per molts anys, papa

La tia i tu discutíeu molt sovint, quan encetàvem el mes d’abril.
-Si vas néixer el tres!- m’ho diràs a mi, quin dia vaig néixer? era el sis!
Cap dels dos podíeu recordar el dia, però era cosa de germans, com serà sempre, d’una engruna fer-ne un munt, i a l’inrevés, en els més grans desastres, trobar-hi el punt d’humor, com quan recordàveu que, en acabar la guerra, l’avi es va deixar entabanar i tancat en una habitació, es va creure que tots els diners que guardava en un mallal no valien res, li van donar quatre rals... i d’això, que diuen que fou d’on va venir tota la ruïna, en feieu un acudit, que si haver de canviar el cafè per suc de mitjons i el pa tendre acabat de pastar i coure de l’àvia, per rosegons remullats en llet aigualida...

Dormir en coixins de plomes per conformar-se amb matalassos de pallots... històries que ja no sento, però que tinc molt ben guardades. La mare, que es pensava que es casava amb un hereu, es va trobar que el pare havia heretat deutes. Ell va treballar com un ase, es va anar obrint camí entre paletes i maons i després es va embolicar amb els camions que transportaven mercaderies i feien “províncies”.

I aquell dia que, al vespre, van venir a casa, dient que teníem el pare al “calabossu”, que havia mort dos guàrdies civils, en un accident de tràfic. Sort que es va poder demostrar que venien d’anar “de putes” i anaven beguts fins al capdamunt, es van encastar literalment sota el camió, i allà es van quedar decapitats, treien sang amb aromes de rom “Negrita”. L’endemà et vam veure arribar plorant, i abraçar-nos a tots, feliç de tornar, que en aquells temps et podia haver costat la llibertat per molts anys.

No en vas saber mai, de gestionar els diners i segurament tampoc la vida... de fet, vas fer patir la mare com una boja, deixant-la amb quatre rals, mentre tu no t’estaves dels típics esmorzars de “camioner”...Però d’això, cap dels teus fills n’erem conscients. Recordo com m’ensenyaves a ballar el vals, el pasdoble, el bolero i el swing, quan arribaves els divendres, orgullòs de la teva nena, la més maca, em deies, falaguer...Clar, jo era l’única que em delia per ballar amb tu...

De més gran, amb poc més de 23 anys, em vaig topar de front amb una altra realitat, els deutes eterns, fent un crèdit per poder-te comprar el cotxe, que va seguir essent teu, però així vas sortir d’un altre embolic... El més collonut del cas, és que tothom coincidia que eres un home bo, bo per a tothom, menys per tu mateix. Capaç de deixar diners del sobre miserable de la setmanada, (ja massa gran per emprendre alguna nova feina) i demanar-me’n a mi, per poder portar diners a casa, i amb una abraçada i un petó em prometies tornar-me’ls i jo et jurava guardar silenci. I potser aquesta complicitat de tant temps ens va unir més, tot i que jo et sabia prou culpable. Però jo era la nina dels teus ulls i la teva mirada sempre em deia gràcies.

Ara, avui que faries 80 anys, (i jo que encara et veia tan jove), i com gairebé cada dia, penso en tu. I em pregunto realment qui eres, com eres, què pensaves, amb qui t’entenies bé, quins somnis tenies, i que en feies de les llargues hores que no eres a casa, fa tants anys, quan encara eres jove i valent, quan encara manaves com tot pare d’aquell temps, quan tots callàvem si estaves de malhumor, i com tots gosàvem dir-te qualsevol bogeria si el dia anava de bones.

El temps va passant, i tot i que em ressonen al cap tantes coses, cada dia t’enyoro, i cada dia et veig. Per molts anys, papa, perquè malgrat tot, o potser gràcies a tot el que hem passat, sempre t’estimaré.