02 d’abril 2011

alzheimer per a nenes i nens

Tot i el cansament global, tot i que estic astènica i com deia algú, tocada de primavera, tot i que estic rabiosa amb el cinisme que ens envolta entre tanta tragèdia, l'escola ha de ser diferent, per força, hem de tirar endavant, encara que sigui a cops de banya...


Avui hem anat a teatre.

Més d'una hora d'un silenci respectuós, uns ulls lluents, unes mirades entre tristoies i somrients, interessades, amatents al moment de l'espectacle, fins que semblava que hi eren dins ( i algunes grandassasses hem plorat)


Alzheimer per infants? Sí, tenen avis, alguns besavis, i han d'entendre què els passa quan es perden en una inmensa boira que els desdibuixa.


Senzillament, d'una delicadesa infinita i una sensibilitat i tendresa sense guarniments, allò senzill i planer que arriba al cor. Ens ha agradat molt, hem parlat molt, hem pensat molt. Si podeu, porteu-hi els vostres fills. O néts.








.

5 comentaris:

fanal blau ha dit...

Quina manera més bonica i més dolça de representar una realitat tan trista.
Segur que els ha arribat ben endins. I no l'oblidaran durant molts dies.
Gràcies, Zel!
Una abraçada i molt bon cap de setmana.

Stel ha dit...

Conec de primera mà la companyia he estudiat en l'escola que dirigeixen, i amb ells des de petita i realment són molt bons, i aquesta obra... és màquissima i molt tendre. Espero que no sigui l'ultima que veieu, i que tothom pugui anar-les a veure!

Pilar ha dit...

Trobo fantàstic que es parli cada vegada més de la malaltia. Actualment hi ha uns quants de llibres infantils i unes quantes obres de teatre que en fan ressò. La divulgació afavoreix sortir de l'aïllament en què es troben els malalts i els familiars.
Gràcies per aquest gra de sorra que tu aportes, qua junt amb la resta dibuixaran una muntanya que serà visible des de qualsevol lloc.
Una abraçada, Zel.

Albanta ha dit...

Quan més es conega el problema més es podrà entendre, i normalitzar. Gràcies per fer-te també ressó d'aquesta problemàtica.
Una abraçada

El porquet ha dit...

Això sí que és ensenyar als xiquets.

Enhorabona per a dur-los a veure i sentir aquest tipus de sensacions i vivències. Malauradament formen part de la vida, i les han de conèixer i apropar-s'hi.