Divendres, sopant a les festes, hi havia qui deia que el somriure d'un infant d'un país en vies de desenvolupament és molt més increïble que el d'un dels nostres infants. Que tenen un somriure especial, molt més autèntic. Perquè son molt més feliços amb el poc que tenen i que en canvi els nens i nenes d'aquí, de casa nostra, com ho tenen tot, estan molt més viciats i no tenen un somriure tan bonic.
Com? No podia admetre-ho. Em feria i rebotava. No trobava les paraules justes, però és que el somriure d'un infant és tan bonic, bell, increïble, sigui aquí, a Sud-amèrica o a la conxinxina. Potser és cert que els infants dels països en vies de desenvolupament tenen moltes menys coses i que en canvi saben apreciar molt més l'afecte que reben de la gent, el jugar senzill o l'emocionar-se amb un sol conte. Però i els d'aquí? Que no pateixen la solitud d'estar amb els avis que els han de fer de pares i de les famílies que treballen i els dediquen poc temps? Potser si que tenen moltíssimes joguines i semblen dictadors als que han acostumat a tenir el que vulguin. Però el cert és que el dia que descobreixen un llibre, el dia que algú els escolta i els tracta amb amor, el dia que algú vol jugar amb ells, aquell dia, el seu somriure irradia tanta felicitat que el sol s'il·lumina en ell.
Això si, el cert és que dia a dia el que em pregunto és quantes oportunitats de somriure tenen els infants que passen gana a Somàlia?
El somriure d'un infant és d'aquelles coses que et reconcilien amb el món. Que fan que vulguis construir un món diferent, el que ells volen, perquè com deia una nena de sis anys a pl Catalunya, un món on “tothom tingui lu mateix, que no hi hagi més guerres, que tot el món sigui molt feliç, ...”
D'aquí poc tornarem a veure els infants els que tenim sort de treballar d'una manera o d'altre amb ells. Hauran crescut, canviat, tornarem a queixar-nos quan fan la guitza, quan es barallen, però tornarem a meravellar-nos del que podem aprendre d'ells, que aprenen cada dia a viure.
ps. Moltes felicitats pels quatre anys de blog, zel! I moltes gràcies, Roser, per dedicar-te a aquest ofici tan meravellós i que seria incapaç de fer, ser MESTRE. I per fer-nos partíceps del què vius amb ells dia a dia.
La foto, una de les meves princeses, la filla d'una amiga i que vaig veure dissabte després de dos anys, ja que viu als USA. Una princeseta que em diu lita i em parla en anglès, que riu i somriu i demana jugar i escalar muntanyes com el seu pare. Això si, l'he difuminat perquè no és una foto meva i em feia cosa.
I la cançó, la d'un nen que no van deixar ser nen.
1 comentari:
Doncs és un apunt preciós Rits, perquè és veritat, és així, el somriure d'un infant, d'una criatura sigui d'on sigui, quan és d'alegria, de sorpresa, d'amor, de desig, de voler companyia, és únic, és el mirall de la innocència, o de la recerca, i un reclam que no podem ignorar.
És una feina que faig amb gust, i que segur que, si tens un raconet d'infant, t'agradaria!
Un petonàs, guapa! I gràcies!
Publica un comentari a l'entrada