ahir el dia estava així, com sota un mantell de seda blanca,boira que, malgrat tot, ens deixava veure més enllà,
encara que el camí quedés desdibuixat...
i ells, estaven més o menys com el temps, sense veure sortides que semblen tan fàcils als grans...
no se'n sortien amb una mena de quadradets, ni trobaven com arribar a bon port...
potser, vaig pensar, si trobem quadradets de debó...
i finalment, tothom va aconseguir el seu ben dibuixadet, amb els vértexs ben marcats, i totes les diagonals al seu lloc...
em miraven estrany, quan vaig proposar de pintar a terra,
però a l'hora de netejar ningú va rondinar...
avui encara en queden les traces,
però ja se sap, hi ha senyals que triguen a esvair-se...
21 comentaris:
Fa goig de veure'ls!
hi tant que si que en fa de goig ...petons maca. Com estem?
M'agrada com planteges algunes de les teves activitats i la naturalitat dels teus textos.Fa uns dies feiem el mateix buscant el misteri del metre quadrat.
Aqui també havia boira, m'agradat l'activitat.
No et parlaré de la boira ...
Genial la idea, i sí és cert, quin gust de veure la mainada així !
Com m'hauria agradat de xicoteta ser alumna teua!!!
I el bé que els hi has fet, això d'estar assegut, res, a terra que d'aquí venim.
Fins jo m'hi posaria a embrutar per gaudir. Anton./ després vaig entendre el teu coment. d'ahir. Tranqui... El mar no s'engull tota la terra.
A mi també m'ha fet molta gràcia avui quan el petit feia exactament això a casa....ja no li preguntaré on apren aquestes coses! jajaja
Sou tots una colla de guanyadors :)
com els records que tindran una colla de nens i nenes que recordaran aquella mestra que els ensenyava matemàtiques pintant a terra.
Si pugués triar, treballaria amb nanos com els teus. Segur que són més fàcils que molts dels adults amb qui toca lidiar cada dia. Buf !
Ai!! Has canviat el format i la música :-)
(ja veus que em fixo en tot, eh?)
El vent s'emportarà la boira... peroooooo, ai, que els petits estan molt més moguts quan fa vent, eh?
:-))
I què en diuen els nens d'això que els estiguis fent fotos a tot hora...
Ah, clar, els hi deus dir que tens un bloc i que si et llegeixen s'hi veuran retratats!
;)
I no s'ha queixat cap mare de que s'hagin posat a pintar al terra de casa :P
Com van xalar! Una bona manera de desenboirar-se.
Quan tingui un fill (força aviat!!) i li doni per fer el mateix al parquet de casa....
Hi ha senyals que és bo que quedin per sempre, perquè en quedi constància de les coses bones. D'altres senyals aniran esvaint-se com la boira...
que bonics es veuen les teues criatures...
em sembla que qualsevol dia jo també em posaré a dibuixar en terra...
B7s!!
Tenia l’amiga asseguda a la falda.
Li veia l’esquena brillar sota el sol.
L’aroma m’emmena a tastar-la, tan clara.
Sabia la festa que em dava el seu cos.
L’obria amb deler: s’esbadella, s’ofrena,
mostrant-me rojors d’amagat trencadís;
tenia la tendra escapçada de pètals,
espurnes lluents, a la punta dels dits.
L’amiga em mirava. Si em reia –brillava!–,
volia abraçar-la i saber-ne l’olor.
Que dolça, l’amiga, tan roja i tan blanca!
L’amor me l’ha feta per fer-li l’amor.
guixar al terra ... tot un plaer !!! ... salut
els teus alumnes s'emportaran molts senyals quan deixin la teva aula per passar a un nou curs. Et recordaran sempre, n'estic segura. Entre quadrats de colors, potser.
Publica un comentari a l'entrada