEM.

rebaixes ha dit...

El foc és canviant com nostres vides
Atia el soc del racó i amb els molls
treu-hi guspires que son hores beneides.
Unes es desfan, altres a carn posen dol.
Anton.

enric ha dit...

La meva mare va morir ara fa 20 dies. I és ven cert que la millor manera de prendre-s’ho és recordant els bons moments de la vida amb ells, veient fotografies i rememorant les coses bones que ens van ensenyar o que vàrem aprendre d’ells.
Has retratat (tant les fotos com l’escrit) magistralment aquest moments viscuts amb els teus.
Una abraçada.

yraya ha dit...

Esas ausencias hacen mucho daño, pero se ha de mirar lo positivo que hemos vivido al lado de esa persona y por lo que veo tu ya lo haces, tu herida se aliviará antes.
Un besote

Edurne ha dit...

A mí, en estas cosas no me vale lo de "es ley de vida", que tanta gente dice y dice...
Cuando un padre, una madre se van... se va un todo tan grande, tan importante de nosotros que tiene que ser realmente difícil seguir caminando cada día como si nada.
Y el que queda, la madre o el padre... queda solo, sola, queda con esa sensación de que le han llevado su aliento y que respirar cada mañana no es cosa fácil, nada, pero nada fácil...
Una fortísima abraçada i molts petons!

Mateo Bellido Rojas ha dit...

Quiero que sepas que no olvidaré lo que decías cuando tu padre os dejó. Cuando me acuerdo de ti, porque echo en falta no haberte visitado, no puedo quitarme de la cabeza la imagen de rabia y pena que se grabó ese día en mi al sentir tan vivamente la tuya. Ahora vuelvo a sentir de nuevo tu pena , pero también tu alegría, porque qué suerte tuviste queriéndole y que suerte tuvo porque le quisiste tanto.
Un beso, amiga

mossèn ha dit...

m'has fet agafar gana ... ara torno ... salut

Henry The VIII ha dit...

Quina bona pinta aquests caragols!

Kisses

P.S. Per cert Zel, que costa una mica ficar comentaris, s'ha recomplicat. El sistema anterior poder anava millor. Però tot i així jo en seguiré ficant.

Henry The VIII ha dit...

Quina bona pinta aquests caragols!

Kisses

P.S. Per cert Zel, que costa una mica ficar comentaris, s'ha recomplicat. El sistema anterior poder anava millor. Però tot i així jo en seguiré ficant.

Assumpta ha dit...

He clicat a sobre la teva foto del foc per fer-la gran... és molt maca... i us recorda el seu escalf... i ell sempre serà present en vosaltres :-)

Laura ha dit...

Quina imatge... tots rient, però al capdavall amb el cor petit. Ja és molt important haver tingut el moment d'alegria. Com la vida mateixa. Petons i ànims.

Apa Noi ha dit...

NOS TOMAN POR LO QUE SOMOS UNOS GILIPOLLAS

UNA CLASE MAGISTRAL DE 47 MINUTOS

http://video.google.es/videoplay?docid=-2882126416932219790&ei=e_4qSfvRB5HYiAKPpe3oCA&q=El+dinero+es+deuda

Cesc ha dit...

Crec que saps millor que ningú que la gent no marxa si no se l'oblida i dubto que tu l'oblidis, i els teus tampoc. malgrat tot crec que si ens veuen, li va agradar veure't menjant cargols i que el recordis com ho fas... força...

barbollaire ha dit...

Una abraçada de tardor i una bosseta de petonets dolços, a la vora del foc, nina.

;¬)********

EL HIPPIE VIEJO ha dit...

Querida ROSER!
Nada vuelve a ser igual ante una ausencia, me pasó con la muerte de mi padre..pero sabes, siempre estará contigo en el recuerdo...seguro lo encontrarás en una estrella cuando mires el cielo.
ÁNIMO querida Amiga!
Me gustaría abrazarte fuerte fuerte!!!

Adal

EL HIPPIE VIEJO ha dit...

Deseo tengas una hermosa semana!!!

GAVILAN ha dit...

"igual que es crema un soc, així es crema la vida".
I com el soc ha de desprendre llum i calor, ha de purificar la terra que trepitja i l'aire que respira... com el foc del soc; es crema la vida i amb la seva llum ha d'enllumenar els camins..., les senderes d'un mateix i de la gent d'al voltant... com el soc, la seva destinació.

Abracitos cariñosos.

GAVILAN ha dit...

No vull pors. Que quiero la valentía de reconocerme en mis sentimientos y de mostrarme vulnerable para que la Vida escriba en mi corazón: "TE AMO".
No vull pèrdues. Que quiero la ganancia de cada amanecer para poder dejar mi entorno un poco más hermoso cada día.
No vull misèries. Que quiero la riqueza de poder compartir las miradas, los silencios, las caricias, el vino y el pan con la gente que me acompañe en el camino.
No vull injustícies. Que quiero la luz y la sabiduría del Universo en el corazón y el cerebro de los seres humanos para alcanzar el destino común.
No vull violència. Que quiero la caricia y la tenura de la mano que se tiende para dar un paso más, para sanar la herida, para encender el alma...
No vull... Yo quiero todo esto y mucho más para mi y mis semejantes.

T'Estimo
Epi

nimue ha dit...

Aquests petits detalls de quan falta algú...
una abraçada, perleta.

merike ha dit...

El meu pare tenia només 51 anys. El perdia a 19 anys. I hem de viatjar cinc hores en avió per visitar la tomba a Funchal, Madeira , no sobrevivia a la seva mort tràgica. Sóc feliç que hagi tingut el teu pare amb tu més llarg. Veia els teus nens. El meu fill mai no veia els seus avis. Una abraçada!

TOROSALVAJE ha dit...

Quina pena Zel.

Un petó molt fort.

jrrofi8més ha dit...

i malgrat tot la vida continua!

qaesar ha dit...

Hoy es un buen día para dejarte un saludo...

Bssss

Joana ha dit...

la llar de foc i el cor encongit...cada dia que deixo la meva mare a casa seva, amb el record del pare....Però quines dones tan valentes i fortes! Quina sort que tenim de tenir-les per mare!
un petó bonica!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

Nits fosques i silencioses, que els meus pensaments desperten,

neguitegen el meu cor i els meus sentiments flueixen.

Las ombres de totes les persones estimades van desfilant:

una a una vaig recordant,

i a totes estimant.

kukilin ha dit...

He buscado por todos los medios de traducir la página y no he podido.
Volveré luego a ver si tengo más suerte.
Algo entiendo, pero me gusta entender todo.

Hasta pronto hermosa♥

Cèlia ha dit...

La teva mare té els records i us té a vosaltres. mentre hi hagi aquests moments d'amor, ella tindrà la sensació de tranquil·litat que, ara, tan necessita..., sobretot perquè s'apropa el Nadal... Una abraçadeta!

Joan Martín ha dit...

Ostres, la Cèlia, tu; no?

Joan Martín ha dit...

Faig un intent -segurament que abusiu- de salvar les distàncies entre el que puguis sentir en aquests moments, Roser, i l'altre vorera quan el teu dol quedi restablert. I ho faig prenent-me la llibertat -possiblement que també excessiva- d'imaginar-me, a cadascú dels que aquí comentem, com a branques, que se sumen a altres més íntimes teves formant tot plegat un pont sobre el qual tu elaboraràs les teves pròpies petjades que et restabliran del tot, havent-te aprofundit. O vist tot d'altra manera: aquestes mateixes branques convergeixen com les branques d'una llar sabent-se que un dels calius que les encén no és altre que el de la teva persona.

zel ha dit...

Sou tan propers, tan generosos, tan meravellosament empàtics, que no sé que dir, sou el millor del que m'ha passat aquest darrer any, obrir aquest espai i tenir-vos.
Gràcies a tots, de tot cor!