16 de febrer 2009

Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Els corbs

L'únic nen que havia de morir, però no, va sobreviure colgat sota la neu. Un trist bocí de xocolata, dos caramels de mel i uns mistos era tot el que duia a les butxaques, quan els crits esfereïdors el van fer arrossegar penosament fora del poble, amb el cor bategant com tambors embogits dins el pit.
Ni recorda quantes hores, potser dies, va resistir, llepant només caramels i xocolata. Sabia, però, que només desapareixent com si mai hagués sigut al poble, podia preservar una mínima esperança de sobreviure.
L´únic nen que havia de morir, però no, rosegava glaç i xarrupava les llàgrimes càlides, amb una llengua àvida d’escalfor.
L’únic nen que finalment no va morir, va encendre un llumí i va gratar la neu gelada, quan va sentir els corbs que s’acostaven.
No va morir, però mai oblidarà la calma de la mort, amb els corbs posats als arbres, i res més. Finalment, corb també ell, robant els ous i les petites cries, va gastar fins el darrer llumí per menjar cuit, esperant la seva primavera, la pròpia renaixença.

21 comentaris:

Montse ha dit...

m'ha agradat molt, però l'he trobat esfereïdor.
Bon text!

Anna i Lluís ha dit...

a mi tb m'ha agradat molt!! que xulo!

XeXu ha dit...

Realment corprenedor, molt cru. Crec que has de tornar a l'escola ja!

kweilan ha dit...

Has trobat la inspiració i de quina manera! Molt bon relat!

Ada ha dit...

Si, molt bonic. Els corbs sempre apareixen com a aus terrorífiques... sempre em recorden a la mort, però en el seu sentit més cruent.

(Recordes aquella foto en la qual un corb esperava la mort d'una nena molt petita que patia fam? va guanyar un premi pulitzer, però quin horror!)

Un saludet per a la meva companya de pors ;-) !!

- assumpta - ha dit...

Colpeix això del nen que havia de morir, aiiiii!
El relat m'ha agradat molt !

Eli ha dit...

Reitero els comentaris dels compis, a mi també m'ha agradat molt!
;-D

yraya ha dit...

Que relato más guapo, pero...echas de menos los niños, verdad?
Un petonet.

zel ha dit...

Estimats,sí, crec que ben aviat tornaré a l'alegria de les penes petites que s'arreglen i es curen amb una abraçada i un petó...

Vicent ha dit...

Molt bé el relat, però... i eixa foto? És genial! On és això?

Que et recuperes prompte!

Cesc ha dit...

renèixer és... el més important, bon relat :)

Assumpta ha dit...

Ostres... però, per què era l'únic nen que havia de morir? Fa patir molt aquest relat, Zel... Escrius molt bé, però... opino com en Xexu, necessites tornar a l'escola, ja!! :-))

Cuida't ;-)

zel ha dit...

No sé, Assumpta, m'ha vingut al cap un poble mig mort, buit gairebé de gent, amb un únic nen i...com una novel.la negra, la mort escampant-se, només deixo fugir el nen...

Ainhoa ha dit...

brrrr....és inquietant!! M'agrada :)

rits ha dit...

el nen mira endavant i porta vida on hi havia mort

Jordi Casanovas ha dit...

que bo Zel! té gust de poc...

Sergi M. Rovira ha dit...

Uiii... Quin iuiu... I que trist...
Ets de por. Bon relat Zel.
;-)

skorbuto ha dit...

Realment colpidor, deixa un regust amarg, aquella sensació de final trist però bó.

rebaixes ha dit...

Com parlariem si fos el nostre el nen ? ..............Anton.

Pd40 ha dit...

Sí que fa por, sobre tot si et poses en la situació del nen.

Mireia ha dit...

Sí que fa por però també curiositat: perquè havia de morir?