14 d’agost 2008

El vell que feia florir els arbres. Conte xinès.

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.
Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.
Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.
El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.
L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.
Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.
Quan l'endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.
Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.
El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.
Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.
La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat.
Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.
Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Es muy cierto que la envidia mata. ¿Verdad?
Besotes mil♥

Assumpta ha dit...

M'alegro moltissim que el vellet tingues sort al final :-)))... i el veí mai podrà ser feliç, és digne de llàstima!!

Striper ha dit...

La enveja es molt mala companya de viatge. Petons i bon dia Ninona.

nimue ha dit...

ains... m'encanten aquests contes...

b7s!

Jo Mateixa ha dit...

Ondia, doncs jo tinc una veïna que podría ser perfectament com el veí del conte (no com el nostre benvolgut Veí del Replà).

L'enveja es el pitjor que hi pot haver, jo sempre em pregunto, per que no es fica cadascu a casa seva i deixa de tafanejar a casa dels altres (en el cas dels blocs faria una excepció eh, jejejejee), segur que tot i tothom estaria més tranquil.

Petonets dolça meva!!!!!

Josep ha dit...

Hola,bona tarda.
Este cuento es precioso.Una vez al mes,SUSI nos trae a la Biblioteca un cuenta cuentos para los niños.(siempre es un exito)En este caso él cambió el arroz,y la ceniza por cosas de un jardin para que los protagonistas fueran los propios niños.Has tenido un gran acierto con este cuento Muchas gracias.
Te dejo la direccion de mi amiga Susi.:
http://bibliotecarioenapuros.blogspot.com/
Una abraçada

yraya ha dit...

Mala cosa esto de la envidia y hay tanta.
Te he dejado "deberes" en mi blog.
Un petó

Joan Vicenç ha dit...

Si no et sap greu m'agradaria penjar aquest conte a amicsarbres. Gràcies. JV

Jesús M. Tibau ha dit...

cal anar amb molta cura amb els veïns, et poden amargar l'existència

Anònim ha dit...

Això es diu: -"!no hay mal, que por bien no venga!" :)
Una bella història, sí.

Josep Maria Yago Suau ha dit...

em recorda allò de que el bosc es verd perquè cada arbre és verd. Li Xao va fent sense rancúnies, ni venjances.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

Mira, jo com en Tibau.
Per cert, no vàren pas sobrar una miquetona d'aquestes cendres? Poder m'anirien bé per tirarmeles pel damunt...

Mon ha dit...

jajaja cercava al google un conte xines per un espectacle de contacontes que haig de fer i he trobat aquest. Curiosa casualitat. es precios....mil petons zel