Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal. Absència justificada.

-Divendres!!! Divendres!!!!!..............
Com hi ha món... és la tercera vegada aquesta setmana que fot el camp...
*
Més de vint-i-tres anys més sol que un mussol, pensant que mai veuria un altre ésser humà i va trobar en Divendres. Un home jove, bell, amb un cos perfecte, pur i senzill. Cabells llargs, negres, ulls vius. Un noi que des del primer moment va confiar en ell cegament, a qui va salvar dels enemics i que va acollir prop seu, fent-lo amic i servent, sent ell mateix servent i servidor.
Junts van establir unes pautes de defensa i una vida en comú. Amb perseverança el va fer oblidar els seus desgraciats costums de canibalisme, per acostumar-lo al noble art de caçar i pescar. Amb paciència van redescobrir l’art de conrear la terra, de prendre un bon brou d’au i verdures. Amb companyonia van recrear un nou espai vital on convergien dos llegats culturals gairebé perduts. Ambdòs van tornar a parlar en una llengua comuna, que l’un havia gairebé oblidat i que l’altre aprenia. Van parlar de déus i de diables; del Déu i de la vida de l’un, de les pors de l’altre.
Ara, després de molt temps, tant temps, en Divendres ha iniciat un nou ritual.
Primer va ser un cop cada setmana. Marxava, i tornava l’endemà amb cara d’haver descobert un nou món. De fet, Crusoe no patia, tots dos estaven acostumats al brogit de la selva, a aquella luxuriosa plenitud d’herbei i flors, de flaires dolces i d’aus acolorides per la mà d’algun ésser en estat d’extàsi.
Mes endavant, les absències sovintejaven, amb intèrvals cada cop més curts.
La propera vegada, però, el seguiria. Necessitava saber que feia que aquell inseparable company comencés a fer vida a part.
*
En Crusoe camina lleuger, prou lluny per no ser vist. En Divendres sembla tenir ales als peus, sense cap mostra de neguit, enllà, enllà, més ràpid, més... fins que arriben a la clariana.
*
-Collons, Divendres, em pensava que ho compartíem tot!