Relats Conjunts. MOAI. Un futur possible?

L’indret era tot un paradís. Un paradís de verds i blaus, de terra ufana i muntanyes de mida justa, encimbellades a l’abast de qualsevol habitant (fins alguns capitostos ja un xic decrèpits podien fer el cim).

.
L’indret era l’enveja de la resta d’estats veïns, ai...aquell país, el mar, els camps, regadiu i secà, pedra i sal, arbredes i boscatge, rius i paisatges de ribera, aiguamolls i arrossars... quin bé de déu...

.

Cobejat des de temps reculats, finalment va ser conquerit i adequadament repoblat (degoteig d’emigració interna) per aconseguir una barreja justa de llengua i costums (allò que en diuen aiguabarreig, si sou fins, maridatge)

.
Festejat i convenientment assortit de serveis, dels més viables (llegiu apartaments sense límit, campings i infraestructures minces pel turisme barat), els foranis van aconseguir durant anys treure’n tot el suc possible, a base de soldades, drets de pas, impostos (el conegut pagaicalla)

.

Fins que els fills dels fills dels fills dels fills dels primers KataLands, van fer un bon cop de cap (volien fer un cop d’estat, però no els van deixar i el bon cop de falç no va servir de gaire).
.

Ells sí que, farts d’amenaçar i dir que prou i que ens plantem, (vegeu el “Plantem-nos”), van treure’s del farcell el dret a decidir.

.
I es van plantar. Els Molt Orgullosos Agosarats Independentistes, (MOAI), ocuparen llocs estratègics de vigilància i/o de testimoni, amatents als possibles canvis o reaccions, torres de guaita vives (suposant que després del “un poble que camina”, potser fóra millor “un poble que vigila” encara que no es donessin les mans)
.

I encara ho estan, de plantats.

Plantats i arrelats.
I el que els espera.
.

(tota semblança amb la realitat, amb el possible i futurible, és pura ficció i només pot ser deguda a l'obsessió de l'autora)

.