Perdre el més fidel

Molts s'escandalitzen de com tractem els nostres animals. Jo n'era una. Ara, que fa 11 anys que tinc el gos a casa, (que mai havia volgut, no tinc pati ni en volia cap a dins) arriba al final de la seva vida. Ell també pateix el puto càncer

Ha sigut la meva gran companyia abans, i més des que vaig deixar l'escola. M'ha fet amoretes en els dols que he passat. No m'ha deixat ni un moment. Ha fet quilòmetres per trobar-me. Hem compartit vida i moments i sé que amb una mirada m'entén. En diria una bíblia sencera, però només podré ajudar-lo a passar el comiat als meus braços. I ja ploro ara.

 

Que difícil es fa viure enmig de tantes tragèdies.

Que difícil trobar incentius per tirar endavant amb un somriure.

Quan no veus cap sortida a aquesta societat miserable, qui troba motius per aixecar-se amb res més que no sigui sobreviure...

DONA.

Descobreixo un jo disgregat de ploroses incoherències, de punyents i seques paraules que no saps d’on vénen. Tinc massa racons dins que em cal poder endreçar, il·luminar. Esbatanaré el pit fins les costelles per tal que el sol em purifiqui el cor i la pluja em renti els budells. Llavors podré mirar-te neta, mirar el teus ulls.

Mobilitat o no

Mòbil, només quan les cames decideixen.

Volen fugir del silenci eixordador i la buidor pregona del meu poble petit, i de la fragilitat emocional que ens va envoltant com una boira matinera, esparça però persistent.

De fons només sento les mesures, el mantra de la por, l'ofensiva i volguda desinformació farcida de paraules, que no expliquen res cert de les dades. 

Digueu, amics, com fer que la soledat i la tristesa deixin de ser el nostre abrigall?

Digueu, polítics, com heu desmuntat la sanitat pública per no poder atendre un poble que, sovint penosament, no ha deixat de pagar  el que tocava? 

Digueu, poderosos, com hem arribat a aquests nivells d'egoïsme?

Finalment, el temps posarà tothom al seu lloc.

Tot anirà bé...MENTIDA!

Tu i jo, (i milions), els qui anem tirant fent la viu viu, no podem seguir amb la bena als ulls del "tot anirà bé" dels mesos de març endavant, els mesos de "kumbaià", els mesos de picar de mans al balcó. 

Mira, què vols que et digui, de paraules boniques no es menja, ni es viu, ni es paga el lloguer, ni la llum, ni les despeses bàsiques. D'eslogans "happyflowers", en aquest món cada vegada més ple de podrits que ens escanyen, no s'alimenta l'ànima, ni surten eternament bons sentiments.

Si mires la humanitat, t'adones que 3/4 parts de la terra i la gent s'ensorra dia a dia. si escoltes les notícies, són com robots repartint disgustos empolainats de neules i torrons, i estrelles i tions.

Qui recorda quan sortíem al carrer (arreu), de Xile a l'Orient mitjà, d'Espanya a HongKong, d'EEUU a ...mil llocs amb moltes mancances i drets perduts.

Jo vull saber. Saber la veritat. I m'indigna saber que no la sabré mai. Que diumenge anéssim bé i avui anem malament, fatal, per tancar. Cada vegada que arriben dies per poder treballar i moure't les ràtios són l'infern.

No sóc negacionista. Però això fa molta molta molta molta pudor. Molta. Molta.

Desdibuixat

Em perdo entre les boires invisibles de la por.

M he desdibuixat sense perdre essències, però tinc el desig barrejat amb la ràbia, el plor amb les paraules i la sang no sap què dir-me.

M'han deixat sense objectius, m'han tancat dins un cercle de repressions, em fa por retrobar-me quan ja no em quedin forces.

Perdre il·lusió és fer una mutació cap a un ésser més semblant a una vaca que a una dona. Rumio, mastego les meves sospites de com ens manipulen i callo.

Ja fa dies que no camino mirant cel o camps. Tot és moll i tan coix va el gos com jo.

Tancada a casa, fent just allò inevitable, sóc com una màquina vella sense piles.

Tornant als camins que ens vans fer bullir la sang

Podria ser qualsevol any, dels mals anys viscuts.  

Però aquest té un regust de metzina i de sang roïna. No sé com coi ens ho fem per deixar-nos malbaratar les forces, les idees, com permetem que ens enfonsin una i altra vegada, com acabem essent un xic xaiets. Sí Xexu, jo també em vaig cansar de seure a terra amb els botxins al davant. Però em dol tant que s'hagi de tornar a començar...

I no tenim altra solució que fer-la grossa. El diàleg amb sords no serveix, no es pot fer escac al rei, i tenim una trepa de bandolers que segueixen amb totes les institucions controlades.

No sé què farè aquest 11 de setembre. 

Crec que, el millor que puc fer és asseure'm, escriure alguna cosa per tornar a ser jo. i, si de cas, sortir al balcó.

Ara, si en algun lloc hi ha d'haver algun gran esdeveniment, d'aquells quasi definitiu, allò que et fa revenir l'esperança, feu-m'ho saber, siusplau, que semblo una ànima de càntir.

ramats

Quants podríem ser aquest any a la mani de culte?
Probablement un milió?
Doncs bé. Piquem fort. Repartim-nos.
30.000 envoltant Parlament, un altre igual envoltant Jutjats, i així amb tots els centres de poder i trànsit de mercaderies. I fronteres.  En algun indret exagero, no en calen tants, però, repartim-nos intel·ligentment, essent molts per defensar-nos i prenent el territori.
Només tindrem llibertats si les lluitem. Estem (molts) farts de coloraines i d'aguantar el lliri.
Ahir, al Puig de les Basses, només ens faltava el foc de camp. Fins i tot es va cantar innocentment el "no serem moguts". Serem burros? Aixi no anem enlloc. I surt el bonàs i, després de dos anys, diu "hem de seguir fent, més val això que res"
Doncs amb aquests, això és res, se'n foten de nosaltres.

Lliris pansits

Seguim tossudament alçats, sí.

Només hi ha una diferència terrible. Com deia l'innomenable, el camí fa pujada i anem a peu. A peu i descalços, que se'ns van menjant les soles i els mitjons de tant camí i tanta pujada. Perdoneu-me els fidels, però hi ha gent a qui li he perdut tota l'estima. 

Diuen, i penso que és ben cert, que és en situacions de crisi quan cal ser valent i mesell. No pots traïr la teva ànima, la teva terra, les teves arrels. No pots, encara que tu, bonifaci, potser penses que millor tenir pau i viure tranquil. Encara que jo, tossuda, m'hagi de menjar els mals instints que em desvetllen. Hauré de semblar ben pacifista. I, ho sento, però sempre som els mateixos gossos els qui parem l'esquena. Ja no m'hi sento bé, anant amb el ram a la mà. El lliri s'ha pansit, igual que jo. I si després del lliri no tenim una bona reserva de bitxos picants, rabiüts, se'ns menjaran. De fet, ja se'ns mengen, oi? Doncs vinga. A segar cadenes.

encara presos (especialment per tu @dolorsbassac)

RECORD

Uns ulls i un tel boiròs que mai s’escola

la llàgrima que ix pendent només d’un mot

o una mirada.

Forçada solitud, camins segats de joies,

clots enllotats, fangueig pudent de ràbies...

cínicament en diuen pati.

Forçadament serens, captius,  els nostres

lluiten tenaçment per fer distant

la ment. No perdre el seny.

Atresorant papers, drapaires amorosos de mots,

mai podrem tornar-los tot el sacrifici.

Només sentim damunt una feixuga pena.

Sabrem escriure’n dignament tan gran calvari?

Segueixen sent captius,

sorolls de vida que volen erma

darrera els sons de tanques fredes tenim amics,

germans, mares i fills.  Us sabem lluny,

però sou presents aquí, herois per sempre.

Roser Suñer

Benvolguda Llibertat

Benvolguda Llibertat,

Algú et deuria donar uns quants mesos, -i després anys- de vacances.

Com que no trobo cap camí fiable on adreçar-me, torno a la vella casa d'on vaig marxar (sense ni dir adéu). No he vingut pas a desar res, més aviat a cercar. No sóc jo i em sento perduda.

Saps? En aquells dies et sentia propera, i encara no havien arribat els vells enemics. Si en són de llestos. Ja ho deia la iaia. Sap més el dimoni per vell que per dimoni. 

I doncs, poc a poquet, ens van enllaminir amb una certa fesomia de "vosaltres mateixos, feu que la casa és gran" Llavors és quan tu, estimada Llibertat et vas prendre unes vacances i sembla que entre tots et duiem dins i que no passava res, i que ja ens ho fèiem, (ja ho tenim això, deien alguns)

Però ja ni recordem el teu rostre. O sigui que s'ha acabat l'excedència. Com en les pitjors pel·lícules de por, han tornat els vells fantasmes. Però més vius que mai. 

Estem encerclats, envoltats del més pur neofeixisme, amb farbalans i banderes d'aguilots, ens atonyinen, ens maltracten i ens assenyalen com si fòssim bèsties perilloses. I tenim escampant odi una Malèfica que riute'n tu de la bruixa de la Ventafocs. 

Encetarem temps de revoltes de veritat. i ens cal tot l'ajut possible.

Demà torno. 

Esmola les eines.

la importància d'un diacrític

No vull per ningú
cap ombra fosca que l'aclapari...
Dolçament s'esmuny el sol
pel forat del pany del meu cor
fins ahir tan obac...

Dels camins humits, ara amb tanta molsa,
he après que un pas ferm, fins un cop,
amoroseix el sòl, i flonjament surts
d'aquella espessa trena de branques mortes
sencer, cap nafra.

A cada mot perdut, li pertoca
un lloc al poema ambigu de la vida.

(Roser Suñer, jo, els dies dels diacrítics)

15 agradaments i una paraula

Oblidaré amb goig el facebook. Tard, però m'he adonat de la ximpleria d'una eina que fa de tot menys ajudar a conéixer, pensar, ajudar a fer bones i veritables relacions, ajudar a aprendre, sentir-se viu...

M'agrada o no m'agrada? No vull dependre de si el que penso agradarà o no. Qui és conduit allà hi va quasi per força. Si tinc un pensament i el vull compartir, aquell no és un camí per mi. No m'aporta res més que mirar fotos, com qui a la perruqueria mira revistes del cor. 

Res més plaent que llegir qui vols i de qui creus que ja saps et pots refiar. Res més plaent que qui sense embuts et diu, perquè t'ho vol dir, el que pensa i sense embuts. Res més plaent que tornar a casa.

Tornar a casa. Plaent.

cordó tallat

Hi ha tot un gran fossat

com si les plaques tectòniques afloressin

entre ells, els pocs,

i nosaltres... 

Els superbs van remenant la cua

i l'eterna mentida, 

escampant verí i pudor 

de podridura vella...

Mentrestant, i més que mai

ens conformem

amb aixecar la veu, i treure a passejar

el sentiment de terra ferma.

Si val tant, el poble, si som 

tan imprescindibles,

què faran quan morim

cansats de tanta espera?

Jo poc més puc fer, 

només escampar el clam lliure

de qui ja ha es sent 

deslligat per sempre.

confesso

Confesso que m'ha costat molt decidir aquest 11S. 
Confesso que no m'agrada el caràcter diletant i de poca volada real dels qui ens governen. 
Confesso que em sento decebuda quan estem marxant de (ara em picareu) la ideologia amb l'excusa i sota el paraigua de la unitat. Ep. Jo crec que la unitat està fixada en la fita, aconseguir fer un país lliure. Però les bastides d'aquest país, l'entramat, l'arquitectura, les parets mestres, no es poden deixar a les mans, només, de segons qui.
Confesso que estic del procés fins les pilotilles.
Confesso que no m'agrada i si m'agrada que estiguin repartides les manis. Vull dir que ja toca treure Barcelona del melic del món.
SPerò si  volem un país realment solidari, inclusiu, revolucionari en la concepció i creació de camins per tothom, hi ha de cabre la urgència social i de justícia que ara mateix ens manca. N'estic tipa i cosida de les proclames raholianas de junts pel sí, que no és junts per i en tot, quan no hi ha en el seu imaginari res més que una condescendència miserable de vegades, cap als qui no pensen com les elits quasi o molt aburgesades.
Confesso que quan vaig veure la foto del Puigde amb en Laporta, els de Tous, la Rahola i les mosques colloneres que viuen de la imatge em van venir basques,

Però hi seré. Recordant la primera fita emocional de la meva vida, la meva primera bandera de fons, el meu primer sant Jordi lliure del botxí. Entrant en el meu procés personal d'entendre que tenia el tresor d'una llengua, una cultura i un país diferent i propi. Recordant com em vaig sentir esmaperduda, fent vida d'estudiant, en saber de l'assassinat de Puig Antich, la meva primera vaga, quan encara no sabia ni què feia, només escoltava consternada.
Els fills ideològics d'aquells escorpins, ara manen a les "españas", ho sabem, oi? No vull els hereus del pujolisme organitzant nous entramats de poder.
Hi vull i desitjo que hi tingui veu tothom. Tothom qui estimi la terra. Lliure.

Suau

He tocat la teva pell fina
nina,
mentre dormies plàcidament i serena, bufona...

Si fos permès, criatura,
et prendria
només pel goig de sentir l'olor
i el tacte dolç de la teva carona.

(coses que passen quan mires un infant adormit al teu sofà i recordes els teus, ai, de fa tants anys)

albada

mirant els seus ulls
s'ha trobat dibuixada
marxen les ombres

Ataronjada

La lluna mostra
plena i rodona
la seva lluïsor més bella
robada, mirall de dona.

Amaga,  traidora,
la cara de la foscor...
aquella dels pactes
amb futur de mort.

camí de capvespre

com cada dia baixo del cotxe
que deixo a l'olivar
o a prop la cabana dels caçadors
a la pineda bruta, de mal trescar

només m'acompanya el gos, fidel
i amatent a les meves passes
no cal patir si em perdo entre bardisses
ell s'atura, es gira  i mira...
és allà -deu pensar- i tira
seguint el vell camí,
per sostre els roures, els pins i el cel

la sorra fina que s'endurà
la propera ploguda, o el vent,
té la nostra olor, les petjades
i el més profund amor silent

Títol d'entrada.

Entro.
Vinc a treure teranyines.
De fet en tinc arreu.
L'únic lloc que no puc endreçar és el cap.
N'hi ha tantes que fa temps que estic perduda en el gran laberint de pensaments teixits. Tants i tants, que jo sola m'hi he perdut. S'encenen llumetes i no acabo d'arribar a l'origen que una altra ja em distreu.
I així estic.
Alguna idea?

rínxol

Ahir era, només, l'abans d'avui...
Finalment hi ha un dia que t'adones del que val de veritat i del que són collonades, amb perdó...
De debó fóra bo -alça quin joc de mots- desitjar cada dia un bon dia per tots els qui obren els ulls, realment deu ser el que de veritat importa, despertar i que el nou jorn ja no sigui el jorn dels miserables.

I això seria el que tots voldríem per qui estimem i coneixem i per qui tot i no coneixent estimaríem, que el seu nou dia fos dolç, plaent, ric en coneixences, en descobertes, en salut i també en feina.

 Tot plegat, ja veus, per encetar el gener!

ara

Qui es quedi a casa quan comenci la batalla, 

i deixi la seva lluita als altres,

aquest, haurà d'ésser previsor.

Perquè qui no comparteix la batalla,

compartirà la derrota.

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la.

Lluita, doncs, per la causa enemiga, 

aquell que no lluiti per la pròpia.

 Bertolt Brecht

tota la vida escoltant les teves cançons, Lluís...

...i em resisteixo a creure que allò d'Ítaca, que a mi sempre m'ha fet plorar, -la cançó, és clar-, seria al final el que t'uniria ni que sigui circumstànscialment, al nostre embolcallat particular president molt honorable sr Mas.

...sí, home, sí, ja sé el que vas dir a Girona, al costat dels altres mutatis mutandis. Però encara se'm fa estrany. Molt. I em sembla que et veig més petit, d'alçada vull dir. Pensa que jo t'he idolatrat i he estirat estaques i he plorat campanades a morts, i m'he enamorat amb tu de tots els mars, i he plorat el núvol blanc, i he ballat a Porrera, i.... no acabaria mai. Ep, que et reconec el compromís, que jo no sé si seria capaç de fer-ho després d'haver-los crucificat públicament manta vegades. Amb raó.

I sí, al meu poble, fa quatre dies, et vaig dir "va, home, torna a agafar la guitarra", tu amb mirada un xic sorruda -ja faig coses, jo,- em deies mentre ens fèiem un xic forçats una "selfie", i jo, curiosament, em vaig sentir més embolcallada amb l'abraçada d'en David Fernández i més propera a la seva senzillesa /calidesa/ claredat.

És que aquest vot barreja  el veig així, mutatis mutandis  (més o menys canviant el que sigui necessari) i de moment  no el puc fer ni el sento meu, ni em resulta del tot creïble l'alegria desbocada i les abraçades i sardanes i agafades de mans tan teatrals. Vaja, que el 27 S no és una costellada d'agermanament, em sembla.

I mira, encara que em castigueu pel meu no saber callar el que penso, aquí he trobat algú que resseguint la història, ha posat història a la meva història (ja  ho sé, ja...)

http://mildimonis.blogspot.com.es/2015/08/el-president-numero-4-deja-vu.html?showComment=1440775825517#c2498828858702431320

i les fulles de pi penjaven de la xarxa

...quan elles (nosaltres) s'adonen per enèssima vegada que quelcom més enllà de les paraules, les edats properes i alguna dèria, les uneix, les té enxarxades com filets d'una teranyina màgica...

només que, al bell mig de la teranyina, no hi ha cap aranya voraç, hi ha l'esperit de dona, foc, terra, aigua i un aire que les envolta i fa que el temps s'escoli suaument, (i alguna llàgrima)...

i avui senten que per dies que passin, les arrels comunes es van entortilligant, tal com ho fa tot ésser menut en aquesta nostra terra. que es coneixen més que no sembla, que s'estimen més que no es diuen, en el sentit primigeni del mot estimar.

t'estimo

si t'hagués d'explicar com t'estimo...
t'estimo amb ràbia de no ser dins teu per apaivagar-te
t'estimo amb dolor, el mateix que sents tu
t'estimo amb recança de tot el que hauria d'haver fet per tu i no en vaig saber
t'estimo amb pena d'haver de deixar-te algun dia
t'estimo amb orgull i vergonya, amb esperança i neguit, possessivament i despresa
t'estimo amb tots els clars obscurs d'una tempesta
t'estimo sabent que estimant-me em trepitges i que et trepitjo estimant-te
t'estimo amb la totalitat dels bons i els mals adjectius, i encara me'n falten
t'estimo sabent que mai seràs mar calma, i el brogit em fa por, però en el brogit et trobo i d'ell m'alimento per calmar-te després... i en la calma em retrobes

t'estimo, i no sé com ajudar-te
però t'estimo.