ni el savi més savi, en el fer i en el dir, l’artesà més polit, ni l’orfebre més fi, ni el ferrer més certer en picar i trempar el metall i fer dolç el perfil farien, als meus ulls un escorç noble com el vostre, fills.
De tu quedarà , quan calgui, no cridem el mal temps...aquests dos nois tan "eixurits", la petja i l´exemple que deixes cada dia als teusreis, les teves paraules, el teu tremp,la teva revolta , el teu somriure i tantes i tantes coses que per més que fem llistes aquí no hi caben, Zel.
Aquí, aquí...; indistingibles, a vegades les petites de les gran coses, no?; perquè, no poques voltes són, em sembla, coincidents, una i la mateixa cosa. I perdona que teoritzi, ja sé que el missatge va d'altra cosa; molt més valuosa, per cert. Una abraçada.
Segur que hem coincidit a més d'un concert (i a Can Catoi, per descomptat). Al final, quan vagi pel teu poble, serà com si ja us conegués a tots! Per cert, coneixen l'existència del blog? Ja saben qeu s'han fet famosos per la blogosfera (i part de l'odisfera)? No s'animen a fer un blog?
Hola, Zel. No tengas incomodidad por no poder pasar por mi rincón, pero siempre es agradable verte aparecer. Nos vemos agotando estos días de descanso, que pasaron como el viento. Qué suerte tener dos chicos tan estupendos; desde luego, es lo mejor de esta vida. Ya están grandes, disfrútalos antes de que vuelen, porque es ley de vida. Un abrazo, también para ellos.
27 comentaris:
Quanta bava que veig per aquí, eixuga't corre!
Ei, bon any, eh?
De tu quedarà , quan calgui, no cridem el mal temps...aquests dos nois tan "eixurits", la petja i l´exemple que deixes cada dia als teusreis, les teves paraules, el teu tremp,la teva revolta , el teu somriure i tantes i tantes coses que per més que fem llistes aquí no hi caben, Zel.
Aquí, aquí...; indistingibles, a vegades les petites de les gran coses, no?; perquè, no poques voltes són, em sembla, coincidents, una i la mateixa cosa. I perdona que teoritzi, ja sé que el missatge va d'altra cosa; molt més valuosa, per cert.
Una abraçada.
ohhhhhhhh, Zel, que guaposssssssssssss!!!!
:D
espera que et deixo el pitet del Martí, em sembla que el tinc al calaix...
ja tens raó ja, res no podràs fer mai en la vida que ho superi això. :)
Ostres no entenc amb nois..però si que et varen quedar be si....felicitats!!!
mmm... no estan gens malament...
quina edat dius que tenen? :P
Bon any!
Utnoa
Quina satisfacció poder dirho i sentir-ho, l'exemple ha estat important, segur! i la rauxa! Bon any!!!!!!
Bonica samarreta. Felicita al teu fill de part meva!!
Segur que hem coincidit a més d'un concert (i a Can Catoi, per descomptat). Al final, quan vagi pel teu poble, serà com si ja us conegués a tots! Per cert, coneixen l'existència del blog? Ja saben qeu s'han fet famosos per la blogosfera (i part de l'odisfera)? No s'animen a fer un blog?
No tindras queixa no ? deixas un bon llegat.
Zel, avui el teu post m'ha arribat a l'ànima! I és que és així, dos nois ben ferms i guapos, què més pots demanar, és la teva essència! Salut!
No tothom deixarà tant i tant bonic!
Que guapos que estan!
Una abraçada, Zel!
MOLT MACOS¡¡¡¡¡¡UNA BONA LLAVOR I UN GRAN AMOR,VETUA AQUI EL SECRET.
JUGANT AMB BCN.
Un llegat magnífic el teu.
M'has fet posar "toveta" i tot... mai no en podré deixar un com aquest.
Petons, Zel!
Quines paraules tan maques... Segur que ells se senten també molt orgullosos de tenir una mare com tu.
Una abraçada... ;D
Et llegeixen?
Hacía tiempo que no veía a tus hijos,tienes buenas razones para estar orgullosa.
Besos
T'entenc tant bé...
Una bonica estampa.
Per molts anys Zel!!!!!
una abraçada immensa i 2010 petons!!
amor de mare, s'entén!
Hola, Zel.
No tengas incomodidad por no poder pasar por mi rincón, pero siempre es agradable verte aparecer.
Nos vemos agotando estos días de descanso, que pasaron como el viento.
Qué suerte tener dos chicos tan estupendos; desde luego, es lo mejor de esta vida. Ya están grandes, disfrútalos antes de que vuelen, porque es ley de vida.
Un abrazo, también para ellos.
Quins fills tan pulits!!. Semblen bessons. Orgull de mare, sí senyora!
Salutacicons i bons Reis.
Es nota que són fills de sa mare, eh? Com a mínim el que porta la samarreta antifeixista :-)
Visca!
PS: Sempre em quedarà la cosa de no haver estat pare. Entenc perfectament el teu sà orgull, Zel.
És el més gran que es pot fer! En tinc unes ganes, de fer-ne de meus! ains!!! Que bunik aquest orgull matern... :D
A aquesta edat els emprenya molt que empris el mot "nens", ni que sigui d´amagatotis.
Ja no ho son.
uauuu!!! quina manera tan tendre de donar les gràcies :)
Publica un comentari a l'entrada