21 d’agost 2009

seguint el rastre de les escombraries

“Els petits gestos són importants” Una bona declaració d’intencions, que ho diu tot. Els detalls de conscienciació de les persones com a éssers individuals per contribuir a la sostenibilitat.
Més enllà de la consciència social de cadascú, què es fa a nivell d’estats en aspectes relacionats amb l’estalvi d’energia, d’inversió en reciclatge i reutilització de productes? Quants anem a les deixalleries a portar allò que no sabem on llençar? I al seu torn, els governs, què en fan da'llò sobrer, nociu, tòxic, difícil de reciclar o degradar?

Interessant seguir el rastre final de segons quinses escombraries.

“Escombraria tòxica torna a casa”. Portada de diari a “Correio do Povo”, Porto Alegre, Brasil. Un vaixell amb un piló de contenidors era retornat a Anglaterra.
El resum és senzill, un contracte que permet portar a Brasil plàstics per reciclar, però en obrir els contenidors, s’hi troba des de deixalles domèstiques, a preservatius, bolquers, xeringues, medicaments caducats, bosses de sang, bateries, fragments d’ordinador...tot amarat d’un suc negrós fruit de la descomposició dels productes orgànics.
Però segons la convenció de Basilea, vigent des de 1998, es prohibeix als 29 països més industrialitzats l’exportació de deixalles perilloses als estats menys desenvolupats. En canvi, el que es fa es seguir enviant restes de difícil cribatge o tria a la Xina, a uns quants països africans (Ghama i Nigèria en són exemple), on el preu per hora de treball és ínfim i ningú pensa en la toxicitat dels productes que reben.


Llegiu un fragment:

El rastro de los desechos electrónicos.

Los desechos domésticos, hospitalarios, incluso los plásticos no son de interés para la mayoría, pero los desechos electrónicos sí lo son.
“La mayor parte de nuestros desechos electrónicos son exportados, y exportados a naciones en desarrollo,” dice Barbara Kyle, Coordinadora de Electronics TakeBack Coalition, basada en EEUU. “No hablo de las refinerías, de las fundiciones en Suecia o algo así, hablo de sitios con menos escrúpulos.”
A pesar de una prohibición internacional casi universal de la exportación de material tóxico o peligroso, Kyle dice que la mayor parte de los desechos electrónicos de EEUU terminan en China, India, Vietnam, o en países emergentes africanos, como Ghana y Nigeria.
“El flete cuesta muy, muy poco, y típicamente lo que se envía son cosas que cuesta más dinero separar aquí,” dice Kyle. “La gente no quiere gastar el dinero aquí, y allá – donde la gente gana básicamente centavos por hora, básicamente sólo para desguazar las cosas a golpes y recuperar los metales – todavía puede hacer que los cálculos resulten en que el trabajo para un televisor o un monitor cueste tal vez un dólar por pieza.”
60 Minutes de CBS informó en su especial de noviembre de 2008 “Siguiendo el rastro de desechos electrónicos tóxicos”, que el comercio electrónico ilegal de reciclaje ha creado un descalabro ecológico en la región Guiyu de China.
“Las mujeres calentaban circuitos electrónicos sobre fuegos de carbón, extrayendo chips y vertiendo la soldadura de plomo,” decía parte del informe escrito.
“La contaminación ha arruinado la ciudad. El agua potable es llevada en camiones. Científicos han estudiado el área y descubierto que Guiyu tiene los más altos niveles del mundo de dioxinas que causan cáncer. Descubrieron que es seis veces más probable que los embarazos terminen en abortos y que siete de diez niños tienen demasiado plomo en su sangre.”
Llegiu l’article sencer aquí.
Igual que en molts altres aspectes, la fractura que separa les actuacions individuals de les estatals és de la mida de la falla de Sant Andrés.

9 comentaris:

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Últimament passen per les meves mans moltes piles boto, aquelles que porten els rellotges, tinc un recipient adient per posar-les les que ja no funcionen, i, molts cops amb pregunto que en faran de totes elles.

Separar els metalls pesats i recuperar cada un dels seus diferents components deu de ser una labor una mica complicada.

Confio que tot plegat és faci amb controls estrictes de seguretat, si no fos així seria millor tornar a l´acció mecànica de la corda de molla

Vicent ha dit...

L'assumpte de la separació del fem en contenidors grocs, verds, blaus... és una cosa molt cínica.

El missatge oficial és: s'ha de conscienciar a la gent.

És a dir, que se separe bé o no el fem depèn de la "gent". Consegüentment, al veure que això no funciona, tots comentarem: "és que la gent... actua molt malament, etc". No mirarem a l'administració, mirarem a la "gent".

Però la separació del fem no faria falta -o faria molta menys falta- si la producció seguira una lògica de reutilització.

No cal ser molt imaginatiu. Podem mirar al passat, preguntar als nostres pares.

Les botelles de vidre es retornaven i es reomplien.

No ens donaven bosses de plàstic. Hi havia carrets, cabassos, etc.

De l'oli es feia sabó.

Etc...


Però el capitalisme necessita produir, produir, produir.

La separació de fem és una trampa. Jo faig la separació i seguisc el joc, però sé que tot és molt cínic.

No és cap solució. Però a més, fa que la nostra mirada no apunte als responsables -i/o representants- d'un sistema inherent a la destrucció del planeta. Evita que busquem l'arrel del problema: l'excessiva producció.

josep estruel ha dit...

Hola Zel.

M'has deixat de pedra.
Jo això creia que només passava amb la deixalleria electrònica. .Piles i bateries no, I que SONY no participava per res.

Una abraçada.

Asimetrich ha dit...

No parlaré per tota Anglaterra. Però aquí on visc, el tema de la recollida selectiva és un refotut i descomunal desastre. Només et diré que som uns quants els veïns que hem de deixar les nostres bosses d'escombraries al carrer, com feia a Catalunya quan era un moc de crio. La setmana passada hi havia a la "zona de recollida" una muntanya de bosses més alta que jo mateix, la meitat rebentades per les gavines. Imagina el panorama, i no serà per queixes a l'ajuntament. Els portem 20 anys d'avantatge. Si tota la gestió dels residus es fa igual per aquí, no m'estranya gens, però gens, el tema del vaixell. I si em diguessis que llencen els residus directament al mar, tampoc em sorprendria.

kweilan ha dit...

Nosaltres anant reciclant i quan llegeixes un article així penses que no servirà per gran cosa.

Thera ha dit...

És un tema que sempre m'ha generat molta desconfiança... Això, des de casa vinga a fer-ho bé, separar els residus,i quan penses en com deu continuar el procés, costos que implica i tot això,... desconfio...

Josep ha dit...

És tan senzill com integrar en el preu del producte el cost del reciclatge.

Tan senzill i tan car, i per això tan difícil de fer.

Clidice ha dit...

cal seguir reciclant, però el que cal, sobretot, és exigir que les coses es facin com cal, una vegada, dues, deu, deu mil, les que siguin necessàries. No fiscalitzar-ho és donar el vist i plau a totes aquestes barbaritats.

rebaixes ha dit...

I tot això que en consideren deixalles de l'Estatut que per segons qui no serveis - amb efectes retroactius - a quina deixalleria ho enviaran per que ho reciclin...
Sols és per apartar-me a temps. He que faig bé?Anton.