mira, tinc un dia de pensar en vosaltres, quan éreu petits, i em buscàveu, la mama, on és la mama?
ara tu ja no vius a casa, i, tot i que cada dia em truques i molts dies ens veiem, t'enyoro, el teu pujar i baixar escales, el demanar si he vist això o allò que tu perds (com jo), la teva olor, les teves abraçades, i les nostres enrabiades... i el deixar per darrera hora els problemes, l'enyor de la presència...
i tu, petitó, (que no ho ets) ets a casa, però amb la teva noia, tan enamorats, tan propers i alhora, fent a propet meu la vostra vida, i tot i que la presència fa que no senti tant l'enyor, però si tinc la consciència que ja no ets només "el meu petit", ja ets el xicot, el noi que pren les seves decisions, que treballa i té una vida pròpia...
res, moments de mare bleda.
13 comentaris:
Mare bleda o mare que estima i admira els seus fills. Hi ha alguna cosa més preciosa?
Una abraçada!
Marassa!El teu petit sempre serà el teu petit i el gran, el teu gran. El cordó invisible mai es trenca, per moltes debacles, per molts disgustos que tinguis.
Aquesta Zel sempre m´emociona.
Em quedo callada i pensativa.
què trist si no hi haguéssin moments bleda... les emocions solen ser contradictòries..
És impossible per mi posar-me a la pell d'una mare, és clar. Però diré una cosa d'aquelles que no agraden sentir. Jo aprecio molt i molt que la meva em deixi tranquil.
Aquest moments ens fan humans, crec que estimar és això fer costat i deixar fer.
Si tu enyores,
que pot enyorar
el vent que no torna
quan él sents a la galta
i en la paraula
que transporta... ?
Si tu enyores
que amanyagues
la distància i companyia
enyores i pots besar-lo
un breu instant al dia...
Que mai et falti
aquest enyor teu
que et fa companyia.
............... Anton.
Posar-nos bledes per les persones que ens estimem és dels pocs contactes amb aquesta verdura que sovintejo.
Mare bleda seria en tot cas la que no gaudeix de tot això.......tu tranquil.la i ves bledejant que es tot el que en pots treure
Estoy en esa situación y hay que practicar el desapego aunque duele,aunque una se haya mentalizado desde siempre que esto es ley de vida,que hay que observar sin interferir,disfruta de ver cómo se desenvuelven en esta sociedad tan extraña y sigue siendo su mejor ejemplo.Besos
Jo mai seré pare, encara menys mare, sí tinc un punt "bledu", sovint, i sé que si hagués tingut fills, segur, segur m'arribarien aquests moments de "pare bledu".
Segur que ells també tenen els seus moments "bledu", quan pensen en una mare que els cuida quan es posaven malalts, que els feia aquell menjar que els venia de gust...
Ai! les mares ...
Que faríem sense les mares?
Bona tarda Zel.
Que bonic això que dius, el meu nen té 4 anys i sovint faig l'exercici d'imaginar-lo de gran, no puc, sempre serà el meu petitó. M'agradaria que fos així com tu expliques, ben a prpoet meu. Me l'estimo tant...
Publica un comentari a l'entrada