Diré el que penso, i AIXÍ HO PENSO, va ser uns dels primers tres o quatre blogs que vaig engolir, afamada, llegint gent a qui em sentia propera. Qui no s'enganxa a llegir una cara afable i agradosa que no s'amaga i a més té un missatge interioritzat que sents proper? Ben sovint ens dèiem quelcom, i si desapareixia, no va tenir mai manies d'explicar què li passava. Una lluita aferrissada i una pèrdua que m'ha colpit en obrir Vilaweb. En Josep Ma ja no hi és.
Si hi ha un cel, ha de ser de pau. Si és un cel de pau, tu en seràs el coordinador, segur. Repartiràs paraules i somriures, encara que sàpigues que les lluites també es poden perdre. Jo em sento colpida per aquesta pèrdua, i això que mai l'he vist en persona, però me'l sentia tan proper... hi ha gent sorollosa, hi ha herois silenciosos, i n'hi ha que saben fer el que toca i quan toca. Tu n'ets un, estimat.
Fins al final lluitant. Enfrontat sabent dir no a allò que no s'ha de tolerar.Si et deixen dur la màquina, no deixaràs de fer un bon reportatge, on sortiran la gent que es mou per allò que creu, com sempre has fet, ni que les forces et faltessin...
Aquest somriure entremaliat, aquest barret que vas dur també el dia que vas celebrar la teva tendra cerimònia amb la teva estimada, de peus a la sorra, potser pensant que la Platja Llarga també s'ha anat guanyant gràcies al teu esforç unit a d'altres cors valents i caps clars.Hom pot creure o no en un més enllà. Però segur que hi ha quelcom eteri que aplega bones persones, bons esperits, bona gent. Si em guanyo un lloc al teu paradís, ens farem l'abraçada que aquí no t'he pogut fer.
Així ho penso, així ho visc.
9 comentaris:
Ho sento, Zel acompanyo el teu sentiment, un petó.
Zel estimada amiga, em perdut un bon home, un home de pau i de be...ara ens toca a tots seguir el seu exemple de lluitador
petons bonica
Bon dia Zel
La notícia m'ha sobtat el cor, veritat és que tots estem de pas, però encara que jo no ho coneixia, en els començaments blocaires, sempre estava ahi i sobretot un lluitador nat tant amb la seva vida com amb els seus ideals. La mort no és justa, mai ho és, però quan una persona vol viure i es va ...
Una abraçada Zel
Jo el coneixia una mica, sobretot a través del seu amic Jordi Martí Font. Poc puc dir, ho havia seguit fa molts anys des de Tarragona Ràdio sobre antimilitarisme o pacifisme o contra la guerra de Bòsnia o les guerres de Iugoslàvia, i desprès, ara, al seu bloc.
Ara només deixo això que està copiat
Seguirem, Josep Maria, seguirem!!!
“Amb la tendresa que ens deixares
amb les coses senzilles
amb la terra entre els dits
seguirem....
Ho sento molt,Zel acompanyo el teu sentiment.
un petonet ben gran...
Si em permets Zel, Us deixò l'ùltim escrit que va fer el Josep M. pensant en aquest moment:
“Pel meu projecte de vida, valors com la solidaritat, els drets humans, l’amistat, la justícia, l’afany de transformació social, la coherència … han estat força importants – amb totes les contradiccions que vulgueu, que hi són, i malgrat que algunes persones ho posin en dubte. Amb els anys, han aparegut altres aspectes, com tot el relacionant amb la vida emocional, de la qual, em fa l’efecte, no en tenia massa idea. Suposo que, malgrat els avenços, tampoc no he acabat adquirint-ne massa més. En aquest sentit, si alguna cosa he fet, haig d’agrair-la al suport que m’ha prestat la meva esposa, Mònica, i també al Nil.
A aquestes alçades, us puc fer una confessió: tinc la sensació que mai he acabat de sentir-me integrat, del tot, en cap grup. Malgrat aquesta confessió, cal reconèixer, i no és poc, que sento que he viscut una vida bona, de fet em sento un privilegiat; em sento molt orgullós dels meus fills, el Guillem, la Montse i la Nuri i m’he sentit embolcallat amb el carinyo de totes les persones que hi ha hagut al meu voltant: la meva mare Núria, els meus germans, Mercè i Tomàs, i tots els altres familiars, amics i amigues.
El poeta Friedrich Schiller es preguntava He viscut i he estimat? Jo crec que he estimat, encara que potser no sempre a qui tocava o de la manera que tocava, això sí també tinc la sensació que podria haver estimat molt més.
Com sabeu, no sóc catòlic i no vull funerals. Prefereixo un acte civil amb familiars, amics i amigues. L’he pensat breu. Ha començat amb un fragment de l’Adagietto de la 5ª. Simfonia de Gustav Mahler i l’acabarem amb la mateixa música.
Relacionada amb els valors de què parlava a l’inici, i vistos els dies que ens toca viure, em sembla significativa una cançó d’En Raimon. Si em mor.
També toca una poema. M’agradaria que escoltéssiu Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo. No us quedeu només en la simple emoció. Aneu més enllà i fixeu-vos en el sentit de la lletra, en les relacions que proposa entre les persones.
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
Tal vez querrás no haber nacido.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
Per acabar, i en un to més desenfadat, crec que hauríem de posar més humor en els fets i les coses i no prendre’ns-els tan seriosament, una cançó de l’estimat Ovidi Montllor: Les meves vacances.
Aquesta cançó em serveix per demanar-vos que, qui vulgui, faci una copeta a la meva salut, que m’agradaria que feu pinya al voltant dels meus i, a diferència de l’Ovidi, que llenceu les meves cendres per la muntanya de l’Oliva o per la Platja Llarga en el benentès que si, sense voler, cauen per algun altre lloc, per escatològic que sigui, no penso prendre cap represàlia.”
Ostres, Món, no saps com tagraeixo que em facis arribar aquest darrer testimoni, emocionant i sentit, i molt lúcid, molt serè.
Espero i desitjo que el tractessin bé, que no el deixessin patir, que el tacte de les mans amoroses i els t'estimo a cau d'orella, fossin el seu darrer record.
A la Plataja Llarga, ja m'hos emblava que hi voldria anar.
Petons, Món!
a tu zel
Emotiu el post i l'escrit d'en Josep Mª.
No estem preparats per les pèrdues, no ens hi preparen i no les acceptem però les paraules fan de consol i quan surten del cor recomforten
Una abraçada Zel!
Publica un comentari a l'entrada