-Nuriiiiiiiiiiiiiiiii! No m'estiris la mà!-Jo? A mi què coi m'expliques, jo toco pedra!
-No m'espantis, no m'espantis, deixa'm la mà, vaaaaa!
-Però si això és buit, ben buit!
-Que no, coi, que algú m'estira la mà!
-Va, no facis el burro i entrem a veure els mosaics de terra...
-Però...però si no puc treure la mà! M'estiren, coi!
La Nuri se'n va, entra enriolada pensant que li prenc el pèl.
Llavors, sento una veu coneguda...
-Senyora, sisplau, treguim d'aquí, prometo no retallar cap més partida dels presupostos! Prometo complir el que vam prometre, prometo...
Foto estrebada a la meva mà, sota risc de perdre-la. No em fotran més. Si algú se'l creu, que vagi a buscar-lo.
9 comentaris:
Bon recurs! Jo dec tenir alguna foto similar, però no sé on. Més que estar tancats a dintre, què et semblaria cop al cap amb el pedrot aquest? També valdria, no?
Un relat ben trobat, amb un càstig ben merescut.
Una foto personalitzada per un relat molt personal... i molt ben trobat! :-D
Osti zel amb fotografia i tot! molt ben trobat m'has fet riure de valent...hehehehe
i si aparadem la boca per veure si deixen de respirar.....i de passada ningú els sentirà i quedaran allà de per vida
Jo també tinc la famosa foto, però no l'he trobada. (Puc assegurar que conservo les dues mans)
Però pel que pugui ser, el nen petit que anava amb nosaltres es va negar categòricament a ficar la mà.
Com dius al relat, a aquesta màquina de la veritat se li giraria feina amb la fauna que corre per aquests móns.
mmm, hi ha tants noms que podrien estar per allà dins, ais!!!!
molt bo!!!
i què xulo que hagis posat la teva foto.
Ha,ha,ha, genial! S'ho tenen ben merescut.
Publica un comentari a l'entrada