1.200 (apunts)

Que són molts, però molts. I molts per no dir res, o gairebé.

O coses que diríem i diguem tots.

Dies de penes i alegries, plors i rialles

guanys i pèrdues, desencís o il·lusió,

sovint una muntanya russa d'anades i vingudes,

de caure i aixecar-se,

de dies sense nit,

de nits sense dia...

Si repasso allò que vaig escriure fa anys, m'adono de la trajectòria vital que un fa en poc temps, i això que no és molt, l'agost aquesta casa virtual complirà cinc anyets i déu n'hi do com hem caminat... I m'adono, no sense pena, que més aviat he perdut pel camí moltes il·lusions i esperances. L'alegria i les ganes de broma i de gresca es van perdent, i em dol.

Oh, sí, la crisi que tots passem, i tant que hi fa! Però és la crisi d'humanisme, de solidaritat, d'empatia, de poble, de pinya, de referents, on tenim models carismàtics? On hi ha honorabilitat? On diposito la meva confiança?

I llavors un s'adona que ja no val llegir "sopas de pollo para el alma", ni "el manual del guerrer de la llum" ni "les oportunitats de creixement de les crisis" ni cap o gairebé cap d'aquests llibres que ens volen fer veure que el camí és cap amunt, quan tens treballs a posar el fre (de mà, de peu i d'emergència), perquè tot va cap avall en caiguda lliure.

Abans, quan les penes eren penes, però minses i esperades o si més no de les previstes, de les que ja sabem que ens tocaran un dia o un altre, sorties arrapada amb esperança a totes les noves propostes dels demàs possibles.

Ara, el demà és un forat fosc, t'amenaça com una gola de llop, comptes esperant quan temps tardarà en engolir-te, i el que sents són moltes veus com la teva que fan del sospir una resposta.