20 de juliol 2016

camí de capvespre

com cada dia baixo del cotxe
que deixo a l'olivar
o a prop la cabana dels caçadors
a la pineda bruta, de mal trescar

només m'acompanya el gos, fidel
i amatent a les meves passes
no cal patir si em perdo entre bardisses
ell s'atura, es gira  i mira...
és allà -deu pensar- i tira
seguint el vell camí,
per sostre els roures, els pins i el cel

la sorra fina que s'endurà
la propera ploguda, o el vent,
té la nostra olor, les petjades
i el més profund amor silent

5 comentaris:

joan gasull ha dit...

deixem empremta on passem, és la nostre garantia de que hem estat allà. Moments de pau, obrir la ment i barrinar amb tot el que està malament o canviariem. De pensament arreglem el món.

Carme Rosanas ha dit...

Un bonic camí de capvespre acompanyada del teu gos fidel... Una imatge estiuenca i agradable.

Bona nit, Zel.

Oliva ha dit...

LES PETJADES DE CAPVESPRE...QUINA PAU¡¡¡.
SI LA PLUJA ESBORRA AQUEST INSTAN,SEMPRE ET QUEDARE PODER FER UN NOU CAMI.

Elfreelang ha dit...

belles paraules i agradables sensacions, quin bonic i tendre camí de capvespre zel!!

qui sap si... ha dit...

Senyala en el cel
un punta d'ànecs
volant vers on el pensament
em manté prop teu.
El petit bosc,
fulleja tot verd,
i juga a amagar-me
un sol rialler.
L'ombra dels vells arbres,
m'invita a descansar
i a fer volar somnis despert.
Somnis que t'inclouen,
i et deixen ballar
a la vora
d'un rierol fred en ple estiu.
Jovenívol,
el gos també vol jugar
i no sap si fer-ho
amb els somnis
o amb els records.
Però llest,
els deixa
i ve a fer-me companyia,
i escoltar els meus planys.
Marxa el dia de puntetes,
i el sol deixa el seu lloc
al cel, una lluna vergonyosa,
blanca i redona,
que em pinta
de llum un camí
que mai podré oblidar.
Cada tronc té un record,
un so.
Cara matoll amaga un petó,
una carícia.
Cada corba del camí
signa una promesa eterna,
uns dits entrelligats.
I torno a casa,
cansat,
però marcat
per aquell profund amor silent.