-Vés, quina il·lusió em fa de veure't! Estàs... estàs com sempre, qui ho diria, tants anys...
deixa'm que t'abraci, em sembla encara com si fos ahir, quin goig retrobar-te...
-Tu si que ets i se't veu com sempre, tal com et recordo, aferradetes que omplen el cor... Jo...no, com sempre no, de fet, darrerament no em cuido gens... i si em mires de prop, prou que es nota...
-Què dius, ara, dona, vine aquí que... quina alegria, redéu!
(Quina vergonya, m'enlairarà o caurem els dos...deixa'm donar-hi aire...ups, saltiró!)
(Buff, de fet sí, ha canviat una mica, però ho amaga prou bé... gairebé em cauen les ulleres de l'esforç)
6 comentaris:
Res no és tant idil·lic com sembla, ni les aferradetes
Holaaaaaa
:)
Petons.
Ha, ha, ha, es veu que ha canviat una mica, pesa més, però ell també deu haver canviat, ha perdut força!!!
Aquests pensameeeeeents!! jejjej
Ja ho diuen "no és or tot el que llueix".
M'agrada molt, gràcies!!
Aferradetessss!
ell que ha perdut força, segur.
Molt bo. Si ja ho diuen que el temps no perdona!. :-))
Publica un comentari a l'entrada