Relats Conjunts. El drac?

Voltant aquí i allà, dormint al ras o en algun paller, aprofitava qualsevol feina per tal de poder fer un mos. Soldat malpagat i malvestit, no li queda altre remei. Un matí va veure una mena de tela escrita clavada en una soca.

“Es busca vilatà o cavaller valent. No cal cap condició especial. Es proveirà d’arma i cavall. Els qui es creguin en poder de talent, es poden presentar al castell de les tres torres”

Total, què hi podia perdre? Ell sí que cap al castell s’ha dit, (rabent com els veins i veïnes del replà o els personatges itinerants, o els del racó de dalt del món)

Ignorant de les rialles que desperta pel camí, escolta el senyor, anota mentalment l’indret on ha d’anar, recull les armes, i pregunta quina bestiola se suposa que cal matar.

-Un llangardaix gros, soldat, poca cosa per tu!

Arribat al cau de la bèstia, s’amaga, quietó i amatent rera uns matolls.
Quan veu l’animal, només li surt de la boca un -collons!, i es torna a ajupir. Treu la pipa del sarró i el sac de tabac que li va regalar un sarraí a les darreres croades.

Més aviat l’aroma que el fum fa girar el cap a la bèstia.
Més el fum que altra cosa, fa somriure el cavaller.
El llangardaix s’eixarranca i ensuma tot el fum que pot, amorrant-se al bordegàs, que xucla, xucla fort... Aviat les riallades conjuntes s’escampen per la vall.

El soldat encara no entén com una bèstia tan preciosa pot espantar algú. Quina riquesa de colors, que d’espurnes violades i turqueses...
Enriolats s’abracen. Ho té ben decidit, quan es despertin, se l’enduu cap a ciutat, això si pot, perquè tal com es sent, caldrà que les cames l’aguantin... (hihihi)