15 de setembre 2010

Relats Conjunts. MOAI. Un futur possible?

L’indret era tot un paradís. Un paradís de verds i blaus, de terra ufana i muntanyes de mida justa, encimbellades a l’abast de qualsevol habitant (fins alguns capitostos ja un xic decrèpits podien fer el cim).
.
L’indret era l’enveja de la resta d’estats veïns, ai...aquell país, el mar, els camps, regadiu i secà, pedra i sal, arbredes i boscatge, rius i paisatges de ribera, aiguamolls i arrossars... quin bé de déu...

.

Cobejat des de temps reculats, finalment va ser conquerit i adequadament repoblat (degoteig d’emigració interna) per aconseguir una barreja justa de llengua i costums (allò que en diuen aiguabarreig, si sou fins, maridatge)
.
Festejat i convenientment assortit de serveis, dels més viables (
llegiu apartaments sense límit, campings i infraestructures minces pel turisme barat), els foranis van aconseguir durant anys treure’n tot el suc possible, a base de soldades, drets de pas, impostos (el conegut pagaicalla)
.
Fins que els fills dels fills dels fills dels fills dels primers KataLands, van fer un bon cop de cap (volien fer un cop d’estat, però no els van deixar i el bon cop de falç no va servir de gaire).
.
Ells sí que, farts d’amenaçar i dir que prou i que ens plantem, (vegeu el “Plantem-nos”), van treure’s del farcell el dret a decidir.
.
I es van plantar. Els Molt Orgullosos Agosarats Independentistes, (MOAI), ocuparen llocs estratègics de vigilància i/o de testimoni, amatents als possibles canvis o reaccions, torres de guaita vives (
suposant que després del “un poble que camina”, potser fóra millor “un poble que vigila” encara que no es donessin les mans)
.
I encara ho estan, de plantats.
Plantats i arrelats.
I el que els espera.
.
(tota semblança amb la realitat, amb el possible i futurible, és pura ficció i només pot ser deguda a l'obsessió de l'autora)

.

11 comentaris:

garbi24 ha dit...

M'uneixo al partit dels MOAI i em trec el barret davant d'un text tant ben trobat....plas plas plas.......

kweilan ha dit...

Molt bo, zel! Superoriginal.

montse ha dit...

JJaaa, com què pura ficció ehh?
Potser s'agafaran de les mans i ballaran una sardana. Un poble que camina unit, no morirà mai.

Un relat molt escaient pel temps que corre.

Carme ha dit...

Molt oportú, el teu relat. Jo també m'hi apunto al partit del MOAI.

XeXu ha dit...

Descansa Zel, descansa, que era un relat! Però la veritat és que és molt original, i d'això es tracta, d'escriure sobre el que et porta al cap la imatge. Està clar que els independentistes MOAI en tenen per estona d'estar plantats, hauríem de posar cadires per a tots.

sànset i utnoa ha dit...

Ostres!

sóc un Moai. i ben orgullós!

*Sànset*

Ada ha dit...

Els Moai, els tenen ben posats eh... molen!
Molt original Roser!
Besets

Pere ha dit...

Una història interessant que em recorda un país que conec, m'ha fet somriure.
L'important és que els MOAIS estiguin ben plantats i arrelats, però trobo que s'assemblen molt els uns amb els altres, com si estiguessin fets amb el mateix motlle.
Potser els falta una mica de diversitat, varietat de criteris, idees noves ...

Bona tarda Zel.

Elvira FR ha dit...

uauuau narració-política ficció possible? molt bona la reflexió narrativa...quina manera de complicar-me a vida per dir-te que l'he trobat molt original!

La Meva Perdició ha dit...

M'encanta el sentit de l'humor irònic que transpira el text i la mala baba. ^_^ Felicitats.

Ferran ha dit...

Original visió del mot.
Jo també soc un Moai, que per cert, no estaran a tocar de Moià, oi?