Els de Qatar no són moros de merda que venen a robar-nos la feina!!!

No me'n sé estar. Vomito bilis llegint les mesures del govern.

Parlaria dels merdosos que, oh! miracle! ara volen acabar de fotre tot per terra, demanant als metges que renunciïn a la meitat de la paga de Nadal. Per cert, a molts no ens ho preguntaran, però ja ens l'han fotut. Trec foc pels queixals. Que s'abaixin els seus sous, osti, que es treguin les pensions vitalícies, que visquin com ens volen a nosaltres, escanyats!

Però, ai, el tarannà global és diferent, dreta dreta i de la dura... per això, sense posar-nos en política, que diu el sant Sandro, he disfrutat com una trugeta llegint tot l'article. Us en deixo un bocí. I no us perdeu la contraportada de l'Ara del Bassas, imperdible!

A veure, ¿això de Qatar és una miqueta dictadura? Pssse, ¿segons com s'ho miri, oi? També és molt un tema cultural. Ells tenen una manera de viure que tampoc voldrem canviar a corre-cuita, no sé si m'explico. Escolti, i en tot cas, sempre queda l'argument definitiu expressat en l'assemblea de compromissaris del Barça: "¿La Xina no és també un país una miqueta dubtós, democràticament parlant? I, oi que estem desitjant que inverteixi al nostre sistema econòmic a veure si ens salva el cul? Doncs, que carai, endavant les atxes!" (Per cert, petit incís: el concepte de democràcia que emana de les assemblees de compromissaris dels clubs de futbol és comparable al que emana de Vladímir Putin.) I és que, al final, a la vida tot és un tema de calés. ¿Vostè és ric? "Benvingut a casa seva. Li presento la meva senyora per si li calgués... Nena, atén aquest senyor tan amable que té una urgència hormonal". ¿Vostè és un miserable? "Foti el camp immediatament abans que li foti un tret al cap". Com ens agraden els xeics amb xecs. Si tenen la cartera plena són els senyors àrabs i els rebem amb catifa vermella de vellut. Si arriben en pastera són moros de merda i vénen a robar-nos la feina.

Tret d'aquí