09 de maig 2011

1.200 (apunts)

Que són molts, però molts. I molts per no dir res, o gairebé.

O coses que diríem i diguem tots.

Dies de penes i alegries, plors i rialles

guanys i pèrdues, desencís o il·lusió,

sovint una muntanya russa d'anades i vingudes,

de caure i aixecar-se,

de dies sense nit,

de nits sense dia...



Si repasso allò que vaig escriure fa anys, m'adono de la trajectòria vital que un fa en poc temps, i això que no és molt, l'agost aquesta casa virtual complirà cinc anyets i déu n'hi do com hem caminat... I m'adono, no sense pena, que més aviat he perdut pel camí moltes il·lusions i esperances. L'alegria i les ganes de broma i de gresca es van perdent, i em dol.


Oh, sí, la crisi que tots passem, i tant que hi fa! Però és la crisi d'humanisme, de solidaritat, d'empatia, de poble, de pinya, de referents, on tenim models carismàtics? On hi ha honorabilitat? On diposito la meva confiança?


I llavors un s'adona que ja no val llegir "sopas de pollo para el alma", ni "el manual del guerrer de la llum" ni "les oportunitats de creixement de les crisis" ni cap o gairebé cap d'aquests llibres que ens volen fer veure que el camí és cap amunt, quan tens treballs a posar el fre (de mà, de peu i d'emergència), perquè tot va cap avall en caiguda lliure.


Abans, quan les penes eren penes, però minses i esperades o si més no de les previstes, de les que ja sabem que ens tocaran un dia o un altre, sorties arrapada amb esperança a totes les noves propostes dels demàs possibles.


Ara, el demà és un forat fosc, t'amenaça com una gola de llop, comptes esperant quan temps tardarà en engolir-te, i el que sents són moltes veus com la teva que fan del sospir una resposta.


17 comentaris:

XeXu ha dit...

L'escrit està molt bé, però jo penso que no és que ara estiguem pitjor, com a poble, ni tinguem més valors que ara fa cinc anys. El que passa és que ara ens ha tocat demostrar-ho en diverses ocasions, i per diversos temes, i s'ha posat de manifest la nostra apatia, que em sembla que ve de molt lluny. Ara es nota perquè faria falta fotre molts cops de puny sobre la taula, i no els fèiem abans ni els fem ara. Recordo èpoques teves més exaltades, que vulguis que no, ja portem un temps per aquí, és cert, però potser eres l'única que reparties estopa. Els altres em sembla que ens hem quedat igual que estàvem. És una impressió.

XeXu ha dit...

Ai, i felicitats per la xifra de posts, que creix i creix sense parar. Si n'has dit de coses!

zel ha dit...

Xexu, més que res, és que em sembla que anem fotent cops de cap contra el mateix mur, i que no s'ensorra, ni un foradet no podem fer que no ens el tapin!

Una abraçada!

garbi24 ha dit...

felicitats i continua.....per tot el demès no cal preocupar-se

El veí de dalt ha dit...

No t'arribo ni al melic...!

Edu ha dit...

En fa de temps que no et deixo cap comentari. M'he tornat un comentarista mandrós Zel! Cada cop tinc menys temps per la catosfera.

1200 apunts i cinc anys de blog són unes fites increïbles. Enhorabona de veritat!

Models carismàtics dius? La zel!

Salut!

Jordi Dorca ha dit...

Per molts anys, Zel.
Encara que sigui a l'avançada.

Estranger ha dit...

Sospirar és perdre una mica de vida, o sigui que millor que no. Crec que la teva força es nota, encara, i força. Potser no estaré d´acord amb algunes coses que dius, però sempre he estat d´acord amb l´honestedat i la fermesa de criteri.Per això, continua. I no canviïs mai. El demà segueix sent possible, amb gent com tú.

Enhorabona !

pere ha dit...

Ah, els cansaments del (dels) temps i de les realitats! Però ...

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.


En tornarem a parlar quan arribis als 2000. De moment, una molt bona feina. Felicitats i continua.

culdolla ha dit...

ens han venut -i hem comprat- el model del triomf etiquetat... cal triomfar! cal un líder! ...

segur?

ni mesos ni anys enrere ho feien tant bé, ni hi havia tanta empenta com alguns mitjans ens van voler fer creure... ni ara hi ha tant desencís, ni tan forat negre; eps! jo ho veig així...

penso que hi ha moltes persones com tu, que s'emprenyen, que s'indignen... fins que va passant el temps i el temps se'ns menja. Te'n recordes del Maroko quan ens havíem de menjar el món? eh? eh? I quantes coses bones no hem fet des de llavors? I quantes llavors no hem deixat tot caminant?

Res no estèril, zel...

I no cal sortir a la premsa, ni ser el número primer de cap rànking...

"fe no és esperar, fe no és somiar, fe és penosa lluita per l'avui i pel demà..."

recordes aquestes paraules?

cal que neixin flors a cada instant...

un petonet, bonica.

Elfreelang ha dit...

Mil dues-centes enhorabones zel!!!! i mil dues-centes raons per no tirar la tovallola! la cosa està fosca però pitjors situacions s'han remuntat i capgirat! amunt i força! 1200 abraçades!

rits ha dit...

Estic amb l'Elfi, de pitjors hem remuntat, o si més no, ho hem de pensar, sempre endavant!!

Moooooltes felicitats!!!

1200 posts!!!! oooh!!!!

Vicicle ha dit...

L'enhorabona, Zel, pels 1200 apunts. No tinc la teua experiència. De fet, sóc una mena de nouvingut a la xarxa, però no perdis l'esperança, fes-nos aquest gran favor. Un petonàs, com tu dius.

LLuNa ha dit...

Moltes felicitats pels 1200!
Jo també penso sovint que l'endemà que m'espera és fosc i fa por, molta por viure en aquesta incertesa, però penso que encara hi som a temps. Penso que les persones no podran viure gaire més temps així. Algun dia, espero que aviat, els valors de les persones hauran de tornar a primar sobre la resta de coses. Llavors viurem més feliços. Segur.

Pere ha dit...

Et felicito per aquest treball de cinc anys, no és fàcil ...
La teva experiència i vitalitat et donaran la força per superar aquests moments de pessimisme, ja sé que no t'agrada Pla, però recorda el que diu quan parla de Montaigne: "La vie est ondoyante", la vida és com una ona, puja, baixa , però sempre avança cap endavant.

Bona nit Zel.

lolita lagarto ha dit...

jo no t'arribo ni al turmell, anava dir ni a la sola de la sabata, però tampoc és això..:)... felicitats!

Assumpta ha dit...

Enhorabona pels 1.200!! Quina passada!!

En quant al tema crisis, de forats foscos, goles de llop i tot això prefereixo no parlar-ne perquè la meva situació econòmica està molt, molt, molt fotuda i com parlant-ne no ho arreglaré, doncs prefereixo parlar de coses alegres...

Què? Quan guanyarem la Lliga, Zel, avui o demà? :-)