Verità? Relats Conjunts

-Nuriiiiiiiiiiiiiiiii! No m'estiris la mà!
-Jo? A mi què coi m'expliques, jo toco pedra!
-No m'espantis, no m'espantis, deixa'm la mà, vaaaaa!
-Però si això és buit, ben buit!
-Que no, coi, que algú m'estira la mà!
-Va, no facis el burro i entrem a veure els mosaics de terra...
-Però...però si no puc treure la mà! M'estiren, coi!

La Nuri se'n va, entra enriolada pensant que li prenc el pèl.
Llavors, sento una veu coneguda...

-Senyora, sisplau, treguim d'aquí, prometo no retallar cap més partida dels presupostos! Prometo complir el que vam prometre, prometo...

Foto estrebada a la meva mà, sota risc de perdre-la. No em fotran més. Si algú se'l creu, que vagi a buscar-lo.

Una obra efímera Relats Conjunts.

Es tractava d’aconseguir una mena d’ésser amb personalitat pròpia, i calia, això sí, prendre un xic de cadascun dels proveïdors. Els inventors de l’ésser global hi van posar els fonaments. O així ens ho van vendre.Tampoc es va esbrinar gaire si aquella aparença ferma de la base responia a una fortalesa real, o tenia corcs per dins.

El cas és que cadascú hi va posar un pessic del que tenia. Digueu-me malpensat, però el repartiment era desigual. El producte final semblava, però, prou aconseguit.
De fet tenia tota una aparença reconeixible. Els del sud hi veien els seus raïms, les seves carbasses, les avellanes i la flor de tarongina,fruit d’un gran esforç. Castanyes i cereals a repartir, tubercles, vinguts d’algun dels aspirants a socis i per guarnir, precioses fulles posades per membres de ple dret, per acabar d’aconseguir un producte curull de promeses.
Repeteixo, per no caure en enganys, el més fresc, allò sucós, era força meridional.

Passada la primera i emocionant festa de la globalització, allò més fresc, fruit de la terra, i de grans sacrificis, es va anar marcint, en no trobar tota la sava desitjable de la soca que havia fet promesa ferma de suport. Malpensats deien, que de fet, la soca s’havia fet de sota mà amb productes de rebuig, comprats a preu de “saldo”.

Però el cas és que, malgrat no donar gaire, més mirant per sí mateixa i poder dir que com a ferma base aguantava alguna cosa, la soca seguia xuclant, i xuclant i xuclant i en poc temps, l’obra s’anava escolant feta suc llefiscós i pudent, i els amos de la soca reclamaven cada dia la seva ració de producte fresc i net. Acabeu la història com més us plagui.

Un conte de màquines i la caixa màgica. Relats Conjunts.

La gent del poble n'estaven fins al capdamunt del senyor. Des que tenia les seves màquines, poc sabien com s'havien de guanyar la vida, i molts havien migrat per buscar el mos i la feina que a poble no trobaven.

El mecànic era un bon home, sí. I guardava un gran secret. Havia de treballar sempre sol, i tenia una caixa d'eines que només obria en la més absoluta solitud. La duia arreu amb ell, fins la posava sota el coixí quan dormia, guaita tu quina meravella...

Quan el mecànic es va trobar sol davant la maquinària espatllada, es va assegurar de tancar-ho tot. Ni una escletlla, ni un foraniu per on el poguessin entrellucar.

Poc a poquet va obrir la caixa i una munió d'éssers petits, petitons, amb un capellet negre, en van sortir escampant-se arreu, i dient,

-Bona hora, l'amo, feina, volem feina...Vinga, l'amo, feina, feina!

Vatua l'olla, quin secret, oi? i ja em teniu el mecànic dient,

-Agafeu una clau anglesa!

-Ja tenim la clau, amo, més feina l'amo, feina!

-Ocupeu rodes i engranatges!

-Fet, amo, més feina, feina, l'amo!

-Encalleu claus i pistons, i femelles i cargols!

-Fet, amo, feina, més feina!

I doncs, ara tots a una...

"Si tu l'encalles fort per aquí,

i tu l'espatlles fort per allà,

segur que es trenca, es trenca, es trenca,

ja ningú l'engegarà..."

I així fou com, els petits homenets del capell negre acabaren amb el "negrer" del poble.

I conte contat, ja s'ha acabat.
(adaptació d'un conte popular que té tantes versions com països on s'explica)

xirritxitpà (relats Conjunts)

zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz...

ringgggggggggggggggggggggg.
bufffffff! zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
ringgggggggggggggggggggggg
au! Va!

brmmmmmmmmmmmbrmmmmmmmmmm
Pam!

Clap clap clap clap clap clap clap clap clap....
Nyiiiiiiiiiiic...
Txec! cris cras. bdia!
clap clap clap clap clap clap...
-On avui?
-Allà!
clap clap clap clap clap
buf, aix! Amunt! ja.
cotx cotx cotx, cotx, cotx cotx...
-Ep! Tu! Fort!
clec clec clec clec clec clec clec clec
Més!
cataclec cataclec cataclec cataclec

tic tac tic tac tic tac tic tac
Ai, mmmmmmmmmh, bffffffffffffffff
tic tac tic tac tic tac tic tac

nyiiiiiiiiiiiiiooooo nyiiiiiiiiiiiiiiiiiioooo

Sort! ops! clap clap cap clap
nyam nyam!

nyiiiiiiiiiiiiioooo nyiiiiiiiiiiiiiiiiiioooo
ja va! ja va!

clap clap clap clap ops! amunt!
Ep! Roda!
xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà xirritxitpà

tic tac tic tac tic tac tic tac
nyiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiioooooooooooooooooo

Ep! Surt!
No puc!
Un salt!
scruix scruix uixxxxxxxxxxx!
Pataf!
tic tac tic tac tic tac

Ninoní ninoní ninoní ninoní ninoní!!!!

mira l'alternativa als Relats Conjunts

No t'escoltis l'oncle Sam, oh, tu formós català, segur que llunyà descendent del meu venerat Colom... fixa't, duc fins i tot la teva emblemàtica barretina...

Acosta't, no tinguis por, Amèrica és aquí per salvar-te...

No escoltis les veus malvades que menyspreen el meu valor universal, seré model per a tú, el que desitgis ho tindràs, jo sóc el somni americà fet a mida,

dona'm la mà que anirem a la riba

(ai, calla que això us ho he copiat)

dona'm la mà que hi ha un "Te" que ens espera,

un Déu que ens guia, una pau duradora,

i la veritat segura d'un país cridat a liderar el món...

-rrrrrrrrrrrrrrrriiiiiiiiiiiiiiiiiinnnnnnnnnnnnnnnnnnggggggggggggggggggggggg

En Peter va obrir els ulls. La seva mare li posava a l'abast una torrada amb mantega de cacauet, i ja tenia l'uniforme preparat als peus del llit. Només quan es va mirar al mirall i es va veure el cap rapat a l'u, es va adonar que havia de marxar per nassos... Ni Columbia l'havia salvat de l'oncle Sam.

Relats Conjunts I want you (1a proposta)

Mira'm!

Que em miris et dic!

Ni pacifisme ni hòsties!

Seu i calla. Mira i escolta!

Després, et donarem el número i el macuto!

N0! No hi ha crispetes! A callar!
(I el subversiu que ha penjat el video, ja em sentirà!)

Relats Conjunts. L'home...dibuixat

Relats Conjunts. Putada metàl·lica

Quan em va arribar el paquet, em pensava que seria el cinturó de massatge que havia demanat.
Desfaig el paquet i em trobo l’andròmina.
Si que ho deia, eina de massatge.
Però les instruccions eren,
-Agarre el instrumento por la parte superior.
-Coloque su mano encima y lo eleve por encima de su cabeza.
-Con suavidad, deslice arriba y abajo los brazos del instrumento, masajeando en las zonas de tensión.


Ja ho vaig provar, ja.
Però al segon moviment cap avall, se’m va clavar la primera pota. En intentar treure la bèstia, la segona pota es va enganxar anant amunt.
No vaig insistir.
Amb l’andròmina per barret, mossegant-me els llavis de dolor, pujo al cotxe, m’acabo de clavar la bèstia, i amb penes i treballs arribo al CAP. No hi havia metge de guàrdia.
Els forçuts de Vigilància van eixamplar sense miraments les potes de l’aranya assassina, i la van treure juntament amb tres flocs de cabells, i més sang.
Ara tinc tres clenxes i em queden molt bé. Em faré la quarta i ja tindré les quatre barres dins i fora del cap.

Relats Conjunts. Carnavaaaaaaaaaaal???

-Jo crec que amb aquesta adaptació dels vestits de protecció antiradiació adequats a l'època, potser tindrem sort i passarà la cosa desapercebuda, no et sembla Fuji?

-Tu calla, tira i no respiris fins que arribis a l'hospital.

-No, si respirar no puc, no hi ha forat a la boca, i la mascareta se m'enganxa a la pell! A veure si m'ofegaré per falta d'aire abans d'enverinar-me pel coi del cesi!

-PER CERT, HAURÍEM DE TENIR FRED I FOT UNA CALOR DE MIL DIMONIS!

Relats Conjunts. El petó.

Admeto que el petó fou dels bons.
Admeto que un pessigolleig especial em va fer niu al ventre.

Però, a veure, hi havia necessitat de clavar-me el braç a l’orella?
Calia una regirada de coll mentre tenia feina a aguantar-me la faldilla?
Calia fer-me una reblincada d’esquena com aquesta que veieu?

Un mes de pomada Belladona i cataplasmes per l’esquinç. Que jo també venia de la guerra, i n’havia passat de verdes i madures. I a més, no el coneixia de res. Fos ara, guapo, fos ara i truco al 016.

.

(una proposta de Relats Conjunts)

Relats Conjunts. La cara de...

En Jan era prim com un espàrgol i tenia veu d’espinguet.
Gaudia de bromes i gatzara i, si podia, s’escapolia de casa quan l’àvia anava a missa de vuit per fer tombs pels carrers.

Aquell vespre tenia un clar objectiu. A l’escola li havien explicat que en Fumera era un home especial, molt alt i lletjot, que acostumava sortir de nit, es ficava per les xemeneies, espiava totes les finestres, perquè trenia set ulls, tres al davant i quatre al darrera, i, com que era amic del reis, de les llufes i de l’home dels nassos, els feia saber tot el que feien els nens i nenes per omplir o buidar el sac dels regals que li pertocaven.

No era pas que fos massa crèdul, però aguaitava encuriosit amunt i avall, i, fosc com era, les ombres li feien voleiar la imaginació.

Va tombar una cantonada i va veure aquella mena de cosa alta, molt, de perfil esbiaixat i estrafet, amb una mena de carota estrafolària i somriure tort, com de mala bèstia. L’únic que no li lligava gaire era aquell color pigallat i vermellòs, com si hagués passat la varicel·la.

En va fer molta via de tornar a casa. Va pujar de pressa les escales i, sense sopar es va ficar al llit. No podia agafar el son, fins que després de fer-hi moltes voltes,un somriure sorneguer se li dibuixà a la cara.

L’endemà, a l’escola, quan van tornar a recordar tothom com n’era d’important ser bon minyó, per si de cas en Fumera vigilava, va aixecar la mà.

-Senyoreta!
-Digues, Jan.
-Em sembla que durant uns dies no caldrà patir per en Fumera.
-I doncs, Jan?
-Res, que ahir el vaig veure, reposant damunt d’una pedrota amb la cara feta un nyap. Per mi que algú li va clavar un bon pallissot, tenia els ulls blaus i botits i la cara plena de sang. Em sembla que fins i tot li van buidar un ull!

Relats Conjunts. Estacio Espacial Internacional

No els sobrava res, però van ser capaços d’enginyar-se-les per foragitar d’una vegada els carcamals.
La recollida d’euros es va fer durant un parell d’anys, sense soroll, un boca orella, que tothom controla els twiters i els facebook i totes les xarxes socials, però recollir un simbòlic donatiu per tan bona causa, fou d’allò més senzill.

:
Un sobret irresistible els comunicava que podien acompanyar el senyor de la Bruixa d’Or en el seu passeig espacial. No els calia gaire res, la Companyia s’encarregava de tot.
Convenientment escrit, l’esquer era llaminer.
-Només els escollits pel carisma i la representació nacional- deia en un dels paràgrafs.

:
Cap d’ell va poder resistir la temptació. Caram, una projecció estelar és el màxim que busca un polític. I què millor que una estada a l’espai exterior, ni que fos ancorats en una òrbita fixa?

:
No sabien que era un viatge sense retorn. L’estació presentava desgast i s’esperava fallida, així que seria una de tantes deixalles surant a l’espai. Tampoc sabien que es va suspendre la gravitació artificial i que hi havia poca reserva de menjar concentrat i encapsulat. Ni reserves d'aire suficient per cap temporada llarga. Qui sap, potser encara els quedaria temps per reflexionar...

:

Relats Conjunts. Noia llegint una carta...

Missenyora,

Us he fet a mans aquesta que serà la meva darrera missiva, i no serà del vostre grat. Quan la llegiu, seré partit lluny d'aquestes contrades, i sé que m'enduré vostres esperances de fer un bon maridatge.

Ça i enllà he percaçat un remei pel meu mal d'amor, però no sou vos, missenyora, la mestressa del meu cor. Los meus ulls s'han tornat orbs a les vostres bondats, i per vos fóra un mal home, lo meu cor és presoner d'una altra donzella.

Vos faré tornar la dot, puix que encara sou en edat de maridar.

Quedau amb Déu,

Guerau de Ponç.

:

Caterina va prendre el pergamí, el llançà al foc, apartà el domàs, es va traure la faldilla d'escarlatí i la camisola guarnida de drap negre, i s'ajaçà mandrosa al bell mig dels dos jóvens i xamosos palafraners que l'aguaitaven amb deler.

:

Relats Conjunts. MOAI. Un futur possible?

L’indret era tot un paradís. Un paradís de verds i blaus, de terra ufana i muntanyes de mida justa, encimbellades a l’abast de qualsevol habitant (fins alguns capitostos ja un xic decrèpits podien fer el cim).

.
L’indret era l’enveja de la resta d’estats veïns, ai...aquell país, el mar, els camps, regadiu i secà, pedra i sal, arbredes i boscatge, rius i paisatges de ribera, aiguamolls i arrossars... quin bé de déu...

.

Cobejat des de temps reculats, finalment va ser conquerit i adequadament repoblat (degoteig d’emigració interna) per aconseguir una barreja justa de llengua i costums (allò que en diuen aiguabarreig, si sou fins, maridatge)

.
Festejat i convenientment assortit de serveis, dels més viables (llegiu apartaments sense límit, campings i infraestructures minces pel turisme barat), els foranis van aconseguir durant anys treure’n tot el suc possible, a base de soldades, drets de pas, impostos (el conegut pagaicalla)

.

Fins que els fills dels fills dels fills dels fills dels primers KataLands, van fer un bon cop de cap (volien fer un cop d’estat, però no els van deixar i el bon cop de falç no va servir de gaire).
.

Ells sí que, farts d’amenaçar i dir que prou i que ens plantem, (vegeu el “Plantem-nos”), van treure’s del farcell el dret a decidir.

.
I es van plantar. Els Molt Orgullosos Agosarats Independentistes, (MOAI), ocuparen llocs estratègics de vigilància i/o de testimoni, amatents als possibles canvis o reaccions, torres de guaita vives (suposant que després del “un poble que camina”, potser fóra millor “un poble que vigila” encara que no es donessin les mans)
.

I encara ho estan, de plantats.

Plantats i arrelats.
I el que els espera.
.

(tota semblança amb la realitat, amb el possible i futurible, és pura ficció i només pot ser deguda a l'obsessió de l'autora)

.

Relats Conjunts. Resum històric.

El gran capital dedicà bona part de finals del XX i principis del XXI a engruixir les pròpies arques. Amuntegant diners, els totpoderosos s’apropiaven de poder i riquesa en ferotges absorcions d’empreses i bancs fins aleshores prou solvents. Estava ben planificat, primer el col·lapse, després l'obligada rendició.

.
Cap a mitjans del XXI, eren només tres o quatre els qui tenien tot allò acumulable a les seves mans. Masses ingents de treballadors, qualificats o no, vagaven en busca de qualsevol oportunitat per sobreviure. La fam s’estengué com una taca d’oli, i perderen el poc d’humà que els quedava. Ja ningú tenia fills, sabent que no hi havia possibilitat d’alimentar-los. El mar havia pujat molt, i les ciutats costaneres, soterrades sota les aigües, eren només record passat. Molts, acostumats a treballar només amb màquines, eren incapaços de sobreviure en aquell món sense rutines.

.
La producció minvà, primer per feblesa, després per falta de mans. Més tard, ja no hi havia res a produir, ni calia, perquè dels pocs que quedaven, cap podia comprar.
.

Finalment, quan ja res hi havia per consumir, no va quedar cap més solució. Es devoraven uns a altres.

.

I ara, de què viuràs quan només quedis tu?

.

Relats Conjunts. El drac?

Voltant aquí i allà, dormint al ras o en algun paller, aprofitava qualsevol feina per tal de poder fer un mos. Soldat malpagat i malvestit, no li queda altre remei. Un matí va veure una mena de tela escrita clavada en una soca.

“Es busca vilatà o cavaller valent. No cal cap condició especial. Es proveirà d’arma i cavall. Els qui es creguin en poder de talent, es poden presentar al castell de les tres torres”

Total, què hi podia perdre? Ell sí que cap al castell s’ha dit, (rabent com els veins i veïnes del replà o els personatges itinerants, o els del racó de dalt del món)

Ignorant de les rialles que desperta pel camí, escolta el senyor, anota mentalment l’indret on ha d’anar, recull les armes, i pregunta quina bestiola se suposa que cal matar.

-Un llangardaix gros, soldat, poca cosa per tu!

Arribat al cau de la bèstia, s’amaga, quietó i amatent rera uns matolls.
Quan veu l’animal, només li surt de la boca un -collons!, i es torna a ajupir. Treu la pipa del sarró i el sac de tabac que li va regalar un sarraí a les darreres croades.

Més aviat l’aroma que el fum fa girar el cap a la bèstia.
Més el fum que altra cosa, fa somriure el cavaller.
El llangardaix s’eixarranca i ensuma tot el fum que pot, amorrant-se al bordegàs, que xucla, xucla fort... Aviat les riallades conjuntes s’escampen per la vall.

El soldat encara no entén com una bèstia tan preciosa pot espantar algú. Quina riquesa de colors, que d’espurnes violades i turqueses...
Enriolats s’abracen. Ho té ben decidit, quan es despertin, se l’enduu cap a ciutat, això si pot, perquè tal com es sent, caldrà que les cames l’aguantin... (hihihi)

Relats Conjunts. Zahir-ud-Din Mohammad Babur (1483-1530)

Després de les evidents tensions entre uns i altres, finalment va aconseguir que tothom (o gairebé) li servés fidelitat.
L’encontre no va ser fàcil.
Si d’alguna cosa es poden vantar els orientals, és de tenir una llengua esmolada, i un saber heretat de mil pensadors.
.
L’intercanvi de paraules fou, si més no, enriquidor pels acòlits que poc pensaven en futurs possibles, inmersos en presents esplèndids.
.
-Et desitjo el doble d’allò que tu em desitges...
-Malgrat ser el meu enemic, pren-te una altra copa. -respongué Babur.
.
-Si t’asseus al camí, fes-ho enfront del que t’espera per caminar, i d’esquena a allò que ja has caminat...
-No has de menysprear un rei petit ni un corrent tranquil. -digué Babur.
.
-El clau que sobresurt, sempre rep un cop de martell...
-No provoquis una acció que no estiguis segur de poder dominar. –va concloure Babur.
.
Aquell vespre, Babur va cridar a consell els seus.
-Jo m’esperava un seguit de reclams socials i polítics, i us vaig encarregar un bon pamflet. I ara resulta que han vingut tots els amics del Víctor Pàmies! Ja podeu buscar al Google totes les seves parèmies i refranys, que ja no em queden respostes!

Relats Conjunts. Un joc de dos

Ajaguda a l’herba, mirava embadalida el cel, sense recordar ben bé que coi feia a aquelles hores de la nit a fora. Darrerament, massa coses l’enterbolien, però qui realment li tenia el seny près era aquell xicot pèl roig, seriòs i sorneguer alhora. Tenia els seus ulls clavats al cor, ben conscient que ell no n’era, d’això. O no ho semblava. Si més no, ella l’havia seguit i ja havia fet prou passes per aconseguir la seva atenció, però sempre la sorprenia veure en ell aquell gest de tortura, aquells ulls perduts en un miratge fosc...
.

.
La nit següent, sorprenentment, el va enxampar arrodonint un esboç d’un bell paisatge, aquell nocturn que cadascun veia des d’un prisma propi, únic...
.

.
Ella va trobar que el cel era massa fosc, i va sucar els dits a la paleta, amb un xic de por, com de puntetes, escampant onades blanques, somiant el mar...

.
Ell va resseguir la seva mà per esborronar el cel que volia fosc...

.
Ella, tossuda, va pintar una lluna groga, com les que feia de petita a la llibreta de l’escola...

.
Ell va entendre el joc i es va deixar seduir per l’escalfor, encerclant els seus dits, perseguint un somni càlid...

.
Ella, enjogassada, li va guarnir el cel amb estels...

.
Ell, perdut altra vegada, li’n va deixar un de blanc de testimoni, un far per recordar el somni d’una nit, potser el darrer somni...
.

Relats Conjunts. Pillet i Cia.

A can Pillet celebreran properes bodes. Una festa de guais, amb orquestra de bon jazz, i gent guapa. Barcelona queda un xic lluny, però gairebé pot assegurar que no hi faltarà cap dels qui tenen cert pedigrí. Prou que ho diu el convit, homes de rigoròs jaquè i les dones al seu aire, fashion, millor.

Dalt, la petita fa de les seves amb un jove de bon veure, una mica de neu i un contacte fàcil, coi, que són quatre dies.

El sr. Pillet fa tractes vora la piscina, assegurant una nova aportació desinteressada. Ja se sap, per la cultura i el patrimoni de casa (la casa gran, s'entén) no s'escatimen esforços. Cava a dojo, hi ha qui ja ha perdut un xic l'oremus i jeu, amb la sana excusa de parar el sol. Cambrers de lliurea, ideals per lladres de guant blanc.

El tapís Miró del solàrium havia d'anar al cafè del Palau. Però a casa hi queda tan bé... El Chillida el va haver de pintar per dissimular una mica, però caram, fa de bon veure a la gespa. Si aconsegueix tancar algunes subvencions, quan es casi la segona la festa serà sonada.

Relats Conjunts. Móns paral.lels

S’adorm, tard com gairebé sempre, després d’haver llegit d’amagatotis una bona estona amb la llanterna dins el llit. Prou vegades s’ha aixecat la mare enfadada dient-li que prou, que llavors, al matí no hi ha qui la faci aixecar. La darrera cosa que veu cada nit és el raconet de la paret que hi ha al damunt de l’armari que té just davant del llit.

El somni torna, com tantes vegades, és un somni recurrent. No sap ben bé si és ella qui espera el somni, o si el somni l’espera a ella.
Perquè de dia, sovint es mira aquell raconet a veure si els móns paral.lels es retroben, sent que la criden des d’allà dalt. I que li queda quelcom pendent, alguna cosa l’espera més enllà, i no hi arriba...

El somni la troba i se l’enduu, a la porteta remenuda que hi ha allà dalt. Ja és dins la petita porta/finestra, i es gira per mirar el seu llit. D’allà dalt, el llit es veu prou gran, i ella dorm tranquil.la. Ningú sap que hi ha un món allà dalt, tot un món de pilons de portetes més petites i enlairades, en un llarg passadís/habitació, i que dins cadascuna d’aquelles finestrones ella també hi és, mirant a baix, veient-se ella mateixa, i que totes les elles que veu als foradets, miren baix i enrere al seu propi passadís ple de més finestretes...

Avui, però, serà diferent. No mirarà enrere, ni una sola vegada. Caminarà decidida cap al final del gran passadís central, oblidant-se a si mateixa, buscant l’altre món que sap hi ha més enllà. perquè ho sap. N’endevina el llum, i la flaire d’aire net, en sap els colors i les textures, sent que s’hi pot quedar i viure una altra vida. Ja ha fet la tria. Un ventet suau li acarona el rostre i es deixa endur... avui farà el salt.

A baix, la mare entra i crida, crida...crida un nom que ja no és...