L'únic nen que havia de morir, però no, va sobreviure colgat sota la neu. Un trist bocí de xocolata, dos caramels de mel i uns mistos era tot el que duia a les butxaques, quan els crits esfereïdors el van fer arrossegar penosament fora del poble, amb el cor bategant com tambors embogits dins el pit. Ni recorda quantes hores, potser dies, va resistir, llepant només caramels i xocolata. Sabia, però, que només desapareixent com si mai hagués sigut al poble, podia preservar una mínima esperança de sobreviure.
L´únic nen que havia de morir, però no, rosegava glaç i xarrupava les llàgrimes càlides, amb una llengua àvida d’escalfor.
L’únic nen que finalment no va morir, va encendre un llumí i va gratar la neu gelada, quan va sentir els corbs que s’acostaven.
No va morir, però mai oblidarà la calma de la mort, amb els corbs posats als arbres, i res més. Finalment, corb també ell, robant els ous i les petites cries, va gastar fins el darrer llumí per menjar cuit, esperant la seva primavera, la pròpia renaixença.
21 comentaris:
m'ha agradat molt, però l'he trobat esfereïdor.
Bon text!
a mi tb m'ha agradat molt!! que xulo!
Realment corprenedor, molt cru. Crec que has de tornar a l'escola ja!
Has trobat la inspiració i de quina manera! Molt bon relat!
Si, molt bonic. Els corbs sempre apareixen com a aus terrorífiques... sempre em recorden a la mort, però en el seu sentit més cruent.
(Recordes aquella foto en la qual un corb esperava la mort d'una nena molt petita que patia fam? va guanyar un premi pulitzer, però quin horror!)
Un saludet per a la meva companya de pors ;-) !!
Colpeix això del nen que havia de morir, aiiiii!
El relat m'ha agradat molt !
Reitero els comentaris dels compis, a mi també m'ha agradat molt!
;-D
Que relato más guapo, pero...echas de menos los niños, verdad?
Un petonet.
Estimats,sí, crec que ben aviat tornaré a l'alegria de les penes petites que s'arreglen i es curen amb una abraçada i un petó...
Molt bé el relat, però... i eixa foto? És genial! On és això?
Que et recuperes prompte!
renèixer és... el més important, bon relat :)
Ostres... però, per què era l'únic nen que havia de morir? Fa patir molt aquest relat, Zel... Escrius molt bé, però... opino com en Xexu, necessites tornar a l'escola, ja!! :-))
Cuida't ;-)
No sé, Assumpta, m'ha vingut al cap un poble mig mort, buit gairebé de gent, amb un únic nen i...com una novel.la negra, la mort escampant-se, només deixo fugir el nen...
brrrr....és inquietant!! M'agrada :)
el nen mira endavant i porta vida on hi havia mort
que bo Zel! té gust de poc...
Uiii... Quin iuiu... I que trist...
Ets de por. Bon relat Zel.
;-)
Realment colpidor, deixa un regust amarg, aquella sensació de final trist però bó.
Com parlariem si fos el nostre el nen ? ..............Anton.
Sí que fa por, sobre tot si et poses en la situació del nen.
Sí que fa por però també curiositat: perquè havia de morir?
Publica un comentari a l'entrada