He perdut, no per voler, per llei de vida.
He guanyat, no per valentia, ni esforç, ni treball ni desig, per llei de vida.
Però no he fet les paus. Em sento buida. Tot va fent i jo no hi participo.
Sort d'aquesta petita casa que em vaig fer, ara hi torno a recer de les no mirades, no interessos de ningú.
Durant un temps vaig creure que la meva vida passada era una gran mentida, un vestit fet a mida.
Ara penso en això. Repasso vida. No m'enganyaré ni enganyaré, per això ho faig públic.
No sé... només em passa a mi?
4 comentaris:
No, no només et passa a tu, jo diria que tots ens sentim buits en algun moment, depenent de els circumstàncies viscudes.
És impossible que tu, tan expontània, tan sincera, tan directa, hagis fet de la teva vida passada una mentida.
Són moments i moments, que tots tenim. Potser ens cal acceptar el buit que sentim i anar-lo omplint amb paciència, de mica en mica, altra vegada. Res no es resolen un dia, però tot es resol amb constància.
Té raó la Carme, tots ens hem sentit així i de vegades en molts instants. Crec que és important trobar la força per recuperar l'essència d'una mateixa, tot i que ens sembli en aquests moments que mai podrem fer-ho.
Aferradetes, nina.
Dues dones úniques que sabeu de què parleu. Gràcies. La vostra companyia no té preu. Mil petons a repartir.
La vida et porta moments que no voldries
i se t’enganxen com l’herba pegallosa a la roba,
i costa molt treure-la.
En la vida, no te’ls treus, queden per sempre impregnant-te,
recordant-te aquell estat que no és agradable, que fa mal.
Els amics, els ulls, les paraules,
tant les que t’arriben com aquelles que deixes anar,
poden ser com la saliva que vol curar,
llepades d’alè afí que cerquen netejar la ferida.
Els ulls, amb ells tornes a veure tot allò
que esperaves compartir,
veus els canvis d’un món que a estones creus
que t’és aliè.
Dels amics, crec que no cal parlar-ne,
ho són i estan allí on i quan els necessites.
Hi ha tantes coses que podria dir-te sense conèixer-te.
També hi ha tants silencis que compartim.
Hi ha tantes paraules que deixem anar l’un cap a l’altra i a l’inrevés,
que sent boira d’una mateixa vallada,
potser amb un riu a prop, no et veig,
però sento la fredor que t’envolta i no puc ni vull callar,
jo també tinc fred i por, jo també cerco allò que no tinc,
però tinc amics, els ulls encara hi veuen i m’agradaria pensar
que també guardo algunes paraules.
Només cal esperar que l’ús que en féssim de tots ells
ens pugui ajudar a cicatritzar les velles ferides,
perquè no crec que mai se’ns puguin curar.
Publica un comentari a l'entrada