al Tibet. . la raó de moltes enrabiades? heus ací: les persones, no són mai com tu voldries... són...com elles volen! o poden, o saben... . i davant d'això, qui té la resposta? perquè, de ben segur, l'altre pensa el mateix que tu...
L'has clavat... o els del Tibet, l'han clavat... i és que encara que no t'enrabiis, el problema subsisteix. Les necesitats d'uns i altre a vegades no encaixen prou bé, millor dit gairebé mai no encaixen prou bé.
La resposta és la tolerància, i no esperar dels altres més del compte. També hi juga un paper conèixer les pròpies limitacions. Sabem que fallem, no podem exigir als altres més del que ens exigim a nosaltres. Potser fins i tot és massa exigir-los el mateix. Cadascú és com és, i si algú no és de donar, no podem esperar que ho faci. Segur que ens emportarem més d'una decepció, i al final ens afecta només a nosaltres.
M'has fet pensar en una noia de la feina a la que he fet 'teràpia' avui. Cal saber, almenys aproximadament, què podem esperar de la gent que ens envolta.
Ara m´ha vingut al cap allò de´n Dylan...`"Això amic meu, només ho sap el vent...". Però no, cada persona és un món i la manera de veure i entendre les coses en són molts de mons. Aquests tibetans són molt savis, potser tenen més tranquilitat per pensar coses com aquestes.
Totalment d'acord amb en Xexu. La veritat és que l'ha clavat. Sense la tolerància i l'acceptació de l'altre, amb les diferències que ens poden separar, podem tenir més d'un disgust. I alguns, inclús, de forma innecessària...
Reflexionem sobre l'individuu, soble la individualitat de cadascu i anem avançant per el camí de roses...o espines. Tots som o volem ser? Per què ens unim? Deixem que l'altre par-li, s'expresi? .......... Tu en saps més de posar preguntes, moltes que mai es poden contestar, en tots els ordres de coses... Som individualitats lligades a tants lligams... Bon dia tingueu. Anton.
És molt complicat fer entendre segons quines coses a algú. Normalment, si no sóc capaç d'entendre'm amb una altra persona, m'allunyo d'ella per evitar conflictes. Però quan no tens més remei que conviure-hi i l'altra persona no sap més que fer-te la guitza és realment difícil!
Saludos, amiga. Sobre esa reflexión me caben muchas dudas...A veces no queremos ser como somos, por ser mejor hasta mentimos y nos mentimos. Lo único que me queda claro es que nos necesitamos mucho y no acabamos de aprender a ser auténticos. Un abrazo
"Muchos ven lo que pareces...pocos sienten lo que eres..." Somos muy dados a enjuiciar...ese el problema...y a ver la paja en el ojo ajeno... Este mundo sería una auténtica locura y un gran disparate si todos nos pareciesemos. Un abrazo Zel,yo no sé si tu quieres o puedes o sabes...de lo que estoy segura es de que eres...una gran persona.
doncs sí, al final cadascú és com és i més val que ens acostem a les persones que no ens fan sentir mala sang, per la nostra salut mental més que res... B7s!
Crec que tots volem ser d'una manera però a vegades les cirsumstàncies provoquen que siguem com podem. Els factors del nostre context poden influir en gran mesura.
Bona reflexió. Manca de tolerància i d'empatia en tots plegats. Ni tot és blanc ni tot és negre... En les diferents gammes d'un mateix color hi ha l'enriquiment... i sovint seguim volent ser pobres d'esperit.
Bona setmana i desitjo que la primavera tregui aviat el cap per casa teva. Petons, Zel!
16 comentaris:
Noia potser es com dius pro sempre hi han excepcios.
L'has clavat... o els del Tibet, l'han clavat... i és que encara que no t'enrabiis, el problema subsisteix. Les necesitats d'uns i altre a vegades no encaixen prou bé, millor dit gairebé mai no encaixen prou bé.
La resposta és la tolerància, i no esperar dels altres més del compte. També hi juga un paper conèixer les pròpies limitacions. Sabem que fallem, no podem exigir als altres més del que ens exigim a nosaltres. Potser fins i tot és massa exigir-los el mateix. Cadascú és com és, i si algú no és de donar, no podem esperar que ho faci. Segur que ens emportarem més d'una decepció, i al final ens afecta només a nosaltres.
M'has fet pensar en una noia de la feina a la que he fet 'teràpia' avui. Cal saber, almenys aproximadament, què podem esperar de la gent que ens envolta.
Ara m´ha vingut al cap allò de´n Dylan...`"Això amic meu, només ho sap el vent...". Però no, cada persona és un món i la manera de veure i entendre les coses en són molts de mons.
Aquests tibetans són molt savis, potser tenen més tranquilitat per pensar coses com aquestes.
Exacte. L'ésser humà neix lliure, responsable i sense excuses. Per sort la capacitat de decidir és individual, encara que condicionada.
Totalment d'acord amb en Xexu. La veritat és que l'ha clavat.
Sense la tolerància i l'acceptació de l'altre, amb les diferències que ens poden separar, podem tenir més d'un disgust. I alguns, inclús, de forma innecessària...
Reflexionem sobre l'individuu, soble la individualitat de cadascu i anem avançant per el camí de roses...o espines.
Tots som o volem ser?
Per què ens unim?
Deixem que l'altre par-li, s'expresi?
.......... Tu en saps més de posar preguntes, moltes que mai es poden contestar, en tots els ordres de coses... Som individualitats lligades a tants lligams... Bon dia tingueu. Anton.
És molt complicat fer entendre segons quines coses a algú. Normalment, si no sóc capaç d'entendre'm amb una altra persona, m'allunyo d'ella per evitar conflictes. Però quan no tens més remei que conviure-hi i l'altra persona no sap més que fer-te la guitza és realment difícil!
Dos no discuteixen si un no vol.....aquí i al Tibet. Bona reflexió
M'has fet somriure i pensar. Gràcies.
Saludos, amiga.
Sobre esa reflexión me caben muchas dudas...A veces no queremos ser como somos, por ser mejor hasta mentimos y nos mentimos. Lo único que me queda claro es que nos necesitamos mucho y no acabamos de aprender a ser auténticos.
Un abrazo
"Muchos ven lo que pareces...pocos sienten lo que eres..."
Somos muy dados a enjuiciar...ese el problema...y a ver la paja en el ojo ajeno...
Este mundo sería una auténtica locura y un gran disparate si todos nos pareciesemos.
Un abrazo Zel,yo no sé si tu quieres o puedes o sabes...de lo que estoy segura es de que eres...una gran persona.
doncs sí, al final cadascú és com és i més val que ens acostem a les persones que no ens fan sentir mala sang, per la nostra salut mental més que res... B7s!
Crec que tots volem ser d'una manera però a vegades les cirsumstàncies provoquen que siguem com podem. Els factors del nostre context poden influir en gran mesura.
Bona reflexió.
Manca de tolerància i d'empatia en tots plegats. Ni tot és blanc ni tot és negre...
En les diferents gammes d'un mateix color hi ha l'enriquiment... i sovint seguim volent ser pobres d'esperit.
Bona setmana i desitjo que la primavera tregui aviat el cap per casa teva.
Petons, Zel!
"Viu i deixa viure" és l'antídot perfecte. Si tothom sabés i vulgués aplicar-lo...!
Publica un comentari a l'entrada