08 de maig 2011

feina feta

Dinar familiar acomplert.



Sempre penso que això d'estar mig malalta segons quins dies, és cosa del subconscient. En diades com aquesta, sempre miro la cadira del papa, que avui ha ocupat...ningú. Ens ho fem venir bé, per repartir el seu cap de taula entre dos, en una banda el meu oncle, i a l'altra la meva mare. Jo, però, miro i veig el buit. Com no pot ser d'una altra manera. El veig menjant i fent el paper, que ell no era gaire de celebracions grosses i solia buscar brega. Sé que m'hi assemblo, què hi farem!



Finalment, tot bé. Vaja, tot tot, no. Com que no estic gaire fina, badant m'he fet una bona esquitxada amb l'oli, saps allò quan els calamars exploten? Doncs això... Només em fot que demà tornem a treballar, tots, i de descans poc...I si m'agafo un dia de descans? Un xic injust, dos dies mig al llit i ... Res, que els nens m'esperen! A la lluita! S'acosta el final!

2 comentaris:

fanal blau ha dit...

au...a dormir que els nens t'esperen...i si demà no t'hi veus amb cor...t'esperaran demà passat o l'altre.
Cuida't, dona guerrera-pacífica!

Carme ha dit...

Saps que quan vas parlar dels calamars a la romana, en grans quantitats el primer que em va venir al cap, és la quantitat d'esquitxos que fan? Sí que ho sé que exploten... m'ha passat un munt de cops. Que te milloris de tot i de tot.