06 d’abril 2009

per molts anys, papa


La tia i tu discutíeu molt sovint, quan encetàvem el mes d’abril.
-Si vas néixer el tres!- m’ho diràs a mi, quin dia vaig néixer? era el sis!
Cap dels dos podíeu recordar el dia, però era cosa de germans, com serà sempre, d’una engruna fer-ne un munt, i a l’inrevés, en els més grans desastres, trobar-hi el punt d’humor, com quan recordàveu que, en acabar la guerra, l’avi es va deixar entabanar i tancat en una habitació, es va creure que tots els diners que guardava en un mallal no valien res, li van donar quatre rals... i d’això, que diuen que fou d’on va venir tota la ruïna, en feieu un acudit, que si haver de canviar el cafè per suc de mitjons i el pa tendre acabat de pastar i coure de l’àvia, per rosegons remullats en llet aigualida...
Dormir en coixins de plomes per conformar-se amb matalassos de pallots... històries que ja no sento, però que tinc molt ben guardades. La mare, que es pensava que es casava amb un hereu, es va trobar que el pare havia heretat deutes. Ell va treballar com un ase, es va anar obrint camí entre paletes i maons i després es va embolicar amb els camions que transportaven mercaderies i feien “províncies”.
I aquell dia que, al vespre, van venir a casa, dient que teníem el pare al “calabossu”, que havia mort dos guàrdies civils, en un accident de tràfic. Sort que es va poder demostrar que venien d’anar “de putes” i anaven beguts fins al capdamunt, es van encastar literalment sota el camió, i allà es van quedar decapitats, treien sang amb aromes de rom “Negrita”. L’endemà et vam veure arribar plorant, i abraçar-nos a tots, feliç de tornar, que en aquells temps et podia haver costat la llibertat per molts anys.

No en vas saber mai, de gestionar els diners i segurament tampoc la vida... de fet, vas fer patir la mare com una boja, deixant-la amb quatre rals, mentre tu no t’estaves dels típics esmorzars de “camioner”...Però d’això, cap dels teus fills n’erem conscients. Recordo com m’ensenyaves a ballar el vals, el pasdoble, el bolero i el swing, quan arribaves els divendres, orgullòs de la teva nena, la més maca, em deies, falaguer...Clar, jo era l’única que em delia per ballar amb tu...

De més gran, amb poc més de 23 anys, em vaig topar de front amb una altra realitat, els deutes eterns, fent un crèdit per poder-te comprar el cotxe, que va seguir essent teu, però així vas sortir d’un altre embolic... El més collonut del cas, és que tothom coincidia que eres un home bo, bo per a tothom, menys per tu mateix. Capaç de deixar diners del sobre miserable de la setmanada, (ja massa gran per emprendre alguna nova feina) i demanar-me’n a mi, per poder portar diners a casa, i amb una abraçada i un petó em prometies tornar-me’ls i jo et jurava guardar silenci. I potser aquesta complicitat de tant temps ens va unir més, tot i que jo et sabia prou culpable. Però jo era la nina dels teus ulls i la teva mirada sempre em deia gràcies.

Ara, avui que faries 80 anys, (i jo que encara et veia tan jove), i com gairebé cada dia, penso en tu. I em pregunto realment qui eres, com eres, què pensaves, amb qui t’entenies bé, quins somnis tenies, i que en feies de les llargues hores que no eres a casa, fa tants anys, quan encara eres jove i valent, quan encara manaves com tot pare d’aquell temps, quan tots callàvem si estaves de malhumor, i com tots gosàvem dir-te qualsevol bogeria si el dia anava de bones.

El temps va passant, i tot i que em ressonen al cap tantes coses, cada dia t’enyoro, i cada dia et veig. Per molts anys, papa, perquè malgrat tot, o potser gràcies a tot el que hem passat, sempre t’estimaré.

37 comentaris:

Ferran ha dit...

El teu pare deu ser un dels habitants més feliços del zel :)

Quantes històries caben en una vida!

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Molt emotiu Zel. Una forta abraçada.

sargantana ha dit...

nena...
m'has fet saltar les llagrimes.
que bonic , que tendre.
es bo sapiguer estimar aixis,ets afortunada, i ell tambe.
un peto, dels de debo.

Mireia ha dit...

sí que fa plorar sí, que jo sóc de llàgrima fàcil i a ala que m'emociono ...
Molt tendre.

Thera ha dit...

Pel pare les paraules més maques. Molt emotiu, és ben bé que forma part de tu, si més no en un trosset de teu cor.

Lliri blanc ha dit...

un homenatge molt commogut Zel.
una abraçada

Cèlia ha dit...

Tant si és el tres com si és el 6, felicitats Zel per estimar amb el cor tan gran com tens... ha estat realment un relat molt emotiu!

Striper ha dit...

Uff m'ha fet recordar el meu.

Montse ha dit...

per què em fas plorar?

el teu pare deu estar ben orgullós!!!

un petonet ploraner.

rebaixes ha dit...

Tu pots contar coses d'ell, altres no podem fer el mateix, i et deia un dia que el meu pare ens va deixar llibres que la mare va repartir pels tres germans, i al tocar-los al llegir-los m'han donat una força extraordinaria,
Tinc sempre per aquí AYUDATE, i, EL DEBER de Samuel Smiles, llibres per a educar escrits fa un segle i mig ... Guarda't algun secret, es bo saber que una cosa només la sap un sol i no la diria mai, era el tema que posava en el JO uns dies enrere.La convivència amb aquest secret que sols tu comparteixes et pot fer tant de bé en moments que ho necessitis... Anton.

Oscar Ramírez ha dit...

Zel, m'has deixat molt tocat amb aquesta carta oberta tan tendre. Jo estic passant uns moments familiars molts dussos i sé què vols dir en cada paraula. Una forta abraçada!

kweilan ha dit...

Un record molt emotiu que ens recorda també els nostres que ja no hi són.

Cesc ha dit...

hi ha històries que fan eriçar la pell com la que tu ens dictes... una abraçada Zel.

gerardeli ha dit...

Molt bonic, Zel.
Enhorabona per com saps descriure sentiments i sensacions. Ets una mestra!!!

Violette ha dit...

La teva sinceritat m'ha xocat i m'agradat. Ets molt autèntica, Zel. És un escrit molt bonic.
Una abraçada.

Trini ha dit...

Amb l'emoció a flor de pell, et deixo un espai de silenci per a les teves paraules, úniques, per ell.
----------------------------------






----------------------------------
:-*

Els del PiT ha dit...

Una forta abraçada de tot cor a quatre braços.
Molt sentit, bonica...

barbollaire ha dit...

saps que et sé, que som ben propers en això, oi?

Una abraçada infinita, dolça
Una bosseta de petons de tots colors i sabors. bellugadissos i riallers.
Però sobretot dolços, dolços.
:¬)****

Assumpta ha dit...

El pare deu estar molt content de l'homenatge de la seva nena :-)

XeXu ha dit...

Els records són inacabables. Segur que quan has acabat has pensat que et deixaves alguna cosa. Una abraçada molt forta.

Marta Rieradevallink ha dit...

De les persones que estimem ens en recordem sempre. Per això sempre segueixen vius en nosaltres.

Josep ha dit...

Senzill, potent i entendridor. M'ha agradat.

Kudifamily ha dit...

Ostres zel... bufff, quants records que m'has fet arribar...
Sé que és un dia dur aquest, nosaltres el vam passar al febrer, i molts sentiments es barregen: tristor, ràbia, impotència...
No t'ho vaig dir l'altre dia que també vas penjar-ne una foto, però la cara del teu pare em sona... no sé... aquí dalt tot és petit i tothom s'acaba coneixent.
Crec que el meu pare i el teu, tot i portar-se vint anys, s'haurien entès, hehe... hi ha coses que expliques que em sonen tant...
Segur que deuen estar jugant a la butifarra asseguts sobre un núvol, mentre de reüll no ens treuen la vista del damunt!!!
Molts petons i abraçades.

Anna Tarambana ha dit...

M'has ben tocat... és molt proper i tendra el què escrius i per això m'ha arribat...

Una abraçada

Joana ha dit...

Per molts anys puguis tu dedicar-li aquestes ratlles! Allà on sigui les llegirà.
Una abraçada Zel!

SergiBR ha dit...

Déu ni do la història. De cada vida s'hauria d'escriure un llibre.

nimue ha dit...

que bonic, Zel...
una abraçada forta per tu.
B7s.

fanal blau ha dit...

Ahir et vaig llegir/sentir i no vaig poder/saber escriure't...

Quan llegim la narració escrita a la pell dels altres i ens conmou, sovint ens porta a rellegir la narració de la història pròpia, del "deure" i el "haver" amb els pares...
I no deixarem de pensar-hi, tendrament i senzilla, perquè vam estimar-los i ens vam sentir estimades!
un petó!

Cristina ha dit...

M´has emocionat reina. Tots tenim tantes coses a contar de les nostres vides...i tu, t´has obert als que et llegim, i això diu molt de tu.

Una abraçada infinita...

Agnès S. ha dit...

Respecte i estimació., el teu pare, te el que tothom és mereix, el que tothom vol.
Felicitats als dos.

iaiapunkarra ha dit...

Maco el relat, de veritat. Segur que el teu pare era una gran persona. I que, a part d'estimar-vos a tota la família, sabia gaudir dels bons plaers de la vida: Com un bon porró de vi no hi ha res!

Abogada en Bcn ha dit...

M'has fet emocionar! segur que era un home genial. Una abraçada.

yraya ha dit...

Ay Zel que post más bonito y lleno de valentía, precioso y emotivo, me han salido mis lágrimas.
Allí donde este tu padre, bien orgulloso de tener una hija como tu
Un petó molt fort.

- assumpta - ha dit...

M'agrada molt aquesta Zel, que ens captiva amb emocions i sentiments.
Aquests íntims que tenim tots tant, tant, endis que costa molt que arribin a surar per als altrrs.
T'admiro.
Però el que tinc molt clar és que qui t'admira és ell, com de ben segur ho va fer sempre (amb el que tu ens expliques) i con de ben segur ho seguirà fent.
Crec que els sentiments no moren mai, l'amor, l'estimació no els podem tocar, són com l'ànima i aquesta de ben segur no se la pot endur res.
I a la meva manera, sé que aquests (els sentiments) sempre estaràn en tot allò que ens envolta ara i demà... i sempre.

Joana ha dit...

Quin escrit més bonic...

Mon ha dit...

lo mes bonic que tenen els records es això, gaudir recordant un peto

AINA ha dit...

temps gens fàcils de viure aquells, sens dubte. ara es tot ben diferent.. res, noia, que m´he emocionat llegint-te. les hormones que em porten boja i lo proper que es aquest escrit. un petó.