El mar, brau o tranquil, net ja de tanta brossa,
seguirà el seu etern anar i venir.
Potser quedarà algú per sentir la flaire
d'unes aigües renascudes.
En la solitud no sabrà que fer d'aquest present
i escollirà, potser, fondre's amb la terra,
fer de l'últim alè un nou intent
d'assaonar aquest erm que l'aclapara.
8 comentaris:
jolin! aquesta foto és molt impactant!
que poètica etàs avui, preciós.
i les fotos maquíssimes
Una foto que habla por si sola!
Un besote Roser!!
La poesía y la imagen siempre han sido buenas compañeras
Roser, un beso
Pell de gallina, jove!
Me encantaría escribirte y comentarte en catalá..., pèro no puc perque no estic segur de dominar-ho i dir-te el que realment vull.
Ho entens, Roser?
Petonets!
La teva creativitat en fer poesies la conec de fa molt temps i sempre m´ha encantat, però la simbiosis que hi crees amb aquestes fotos és realment impressionant.
salut i petons
La foto em fa venir fred,però acompanyada de les teves paraules em tornen una imatge en la que hi puc veure més enllà. Gràcies per compartir i ensenyar-me cada dia un nou aspecte de tot plegat. T'estimo!!
Publica un comentari a l'entrada